LA POMA, LA PERA I LA PRUNA
ó
LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT
per Sandra Dermark
ESCENA IV. EL GENTILHOME PENEDIT
Així que ella, fatigada per la calor i pel seu llarg caminar, es va veure obligada a descansar, i, eixugant-se la transpiració del front, es va seure sota una carrasca centenària. Sentia que ja no tenia prou forces com per a seguir endavant, i que, si intentava donar un pas més endavant, ella segur que cauria en terra. Als encontorns, sentia l’inconfonible remor d’un curs d’aigua, i la pols aspirada li estrenyia la gola. Potser fóra el riu que ella havia recorregut, on podria sadollar la set i refrescar-se. L’ombra de les frondoses branques li refrescava les galtes i el front transpirant, però, mentre ella reposava una bona estona, la seva presència va fer baixar, curiosa, una garsa que hi niava.
L’au se li va posar al cap, després va aterrar davant ella i es va adreçar a ella:
-Crac, crac! Bon dia, senyoreta! Què fas sola en un lloc con aquest?
La noia bruna va comprendre el que la garsa li deia, i li va explicar tota la seva història, i li va preguntar si havia vist aquell jove de rossos cabells i blaus ulls.
-Potser sí, potser no.
-Què me’n dius? -li va preguntar la noia, convidant l’au a posar-se sobre la seva espatla dreta.
Una dona entrecana i una mica grassa, vestida com una serventa, avançava pel camí fins al riu, amb un gran cabàs ple de guerreres blaves i pantalons blancs al cap. Duia una gran pastilla de sabó de Marsella i un bon ram d’espígol sec en la mà que no subjectava el cistell. Havia sentir la noia parlar amb la garsa, va avançar fins a l’indret on es trobaven, es va detenir a l’ombra de la carrasca per a fer una pausa... i, també eixugant-se el front en quant es trobà sota l'arbre, els va dir això a les dues:
-Crec que ho sé; que vaig sentir parlar d’ell de llavis del senyoret...
-Ho dius de veritat?
-Escolta amb atenció, i potser lliguis caps. A la contrada on ens trobem hi viu i governa un gentilhome tan intel·ligent com atractiu. Llig almenys tots els diaris del món, llig totes les gasetes que s'imprimeixen en l'univers i, sobre tot, és veritat que ell té prou seny com per a oblidar tots els destarifos que també hi han escrits. Diuen que té tants llibres com canyes té aquest marge, tant li agraden les llengües estrangeres! I parla francés i llatí tan fàcilment com respira. No té esposa, ni germans, ni amics. Va pujar al poder a l'edat de divuit anys, i, una mica de temps després, l’he sentit sovint cantar, per a distraure's, una trista cançó de les nostres terres, que resa per casualitat així:
Sota una figuera plorava un amor,
cantant al verd salze…
El cap als genolls i la mà sobre el cor,
cantant salze, salze, salze…
És que fa poc que ha perdut una guerra, i es sent desorientat després de la derrota. Però ha fet uns quants presoners estrangers i es desfoga torturant-los. Així és. La veritat és que era un bon xicot abans de la guerra, un bon governant i excel·lent escaquista… però, justament abans de la guerra, va començar a canviar i a perseguir els estrangers i els minusvàlids dels encontorns. No vol res a fer amb músics, poetes ó saltimbanquis, als quals tracta de gentola inútil i ha prohibit l’entrada dins aquesta província. Però ha fet barrabassades encara més grans que desterrar tots els trobadors. Fixeu-vos que volia cremar tots els llibres d’aquest indret, ell que li agradava tant llegir! Sort que vaig poder traslladar la biblioteca a un amagatall secret, que ell no ha descobert encara... I després, per a coronar-ho tot, li va venir la dèria de la guerra… Quants dels nostres joves han caigut als camps de batalla! I quantes de les nostres mares, filles, germanes i promeses són plorant els que no tornaran... només per una ordre i un desig del nostre senyor!... I el tribut que es va retre als vencedors… Pensàvem que no ens tornaríem a enfrontar al regne de ***** després de la gran guerra, que es va endur el senyor pare del nostre governant, i la seva senyora mare, l’esposa del caigut i filla del general a qui aquest servia, va morir quan la desesperació li va trencar el cor. El pobre noi es va quedar orfe i fill únic, i mai ha volgut prendre esposa per la mort de sa mare. Per això, i perquè no sap què fer amb la seva vida, va fer esclatar la guerra. Com he dit abans, pensàvem que no ens tornaríem a enfrontar al regne de ***** després de la guerra dels trenta anys, però no va ser així: ell volia la revenja! I ja veus les conseqüències. Ara mateix, la guarnició controla la vila capital, a l’altra banda de la confluència. La guarnició forma una fila en tots els carrers. Hi ha tants soldats patrullant que poden conversar entre ells sense alçar massa la veu, tan a prop està cada soldat d’un altre! Als habitants els han prohibit creuar els carrers on no hi ha, en el punt en qüestió, un oficial que ho permeta. La gent només pot creuar on hi ha un oficial. Àdhuc els infants d’aquesta regió no poden jugar als carrers fent soroll o rient-se del nostre senyor: si n’hi ha alguns que ho han gosat, l’exèrcit els ha fet presoners i separat de llurs famílies, i els té entre reixes a pa i aigua bruta. Els fills d’una amiga meua han caigut malalts i han mort en presó, i els pobres diablets no són els únics... Pregunta-ho a qualsevol de nosaltres els servents: tots tenim històries de crueltat que hem sentit a destra i a sinistra.
-Així que aquest senyoret està buscant caps de turc a qui culpar de la derrota... -La jove estava pàl·lida i tremolava lleugerament.
-És l'amo d'aquesta regió, el seu poder quasi no té límits, i si nosaltres prosperem o no és perquè ell ho desitja: la seva voluntat és la llei. La nit passada, les cases de dinou presumptes rebels han estat ocupades, i ells han estat detinguts. Tot i que els havien presos i encerclats per sorpresa, nou d’ells han aconseguit escapar, i potser s’amaguen en aquests boscos ó en un cau secret. N’han pogut conduir els altres deu a la presó de la fortalesa. Però, quan entraven en aquesta, un d’ells s’ha llançat a l’antic pou, molt profon i ara sec, i hi ha mort del colp. Ai quins temps més difícils! He sentit alguns dels seus guàrdies, veterans de dues guerres, dir amb prou sarcasme: “El senyoret deuria d’haver caigut al camp de batalla com son pare, que sí que era un bon governant!” I ell, en resposta, ha fet tancar els guàrdies en un calabós, amb tots els que creu que volen usurpar el seu poder. Ara, amb la derrota, està pensant què fer després… però estic segura de que encara és un bon xicot, que només ha pres les decisions equivocades. El conec tan bé perquè visc i treballo dins la fortalesa, rentant uniformes, i vaig ser la tata del nostre senyoret quan era un infant.
-Si n’és d’intel·ligent! Però sembla un jove tan cruel i tan inflexible… No es comportarà així perquè, al fons del cor, es sent trist i desorientat? I no em fan por ni ell, ni la guarnició que acata les seves ordres! Tens raó, potser és que ha pres les decisions equivocades, només li cal entrar en raó, i, si mai no ho has aconseguit, jo mateixa ho faré! Quant més imponent és una persona, menys gent gosa estimar-la... No em pots dur fins a la seva presència?
-Ara vaig al riu a rentar els uniformes! Espera’m sota la carrasca fins que es ponga el sol. No has de dubtar de la meua ajuda, que ja em caus bé… i per què t’hauria de trair? Mentrestant, aquí tens la meitat del meu pa d’anous amb panses. I la meua cantimplora, plena de cervesa rossa. I, si vols collir gerds, en veuràs quantitat al llindar del bosc, i també cirerers amb els fruits madurs per a refrescar-te. No aniràs a defallir abans del capvespre, eh?
-Gràcies...
I, després de donar-li la meitat del pa calent i la cantimplora a la jove, la rentadora va asseure’s sobre una roca que hi havia riu avall, mentre la noia, després de buidar el refresc d'un sol glop i de rentar-se la cara, collia cireres i gerds vermells i brillants com robins, i escoltava la cançó que la dona entonava per passar el temps:
Sota una figuera plorava un amor,
cantant al verd salze…
El cap als genolls i la mà sobre el cor,
cantant salze, salze, salze…
I el corrent del riu repetia la cançó,
cantant salze, salze, salze…
Les llàgrimes reguen la roca amb passió…
Canta salze, salze, salze…
Dóna’t pressa, que tornarà!
De salze la meva corona serà!
No és culpa seva que em va deixar…!
En aparéixer els primers estels al cel vespertí, la vella rentadora, amb la garsa al muscle esquerre, va tornar al costat de la noia bruna, que ja havia donat compte de tots els gerds, de la cervesa i del pa d’anous, i que, després d'hores i més hores (les quals ella havia passat escoltant la cançó del salze, recollint tots els gerds i les cireres d’aquell tram de bosc, pensant en el seu promés i en el viatge que ella ara estava fent), l’esperava impacient.
-És cert que les aus no entenen de murs, però no és possible per a una humana volar sobre els baluards. Els guàrdies d’uniforme et prendrien, i series feta presonera i torturada. Però hi ha un altre passatge secret. Conec una resclosa sota el fossat, una resclosa que porta l’aigua de la riba esquerra a dintre de les fortificacions… i d'allà fins a l'alcova del senyoret no n'hi ha molta, de distància- va explicar l’anciana.
I s’aproparen més i més a la fortalesa, que tenia forma estelada i estava envoltada d’un fossat. La plaça forta es trobava a la confluència de dos rius, vigilant la frontera entre dos regnes que, temps enrere, havien sigut enemics: aquell on la jove havia nascut i el dels enemics de sempre, que s’havien potser emportat la vida del seu promés. Des dels baluards, despuntaven uns imponents canons.
I la rentadora li va mostrar a la noia l'indret, a la riba esquerra de la confluència, on es devia capbussar. La nit de lluna nova, il·luminada per un exèrcit d’estels i per dotzenes de lluernes, era silenciosa, però no del tot amb el cant dels grills, el raüc de les granotes al fossat i els passos dels sentinelles sobre els baluards.
Espantada perquè podrien haver descobert la seva presència, la nostra heroïna va saltar a l’aigua amb la roba posada. L’aigua del fossat era fresca, i la noia bruna, quan els pulmons li anaven a esclatar, va trobar la resclosa i entrar-hi. Una vegada a l’altra banda, va alçar el cap a la superfície i respirar intensament per a omplir d’aire els seus pulmons. I, tot seguit, va pujar de nou a terra ferma, a un paviment de granit dur i fred. Davant ella, s’obria un passadís fosc i estret, que esdevenia una escala ascendent. Tenia una mica de por: i si l’arrestaven?
L’escala s’il·luminava i resultava tenir forma d’espiral. De sobte, va sentir unes passes de botes militars i va haver d’amagar-se, amb el cor en un puny, en un nínxol de la paret. Les ombres dels guàrdies relliscaren per la paret davant ella. Els cabells castanys de la jove i el seu vestit de crespó negre, pegat per l’aigua al seu cos, regalimaven aigua freda.
De sobte, va trobar-se en un elegant corredor. Les parets i el terra eren de setí verd amb motius vegetals brodats. A les parets, s’alternaven retrats del senyoret amb diferents vestimentes: de caçador, d’uniforme, amb el seu camisó... amb miralls Lluís XIV tan recarregats com els castanys rínxols del jove retratat entre ells. La expressió que mostrava era neutra, però simpàtica. Cada tram del corredor era més elegant que l’anterior, l'un més bonic que l'altre. Sí, en veritat hi havia raons per a perdre el seny en veure aquell luxe prodigiós. N'hi havia per a quedar ben meravellat. Però ella no fixava els ulls en res, sempre alerta per si hi arribaven els guàrdies a descobrir la seva presència.
Finalment, va arribar a l'alcova del jove senyor. El sostre era una cúpula de cristall, amb forma de corona o de capoll de flor, que deixava veure centenars d’estels brillant al cel nocturn, i el terra era un estany artificial ple d’aigua clara i tranquil·la, al centre del qual destacava un llit blanc amb forma de nenúfar, sobre un gros tany d’or pur recobert de maragdes. Els blancs pètals, com els d'un nenúfar de veritat, romanien de dia alçats en forma d'un capoll cluc i es baixaven cada vespre (i aquell vespre no era excepció) per a obrir el calze i que hi reposés el gentilhome. Alçant un dels pètals i des de la roba de llit, despuntava un pàl·lid clatell cobert de llargs rínxols castanys. Els braços li cobrien el rostre. En acostar-se, la noia bruna va sentir la seva respiració, rítmica i tèbia. I, sense voler, ella va deixar caure una gota d’aigua freda, des dels seus cabells, sobre l’espatla dreta del jove noble. Els fantasmes dels somnis entraven xiulant dins l’alcova al triple galop, emportant-se l’esperit del jove dorment per a retornar-li els seus pensaments; ell es movia al seu llit blanc en forma de nenúfar, va girar el cap, es deixondí i obrí els ulls. Voilà que avançava la seva gentil figura entre els pètals blancs i mirava a dreta i esquerra.
Ella no s’havia esperat despertar-lo, i es va quedar pàl·lida de l’ensurt. Igual de pàl·lid, tallada la respiració, restà el jove dèspota en reparar en ella.
-Guàrdies! A la meva cambra! -va ordenar el gentilhome, sense perdre la paciència. Malgrat la ira que s’havia apoderat d’ell, no deixava d’ésser agraciat. Ell era jove i gentil, àdhuc quan es deixava emportar per les passions.
Deu homes armats d’uniforme blau de Prússia hi entraren i van apuntar a ella amb llurs baionetes. Aleshores ella es va explicar i narrar tota la seva història.
-Sé a qui et refereixes. Durant la darrera guerra, -va comentar un dels guàrdies- aquell oficial va ser ferit de mort.
-I jo que tant el cercava! -va plorar la noia bruna entre llàgrimes.
Aleshores, el gentilhome, mentre escoltava amb atenció la història de la forastera, va sentir un canvi dins ell. No podia comprendre per què aquell relat tan trist feia que ell es sentís tan culpable de la desgràcia de tants innocents. Era com si hagués mort i tornat a la vida. També es va posar a plorar, esclatant en sanglots i llàgrimes, i notava que el pit se li escalfava i el cap se li alleugeria: el seu cor s’estava desglaçant. Les sinceres i tristes paraules de la jove penetraven fins al cor d’ell i fonien el glaç que hi havia, de forma que la fatídica estella de cristall va ser arrencada i emportada amb la seva sang. El fragment de mirall va deixar el seu cos sortint per l’ull esquerre, dins una llàgrima més grossa que les altres, que va caure i es va dissoldre en l’aigua de l’estany. Els ulls li brillaven, i s’adreçava a la jove amb el seu millor somriure. Es veia que el jove noble ja no estava enfadat en absolut per despertar-lo a mitjanit una desconeguda vestida de negre i regalimant aigua davant ell a la seva alcova. Li va dir que no sentia ira en absolut, i que no només la perdonaria:
-Pobra minyona! No seràs arrestada! Es més, et vaig a recompensar per haver-me fet veure la veritat!
Ell tenia un aspecte una mica trist, en part perquè es sentia culpable, en part perquè, malgrat la seva erudició, no podia ajudar aquesta víctima seva més. Penedit d’això, va oferir-li que llançaria, per tot el regne, una recerca d’aquell jove oficial.
Després, el gentilhome va eixir del llit i se’l va cedir, dient que dormiria al terra, i va donar ordres als seus servents que portaren tovalles calentones i un camisó de setí verd. I els servents, seguint les ordres del senyoret, van eixugar la noia bruna i li van posar el camisó. Ell va besar la jove a les galtes, desitjant-li bona nit, i es va gitar sobre els suaus tapissos de mites clàssics que cobrien el terra entorn de l’estany artificial. I ella es va gitar al llit de nenúfar blanc, pensant: “Com d’amable ha sigut ell, després de tot! Hi ha esperança també dins els cors més egoistes!” La jove estava molt cansada i es sentia molt calentona, així que va tardar molt poc en adormir-se. Va tancar els ulls i entrar en un dolç somni, en el qual tornava a veure el vescomte, llegint sota l’espinalb, alçant el cap de les seves cròniques de la guerra dels trenta anys i somrient a la jove amb els seus brillants ulls blaus.
Però només es tractava d’un somni, que es va dissipar en despertar ella.
Al dia següent, després de desdejunar ous fregits amb cansalada, pa d’espècies, macarons, marrons glacés, púding amb panses, peres al conyac i xocolata amb menta en companyia del gentilhome, aquest la va fer vestir amb un abric de vellut verd molt suau i calentó, una camisa neta, una armilla de setí groc amb motius florals brodats, calçons de pell de daina fins als genolls i botes del mateix vellut verd amb sivelles d’argent, i la va convidar a passar més dies dins la fortalesa, que hi passés la vida allí de festa en festa o que s’hi quedés a viure, en una còmoda cambra, com a donzella d’honor (ell volia fins i tot prendre per esposa una jove com ella, que estava promesa amb un altre…!), però ella només li va demanar un carruatge, un cavall i provisions per a continuar la seva recerca.
Amb llàgrimes als ulls, però amb una veu ferma i decidida, ell va donar unes ordres als servents, i va dir-li a la noia que tenia una sorpresa o dos més per a ella. La jove el va abraçar i va acaronar els llargs rínxols castanys del seu inesperat benefactor. Eren els seus cabells naturals, cap perruca: d’allò estava ara segura.
I també va obtenir un tricorn galonat d’argent i unes mitenes amb galons daurats, i també un maniguet de rabosa blanca que havia sigut de la mare del seu amfitrió, i una beina decorada amb flors d’or per a l’espasí, i li van lligar un llaç de setí verd a la cueta, i al pati d’armes, l’esperava una carrosseta daurada amb maragdes incrustades, i tirada per quatre cavalls hongaresos, i el cotxer, els lacais i l’escorta, i els postillons à la Daumont, esperant les seves ordres. El mateix senyoret la va pujar al carruatge, desitjant-li bona sort i donant-li una pera molt verda i lluent.
-Obri-la si et trobes en greus problemes.
La noia bruna va guardar la pera amb la poma, que encara seguia igual de fresca com quan la va rebre. L’escut d’armes del gentilhome i el del seu regne brillaven sobre els panells de les portes del carruatge com dos estels. I el seient estava ple de dolços i de fruita seca, i d’ampolles de vi dolç d’aquella regió.
-Adéu, i bon viatge! -li va dir ell eixugant-se una llàgrima, i ella li va respondre amb un “adéu” entre llàgrimes. Es desitjaven, l’un a l’altre, tota la bona sort possible. Aquell va ser l’adéu més trist de tots per als dos joves que s’acomiadaven.
La vella tata que havia ajudat la noia a entrar dins la fortalesa la va acompanyar dins el carruatge, per camps i praderies, fins al llindar dels boscos, i allà va descendre i, abraçant-la, es va acomiadar de la jove. Aquell va ser el segon adéu més trist de tots, car la vella serventa s’havia fet molt amiga de la nostra heroïna, i deixar-la li causava una gran pena.
No cal ni dir que també li desitjava la millor sort del món, mentre veia com la carrossa es perdia en la distància i entre la verdor, brillant sota el radiant sol d’agost.
