LA VENUS D'ILLA: VERSIÓ TEATRAL

ACTE I

dimecres a la tarda

(vidéo: approche d’Ille, voix off de Pons)

Què ho fa que Illa del Riberal sigui terra d’escriptors? Ho sabria pas dir, mes sé que per jo escriure és tota la meua vida.
Ara mateix acabi d’escriure un quelcom sobre La Venus d’Illa. Ja sabeu, aquella història d’en Prosper Mérimée...

ESCENA 1 : JS Pons evoca la lectura de joventut de La Venus d’Illa

(sur un côté de la scène, «chez Pons» petite table de travail, la gouvernante entre et dépose une infusions à côté de Pons)

GOVERNANTA - La vostra aigua d’herbes monsior Pons... maneu res plus?

JS PONS - No Janette, ja podes anar a dormir

(la gouvernante sort, Pons s’adresse au public)

JS PONS -Qui ha pas llegit La Venus d’Illa?

Aqueixa història havia seduit la meua joventut, entusiasmada tot primer per El darrer dels Mohicans i per Robinson Crusoe...

Pensi que és aixί com vaig conèixer el romanticisme. No m’hagués imaginat mai una vida aixί en el meu vilatge!
Penseu que jo en aquella epoque, m’havia inventat fins i tot un divertiment nocturn. Sense ho saber, els meus companys hi feien de comparses...

(sur l’écran une scène dans le vieil Ille, cour du comte + ruelles, la nuit, on perçoit la lumière d’une lanterne, on entend le bruit des enfants qui courent et qui jouent à «se faire peur» en cherchant la Vénus, petit dialogue enregistré)

Diu que Mérimée, esdevingut Inspector dels Monuments Historiques, va venir de visita al Rosselló el novembre de disevuit cents trenta quatre, ho va deixar escrit en les seues Notes d’un viatge al sud de França...

ESCENA 1 BIS Arribada de Mérimée a Illa i descoberta de la Venus

(l’écran s’illumine Mérimée dans son cabinet de travail écrit, voix off qui parle « Baixava...» l’image de Mérimée disparaît remplacée par une jolie vue du Canigou, un zoom se dirige vers Serrabona, première phrase de Mérimée suivie du bruit de pas sur le chemin de la descente, vue de la plaine depuis Casafabre. Mérimée + Catalan en off « Segurament que ...»)

Mérimée - Baixava jo l’últim pendίs del Canigó i, tot i que el sol ja s’havia gairebé amagat, distingia cap a la plana les cases de la petita vila d’Illa del Riberal vers la qual em dirigia.

Segurament que vós sabeu on s’està el senyor de Peyrehorade, fa?

El Català - O i tal, que ho sé! memes que li conec la casa tan bé com la meua! Si fes pas nits us la mostraria, és la més guapa d’Illa.

Oh, ten sous, monsior de Peyrehorade, sί ; i casa el fill a més ric encara que no pas ell... el casa demà o passat demà amb la pubilla de Puiggarrig...

Serà un gran quelcom, ja ho crec! Un casament Tremblant...

(Mérimée et le Catalan arrivent sur scène du côté opposé de « chez Pons », le catalan porte le bagage de M)

CATALÀ - Arribem... Us hi jugueu un cigarro a que endevini lo que aneu a fer a cal monsior de Peyrehorade?

MERIMEE - Això rai, no és pas gaire difίcil d’endevinar. A l’hora que és, i després de sis llegües pel Canigó, la gran qüestió és sopar! (il lui tend un cigare)

CATALÀ -Sί, mes, i demà?... Tè, m’hi jogarïi lo que fos a que veniu a Illa per veure l’idole? Ho sun tot comprès quan us he vist dibuixar els sants de Serrabona.

MÉRIMÉE - L’ίdol, quin ίdol?

CATALÀ -I com! Us ho han pas explicat a Perpinyà que monsior de Peyrehorade havia trobat un idole dessota terra?

MÉRIMÉE - Voleu dir una estàtua de terra cuita, d’argila?

CATALÀ -No pas! ben bé de coure que era, sί... N’hi ha per se fer un bon grapat de sous, sabeu... Fatxos! Us pesa tant com una campana d’iglésia... I ben fonda al peu d’una olivera que la vam trapar...

MÉRIMÉE - Que hi ereu vós a la descoberta?

CATALÀ -Sί senyor. Hi ha quinze dies monsior de Peyrehorade ve i ens diu, al Jan Coll i a mi, que arrenquem una vella olivera que s’havia gelada l’any passat, ja sabeu lo dolent que va ser...

Donques, mitaquί que el Jan Coll que hi posava tot el seu saber, va i dóna un gran cop de cavaçó, i senti biimm... com si hagués tustat sus d’una campana. 
Què passa? dic jo, i cava que cavaràs vetaquί que pareix una mà negra, semblava talment la mà d’un mort que sortia de terra.

Jo, mort de por, vaig xo l’amo i li faig : Hi ha morts, amo, hi ha morts sota l’olivera! Cal cridar el mossèn...
Quins morts, me diu ell. Ve, i tant bon punt veu la mà, fa: una antiguitat, una antiguitat!... Haurieu cregut que havia trobat un tresor...
I ja me’l veieu que s’hi posa ell mateix i que fa tanta feina com nosatros dos...

MÉRIMÉE - I què vareu trobar, al final?

(vidéo Vénus, différents plans, zoom au fur et à mesure du dialogue)

CATALÀ - Una gran dona negra, més que mig nuda, amb el vostre perdó, tota de coure, i monsior de Peyrehorade ens va dir que era un idole del temps dels pagans... del temps d’en Charlemagne, què!

MERIMEE - Ja veig de què va... alguna marededéu de bronze d’algun convent derruit...

CATALÀ - Sί sί, una bona marededéu! ... L’hauria reconeguda, jo, si hagués sigut una marededéu. És un idole, us dic ; se veu fora amb la cara que fa. Us clava la mirada amb aquells grans ulls blancs que dirieu que us veu ben bé. Baixeu la vista i tot quan la mireu...

MÉRIMÉE - Uns ulls blancs? Deuen ésser incrustats en el bronze. Es tracta tal vegada d’una estàtua romana...

CATALÀ - Romana! això mateix, romana, monsior de Peyrehorade diu que és una romana. Ah! Ja veig ben bé que vós també seu un savi com ell...

MÉRIMÉE - I és sencera, està ben conservada?

CATALÀ - I o, li falta pas res. És més bel·la i més ben acabada que el bust de guix pintat d’en Louis-Philippe que hi ha a la Mairie. Mes, can memes, la seua figura me reven pas... fa cara de dolenta... I ho és que és dolenta...

MÉRIMÉE - Dolenta? Quina dolenteria us ha fet?

CATALÀ - Pas a mi, no, al pobre Jan Coll! Li va esclafar la cama quan la sallien del forat. El tenim al llit de fa quinze dies... pobre Jan, ell que corria com dingús i que, després del fill de l’amo, era el nostre millor pilotaire...quin domatge!

(M de Peyrehorade apparaît pour recevoir l’hôte)

M de PEYREHORADE - Mérimée! Sigueu benvingut, us esperàvem... mes entreu, entreu, arribeu a punt per sopar...

ESCENA 2 : A cals Peyrehorade

(Dans le salon des Peyrehorade, repas du soir, des allées et venues des servantes avec des plats, bouteilles etc.  Alphonse immobile à côté de Mérimée)

MADAME PEYREHORADE - (lui tendant un plat) Més millassos, monsior Mérimée? Són calents, vénen d’ésser fets... preniu, preniu...

M DE PEYREHORADE (bouteille à la main) - Tasteu-me aqueix Cotlliure, Mérimée, això sί que és vi...

(Mérimée n’en peut plus de manger)

Ah, ara sί que seu meu, benvolgut. Us deixaré pas anar sense que hagueu vist abans totes les nostres meravelles!

M de PEYREHORADE Us el cal conèixer el nostre Rosselló i li fer justici... Us ho imagineu pas, tenim monuments fenicis, celtes, romans, àrabs, bizantins... Ho veureu tot, del més gros al més petit...

(M de PEYREHORADE se lève pour aller chercher un livre)

ALFONS -Porteu una ben bonica cadena, l’heu comprada a París?

(M PEYREHORADE revient et reprend la conversation avec Mérimée montrant le livre)

M de PEYREHORADE - Espieu, espieu... Us duré a tot arreu, a tot arreu...

MÉRIMÉE (toussotant) - Creieu que us ho ben agraeixo, però no voldria pas fer nosa en uns dies tan assenyalats per a la vostra famίlia...

(ils commencent à se lever de table, Mme PEYREHORADE va à la cuisine)

M PEYREHORADE - Ah! Voleu parlar del casament del pallago? Bagatel·la! Sereu dels nostres, naturalment... Oh, serem en família, la futura porta dol d’una tieta... domatge! Haurieu vist ballar les nostres catalanes... Quin bé de déu!

Ho és que vós n’heu vistos segurament d’atres, de casaments, a París és atra cosa, segur...
Mes, ja veureu quina nòvia... Una nòvia que ja m’en direu noves...

Vós seu un home de seny perxò, i us tinc reservada una sorpresa, quelcom que us agradarà.

Mes ja en parlarem demà, demà veureu quelcom...

(Mme PEYREHORADE revenant de la cuisine l’interromp)

Mme PEYREHORADE- Deixa’t d’idoles, Peyrehorade, va. Monsior n’ha vistes pla d’atres a París i més guapos encara. Pensa-te, a les Tuileries n’hi ha dotzenes, i de bronze també...

M PEYREHORADE - Santa ignorància! La santίssima ignorància de la província! Comparar una antiguitat admirable ambe les vulgars figures de les Tuileries!

«Amb quina irreverència
parla dels déus la parenta!»

Sabeu que la dona volia que fongués la meua estàtua per en fer una campana per l’iglésia? Una obra mestra d’en Myron, monsior!

Mme PEYREHORADE - Una obra mestra! Una obra mestra! Una bona obra mestra la que ha fet! Mireu que trencar la cama d’un home!

M PEYREHORADE- (tendant la jambe) Veues dona? Espia, si la meua Venus m’hagués trencat aqueixa cama, i bé, tindria pas cap regret!

Mme PEYREHORADE - Bon déu de la creu! Peyrehorade! com podes dir un quelcom aixís! Horosament que l’home va millor... I encara és l’hora que puc pas espiar una estàtua que fa malurts d’aqueixos. Pobre Jan Coll!

M PEYREHORADE - Ferit per Venus, monsior, i encara se queixa el molt bergant!

(MERIMEE baille, Mme PEYREHORADE prend un chandellier, tout le monde suit)

Mme PEYREHORADE - Deveu ser ben crevat! Us mostrarem la vostra cambra. Oh, no és pas com a París aquί. A províncies ja se sap...

ESCENA 2 BIS, els galifardeus (gamins)

(les gamins, un d'eux siffle Muntanyes regalades, la Vénus se venge)

GALIFARDEU 1 - Mitaquί la barjaula! Espieu-la! Ets tu que has trencat la cama al Jan Coll! Si fossis meua te trencariï el coll, jo.

GALIFARDEU 2 - Bah! I amb què? És de coure, i tan dura que l’Estevet hi ha trencat la llima al dessús. És coure del temps dels pagans; és més durt que sé pas què.

GALIFARDEU 1 - Si tingués el meu cisell li faria saltar aqueixos ulls blancs... Això val sous, més de cent sous de plata!

(s’eloignent)

GALIFARDEU 1 - Me li cal dire bona nit a l’idole.

(il lance la pierre)

GALIFARDEU 1 - Ai, ai! me l’ha tornada!

ACTE 2

ESCENA 3 Dijous, Controvèrsia sobre les inscripcions i visita a Puiggarrig.

(Mérimée est devant sa tasse de chocolat, M. Peyrehorade entre)

M PEYREHORADE - Mireu els mandrosos de la capital!...Què me’n dieu d’aquesta xocolata? És de veritable contraban. Una xocolata com n’hi ha pas a París...

 Cuitem, Mérimée, la Venus ens espera!

(M. PEYREHORADE et Mérimée se dirigent du côté de la Vénus, Mérimée l’observe)

MÉRIMÉE - Si aquest model ha existit mai, cosa que dubto, planyo de tot cor els seus amants. Els devia fer morir de desesperació! No he vist mai una cosa més bella... Ni una expressió tan ferotge...

M PEYREHORADE - «És la veritable Venus ferran la seua presa» Ara que l’heu admirada de cap a peus, benvolgut col·lega, obrim si us plau una conferència cientίfica.

Què me’n dieu d’aquesta inscripció? (Il lui montre le socle)

MÉRIMÉE - Vejam... CAVE AMANTEM.

M PEYREHORADE - Quid dicis doctissime? Viam si estem d’acord sobre el sentit d’aquest CAVE AMANTEM.

MÉRIMÉE - Té dos sentits, me sembla. Es pot traduir : «Guarda’t de qui t’estima, malfia’t dels amants» però, en aquest sentit no sé si cave amantem seria prou llatί.

Veient l’expressió diabòlica de la dama, jo diria més aviat que l’artista ha volgut alertar l’espectador contra aquesta terrible beutat. Jo traduiria doncs: «Guarda’t si ella t’estima».

- Mmm! Sί, és possible. Mes, sense voler desplaure, prefereixo la primera traducció i m’explicaré... Ja coneixeu l’amant de Venus.

MÉRIMÉE - N’hi ha més d’un.

M PEYREHORADE - Sί, mes el primer és Vulcà. No voldria dir més aviat : «Tot i la teua bellesa i el teu aire desdenyós, tindràs un manyà, un pobre coix per amant»?
Una gran lliçó per a les coquetes, monsior.

MÉRIMÉE - (ironique) És una llengua terrible el llatί, amb la seua concisió.

M PEYREHORADE - Oh i espereu, què hi llegiu aquί? (il lui montre le bras droit de la statue)

MÉRIMÉE- VENERI TURBUL... EUTIQUES MYRO...IMPERIO FECIT

M PEYREHORADE - I què vol dir segons vós? Què vol dir aquest TURBUL?

MÉRIMÉE- És força desconcertant... què us semblaria TURBULENTA ? Venus que es transtorna, que s’agita...

M PEYREHORADE - Venus Turbulenta! Venus esvalotaire! Ah! vós creieu que la meua és una Venus de cabaret, belleu?

TURBUL, monsior, (M. Peyrehorade s’approche de Mérimée et baisse le ton de la voix) vol dir TURBULNERA... aquί a costat hi ha un vilatge que se diu Bulaternera, no ho enteneu, Merimée? I sί! Bulaternera és una deformació del llatí Turbulnera perquè Bulaternera havia estat romà... i abantes fenici! I...

(voix off de Mme de P qui interrompt la tirade de M. Peyrehorade )

Mme PEYREHORADE - Peyrehorade! Vine, cuita!

(M. Peyrehorade sort, Mérimée pouffe de rire, sort son carnet de dessin et commence un croquis, Alfons apparaît et regarde par-dessus son épaule)

ALFONS - Farieu també el retrat de la meua dona? Avui la veurem i comprovareu que és molt bonica també... oh, ja sé que a París seu molt dificiles ambe les dones mes, aquί, a Perpinyà, tothom la troba xarmanta... i rica a més a més, la seua tieta de Prades li ha dixat tot lo que tenia... Ah!... seré la mar de feliç!

Daixò... us volia demanar..., vós en deveu sapiguer de joies... espieu aqueixa aliança que li donaré demà, què me’n dieu?

MÉRIMÉE - És un anell molt bonic, llàstima que aquests diamants li facin perdre el seu caràcter...

ALFONS - Oh! és més bel·la aixίs. N’hi ha per dotze cents francs de diamants aquί dessus, sabeu? La mare me l’ha donat, és una baga de familia molt antiga, del temps de la cavalleria... I mira quina inscripció! Llig-la: "Sempre amb tu!"

MÉRIMÉE - A París hi ha costum de donar un anell ben senzill. Té, l’anell que porteu al dit faria molt. Aquest altre és molt gros...

ALFONS - Oh, madama Alfons segur que estarà contenta, penseu-vos, dotze cents francs al dit sempre vénen bé!
(l’air confidentiel) - Aqueix pitit és una meuca de París que me’l va donar.

Ah! París, París! Allò sί que és viure...!

(M. Peyrehorade et Mme, en tenue de sortie, entrent en scène)

Mme PEYREHORADE - Au, anem, fem avia que avui sopem a Puiggarrig!

ESCENA 3 BIS. Casament un divendres?

(vidéo chemin de Puiggarrig, maison. Mlle de Puiggarrig et ses parents entrent en scène, Alfons et Mlle de Puiggarrig cherchent à s’écarter, minauderies)

MÉRIMÉE - (à Mme de P) Teniu ben poques manies al Rosselló, senyora! Celebrar un casament un divendres! A París ens faria més respecte això, ningú no gosaria prendre muller un dia així.

Mme de PEYREHORADE - Ai sί! ja ho podeu ben dire! Si hagués sigut per jo, seria un altre dia, mes en Peyrehorade, hi pas hagut res a fer. I mireu que això me ten neguitosa.

I si passés una desgracia?

M PEYREHORADE- Divendres, és el dia de Venus! Bon dia per un casament! Ho veieu, benvolgut col·lega, pensi fora que a la Venus. Paraula d’honor que és pensant en ella que he triat el divendres.

Demà, si voleu, abans del casament, li farem un petit sacrifici, sacrificarem dos colomins blancs, i si sabés on trobar encens...

Mme PEYREHORADE - (scandalisée) Mare de Déu, Peyrehorade! encensar un idole! Hi penses pas! què dirien al país! Mireu que sabeu...

ACTE 3

ESCENA 4 Divendres. El joc de pilota i el casament

(sur scène des préparatifs pour le mariage, la fiancée essaie la robe, ailleurs Alfons s’habille... Mérimée fait de croquis autour de la statue dans un coin)

(Voix off, on joue à la «pilota», au jeu de paume (similaire au tennis); des cris, bruits de balles qui rebondissent etc)

JOGAIRES - Vine! vine! a ne jo! a ne jo! Mal llamp...!

Aquί! aquί! tros de manicaco! Fot-li! Fot-li!

PÚBLIC - Va Jepes! Cuita Ton cuita! Oh...! Caps de porc! Fora! Fora!

Fonso! Fonso! Cridem en Fonso!

(un joueur deux raquettes à la main apparaît sur scène et s’adresse a Alfons (alias Fonso)

JANOT - Fonso! Fonso! Cal que vinguis! Els manyos! Els forasters! Els forasters guanyen!

ALFONS - (hésitant d’abord, décidé ensuite il quitte sa veste et chausse les espadrilles)

ALFONS - (regardant vers Mérimée, en prenant sa raquette) Me cal salvar l’honor del paίs!

(les autres joueurs apparaissent sur scène (3x3) Alfons se place sous les hourras du public et lance une balle, il rate son coup)

PUBLIC - Ooohh!

ALFONS (jettant sa raquette à terre) - Maleït anell! M’ha fet perdre una bona pilotada!

(Il enlève la bague et court vers la Vénus, il lui met la bague sur l'annulaire gauche et revient en courant sur le jeu, ils gagnent la partie)

(d’abord quatre coups dans le plus grand silence, on entend les efforts des joueurs)

ALFONS - Haje! Aquί, aquί Janot!

JANOT - A jo! A jo!

JEPES - Teua, Fonso!

PUBLIC - Fonso! Fonso! Hurra! Hurra!

(ALFONS et les 2 autres joueurs annoncent le départ, A. se retourne triomphant vers les Aragonais)

ALFONS - Nos retrobarem i us dixarem punts d’avança!

Un - Fa! has vist quina fart de jacos!

ARAGONÈS (serrant sa raquette) - Me les pagaràs!

(la foule suit les vainqueurs, Mme P fait irruption)

Mme PEYREHORADE - Per l’amor de déu, que te cases d’aquί mitja hora!

(Alfons se réhabille et met de l’ordre dans ses cheveux, la famille part à Puiggarrig pour le mariage, suivie par les applaudissements de la foule, de l’autre côté la famille Puigg. est prête aussi, vidéo de Puiggarrig)

(retour du cortège des mariés à Ille, le couple suscite l’admiration des villageois)

LA GENT - Visca els nuvis!

Espia, espia el vestit!

Has vist el ram, oh!

Dirieu una marededéu, visca!



ESCENA 4 Bis Sopar, l’Alfons no pot recuperar l’anell

(en off, le soir, échos de la fête, bruitage d’un repas bien arrosé, rires, chants du «Casament Tremblant»...)

L’Hortolana del Vernet (quelques vers)

Lo Poto (quelques vers)

(M. Peyrehorade fait le silence et prend la parole)

Amics! Amics! Escolteu!

«A casa dues Venus tenim,

la romana és negra i la catalana blanca,

la romana és freda, i la catalana encén

tothom que la ten!»

(gros rires et sifflets)

(Sur scène Mérimée est dehors, devant la lumière des fenêtres à travers les quelles il entend les bruits, Alfons court furtivement du côté de la Venus, il essaie de récupérer la bague il recule l’air effrayé et repart en courant du côté de Mérimée)

ALFONS - Mérimée, l’idole, l’idole! sun embruixat! la baga...la baga...

MÉRIMÉE- Què us passa, us l’han robada?

ALFONS - No! sun anat a la cercar mes... mes, ha pas volgut la dixar anar... ha pas volgut me la donar!

MÉRIMÉE- Deu ser que no heu estirat prou fort...

ALFONS - Mes sί que sun estirat, mes ella ha plegat el dit! Li sun donat l’anell i ara és la meua dona, ho compreniu pas Vós seu antiquari i en sabeu d’aqueixes coses... Aquί hi han bruixes!

(deux copains invités à la noce sortent en chantant, voyant Alfons si agité ils pensent qu’il est soul)

CONVIDAT - I bé petits, Fonso, quin gat que portem eh! Au vine que la dona t’espera

(gros rires, ils amenent Alfons à l’intérieur, Mérimée les regarde goguenard)

MÉRIMÉE - Ja li deia jo, massa vi de Cotlliure!

ESCENA 4 Bis Dissabte de matinada Final de La Venus d’Illa

(la fête est finie, Mérimée est dans sa chambre, il écrit, vidéo nuit des bruits de pas lourds, une porte qui grince, Mérimée écoute)

(Lueur de l’aube, chant du coq, un grand cri, Mérimée se précipite côté chambre nuptiale, Alfons gît sur le lit)

Mme de PEYREHORADE - Fill meu! fill meu!

M de PEYREHORADE - Alfons! Alfons! Mes, què tenes!

Mlle Puiggarrig - L’idole! l’idole!

(Mérimée constate la mort d’Alfons, les parents sont effondrés, la fiancée se débat entre deux servantes en poussant des cris inarticulés etc. Mérimée se baisse pour ramasser la bague)

(vidéo, même image devant la maison des Peyrehorade, Mérimée est sur le point de partir suivi du Catalan qui porte son bagage, ils sortent de scène en silence)

Voix off sur image d’Illa, bruit de calèche qui s’éloigne, l’image devient  gelée» peu à peu, son de cloche «tocsin»

El meu amic, el senyor de Passà, m’ha escrit des de Perpinyà i em diu que l’estatua ja no existeix, es veu que després de la mort del seu marit, la senyora de Peyrehorade la va fer fondre per fer una campana per a l’església. Diuen que a Illa, d’ençà que toca, les vinyes ja han gelat dos cops.

(«Chez Pons» s’éclaire, on voit Pons finir sa tisane et fermer le livre, il se lève et s’adresse au public)

EL SECRET DE LA VENUS D’ILLA. Epίleg

JS PONS - Ah, quina histori... mes, ben mirat, crec pas ben bé que això anés aixίs...
Teniu, el senyor de Peyrehorade, per exemple, era pas com el descrivia el seu autor, no. Era segurament un burgés jovial i bon vividor, un provincial apassionat per la seua terra...

(vers l’arrière «passage» du M. Peyrehorade 1 à Peyrehorade 2)

L’atre dia justament ell i jo parlavem de... oh, ja sé que és difίcil de creure belleu, mes en Peyrehorade me ven a veure de temps en temps. Se seu aquί a prop de la finestra i ... Té, me sembla que és ell...

(en se retournant pons a vu Peyrehorade 2 que s’est assis sur un des deux fauteuils en osier près de la fenêtre, il va le rejoindre)

PEYREHORADE 2 - Ho és que el meu autor m’ha ficat en una histori estranya que me porta prejudici de cara als meus lectors.

Parli pas del nostre debat sobre les inscripcions, no. Admeti belleu que tenia raó... Això que sobre certs punts tinc els meus dubtes...

Mes, me sap greu que hagi abusat tant de la credulitat dels lectors.

JS Pons - És pas veritat doncs?

PEYREHORADE 2 - Dic pas això... Hi ha veritat i hi ha mentides. Viam si ens entenem, monsior. El meu pobre fill mort durant la seua nit de noces. Ho podeu creure vós que la meua antiga l’hagués escanyat?

JS Pons - De cap manera, no.

PEYREHORADE 2 - Hi ha lectors que saben pas pus i el cap els hi fa fum. L’autor hi ha posat massa indicis que fan creure que la meua Venus s’ha venjat. Ha jugat amb l’absurd, monsior.

JS Pons - Ja ho veig, ja.

PEYREHORADE 2- I encara ho heu pas vist tot. És pas veritat que la meua Venus tenia una expressió d’ironia infernal... Ja la veureu, perxò i en sereu convençut...

JS Pons - I com se pot? la varen pas convertir en campana?

PEYREHORADE 2 - Jo vivent, monsior, mai de la vida!

Si l’estatua existeix pas més, també podem suposar que ha pas mai existit...

JS Pons - I bé, és això que tothom pensa...

PEYREHORADE 2 - Reflectim, monsior... Què serà de jo si me priven de la meua descoberta? Jo també me cal dubtar de la meua descoberta?

JS Pons - Sembla que és una descoberta força possible.

PEYREHORADE 2 - Vós ho heu dit, monsior, perquè la nostra terra fa tanta flaira d’Antiguitat que a qualsevol moment us pot sortir una deesa.
Penseu en totes aqueixes riqueses sepultades que trobem a Empúries, a Ruscino, al Pireu...

JS Pons - Oh, és pla lluny el Pireu!

PEYREHORADE 2 - Mes Portvendres és ben a prop. És allà que s’aixecava el temple de Venus. Plini li va posar el nom de Venus Pirene. Era famosa a tot el paίs i mar enllà!

(vidéo aérienne du Roussillon, les deux regardent l’image, ciel bleu, on perçoit Portvendres, le cap Bear, sur es flots de a mer apparaît une image de la Venus de Maillol en transparence)

(ils se retournent à nouveau)

Mes que l’haguessin fosa per fer una campana, això s’ho voldrà pas creure ningú; I vós tampoc us ho creieu pas...

JS Pons - Sem d’acord. Es tracta fora d’una ficció.

PEYREHORADE 2 - I força més que una ficció!
Ah! Si l’autor m’hagués consultat, prou que li hauria suggerit una atra conclusió, jo...

JS Pons - I què feu doncs, cediu?

PEYREHORADE 2 - Oh, ho faig veure, monsior. Espieu, cridi els meus homes! I mani que cavin una fossa més fonda que l’Avern. Llisquen una corda dessota les aixelles de la Venus i la tornen allà on l’havien trobada.
Tothom queda satisfet i jo ja me puc morir de sentiment, ja que el meu autor ho vol aixίs...

JS Pons - El resultat seria el mateix, haurίem perdut una obra mestra!

P2 - Quina?

JS Pons - La de Mérimée.

PEYREHORADE 2 - Ah, aquί sun mal plaçat per saber de què parleu... Més, per tot ho dir, me sembla que l’autor m’ha inventat per jugar una mala passada a qualque confrare de províncies... Mes jo vull continuar sent el Senyor de Peyrehorade, com la meua Venus vol ser la Venus d’Illa. Perquè existeix, monsior, existeix...

(Peyrehorade 2 s’éloigne pour rejoindre M. Peyrehorade 1 qui est resté au fond de la scène immobile, les deux quittent la scène)

(vidéo, c’est le soir, Pons retourne près de sa fenêtre et ouvre grand ses rideaux, il admire le ciel étoilé au clair de lune (septembre), un vif rayon de lumière projette une image qui évoque la Vénus enveloppée dans un manteau bleu ciel (Vierge), voix off)

PEYREHORADE 2 - Ho veieu com existeix... I porta l’anell...

(la scène s’éteint doucement, un gamin traverse en sifflotant Muntanyes Regalades. Les acteurs sauf Mérimée et JS Pons se sont rassemblés sur scène en murmurant la chanson, éclairage et ils saluent. Mérimée entre par un côté se met devant ses «personnages», les montre et il salue. JS Pons entre de l’autre côté et fait la même chose. Les deux auteurs saluent ensemble)

FINAL