THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE VII

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

ESCENA VII. LA COMPRA DE LA TERCERA NIT

Capficada en els seus pensaments, la noia va traure la pruna. Se la va passar sense treva d’una mà a l’altra. Va sorprendre la Reina de Glaç, aquell dia, a la seva cambra, vestida de núvia, arreglant-se amb els robins i les maragdes, que formaven un ramillet de roses amb pètals de robí i fulles de maragda a les seves blanques mans, cobertes amb guants brillants i plens de cristalls, igual que el seu impressionant vestit. Se la veia molt més elegant que abans, mentre la jove donzella seguia portant el seu senzill uniforme.

-Ens tornem a trobar, estrangera! Què dus? Com es diu aquest fruit?

Tot seguit, va traure la pruna i obrir-la. Estava plena d’ametistes. Com que la Reina de Glaç tampoc no n’havia vist mai, li va demanar que les li donés.

-No us les donaré pas a canvi d’argent ni d’or, sinó de sang i un cor.

Ella va acceptar l’oferta, deixant que l’estrangera visités el seu promés. Aquell vespre, el jove oficial, en sentir parlar del casament, va resistir tant l'oferta de la infusió com la proposta de matrimoni al començament, ja que li pesava el cap i li sagnava el cor, i dormia sense somiar en absolut, per una raó que ell no comprenia. Però, quan mirava la seva reina, encara somreia, posant bona cara... però, al fons i tenint en compte els seus gestos, la postura del seu cos, se'l veia molt agitat, àdhuc convuls.

-Sento que m'estic morint de desesperació... sóc víctima d’una força que no puc comprendre, i dóna testimoni del que dic el que em falli la salut; estic pàl·lid com la cera, se'm marquen les costelles sota la pell... i la febre em crema fins als racons més profons, consumint-me amb dolor que em trenca el cor... Què podria guarir tota aquesta passió de sofriments? Encara que... la meva reina està radiant... no puc creure'm que sigui jo el seu futur espós... ni que ens casem demà... no sóc digne de tal honor... Desitjo que no em sentís tan cansat, tan exhaust...

Però la set li eixugava tant la boca i Sa Majestat li va parlar tan cordialment, dient-li que aquella tisana era l'únic que li calia, i que segur que estaria tens perquè era la vespra de l'enllaç… que, al final, ell es va rendir i no s’hi va negar, ni va deixar tan sols el sucre del fons de la xicra.

L’efecte de la droga no era tan intens com els vespres anteriors, malgrat que havia rebut el triple de la dosi de costum, però, si abans s’havia anat cremant a foc lent, ara estava ardent de calor molt més intensa: ell estava tan dèbil que va caure mig inconscient, pàl·lid com la cera, i la Reina va haver de posar-li la tassa als llavis i vessar la infusió per entre aquelles dues rengleres de blanques incisives. Aixecant aquell cap coronat d'auris rínxols, amb una mirada sinistra però culpable en el fons, ella vessà el contingut de la xicra entre els freds i pàl·lids llavis del seu estimat, que va engolir aquell intens líquid amb dificultat, tossint per expulsar de la tràquea unes quantes gotes que estaven per ofegar-lo. En quant el líquid va passar de la tassa al pit del guerrer, ell va rendir les forces, discorrent-li una suor freda pel front i per les galtes, per les venes una sang freda… Si la Reina ignorés que ell encara seguia amb vida, dubtaria de que el seu amant fóra viu. 
Així que, després dels fervorosos besos que ella li havia robat aquell vespre, i d’assentar un cap daurat, ple de fatiga i de vertigen, sobre aquelles glacials sines, el tinent es va deixar caure al llit, tancant els ulls i sense poder sentir res, mentre se n’adonava de que no podia respirar, i la seva respiració es tornava més i més esforçada.
La droga que ell havia ingerit durant tot aquest temps, durant més d’un any, acabaria prompte amb la seva vida.
No podia fer altra cosa que esperar que la son eterna l’alliberés del seu calvari.

Aleshores, hi va entrar la noia bruna a l'alcova. La seva angoixa va esdevenir desesperació en apartar les cortines del dosser blau cobalt brodat d’argent i trobar el seu promés al llit, pàl·lid com el camisó que ell duia, respirant a dures penes i cobert d’una suor freda. Tenia el rostre cobert amb els braços, però, quan ella li sacsejà les espatles per veure si reaccionava, ell va girar el cap, deixant al descobert uns ulls clucs emmarcats de blavoses ulleres. El seu cap descansava sobre coixins més suaus que els seus daurats rínxols, i les seves fines mans, descansant sobre la frassada brodada d'argent, semblaven fetes de marbre o de glaç: àdhuc s'hi veien les venes, marcades vetes blaves sota la pell translúcida, mostrant on la sang glaçada havia detingut el seu cors; també s’hi veien a les seves pàl·lides galtes els mateixos traços, endurits com per una tempesta glacial; àdhuc els llavis que havien besat aquell letal líquid tenien marques d’un blau violat. I, aleshores, el tinent va deixar de respirar.

Llançant-se sobre el llit, la noia el va abraçar, mentre plorava sense consol en sentir que el cor del seu promés no glatia! El tenia als seus braços, immòbil, inert... hom podria haver-lo pres per una estàtua de glaç. No… No podia ser la cruel realitat!

Desesperada, no deixava de vessar llàgrimes mentre l’abraçava i cantava:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

I el corrent del riu repetia la cançó,

cantant salze, salze, salze…

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Les seves llàgrimes van caure sobre el pit del vescomte, igual que cau la pluja després d'una llarga onada de calor. Ràpidament, el foc d'aquelles llàgrimes discorria per les venes del jove quatrilustre, penetrant fins al fons del seu cor, fins a véncer el glaç ardent que regnava allà dins, fent que l’encanteri deixés de sortir efecte. La seva promesa va veure com una escalfor rosada encenia aquell pàl·lid rostre, i va sentir com la respiració brollava per entre els llavis entreoberts, mentre el glatir d’un cor fort i sa, que ella escoltava amb el cap sobre el pit d’ell, la recomfortava i feia que ella es sentís feliç i plena d’esperança. El cos del seu promés donava senyals d'existència: era de nou càlid, viu, palpitant. Arrimada al seu pit amb els ulls clucs, ella es deixava emportar pel so de la respiració del tinent, del seu cor, l’escalfor que ell desprenia, el profon sospir que ell exhalava: res no havia sigut en va.

Trencant-se finalment el fosc vel de la son i dels somnis, ell obrí les pesants parpelles per un instant, mirant la llum ple d’inseguretat, però, cansat d’aquell esforç, les tancà de nou i va caure prostrat als braços d’aquella jove que, per un instant, havia despertat en ell una sensació de déjà-vu.

“Encara respira, i puc sentir el seu cor… és com si estigués descansant, segur, tranquil…” es digué ella, jugant amb aquells rínxols tan rossos on lentament s’eixugaven les llàgrimes i la suor freda. La jove va decidir que deixaria el seu promés descansar una estona, fins que haguera recobrat les forces, car ell dormia tan tranquil!

Finalment, el jove oficial va despertar del seu llarg somni, de la seva llarga i profona son, i va mirar en torn seu amb uns blaus ulls vidriosos als quals la llum i l'animació gradualment retornaven, plorant d’eufòria amb un somriure en veure la seva promesa, i es va eixugar les llàgrimes, confús i perplex, ja que els últims records que tenia eren d’aquella freda baioneta entrant de sobte dins les seves parts vitals.

Perd el seu efecte l’encís, 
la boira s’ha dissipat...
I la raó desterrada reclama 
el seu tron usurpat.

La seva ment també s’havia aclarit, com si una espasa de llum hagués tallat la boira que cobria els seus pensaments i records; en aquell sol instant, tot el seu passat passava revista davant aquells blaus ulls, i l'oficial només veia el rostre d’aquella amb qui, durant l’infantesa, havia jugat i estudiat feia tants llargs anys! Tota aquella substància que li havia privat de la voluntat va deixar el seu cos en brollar les llàgrimes dels seus ulls, que brillaven com dos estels blaus. El foc de la salut i de la vida tornava a lluir dins aquells dos preciosos safirs, i l’aire esllanguit havia desaparegut. Recobrant moviments i vigor, es va incorporar fàcilment per les seves pròpies forces. Però ell encara no parlava, de tan ple de dubtes i d’incerteses que tenia el cap.

Encara confús i amb el cap ple de preguntes, el tinent, després de reconéixer la seva germana adoptiva, li va eixugar les llàgrimes, i, trencant el silenci que havia guardat en recobrar la consciència, va exclamar, ple d’una eufòria que, des de força temps enrere, era per a ell desconeguda:

-Estic somiant o estic despert...? Ets una altra de les meves visions... o ets tu en realitat? Amor meu, on has estat durant tot aquest temps? -Ell, desorientat, girava el cap i mirava a dreta i esquerra, al sostre i al terra, per la gran finestra i a la seva promesa, ple d'un gran sentiment de sorpresa en veure on es trobava amb la seva amiga: en un sumptuós dormitori d'un regne auster i desconegut. Li va entregar la mà dreta per a comprovar si era tangible o una al·lucinació, però fou el toc dels dits d'ella sobre el palmell de l'oficial el que aclarí aquell dubte.

-A la fi, bell dorment! Et vaig deixar descansar, perquè estaves dormint tan tranquil! Com et sents, de salut? -li preguntà, preocupada, la seva promesa. - Et molesta parlar?

-En absolut. Però gràcies per preguntar-ho. -Ara, ell estava segur de que tornaria a casa. I no pas sol, sinó de la mà de l'estimada.

-Com tens el cap?

-Sento que em roda una mica, com si el meu cap fóra buit… però segur que és passatger.

-Segur que sí, cap de carabassa! Et fa mal dins les orelles?

-Sí, lleugerament. I sento com si estigueren xiulant les bales en torn meu.

-La pell et crema! -digué la noia, tocant-li el front i les galtes, que li ardien de febre al convalescent. -Sents la boca seca?

-També tinc set, ara que m’ho preguntes… I, en quant als records, ara torno a perdre la memòria, suara se’m tergiversa, i els meus pensaments són tot confosos… Què és de nosaltres, i on ens trobem? Per què vaig esclafir a plorar, si això és indigne d’un militar? Com hi has arribat? Si n’és d’austera, aquesta habitació! I si n'és de fred, l'aire en aquesta regió!

Aleshores, ella li ho va explicar tot fil per randa, mentre també plorava d’eufòria i somreia alhora, eixugant-se les llàgrimes sobre la camisa de nit de l’oficial. De quantes esperances ella havia tingut de que ell seguís amb vida, de com ell s'havia deixat seduir, de les desgràcies i els perills que ella havia afrontat mentre el cercava i dels tresors, dignes de la reialesa, que havia ofert a canvi de poder conversar amb ell en va... Encara seguia abraçant el seu promés, perquè no volia tornar a separar-se d’ell. El tinent també abraçava la seva heroïna amb totes les seves forces, perquè no volia en absolut que ella l’abandonés a l’austera cort d’un regne sense sentiments. I el jove oficial, al terminar la donzella la seva narració, va somriure, rient una rialla tan innocenta oblidada temps enrere, i agafar de nou les peces del trencaclosques. Amb elles, va formar ràpidament un parell d’ales de plomes blanques. La Reina de Glaç podia vindre quan volgués: ell havia retrobat la seva llibertat, i la prova n’era escrita damunt la taula de nit, en llampants peces de glaç. El seu certificat de llibertat.

Els dos enamorats es van somriure, es van abraçar dues o tres vegades seguides, i es van eixugar les llàgrimes mútuament, l’un a l’altre. Llurs somriures eren sincers i estaven plens d’eufòria, i la llum dansava dins llurs ulls, un parell de safirs lluents i un altre de cels nocturns clars sense lluna. Ara, els tocava retornar el més aviat possible a la llar.

El jove oficial va posar-se les botes, l’uniforme i el tricorn ràpidament, després de saltar del llit. No només havia recobrat la salut: també havia recobrat el seu vigor i la força d’abans.

Encara era de nit, una llarga nit d’hivern il·luminada per l’aurora polar.

Els dos van eixir a córrer tan de pressa com pugueren, baixant ràpidament per l’escala i travessant el pati i la porta, sense que els guàrdies descobriren llur fuita, i tan ràpidament com les cames dels fugitius podien dur-los, ben lluny de les piques dels guardians reials. L’aurora canviava de color sobre l’estepa, i els peus els sagnaven. Per on vessaven llur sang, hi despuntaven tímids brins d’herba a l’esplanada.

A mesura que els promesos s’allunyaven de palau i sortien del Regne de Glaç, a les molses i als líquens que despuntaven sota llurs peus succeiren matollars de bruc i rododendres; als matollars de bruc succeiren esbarzers espinosos, i als esbarzers succeiren bedolls nans i petites coníferes amb el tronc tot retorçut.

Quan van deixar la plana i entrar en una regió boscosa, on les branques dels arbres caducifolis (hi havia moltes coníferes, molt més boniques que les de la tundra, i bedolls igual de ben plantats) tenien minúscules gemmes verdes i al terra creixien els primers crocus i campanetes blanques, es van detindre una estona per a descansar, i, girant la vista al Regne de Glaç, van veure com la primera llum del nou dia li donava un càlid color rosat a la vasta esplanada, en mig de la qual el palau brillava com un llunyà quars rosa.

Aquella nit, exhaustes, van dormir sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora, contant el pols per si fallia, refrescant-li el front amb una branca de bedoll per ventall i posant-li als llavis neu que, ja líquida, discorria fàcilment, refrescant-li l’interior de la boca i la gola, sadollant finalment aquella ardenta set. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Tres dies després, van tornar a detindre’s a descansar en una clariana del bosc. I allí van trobar dos homes sobre un cavall castany (que la noia va reconéixer com un dels que havien tirat de la seva carrossa de maragdes): l’un era alt, gentil i aristocràtic, amb els cabells rinxolats i castanys, i duia botes de muntar, un tricorn emplomallat i un abric blau de Prússia amb galons d’argent; i l’altre, de menor estatura, espatles més amples i cabells negres com ala de corb, amb les galtes i les mans rugoses… vestia d’uniforme verd i vermell, tenia una pota de pal en lloc de la cama dreta i duia una crossa sobre l’esquena, com si d’un fusell es tractés. Eren el gentilhome que havia causat la guerra i el bandoler coix de la cama dreta. El primer s’havia perdut al bosc durant un passeig per a recollir anèmones per als sepulcres dels seus pares, i el segon, que havia sortit a passejar perquè s'avorria de la vida que portava al cau, s’havia oferit a mostrar-li el camí de retorn a la fortalesa. I, durant el camí que havien fet junts, el senyoret i el roder havien conversat, s'havien conegut millor i havien descobert que no eren, al cap i a la fi, tan diferents com semblaven. I, òbviament, s'havien fet amics l'un de l'altre.
Tots quatre es van reconéixer, van córrer els uns fins als altres, i es van abraçar. Quina eufòria sentiren en retrobar-se!

-I jo que et creia mort! -el roder plorava d’eufòria, mentre abraçava el seu antic oficial.

-Serà -respongué el tinent, colpint-se al mig del pit, una miqueta cap al costat esquerre- que no tinc el cor tant a l’esquerra. Sí, el tinc a l’esquerra com tu i com ells, però no tant!

El sergent esclafí a riure mentre li brollaven les llàgrimes, abraçat a les espatles del seu camarada, abans de respondre:

-Ai que sí, que aquella baioneta amb el teu nom escrit entrà on havia d’entrar: va perdonar eixe cor d’or que tens allà dins… i es va contentar amb rebentar-te la freixura esquerra!

Aquestes paraules van contagiar la rialla i les llàgrimes tant al jove oficial com a la seua promesa, fins que el gentilhome s’aclarí la gola i prengué la paraula:

-Disculpeu-me per haver causat, cercant plaer adult, la desgràcia de tants innocents i tantes bones persones -va dir el senyoret, demanant-li perdó al tinent.

-Quedes perdonat -li va respondre el jove ros amb un somriure.

I es que el bandoler li havia parlat molt del seu tinent al gentilhome, i aquest s'havia penedit d'haver causat la mort d’un home de la seva edat i nivell cultural, amb el qual podria haver jugat a escacs, jugat al joc de raqueta i anat a cavalcar junts conversant per la ruralia.

-Ets tot un cavaller! -li va dir el senyoret a l’oficial.- Ja veig que mereixes que entreguin un ull de la cara per tu, i que et cerquin fins a la fi del món! I açò que hi ha una llosa al cementiri d'oficials, al llindar del vilatge per on es lliurà aquella batalla, amb el teu nom i el grau de tinent!
El jove vescomte es tornà tan pàl·lid com quan la Reina l'havia enverinat. L'havien donat per mort, al cap i a la fi. Només hi havia hagut creus de fusta en aquell petit camp sant rere la retirada, en perdre la batalla... però, guanyada la guerra, els caiguts havien rebut els monuments que es mereixien.
I hi havia la seva llosa, amb el seu nom com a tinent...
La promesa el va abraçar per la cintura, i la conversació prompte canvià de terç per a parlar de la recerca de nou... i, per un instant, l'afer de la tomba restà oblidat, al rerefons.

-Explica’ns com l’has aconseguit retrobar -va preguntar-li el bandoler coix a la noia. Ella li va prometre que els explicaria tota la història, des de l’esclat de la guerra fins a llur sortida del Regne de Glaç.

El gentilhome havia alliberat tots els seus presoners i els havia demanat perdó, i el capità de bandolers també havia rebut el perdó dels seus presoners alliberats. Els van oferir de nou, a la noia bruna i al seu promés, el carruatge i tot el que els pogués fer falta. I els van mostrar dreceres per boscos i serralades, així que els quatre junts podien fer la ruta, que a ella sola li havia durat tres quarts de l’any, en qüestió de setmanes.

Van descansar a la fortalesa de la confluència, i allí passaren tres dies abans de retornar els promesos a llur regne dins aquella carrossa amb escuts d’armes que brillaven com estels: el gentilhome tenia més d’un carruatge, uns més senzills i altres molt més barrocs. El capità de bandolers retirat, ara lacai i escuder del senyoret, els va regalar dues ampolles de licor, mentre el seu nou senyor els va regalar una bona provisió de fruita confitada i un quadre, que ell mateix havia pintat: un llenç on els escuts d’armes dels dos regnes abans enfrontats flotaven sobre un paisatge fosc i boirós, que la silueta de la fortalesa i els dos rius senyalaven com el d’aquella contrada, i una adorable nena, molt semblant a la noia bruna, volava amb ales blanques d’au sota els escuts d’armes, brillant amb una càlida llum com la d’un sol naixent, il·luminant el paisatge.
-I ara -digué el gentilhome alçant la seva copa de Bohèmia, amb un sincer somriure- brindem per la meva bona tata, gràcies a qui no vaig poder cremar aquells llibres amb els que anava a fer una foguera quan havia perdut el seny! Brindem perquè vaig trobar tots els llibres, i perquè revoco totes les meves amenaces contra els estrangers i els altres proscrits! Alcem les copes, en fi, per la pau i la prosperitat!
Allí, la jove també va explicar tota la seva recerca a vells i nous amics, que l’escoltaven sempre amb atenció. El relat va encisar el noble amfitrió, fent que ell somiés sobre tot amb un regne de glaç i amb una reina bella i intel·ligent però trista que tindria, sens dubte, el cor trencat de desesperació. També ella es trobaria sola i es sentiria traïda, igual que ell mateix...

-Ara, amb el meu fidel escuder -els va explicar el gentilhome, segur de sí mateix- penso penso anar-me’n de viatge a l’estranger, per a visitar la cort de la Reina de Glaç. Sé que ella sap com es sent la solitud tan bé com jo.

I així, a la frontera entre llurs dos regnes, que ja no estaven en guerra, s’acomiadaren d’ells, tot cantussejant:

-A bona fi,

tot li és camí!

I, per on, agafats de la mà, passaven els joves promesos, els arbres del bosc (ara, dins llur regne natal, castanyers, til·lers i xops) començaven a cobrir-se de flors; i les granotes, a raucar; i els esquirols, a eixir de llurs caus. I, mentre travessaven països plens de flors i retrobaven vells i nous amics, els joves promesos havien oblidat, com si haguessin despertat d'un llarg somni, llurs aventures i aquell auster regne sense plantes ni estacions.

De nit, dormien sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Però sobre el jove oficial encara planejava l'ombra del seu cenotafi. Abans de retornar a la llar, la parella s'adreçà al camp de batalla. Les boires i herbes marcides d'octubre d'aquell combat havien donat pas a una praderia esmaltada de flors silvestres de tots colors. I, entre aquest indret i el poble més proper, un petit cementiri contenia dues dotzenes de lloses, totes iguals, de granit amb forma de creu, dispostes en una formació regular i perfecta, com solen fer-se els cementiris de militars.
Després de creuar la tanca del petit camp sant i recórrer llosa rere llosa, apartant les herbes altes i els trèvols, trobaren la que cercaven al racó més llunyà a la dreta; curiosament, a l'ombra d'un espinalb que creixia fora la tanca. Sobre la llosa, hi havien flors blanques no caigudes, sinó tallades amb el tany directament de l'arbust: ofrenes, segurament, de camarades que havien sobreviscut.

DESCANSA

EN PAU,

TINENT

S****** D'I****

* - 2* DE FEBRER, 169*

+ - 1* D'OCTUBRE, 171*

GRÀCIES PER ENCORATJAR-NOS

VERS LA VICTÒRIA.

TOTS ELS NOSTRES

AGRAÏMENTS.

Ell restà llarg temps pensatiu a l'ombra d'aquell albespí, llegint les paraules i les dates inscrites, reprimint les llàgrimes. El món, o potser només l'exèrcit, el creia mort... i vet ací que ressuscitava! Llarg temps restà ell davant la llosa... pensatiu... pensant si endur-se la creu de roca o no.
-El meu cos encara és viu... el cor no cessa de colpir-me les costelles esquerres, els pulmons de recollir l'aire ple d'essències primaverals, tinc son, i set, quan em sento defallir... però el meu vell jo és el que caigué entre les boires d'octubre. Aquell que prenia la guerra per un joc, per un esport, que creia que, mentre tinguera esperances, el seu cos era invulnerable. El que només coneixia la guerra pels jocs infantils i la literatura, amb espases de fusta i cavalls de pal... És mort en batalla com un heroi, com el semidéu que es creia... ara, amb el simple mortal en tinc prou i em sobra. Vull ésser un home mortal amb desitjos per complir, recomforts banals, l’anonimat, el sentiment de culpa, l’avorriment… No he nascut més que per a dues coses: estimar i combatre. He esdevingut dues vegades home: als teus braços i a l'exèrcit. Vaig deixar la llar feliç i ingenu, i ara retornaré feliç i savi.
-També retorno feliç i sàvia. El meu promés és per a mi i jo per a ell, reposant sota l'espinalb i el roser vermell. Ai, el que diuran quan retornem! Ens emportem la llosa a casa?
-No, gràcies. La veu correrà rere el nostre retorn, i segur que el coronel, o el seu successor com a coronel, sentirà la veritat. Penjaré l'uniforme, només per a dur-lo en temps de guerra, i aleshores només el portaré per a defensar aquells que estimo... -el tinent va concloure, besant-la, mentre els dos promesos deixaven el cementiri d'oficials darrere seu.

Era una formosa regió la que recorrien, plena de casiues i de fruiterars, i el camí travessava verdes pastures les suaus elevacions i depressions de les quals recordaven les onades dels oceans. Més d’una vesprada, els promesos feren breus alts en el camí per a veure si, en ascendre la carena d’un tossal, podrien tallar la distància i trobar una mirada a la llar. Al final, fou ell qui reeixí:

-Mira, la nostra vila, i, més enllà, el casal! Les torres es poden veure des d’ací! I el bosquet que veus a la dreta… és el parc on colliem tants gerds i tantes castanyes! Ai, tots ens rebran amb els braços oberts! Un casal amb setanta cambres i vint-i-set servents… però no el canviaria per tota la cort de la Reina de Glaç, o no?

-Una bona llar per a nosaltres, o no? -li respongué ella fent l’ullet.

De sobte, van veure a la llunyania uns camps verds i unes teulades vermelles, i una torre punxeguda i un gran casal que que reconegueren a l’instant. Les campanes a la torre d'aquella església repicaven a missa, i van reconéixer la contrada on havien viscut, l’indret on també havien nascut i crescut: aquella preciosa regió de tossals i valls, praderies i rierols.
I, en triomf com el d’un exèrcit que retorna victoriós de la guerra, van passar pels carrers dels pobles i pel carrer major de la vila capital, carena amunt pel caminal de castanyers plens de capolls, que prompte estarien en flor, fins a la porta de ferro dels jardins del casal: van mirar per aquella porta i trobaren el castell i els jardins encara de dol després de tants anys, com també ho estaven encara les finestres de tots els súbdits.

Els castanyers estaven en flor, amb les branques plenes d’aquells generosos penjolls blancs i grocs, i als parterres només es veien grans roselles blanques, blancs crisantems, blancs lliris i clavells blancs.

-Ací tenim l’església, coberta per la mateixa heura de sempre: no se n’ha anat ni s’ha afegit ni una sola fulla! I la vella posada de l’Estel del Vespre, i la plaça del mercat! Ací tenim la font, i prompte veurem una Creu de Maig al seu costat… -havia dit la noia emocionada mentre recorrien el vilatge.

-Gens no ha canviat… excepte la gent, suposo. Quants anys ha durat la nostra absència? Encara que hagi sigut tan sols un any, segur que així la gent canvia; sembla que conec alguns d’ells, però ells no em reconéixen a mi -respongué el seu promés.

Prompte havien deixat el vilatge darrere seu, i corrien alegrement per l’estret camí delimitat per rengleres de castanyers en flor, fins que es trobaren davant aquell vast jardí floral, davant l’imponent portal amb pilars de granit on els dos joves s’havien acomiadat feia mesos que semblaven segles, potser àdhuc eons. Una noble mansió, imponent i recomfortant alhora, s’alçava davant ells.

En veure’ls aparéixer, els comtes mateixos van obrir la porta i abraçar-los. I es va retirar el vel de l’ondina de la font, i també es van retirar els tapissos negres que cobrien el roser i l’albespí. Aquests estaven plens de capolls.

“Ha sigut un somni?”, es preguntaren els dos joves entre ells. De la seva butxaca, va traure ella les dues meitats de la poma, que s’havien convertit en robins. Les mitges peres s’havien transformat en maragdes, i les mitges prunes, en ametistes. N’hi havia una de cada per a cadascú. No, no havien despertat d'un llarg somni: en tenien les proves.
En torn dels dos promesos, tot el castell es revolucionava, i, quan el rumor es va escampar per la vila, aquesta també es va revolucionar! Tota la gent corria pertot arreu, a destra i a sinistra, intentant fer-ho tot alhora… excepte, esclar, els dos promesos, que miraven llurs fruits convertits en pedres precioses... així com el vell governador, que recorria el casal amb els cabells de punta i el bigoti eriçat mentre mormolava alguna cosa sobre “acatar les ordres” (tot i que el glatir del seu cor mai havia sigut tan eufòric i orgullós, gaudint de cap victòria militar, que ara), i la seva esposa, que el seguia, sanglotant i eixugant-se les llàgrimes en totes les cortines endolades que anaven a reemplaçar-se per altres de colors més clars.

El dia següent i durant tres dies més, la comarca sencera estava de festa, tant per l’arribada del jove oficial com per la celebració de la Setmana Santa. Es van disparar castells de focs i celebrar danses populars a les praderies, i tots els súbdits participaren, així com els comtes i els joves de llur casalici, en la tradicional recerca d’ous de Pasqua.
Hi hagué un gran festí al castell, i un altre a la caserna dels soldats, i il·luminacions de fanalets per tota la vila i pels preciosos jardins. I tothom declarà que mai s’havien vist fets de bellesa parella a aquells, i tothom parlaria d’aquella primavera fins a la fi de llurs vides. Després de llur retorn a la llar, l’hereu i la seva promesa s’estimaven molt més que quan eren infants.

Però: atenció! La rondalla no ha acabat encara!

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE VI

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

ACTE TERCER

ESCENA VI. A LA CORT DE LA REINA DE GLAÇ

Cavalcant com si desafiara el vent, sobre el seu corser magyar, la jove havia deixat el cau dels bandits com una exhalació, saltant sobre roques, troncs, fosses i trinxeres abandonades. Travessà la gran foresta, després estepes, marjals, altres profons i frondosos boscos, fins a embarcar-se al port d’una vila marinera situada en una petita cala.

Després d’unes quantes aventures més, les quals no vaig a detallar i que incluïen un abordatge i uns quants pirates, i que van durar la resta de la tardor, fins al solstici d’hivern i unes quantes setmanes més, ella va arribar al regne on es trobava el seu promés. Als voltants de l’imponent palau de la Reina de Glaç, de blanques parets i blaves torres punxegudes, no es veien altres edificis, ni vegetació, ni animals de cap espècie. I no s’hi veien tossals ni valls. Nomès una esplanada nevada i plana, il·luminada en vius colors per la canviant aurora polar d’una llarga nit àrtica sense Lluna, d’un d’aquells hiverns que sempre desconéixen la llum del sol. I sobre aquesta vasta esplanada s’alçaven incomptables torres i torrasses, bastions i baluards, en la forma d’un enorme cristall de glaç de sis puntes, protegit per un fossat hexagonal.
Era una autèntica obra d’art, més bella que qualsevol elogi, impossible de descriure per complet amb paraules i de pensar en ella. A la noia, li semblava que els seus ulls contemplaven el preciós palau del paradís, o l'Olimp o el Valhalla, si no fóra per l’austeritat del paisatge dels encontorns.

A la porta, els guàrdies, uniformats de blanc i amb gorres de pell de conill blanc, la detingueren:

-Què vens a fer ací, estrangera?

-Sóc una pobra minyona que cerca feina.

-Si et quedes com a serventa de la Reina de Glaç, podràs viure ací i tindràs la vida assegurada.

I així va entrar la noia bruna a la cort de la Reina de Glaç. Al pati, es descarregaven flors importades de l’estranger de llurs carros. El sacerdot, a la capella, assajava un discurs. Un grup de trobadors de regnes llunyans, de talent musical únic, afinaven llurs instruments. Homes d'armes, oficials uniformats de brillants colors, feien guàrdia o s'entrenaven amb les armes en un ample pati. Tots els servents estaven molt ansiosos. I és que allí no s’havia celebrat cap festa des que la reina va quedar òrfena. No. Mai, dins aquell palau, cap mena del menor plaer ni de la menor animació. Ni un sol aniversari, ni un sol ball de màscares, ni tan sols la més petita vetlada de jocs, ni tan sols una única reunió per a jugar a les cartes: cap distracció per a distraure's dels afers d'Estat. Hauria sigut cosa fàcil convocar un petit ball, on les dames pugueren desplegar llurs gràcies naturals, amb una orquestra i dansa de quadrilles d’una gravetat decent, acord amb la solemnitat de l’indret; però mai no ho havien decidit, ni tampoc cap reunió musical on es toqués la flauta travessera. I mai havien deixat reunir-se a les dames i a les donzelles, mai ni la més petita invitació per a prendre el te o el cafè, per a conversar i jugar a l’écarté, com es feia en aquells dies a totes les altres corts reials. No, les sales de la Reina de Glaç eren eternament buides, vastes i calmes. La llum de les aurores mateixa, que creixia i decreixia i canviava de color constantment, també era igual de freda. Tot brillava i era relluent, però quin fred i quina austeritat!

Quan la jove va rebre aquesta explicació, es va preguntar per què ara, després de tants anys, hi havia una cosa molt important per celebrar.

Li van donar un senzill uniforme blau clar, amb un davantal blau clar i una còfia de pell de conill blanc, igual que la gruixuda jaqueta que duria per a treballar al pati.

Al menjador de servents, la noia va entaular conversació amb els seus companys de feina, tots vestits amb el mateix uniforme. I una altra donzella de la seva edat, més tranquil·la i de cabells més foscos, li va explicar la raó de tot aquell enrenou:

-Sa Majestat està promesa!

-I qui és el nuvi?

-La reina d’aquestes terres és increïblement intel·ligent, famosa pertot arreu per la seva gran intel·ligència. És la sobirana més intel·lectual, més formosa i més eixerida de tots els regnes del nord. Té el seny com el d'una deessa de la saviesa... com el d'Atena o el d'Idún. Cal dir que ella té subscripcions a tots els diaris que es publiquen en aquest món sencer, que llig pràcticament totes les gasetes que s'imprimeixen a l’univers, i, sobre tot, que ha tingut el trellat d’oblidar totes les coses de poca importància que hi ha llegides. És veritat que ella té tant de trellat que ella les oblida tan prompte com les ha llegides. Té tants llibres que no es poden comptar, llig l’un rere l’altre i hi aprén coses molt interessants, estudia idiomes estrangers, belles arts, filosofia, història, esgrima, estratègia militar... i parla llatí i francès, i uns set idiomes més, tan fàcilment com respira.. Éssent ella l’única filla dels difunts reis, havia d’heretar el tron, així que ha aprés el que cal per a governar un Estat, i no les ocupacions habituals de les joves nobles. Ella va accedir al tron als divuit anys d’edat, fa una dècada, després d’una infantesa de regència. Sembla que seure sobre un tron no siga tan agradable com creus i no era prou per al seu inquiet esperit. Ella llig els seus llibres i després conversa, emocionada, amb les seues dames de companyia. Però les dames només riuen i somriuen i li diuen que sí… només els interessen la moda, els perfums i els dolços, i tenen el cap ple d’aire! Així que ella, quan tenia divuit anys, la teva edat... va ser coronada, es va asseure al Tron de Glaç, i, després d’uns quants dies governant tan bé com qualsevol rei ho podria haver fet, els seus consellers la van sentir cantar, per a distraure’s, una cançó que, per casualitat, era la que resa així:

Oh, mon amour, diu per on vas!

Queda’t, que el teu amor ve ja,

i sap cantar, per bé i per mal.

No em deixis, dolça estimada:

tot viatge amb un encontre acaba,

i és cert que tot savi això sap.

“En efecte”, pensà ella. “Voilà une chanson qui signifie quelque chose! Tot viatge amb un encontre acaba. Per què no em marido pas?” Només li faltava un espós que puguera saber parlar, conversar, donar-li respostes. Volia, doncs, costi el que costi, que es tractés d'un espós almenys tan assenyat com ella. Un príncep que no s'expressara sinó en termes ben escollits, i que fera prova de tanta saviesa com elegància als seus discursos i a les seues respostes. Un home que puguera respondre-li quan ella parlava, i que no només fóra atractiu, ja que allò altre és avorrit, segons ella opina.

Ja n’havia tingut prou. Havia decidit que necessitava prendre marit. Necessitava algú igual a ella en enginy i coneixements, que pugués parlar amb ella de manera intel·ligent i fer-li companyia, però companyia de veritat, durant les llargues i fredes nits d’hivern.

Així que els últims versos d’aquella cançó serien molt més difícils de cantar que els primers, car la Reina no volia pas un príncep consort com la majoria, és a dir, com un de tots aquells figurins que només saben lluir uniformes, somriure i dir-li sempre que sí a llurs esposes. Li semblaven tots tan ordinaris i tan avorrits!

Tampoc volia pas un d'eixos individus tan seriosos, solemnes, greus i pretenciosos que es queden palplantats amb el posat distingit, la qual és una cosa molt avorrida, i que, com ella diu amb raó, i segur que les dues hi estem d'acord, li semblen uns aiguafestes.

No, ella volia un príncep de veritat: gentil, valent, intel·ligent, que puguera encoratjar les arts en temps de pau i dur els exèrcits cap a la victòria, cavalcant a l'avantguarda, en cas de guerra. És a dir, ella volia un príncep consort com, coneixent tots els solters d’or que ocupen tots els trons de la Terra, ella no en veia pas.

Però… com podria trobar el company ideal? Durant la seva infantesa, només havia pogut jugar amb els fills dels nobles de la cort, i, per a ésser sincers, tots eren prou curts d’enteniment… excepte un d'ells, el seu únic amic, un xicot estranger que ella havia perdut temps enrere i del qual només li restaven els dolorosos records.

Però Sa Majestat no va desesperar pas de trobar el que ella desitjava, decidida com ella estava a no acceptar les condicions i els pretendents que suggeria el Consell Reial… i d’escollir, en el rang que fóra, un espós digne d’ella.

Aleshores, va fer reunir la Cort sencera al saló del tron, i va explicar les seves intencions, obtenint per resposta molta acceptació i eufòria. Es van alegrar moltíssim en aprendre-ho. Quan va compartir amb ells la idea que havia tingut, els seus consellers van respondre: “C’est charmant! És el que ens diem els uns als altres cada dia: per què Sa Majestat no es marida pas?”

Així que es van enviar heralds a cavall a totes les viles, pobles i cruïlles del regne, anunciant que s’havia obert un concurs per a obtenir la mà de la Reina, i que tot home jove de bona presència, de bella figura i de bon caràcter, i d’edat compresa entre els vint i els vint-i-cinc anys, podia presentar-se a palau i conversar amb Sa Majestat, que concediria la seva mà i el seu cor a aquell que li semblés que reunia més qualitats intel·lectuals i morals. Al castell, la jove mantindria un col·loqui amb cada pretendent. I aquell que hagués parlat millor, demostrant així ésser el més intel·ligent, hauria guanyat el concurs. Els que parlaven bé podrien sentirse a gust a la Cort, però seria al més eloqüent, al que s’expressara de forma més segura i natural, a qui ella escolliria com a espós seu. La Reina mateixa havia escrit i il·lustrat la proclamació, del seu puny i lletra, amb la seua elegant cal·ligrafia emmarcada en una guirnalda en forma de cor, de flors de glaç i cors en flames, coronada amb les seves inicials entrellaçades i el seu escut d’armes, sobre el seu nom subratllat:

“Nós, Sa Majestat L****a I del Regne de Glaç, convidem doncs a tots els jovençans de bon caràcter i de bona presència a presentar-se a la nostra Cort Reial i intentar aconseguir el nostre cor i la nostra mà en matrimoni. Qui ens impressioni més amb el seu enginy, els seus coneixements, i el seu discurs, aquell qui se sàpia expressar de tal manera que es puga deduir que no es troba gens desplaçat a la sala del tron, i, alhora, s'expressi millor, passarà a portar el títol de Príncep Consort”.
Tot allò no semblava tan probable, i l'estrangera i els servents nous (reclutats de províncies per a ajudar amb els preparatius de les noces) semblaven dubtar de la veracitat del relat, fins que la narradora, amb la mà dreta sobre el pit, entre les sines, va respondre:
-Jo vos juro, amb la destra al cor, que jo no dic més que la veritat, havent aprés tots aquests detalls de primera mà, ja que habito dins el palau des de fa lustres, i he servit la Reina des que les dues érem infants.
Tenint en compte que ella ho havia aprés tot de tan bona font, no n'hi havien més raons per a dubtar del que ella deia.

-Els joves en edat casadera ben fets i solters hi van acudir a raig fet de tots els racons de totes les regions del regne, vestits amb llurs millors gales; n'hi va haver tal gentada que ningú no es podia reconéixer, i tantes presses i empentes que hom no podia passar pels carrers, fins que el palau estava ple de joves vestits amb pellisses de foca i de rabosa, però cap d’ells va poder complir amb les condicions, ni el primer ni el segon dia. Cap d’ells va aconseguir guanyar la mà i el cor de la Reina. Es feien retornar a la llar l’un rere l’altre. Les entrevistes duraren dies sencers: no hauries mai vist una cua semblant a la que es formà fora les portes de palau! Els que s’hi presentaren eren en veritat jovenets interessants i atractius, tots ells vestits de festa i marxant amb un pas militar, però en quant a parlar… Tots ells parlaven molt bé i amb força eloqüència, ja en sabien de parlar, els uns i els altres, fins que arribaven a les portes de palau, però una vegada a la Cort, quan veien els imponents guardians amb els seus uniformes blancs i galonats d’argent, quan, als graons de les escales en muntar-les, veien els lacais amb llurs perruques blanques i les seues lliurees d'or blanc… quan, després de travessar les vastes sales il·luminades, plenes d’intensa llum i d’enlluernants miralls d’argent, veien els nobles tots vestits de gala, lluint tan intensament com els miralls… Una vegada entraven per la gran porta, entre la doble fila de guàrdies galonats d’argent, s'atabalaven, sentien perdre la seguretat en sí mateixos, àdhuc s'esglaiaven. I quan els lacais, galonats d’or blanc, els conduien per l’escala monumental dins els vastes salons, il·luminats per nombroses aranyes de cristall de roca, els pobres xicots sentien que les idees se’ls embolicaven; i, al final, quan es trobaven davant del Tron de Glaç… flanquejat a l’esquerra per totes les dames d’honor, llurs donzelles i les donzelles de llurs donzelles; i a la dreta per tots els nobles cortesans, els cavallers de llur seguici i els cavallers de llurs cavallers...

-Quan ja havien arribat al saló del tron…

-Quan ja havien arribat al saló del tron, on majestuosament seia la Reina amb els seus cabells tan rossos que semblen blancs, i tan brillants com tots aquells miralls… Oh-oh! Es posaven a buscar bé les paraules adequades, però no trobaven altra cosa a dir, no sabien dir res més, que repetir patèticament l’última paraula de la frase que ella havia pronunciat per a presentar-se. En aquell estat de trànsit restaren, tots ells, esforçant-se per aconseguir mormolar al menys una resposta a les preguntes de Sa Majestat. Igual que les superficials dames de companyia, només assentien en silenci o repetien les mateixes paraules de la Reina, sense poder dir altra cosa que l’eco de les darreres paraules pronunciades per ella. Allò no li interessava res ni mica. Així que Sa Majestat no necessitava pas sentir-ne encara més, i ja sabia, amb la primera impressió, què podia esperar d’ells. Sentir el seu propi eco… allò no li interessa res, a la nostra Reina. No tenia res de res de ganes de tornar-ho a sentir. I així, ella es va acabar avorrint amb cada pretendent, i els va fer sortir a tots, l’un rere l’altre. Podries dir que tots aquells dissortats joves havien caigut sota l'influx d'un encís, o que havien pres un narcòtic que els feia perdre el seny, i que no el recobraven fins que es tornaven a trobar davant els murs de palau, i aleshores sí que eren capaços de parlar! I és veritat que, quan ja estaven fora, el recobraven en excés, i parlaven tots a l’uníson, responent-se els uns als altres el que deurien d’haver respost a Sa Majestat, encara que allò era un cafarnaüm de no pas entendre’s. N’hi havia per allà tota una renglera de vilatans imbècils que esperaven llur eixida, i que es reien de llur decepció.
Arribava un moment que els pobres pretendents es morien de set, entre les flames dels canelobres i llur pròpia tensió, però el personal del castell no els servia ni un got d’aigua clara. És veritat que alguns dels més previsors duien vodka, també per a omplir-se de coratge, però no el compartien amb els altres, i pensaven: “Que facen aquesta cara de cansats, i Sa Majestat mai no els voldrà!” Als que prenien vodka, no els servia de res… no els feia res d’efecte dins el palau reial, era com si hagueren begut aigua qualsevol.

I així passaren el primer i el segon dia: no va reeixir ningú. Quants més pretendents Sa Majestat feia sortir, més pretendents hi acudien. Era com si hagueren eixit de la terra, on s’hi hagueren sembrat dents de drac. I després va arribar el tercer dia. La mateixa monòtona cançó.

La desena setmana del concurs, Sa Majestat ja estava terriblement farta de tots aquells joves que perdien el seny davant ella, i es preguntava si l’enllaç dels seus somnis arribaria a fer-se realitat.

Frustrada davant el fracàs del seu concurs, i veient que tots els joves d’aquest regne no es podien comparar amb ella, va decidir recórrer altres climes, per a veure si els d’altres països eren més eixerits. I va ser durant el darrer dels seus viatges que, finalment, el va trobar. Certament, no tenia i no té res a veure amb tots aquells senyorets de tres al quart que s’havien presentat davant ella durant aquells tres dies.

-Va trobar… qui és el jove tan afortunat?

-Durant un viatge a l’estranger, d'eixos que fa "per a portar l'hivern al sud" però en realitat per a reunir les estelles de cert mirall trencat... ella va trobar el cos inert d’un jove oficial, entre tots els altres caiguts d’ambdós bàndols, sobre un camp de batalla, al capvespre, fa un any i uns quants mesos. Tindria uns vint anys, uns quatre lustres d'edat. Era molt pàl·lid i esvelt, amb els cabells rossos com l’or i un somriure als freds llavis. Duia la beina buida de l’espasa sobre la cuixa esquerra, pantalons vermells i una guerrera verda ensangonada al si esquerre... Era una ferida terrible, car l’esquena de la jaqueta, del costat dret, també estava vermella de sang! Gentil com un déu, però es veia que era i és un mortal com nosaltres. I era encara més gentil perquè jeia en la seva pròpia sang! Tenia una ferida d’arma blanca, que li travessava el tòrax, una ferida en l'esquena que li penetrava fins al pit, i li feia sofrir molt... però ella va notar, en voler reanimar aquell jove tan gentil, que allà dins hi havia una feble respiració i un cor que glatia a dures penes. En quant ella el va veure i comprovà que hi havia una espurna, una guspira de vida dins aquell si ferit, va tenir una intuïció de que aquell, i no cap altre, era el seu escollit! El va portar aquí tan ràpidament com podia, pàl·lid i inconscient, amb molt de compte... va fer curar les seves ferides pel cirurgià personal de la Casa Reial... I Sa Majestat, dia i nit, vora el seu oficial, preocupat per si anava a morir! El colp de baioneta que li clavaren per l'esquena li ha fet sofrir molt, car li impedia respirar, i sovint es trobava amb la boca plena de sang. Passaren quatre mesos i ell es trobava millor, una mica millor, cada dia. Però encara estava, i segueix, estranyament pàl·lid. Malgrat això, Sa Majestat plorava d'emoció i va anunciar el seu compromís amb l'oficial que havia salvat. El nuvi, que ja s’ha recobrat, s’allotja a la Torre del Regent, en un dels dormitoris de convidats, on ha viscut des que la Reina el va rescatar d’una mort segura. Però ell no es casarà amb Sa Majestat fins que ella li haja rentat les taques de sang de la guerrera.

La jove estava segura que del seu promés es tractava. Però estava promés amb una altra? Una boda reial? I tan prompte? No s’ho podia creure: tenia que apropar-se a ell! Sort que ella, que no havia treballat mai en la vida com a serventa, era una noia alegre i feinera, i que tots els cortesans i servents de palau la van terminar coneixent, i trobant-la molt simpàtica.

Al dia següent, després de decorar la capella amb flors blaves en companyia de la donzella tranquil·la, la noia bruna va trobar la seva reina, vestida amb un vestit blau clar brillant i un abric de rabosa polar, vora un tranquil i auster estany hexagonal del pati d'armes, intentant rentar-hi el si esquerre d’una jaqueta verda amb detalls vermells, que la serventa reconegué com una guerrera de tinent de la seva pàtria, en l’aigua pura, blava i freda. Però les taques s’estenien més per cada cop que intentava rentar-les. Això sí, la monarca, que òbviament no havia rentat roba mai en la vida, continuava fregant sense treva i sense descans.

-Em pots ajudar, estrangera?

La donzella va acceptar l’oferta i rentar la jaqueta fins que no quedà ni un rastre de la sang, ni al si esquerre ni a l’espatla dreta, mentre cantava, per a entretindre’s, la cançó del salze:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

I el corrent del riu repetia la cançó,

cantant salze, salze, salze…

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar...

Malgrat la poca traça que ella tenia, aquella labor li resultà tan fàcil com si hagués tingut la prodigiosa força d'Hèrcules. 
Tot seguit, va traure la poma i obrir-la. Estava plena de robins. Com que la Reina de Glaç no n’havia vist mai, li va demanar que els li donés.

-No us els donaré pas a canvi d’argent ni d’or, sinó de sang i un cor.

Ella va acceptar l’oferta, deixant que l’estrangera visités el seu promés. Aquell vespre, li va mostrar al jove oficial, que seia al seu llit (amb dosser i cortines d’un blau cobalt brodades amb cristalls de glaç en fil d’argent), amb les galtes tan pàl·lides com el camisó que duia, la guerrera neta de sang. Enlluernat per la llum que entrava per entre les cortines del dosser, el tinent va parpellejar, i la Reina va esperar fins que els seus ulls s’hagueren acostumat a la llum.
Durant els darrers mesos, el foc dels ulls del vescomte s’havia apagat lentament, i l’alè de la vida flotava des dels seus llavis com una lleugera boirina que la més lleu brisa podia dissipar.

-Ho he fet jo -va mentir ella.

-No et prendré fins que... em cusis la guerrera, al davant i al darrere. -La veu del militar sonava cansada i no mostrava cap sentiment. Les paraules s’arrastraven, dèbils, per la seva gola. Però responia a aquella mirada tan glacial i tan penetrant amb el seu millor somriure. Els ulls en blanc del promés la miraven fixament.
Em pot veure? es preguntava ella. Em pot sentir? Se'n adona de que jo estic aquí?
-Desitjo que m'expliques... -ella va forçar un trist somriure.
Ella li va acariciar el coll del camisó i li lligà el llacet del coll, que s'havia desfet. Per llarg temps, ella va romandre asseguda al seu costat, sense dir pas res, mirant fixament aquell rostre tan atractiu, alhora baronívol i de donzell.

Hi va entrar un escanciador a l'alcova, portant una xicra plena d’una infusió per al promés reial. La Reina de Glaç li va arrabassar la tassa al servent i la va entregar al jove, qui la va buidar d’un glop.

Uns quants segons després d’ingerir el contingut de la tassa, ell va somriure i els ulls li brillaren, les pupil·les dilatant-se fins a semblar baies de belladona, reduint l’iris a la mínima expressió, mentre es tornaven a apagar. Després de passar-se la llengua per les dents per assaborir el regust d’aquell líquid, va restar mirant la reina fixament, sense preocupar-se per res més, amb aquell somriure per expressió fixa. No es podia imaginar un altre rostre tan atractiu ni tan intel·ligent com el seu: la trobava àdhuc perfecta per a ell, car, als seus ulls, ella era el que fins a aleshores havia vist més perfecte. I tampoc li semblava tan insensible com quan la va observar per primer cop, des de la finestra al casal dels comtes, quan ell només tenia set anys. Es sentia tan feliç que no podia pensar, i es trobava mig inconscient, en un estat de trànsit, mentre ella l’abraçava i li robava els besos més apassionats que es podien rebre en aquelles regions nòrdiques, mentre ell gaudia del regust de sang i d'herbes verinoses de la poció que havia ingerit. Juntament amb les herbes que li guarien la ferida i alleujaven la seva dolor, havia rebut la mateixa infusió que la Reina havia rebut del seu tutor durant la seva minoria d’edat, les mateixes substàncies però dissoltes en aigua del Leteu i amb un ingredient més, el suc d’unes baies negres com la mitjanit: una poció que anul·lava la voluntat del bevedor, però el matava lentament. Potser la tisana del regent haguera tingut influència sobre ella en la seva infantesa, però calien drogues més intenses per a fer efecte sobre un home quatrilustre. Des que l’havia portat malferit a palau, ella havia encarregat a l’estranger més baies de belladona que les que feia servir com a col·liri, per a afegir-ne el suc a la tisana del seu promés. Aquell verí, un dels més perillosos que es coneixien, feia gust d’herbes amargues, de sang i de menta alhora, i, després de passar per la gola del tinent, anava glaçant les seves entranyes, les venes, fins i tot el seu cor, i cobrint els seus pensaments amb una dolça boira. Els records i les forces que ell havia perdut amb la sang s’havien recobrat, però la jove monarca no el volia perdre.
Ell li recordava aquell primer amor tan dissortat, s’assemblava al noiet amb qui havia passat la infantesa, i, potser per aquesta causa, la Reina de Glaç s’havia enamorat apassionadament del jove oficial. En retornar a la cort aquell dia, havia cridat als cirurgians que feren alguna cosa per ajudar-lo. Un d'ells li havia embenat, aplicant-hi pressió, la ferida del pit; un altre li havia posat les palmes de les mans sobre el cor i havia començat a prémer: un, dos, tres, alt; un, dos, tres, alt. Durant infinites, agonitzants segons, no havia succeit pas res, i, de sobte, el jove havia grunyit de dolor i va tornar a respirar. Ell havia viscut -a dures penes. La baioneta per poc que no li havia travessat el cor, però li havia causat greus danys al pulmó esquerre. Ell havia perdut una gran quantitat de sang i li havia faltat l'oxigen. Es recobraria? Podria tornar completament després de tan greus lesions? Ni ella ho sabia, ni cap altre. I el ferit mateix no els ho podia explicar. Ell encara estava inconscient.
Dues setmanes havien passat des que ell haguera estat a les portes de la mort, i encara seguia en coma. I ella el visitava de dia i de nit, sempre esperant una senyal -un moviment de la mà, un batec de les pestanyes-, però ella mai n'havia rebut cap.
I els guaridors, els cirurgians, les dones d'herbes li havien dit que havien fet tot el que havien pogut. Que ella es preparés per al pitjor -que el seu estimat puguera restar en coma per tota la resta de la seva vida. Però la Reina li parlava, li cantava, li explicava la seva vida, i els nous reptes que cada dia comportava per a ella, com si ell li puguera respondre. Encara seguia allí. Ella sabia que ell hi estava. Ella es negava a perdre l'esperança.
Havia tingut cura d’ell -en quant els cirurgians reials s'absentaven- vetlant dies i nits vora el seu llit, plorant per ell, vessant cullerades de cordial entre aquells llavis entreoberts i observant com les engolia -obtenint proves de que la vida restava i resistia dins el jove-, li havia dedicat al pàl·lid rostre del ferit mirades més precioses que el seu propi regne i havia besat els seus freds llavis entreoberts des que ella l’havia trobat, però, malgrat tota la cura que havia posat en guarir-lo, i totes les esperances que tenia de veure’l sa i estalvi, la Reina de Glaç va finalment descobrir que no era corresposta.

En despertar i mirar entorn seu després de setmanes de profona inconsciència, el jove guerrer havia dit el nom d’una altra, entre convulsions febrils i somiant despert amb la boca plena de sang, abans de caure, pàl·lid i febril, de nou sobre el seu suau coixí. I la Reina va comprendre que aquell cor pertanyia a una altra, una rival desconeguda. La qual cosa no podia ésser possible.
Fou aleshores quan li vessaren la primera dosi d’aquella droga, d'aquella tisana amb suc de belladona, a la xicra, que el tinent, assedegat per la febre, la fatiga i la sang perduda, havia buidat d’un sol àvid glop, sense ni tan sols respirar. I, un instant després, demanà una altra xicra plena. Els seus desitjos eren ordres.
Des d'aleshores, des que tenia el cor glaçat, tan fred que cremava dins el si esquerre, la mateixa set ardia dins les venes de l'oficial convalescent, una set més intensa, més ardenta que aquella que l'assetjava amb la febre, i no podia sadollar-la sinó amb aquella infusió, perpetuant un cercle viciós; no reconeixia ni estimava res de res... se li esborraren els records i els sentiments envers la llar, la pàtria, els pares, els amics, la promesa... no somiava més que amb sí mateix... només volia beure fins a sadollar la set, i podria haver-se begut tota la sang de la Terra en va, sense calmar una set que res, ni tan sols la droga que ingeria tan sovint, podia sadollar. Sempre es trobava amb la boca seca i la gola ardent-li, com si estigués escopint flames, sofrint d’una set terrible, però li costava engolir el que ingeria, sobre tot si era aigua: es sentia sempre assedegat de sang i d’aquella tisana, però sempre li resultava impossible engolir. I, al mateix temps que es dissipaven els records i els sentiments de la seva vida passada, i que tot donava voltes en torn seu pel vertigen que s'apoderava d'ell, una sensació indescriptible i més intensa que la calor d’aquelles febres despertava dins ell en veure aquella dona de cabells blancs, però jove i formosa, que vetlava sovint vora el seu llit li oferia la droga que tant li guaria les ferides de la carn i les del cor, àdhuc bressolant el convalescent als seus braços, i xuclant les dolces gotes que restaven als llavis d’ell robant-li besos. Ell àdhuc sentia, tant despert com en somnis, que podia alçar-se del llit i volar als braços d’aquella deessa salvadora que el lligava a la seva persona etèria, majestuosa, que inspirava seguretat i era imponent alhora.
Si ell es despertava plorant, cridant, presa d'una emoció intensa, i allò era sovint, la seva amfitriona venia a ell amb un escanciador i una xicra de tisana calenta, i restava asseguda al seu costat fins que ell deixava de tremolar.
De temps en temps, en veure'l fatigar-se, ella li segellava els llavis amb la punta de l'índex i cercava a la biblioteca reial una bona obra literària; li llegia en veu alta ja els contes d'Aulnoy, ja les Metamorfosis d'Ovidi, ja àdhuc Cervantes o Shakespeare (indiferent, ell no sentia res envers els personatges d'aquelles rondalles, i les escoltava només per a sentir el to de veu de la Reina). Aleshores, sempre, escoltant aquella veu melodiosa com el mormolar d'aigua d'una font, ell aclucava els ulls i, vençut per la droga i per la seva infermera, lentament rendia les forces i s'endormia. Després d'una tan gran pèrdua de sang, necessitava reposar amb una urgència immensa. Aleshores, com si ella pugués veure dins el cap del ferit com es condensaven les brumes que, suspenent i enfosquint la intel·ligència, li portaven la son... la veu de la reial narradora es calmava poc a poc, i, amb l'ull esquerre mirant el jove i l'ull dret mirant el llibre, ella deixava de parlar exactament en l'instant que la droga feia efecte i ell es deixava caure, exhaust, sobre els suaus coixins.

La vida i la mort havien lluitat durant estacions senceres per aquell jove, fins que la vida va véncer, i el perill va finalment desaparéixer. I la ferida del pit feia menys i menys mal, millorant una mica més per cada dia, gradualment cicatritzant, però el cor que hi havia allà dins estava ardent i sagnant per aquella a qui de veritat estimava. Quatre mesos passaren com una cançó, i un dia, el cirurgià reial li va concedir la llibertat al seu malalt... però, el dia següent, de forma totalment inesperada, ell va tornar a perdre les forces i la raó. Semblava una recaiguda del trauma de guerra. Així que Sa Majestat, per a realitzar els seus desitjos, havia glaçat aquell cor enamorat. Havia adormit la seva intel·ligència per a que ell no pensés, la seva memòria per a que no recordés i el seu cor per a que no sentís res, i així el tenia més segur, servint-li ell a ella d’instrument de plaer a les seves mans, sense pensar que, a la llarga, pagaria un preu tan alt com la vida del guerrer ferit. 

Allò poc li importava: més temia veure el seu estimat en braços d'una altra.
L'amor que ella sentia era una flama tan intensa que cap altre desig, excepte el de no perdre'l, podia reclamar el domini del seu pensament. El món no tenia ja res que oferir-li, ja que ella no podia demanar més privilegis: havia nascut en un llit amb dosser i heretat un tron auster però, tot i així, poderós; i encara sovint deixava els afers d'Estat en mans dels ancians consellers que s'havien ocupat de la seva regència des de la fi de l'usurpador (i que esperaven retirar-se en quant ella arribés a la majoria d'edat). Les preocupacions dels simples mortals per a sobreviure mai havien sigut el seu destí, i mai la ira li havia cremat el cor, ni la set de poder, ni de venjança, ni la resistència al canvi, que acaba amb totes les grans potències... potser aquesta darrera passió era l'única que estava despertant dins ella, apart de l'oceà d'amor que li omplia tot el cor; però tan obfuscada estava que no podia distingir el bé i el mal, la dreta i l'esquerra, desafiant una llei superior als seus egocèntrics desitjos. Des que havia trobat el seu promés i l'havia portat a la vida, l'ardent foc del seu cor havia reduït a cendres totes les emocions i tots els pensaments que se li interposaven com a obstacles.

Sobre la taula de nit, hi havia un trencaclosques de glaç. El tinent solia compondre amb ell les figures més singulars, més abstractes i més incoherents, que no s’assemblaven a res real, però que li semblaven meravelles magnífiques i li ajudaven a passar el temps sense que ell se n’adonés de que el temps passava. Així que ell es passava la vida combinant-les de totes les formes possibles menys una: la que volia formar quan estava conscient, i que potser mai podria aconseguir. Per a ell, quan la raó desterrada del seu cap tornava a reclamar el seu tron usurpat, quan l’efecte de la droga es dissipava i la imatge de la Reina deixava de cobrar importància als seus pensaments, quan sentia que li pesava el cap i li tremolava el cor, en despertar sentint-se més alerta i amb la gola ardenta de set, aquelles peces de glaç revestien una importància de vida o mort, ja que aquell joc formava part del jurament que havia fet la Reina. 
“Quan tu hagis creat allò que més desitges amb les teves pròpies mans, aleshores renunciaré a tu”, li deia Sa Majestat sovint. El jove militar havia passat allí més d’un any, i havia combinat aquelles peces de glaç encarant el misteri de totes les formes possibles, però mai s’havia apropat a la solució de l’enigma. Ella el deixaria lliure i renunciaria a prendre’l per espós si aconseguia formar un parell d’ales, l’emblema de la llibertat. Però, com que ell, sota l'influx del narcòtic, no era lliure, no el podia resoldre.
La Reina de Glaç va tocar amb el seu front el front d'ell, i se'n va anar ràpidament. No va mirar per darrere l'espatla. Era més fàcil així.

Aleshores, hi va entrar la noia bruna a l'alcova. Havia pujat l’escala monumental i passat per una sala recoberta de setí blau amb flors d’or blanc brodades, per una sala de miralls, per una tercera de retrats reials i escenes de batalla, cadascuna més magnífica que l’altra. Sí, en veritat hi havia raons per a perdre el seny en veure aquell luxe prodigiós. Però la serventa no fixava els ulls en res, i no pensava en res més que en veure el seu estimat. Finalment, va arribar al dormitori. El finestral de cristall de roca formava una gran corona que cobria tota una paret, coberta amb cortines de fins cristalls de glaç. Assegut davant la seva tauleta de nit, sobre el llit amb dosser, un jove alt i ros, abillat amb una bata blava brodada d’argent com el dosser, semblava molt concentrat en el que feia, car tenia el cap soterrat a les mans. Estava molt pàl·lid, però la jove va reconéixer el seu promés i va córrer fins a ell: el futur rei no era cap altre! Tan lluny que havia viatjat per retrobar-lo, i finalment el tenia al seu costat! Ara, només tenia que fer que ell recordés qui era la seva vertadera promesa, aquella a la que havia besat amb tanta passió abans de partir a la guerra. Aquella que havia creuat serralades i mars, boscos i praderies, que havia travessat viles i regnes, que s’havia entrevistat amb tirans i bandolers, que havia gastat set parells de botes i set cavalls, tot per amor. Aquella que havia deixat enrere vells i nous amics amb els quals podria haver compartit bones experiències, que li havien convidat que restés amb ells. Tot per poder retrobar el seu millor amic, germà de la infantesa i futur espós, aquell que el destí havia escollit per a compartir la vida amb ella i per a que ella compartís la vida amb ell, els dos junts a la par.

El va cridar pel seu nom, li va parlar de l’espinalb i del roser, però ell, sota els efectes del narcòtic, no la recordava ni la comprenia. El jove oficial, com que tenia adormits els records, la intel·ligència i el cor, no va reconéixer la seva millor amiga i girà ràpidament els ulls, aquells ulls tan apagats i quasi tot pupil·la, fixant la mirada en les seves peces de glaç. I, completament indiferent a ella, va seguir jugant amb el trencaclosques, imaginant, combinant, esperant ensamblar les peces de la manera correcta. En el seu estat mental, el jove només sentia el que li semblava la remor de la tempesta colpint el finestral. Estava molt pàl·lid i molt cansat, i va caure inconscient als seus braços, mentre ella sentia com el cor del jove glatia més i més dèbilment, com una brisa entre les fulles o com la pluja contra les finestres. Del seu costat, ell es sentia pesant, la son encadenant-li els músculs exhaustes, però el seu esperit, encara presa dels horrors de la guerra que veia en somnis, no gaudia de cap descans, sinó de tot el contrari.

Per a intentar despertar-lo i fer que recordés a qui havia traït, li va cantar la trista cançó que encara tenia als pensaments:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

Al dia següent, després de decorar la sala del tron, de parets cobertes de miralls, amb la seva nova amiga... la noia va sorprendre la Reina de Glaç asseguda al tron, un seient auster però elegant de cristall blanc i formes hexagonals, cosint la verda jaqueta al si esquerre. Cada cop que ho intentava, el fil es trencava. Però ella no expressava cap sentiment al respecte.

-Em pots ajudar, estrangera?

La donzella va acceptar l’oferta i cosir la jaqueta fins que no quedà ni un rastre dels punts, ni al si esquerre ni a l’espatla dreta, mentre entonava, per a ella sola, la cançó del salze:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

I el corrent del riu repetia la cançó,

cantant salze, salze, salze…

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Malgrat la poca traça que ella tenia com a costurera, aquella labor li resultà tan fàcil com si hagués tingut ales als dits.

Tot seguit, va traure la pera i obrir-la. Estava plena de maragdes. Com que la Reina de Glaç tampoc no n’havia vist mai, li va demanar que les li donés.

-No us les donaré pas a canvi d’argent ni d’or, sinó de sang i un cor.

Ella va acceptar l’oferta, deixant que l’estrangera visités el seu promés. Aquell vespre, li va mostrar al tinent, que seia al seu llit, la guerrera amb les subtils costures. Ell, enlluernat per la llum entre les cortines del dosser, va parpellejar, mentre ella esperà a que els seus ulls s’hagueren acostumat a la llum.

-Ho he fet jo -va mentir ella.

-No et prendré fins que... -després de mormolar amb prou forces aquelles paraules, ell va perdre el sentit i interrompre la frase, reculant i caient inconscient en braços de la Reina, amb el cap daurat assentat sobre aquelles blanques sines, perquè ja tenia massa verí al cos. 
Això sí, havia tingut un record d'abans de la guerra en despertar sentint-se més alerta en meitat del dia, un record d'infantesa fugaç, transitori, però plaent: l'ombra d'un espinalb que s'entrellaçava amb un roser escarlata, una gespa plena de flors de ranuncle despuntant com solets en mig de la verdor, i ell rient amb un altre infant una mica més jove, que brandia una espasa de fusta... però ni el sexe ni el rostre d'aquella persona es deixaven veure, ocults entre les boires i el vertigen.
Aleshores, hi va entrar un escanciador a la cambra, portant una xicra plena de la tisana de cada vespre per al promés reial. La Reina de Glaç li va arrabassar la tassa al servent i la va entregar al jove oficial.
Mentre la Reina de Glaç li oferia la xicra de cada vespre, ella va fixar les noces per a dos dies després. Ell, incorporant-se amb prou esforços, va resistir l’oferta de la infusió al començament, ja que li pesava el cap i li sagnava el cor, i dormia sense somiar en absolut, quan no amb somnis estranys i alhora tan reals de monstres marins, de volar amb els núvols... per una raó que ell no comprenia.
-Sento que m'estic morint de desesperació... sóc víctima d'una força que no puc comprendre, i dóna testimoni del que dic el que em falli la salut; estic pàl·lid com la cera, se'm marquen les costelles sota la pell... i la febre em crema fins als racons més profons, consumint-me amb dolor que trenca el cor... Què podria guarir tota aquesta passió de sofriments?
Però la set li eixugava tant la boca i Sa Majestat li va parlar tan cordialment, dient-li que aquella tisana era l'únic que li calia... que, al final, ell es va rendir, i va prendre el narcòtic entre els seus pàl·lids llavis.

I, com sempre, ell no va deixar ni una gota, i va caure ràpidament en l’èxtasi que li oferia l’efecte de la droga, passant-se la llengua per les dents i espetegant amb els llavis per a assaborir aquell intens regust de sang i de menta, i d’alguna herba molt intensa que no reconeixia. En quant el líquid va passar de la tassa al seu pit, ell va rendir les forces, discorrent-li una suor freda pel front i per les galtes, per les venes una sang freda… Si la Reina ignorés que ell encara seguia amb vida, dubtaria de que el seu amant fóra viu. Uns segons després, la jove monarca el va abraçar i li va robar uns quants apassionats besos més, passant uns dits blancs i fins pels seus daurats rínxols, abans de l’arribada de la donzella.

L’enamorada reina abraçava el seu tresor amb el rostre tan a prop del seu que no podia fixar-se en com la vida era alterada al rostre del seu promés, ni en com la llum s’apagava en aquells safirs de pupil·les dilatades, molt més negres que blaus, ni en la seva ràpida i superficial respiració. No podia trobar a faltar el glatir del cor del jove; era el seu propi pols eufòric el que prenia pel cor del seu estimat. Li omplia de pau sostindre l'oficial als seus braços mentre ell s'adormia, amb el cap daurat sobre el muscle esquerre d'ella, abans de deixar-lo caure sobre el coixí: sentia que la serventa obria la porta i sortí, com una lladre descoberta in fraganti, abans de que la seva rival hi entrés.

Aleshores, hi va entrar la noia bruna a l'alcova, plena d’esperança per poder-lo tornar a veure i conversar amb ell. El va cridar pel seu nom, li va parlar de l’espinalb i del roser, de com ell s’havia deixat seduir i dels sacrificis que ella havia fet per rescatar-lo... però ell no la comprenia i, tan indiferent a ella com la nit anterior, la va apartar del seu costat i va seguir jugant amb el trencaclosques, imaginant, combinant, esperant ensamblar les peces de la manera correcta.
-D’on ve tota la pena del teu cor? Ets jove, ets estimat, ets gran: què és el que et manca, amor meu? No veus que la teva malaltia també és la meva malaltia? El teu pols bat a l’uníson amb el meu cor; si el tens tan fort i tan ràpid, també em ve la taquicàrdia! Si tens la sang ardenta de febre, de febre em cremen els pensaments! Després de tantes dures proves que he passat per a tornar a veure’t... Aleshores, estimat, alegra el teu cor, i alegra el meu; i no envoltis de tenebres aquest reialme!
El gentil guerrer, sempre insensible, amb els ulls tan apagats i molt més negres que blaus, no donava senyals de conéixer la seva promesa. En el seu estat mental, el jove només sentia el que li semblava la remor de la tempesta colpint el finestral.

Ella li va cantar la cançó del salze de nou, esperant que allò li retornés els records:

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Estava molt pàl·lid i molt cansat, com la nit anterior, i va caure inconscient als seus braços, mentre ella sentia com el cor del jove glatia més i més dèbilment, com una brisa entre les fulles o com la pluja contra les finestres. Encara ell es sentia pesant, la son encadenant-li els músculs exhaustes, però el seu esperit, encara presa dels horrors de la guerra que veia en somnis, no gaudia de cap descans, sinó de tot el contrari.
La donzella el va cridar pel seu nom, i li va pegar suaument a les galtes, però ell no despertava, immòbil, inert... hom podria haver-lo pres per una estàtua de glaç. Això si: la respiració encara feia que el seu pit s’alcés i que l’aire que ell espirava li acaronés les galtes. Si encara respirava i el cor encara li funcionava, segur que el tinent seguia amb vida. Profonament inconscient, però encara amb vida.

El dia següent no es parlava d’altra cosa que no fóra que aquell dia era la vespra del casament. Els nobles de la cort estrenaven llurs millors gales, mentre els dignataris estrangers convidats a l’enllaç ja hi havien arrivat i s’allotjaven amb llurs famílies a l’ala més comfortable de palau. Això sí, el mateix dia, segons els metges reials, decidiria la vida o la mort del futur príncep consort. Desesperaven per si viuria des de trenc de l'alba; es deia que potser no hi havia res a fer, que no hi restava cap esperança.
La noia bruna estava igual de desesperada. Només li quedava la pruna. Què succeiria?

El capità de bandolers li havia dit que la obrís quan es trobés “en la seua hora més fosca”. I aquella era la seva única esperança de poder alliberar el seu promés de l’encanteri sota els efectes del qual encara semblava estar, i que potser, abans o després de l’enllaç, acabaria amb la vida del jove oficial.

Ergo, la donzella va prendre una decisió: obriria la pruna, sense importar-li el que la fruita podia guardar al seu interior, sense importar-li que aquest últim recurs podia fallar-li i acabar amb la seva fràgil esperança.
I, de fet, la serventa s’ho jugava tot a aquella única carta, abraçant la secreta esperança que així pugués terminar amb l’encanteri del seu estimat, i, deixant ell d’ésser la freda estàtua de marbre que semblava, recobrés la intel·ligència i el cor. 
Ella no es preocupava gens per la possible desfeta.