L'EIXERIDA REINA DE LA NEU

L'EIXERIDA REINA DE LA NEU

Traducció de l'anglès original de sylvanawood
per Sandra Dermark

19 de setembre, 2015

I.

El somni de Snape transportà Hermione a Hogwarts. Ella es trobava en una petita cambra de la torre del director, mirant a un gran mirall.
"Em pregunto si aquest serà el mirall de Gised", es va preguntar. Havia llegit molt sobre aquell mirall dels desitjos, però mai l'havia vist amb els seus propis ulls. Ella va apropar-se i mirar a dins, curiosa per veure què li mostraria. Primer, el mirall no va reflectir res, i després, el reflex va recrear els darrers instants de la seva vida: li mostrava com havia provat de despertar Snape amb Rennervate, com ella havia emprat la legilimència, com havia entrat dins la ment de Snape... i ara, ella es trobava en front del mirall, mirant el que s'hi reflectia.

I es suposava que això era el mirall de Gised? Impossible, va pensar Hermione. Decidí mirar el mirall de més a prop, i, després d'examinar-lo detalladament, finalment va trobar una inscripció a la part de darrere: "MIRALL DE TATIREV".
"Però aquell mirall es va trencar", pensà Hermione, "si hagués existit en primer lloc..." El mirall de Tatirev, creat per un director de Hogwarts, ajudava a trobar objectes i éssers encantats ó ocults mitjacant la màgia. Si hi haguera existit un mirall com aquell a Hogwarts al passat, segur que Barty Mauch fill no s'hauria pogut fer passar per Ull-Foll Murri, o no? Ella tornà a mirar el que mostrava el mirall i aquest va mostrar com es trencava en milions d'esberles, per a després desaparéixer.

II.

Hermione es fregà el nas, preguntant-se pel significat del que havia vist recentment, quan la cambra va començar a donar voltes en torn seu de manera vertiginosa. Després d'una estona, el món va entrar en calma, i ella es trobava en una petita i acollidora habitació on dos infants jugaven amicalment l'un amb l'altre. El noiet tenia els cabells negres, llisos i lleugerament greixosos, el nas gran i ganxut, els ulls negres i curiosos. Era obvi que era un noiet molt pobre: era molt prim i duia els vestits a trossos.
La noieta era molt més bonica. Era preciosa, pèl-roja i d'ulls verds. Per descomptat que Hermione va reconéixer immediatament que els dos infants eren Severus Snape i Lily Evans.

Hermione havia estat observant els jocs dels dos infants quan la porta es va obrir i una anciana entrà dins la cambra.
"Iaia, explica'ns un conte!" cridà la noieta.
"Veieu les abelles blanques des de la finestra?" preguntà l'àvia.
Els infants van córrer cap a la finestra i mirar per ella. A fora, nevaba.
"Són abelles de veritat?" va preguntar el noiet, mirant amb ulls crítics la tempesta de neu, i, després, tornant a mirar l'àvia amb cara de pomes agres. "Si aquestes ho són, on és l'abella reina?"
"Mira amb atenció, Seve", va respondre l'anciana, rient-se. "Veuràs que, entre tots els flocs de neu, hi ha un més gran que tots els altres. És un floc molt especial..."

"Aquell floc esdevindrà més gran, més bonic i més fred que tots els altres. És la Reina de la Neu".
"Això no m'ho crec", digué Seve, eixint corrents de l'habitació. Els ulls de Lily, que semblaven molt tristos, el seguien.
Després d'un moment, el noiet tornà a entrar dins la cambra. En una de les mans, duia una gran lupa, i en l'altra, havia portat a dins una mica de polsim de neu.
"Mira, Lily. Així és com la neu és en realitat. Es tracta de cristalls de glaç, i cadascun d'ells s'ha format igual que tots els altres, però cadascun dels cristalls també és únic. Són preciosos abans de liquar-se. De tota manera, no són abelles".
"No ho vull saber, això", digué Lily, infeliç. "Prefereixo que siguin abelles". Ella va tornar a la finestra i mirar de nou cap a fora.

"Sempre vols estudiar i analitzar-ho tot, Seve", li digué l'àvia en un to ja no tan amical. "Hom podria pensar que t'ha entrat una estella del mirall de Tatirev dins un ull".
"Encara més contarelles sense sentit", va respondre Seve amb desdeny, agafant la seva lupa i tornant a casa seva.
Hermione va acompanyar Seve per la casa veïna. Els dos infants vivien en pisos adjacents de dos edificis, només separats pel canaló. Tenien, en front de les finestres, sengles grans jardineres plenes d'herbes aromàtiques i de flors, entre elles, les de dos magnífics rosers, ja que les roses eren les flors preferides de Seve. Durant les estacions càlides, els dos infants podien visitar-se l'un a l'altre sortint per les finestres i creuant per les dues jardineres, que formaven un pont aeri, d'una llar a l'altra.

Hermione ara sabia de quin conte meravellós es tractava. Encara es trobaven al començament. El mirall de Tatirev havia sigut una creació prodigiosa, i, segons el rumor, s'havia trencat en moltíssimes esberles. Una llegenda del món màgic assegurava que qui rebia una estella del mirall dins un dels ulls podria descobrir tots els secrets i desitjaria aprendre tot el que hi ha per aprendre. Hermione pensava que allò seria un efecte excel·lent.
Clar que ella havia escoltat i llegit la versió muggle del conte, dins la qual, òbviament, tot era tergiversat i invertit. El mirall de la rondalla muggle distorsionava tota la bellesa i la presentava com si fóra lletja. Les coses despreciables s'hi reflectien com si fóren precioses. Era obvi que aquella idea era, totalment i completament, un desperdici.

A Hermione mai li havia agradat aquell conte, però, en mirar a Seve i a Lily, va comprendre per què Snape es trobava atrapat dins aquesta rondalla meravellosa en particular.
Després de reflexionar una estona, Hermione va somriure. Ella tenia una idea de com podria canviar la conclusió de la rondalla.
Mentrestant, Seve s'havia preparat per a anar al llit. Ara, estava mirant per la finestra, abillat amb el seu camisó d'un gris pàl·lid. Va mirar cap a fora, i semblava que estigués pensant en si hi hauria alguna veritat rere la llegenda de la Reina de la Neu.
Tots els flocs dansaven una dansa salvatge, emportats pel vent, però n'hi havia un molt gran, que refulgia com un diamant a la llum de la lluna.

Aquell floc no feia tombarelles per l'aire com tots els altres: va aterrar sobre la jardinera en front de la finestra de Seve.
El floc de neu va créixer i créixer, fins que, finalment, es va transformar en una figura femenina vestida amb peces de roba d'una gasa blanca, que semblaven fetes de milions de cristalls de glaç, amb forma d'estels, entrellaçats. Era preciosa i de pell clara, però semblava feta de glaç: de glaç brillant i refulgent. Tot i així, estava viva, i els seus ulls brillaven com estels d'elevada magnitud, i els cabells, salvatges i rebels rínxols, li sobresortien del cap. Ella va assentir amb el cap per la finestra, somrient i saludant Seve amb la mà.

El noiet es va espantar i va apartar-se ràpidament de la finestra. Quan, ple de dubtes, va tornar a mirar, la dama ja no hi era.
Al dia següent, Seve va arribar a ca Lily amb un parell de gruixuts guants i el seu petit trineu a l'esquena.
"Tinc permís d'anar a la Plaça Major, on juguen els altres nois. Millor que et quedis aquí a casa, perquè això es cosa d'homes". I se'n va anar.
A la Plaça Major, els nois més ardits de la vila solien lligar llurs petits trineus als carros dels camperols i deixar que aquests els arrastressin una bona estona. Aquesta era una de llurs distraccions més emocionants. Però, mentre tots ells, Seve entre ells, s'estaven divertint, va passar un gran trineu tirat per cavalls, pintat de blanc, i dins hi havia sentada una persona vestida amb una gruixuda pellissa blanca i una gorra del mateix color.

El gran trineu blanc va donar dues voltes a la plaça, i Seve hi va lligar el seu trineuet, de manera que, quan el gran trineu va arrancar, el noi el va seguir. Anaven més i més ràpid, de carrer en carrer, fins que sortiren de la vila pel portal del Nord. Aleshores, va caure tanta neu que ell no podia veure ni la seva mà en front dels seus ulls, però van seguir lliscant veloçment per la ruralia nevada. Quan Seve ja n'hi havia tingut prou, va intentar deslligar els nusos de la corda per què el gran trineu seguís sense ell, però no podia soltar el seu trineuet, i seguien avançant més ràpids que el vent. Aleshores, ell va demanar ajuda a crits, però ningú el va sentir, mentre la neu assotava el seu cos i el gran trineu blanc encara volava endavant.

Els flocs de neu es van fer més i més grans, fins que semblaven grans gallines blanques. De sobte, els cavalls van galopar fins al marge de la carretera, el gran trineu blanc es va detindre, i la persona que l'havia conduït es va aixecar. La pellissa i la gorra, que estaven fetes completament de neu, van caure, i el noi va veure una dama alta i de blanca pell, amb els cabells rebels. Era la Reina de la Neu.
"Hem conduït molt bé", va dir ella. "Però, per què tremoles? Vine, cobre't sota el recer de la meva pellissa". Ella el va sentar al seu costat dins el gran trineu, i, mentre l'embolicava en la pellissa, Seve va sentir com si s'estigués enfonsant en una densa massa de neu.
"Encara tens fred?" li va preguntar la Reina, mentre l'abraçava lleugerament.

Seve sentí tal quantitat de fred que va pressentir que aniria a morir, però només per un instant; de sobte, es tornava a sentir tan bé com sempre, i ja no sentia el fred que l'envoltava. Li semblava que la Reina de la Neu el comprenia com cap altra persona l'havia comprés abans.
Ara, Seve no tenia gens de por de la Reina. Li va explicar que sabia fer levitar una ploma i destil·lar algunes pocions. Ella somreia a tot el que ell li deia, i, aleshores, van aixecar el vol. Volaren molt alt, per sobre dels foscos núvols, i la tempesta udolava com si estigués recitant velles cançons. Volaren per sobre de boscos i de llacs, de terres i de mars.

Sota ells rugia el feréstec vent del Nord, els llops udolaven, la neu cruixia; sobre ells volaven estols de negres i sorollosos corbs, i sobre tots ells brillava, clara i lluminosa, la lluna plena. Seve mirà cap a amunt, cap a la lluna, durant la llarga, llarga, llarga nit d'hivern, i, de dia, dormia als peus de la Reina de la Neu.

III.

Quan el petit Seve no va retornar del seu passeig en trineu, Lily es va entristir molt i plorar amargament. Ningú sabia on ell havia anat, havia desaparegut sense deixar cap rastre, i tots creien que havia caigut al riu i mort ofegat o glaçat. Lily no s'ho volia creure.

Quan la primavera arribà, Lily trobava a faltar encara més el seu millor amic. Després de plorar una mica més, decidí deixar la llar i partir a la recerca de Seve.
Va posarse les seves noves sabatilles vermelles i va caminar fins a la vora del riu, preguntant-li a aquest si havia rebut Seve dins el seu corrent. Quan el riu no va donar cap resposta, ella va saltar dins una barqueta i navegar a la deriva amb el corrent, fins que va veure una preciosa caseta de camp al bell mig d'un magnífic jardí. Semblava que el riu opinés que Lily es detingués al seu viatge allà, car el corrent va portar la barca fins al marge, fins a terra.
"Hola? Hola? Que hi ha algú?" preguntava Lily.

Una anciana que caminava amb l'ajut de dues crosses sortí de la caseta. Duia un gran barret decorat amb flors seques.
La dona va amarrar la barca de Lily al moll i la va invitar a que la acompanyés a casa seva. Lily li va explicar per què estava viatjant seguint el corrent del riu.
Quan Lily li va preguntar a la anciana si havia vist passar a Seve, aquesta va respondre que ell no havia arribat encara, però que segur que arribaria més tard, mentre seguia servint-li dolços i pastissos a Lily.
La dona havia trobat la noia molt simpàtica, i voldria quedar-se Lily sempre al seu costat. Per això, va recórrer tota la seva llar, ocultant i amagant tot allò que podia trobar que li podia recordar a Seve a Lily: sobre tot, els llibres i les roses.

Lily adorava el jardí de l'anciana, i ben prompte se'n va oblidar per complet de per què havia deixat casa seva.
Tot i així, un dia, quasi per casualitat, ella va reparar en les roses del barret de l'amfitriona. L'anciana s'havia oblidat d'ocultar les roses de la seva pamela, i les precioses flors van despertar en Lily records de Seve. Quan la pèl-roja va córrer al jardí, tots els rosers van tornar a sorgir.
"Ai! Quant de temps he passat aquí, deixat els dies passar amb aquesta anciana?" Lily es va preguntar, preocupada. "Volia cercar Seve! No sabreu on es troba?" va preguntar ella a les roses. "Penseu que és mort i se'n ha anat per sempre?"

"No és mort", van respondre les roses. "Hem estat ocultes sota terra, on es troben tots els difunts. D'ésser així, l'hauriem vist. Seve no es trobava allí!"
"Gràcies a Merlí!" sospirà Lily, i es va adreçar a les altres flors, mirant dins llurs calzes i preguntant: "No sabreu on es troba el meu petit Seve?"
Per contra, cadascuna de les flors s'interessava només per la seva pròpia història, i cap d'elles sabia on Seve es trobava. I així, Lily decidí que tindria que deixar el jardí i continuar la seva recerca.
"Per Merlí! Quant de temps he perdut? És increïble!" va exclamar, mentre sortia del jardí i descobria que la tardor ja hi havia arribat.

IV.

"No perdré més temps", es digué Lily, arrancant a córrer.
Després d'una estona, es va quedar exhausta: era només una noieta, al cap i a la fi, i li feien mal els petits peus. Sentia molt de fred: ja havia caigut la primera nevada.
Quan estava prenent-se una breu pausa, un corb va passar fent saltirons per la neu precisament davant d'ella.
"Has vist el meu Seve?" Lily li va preguntar.
El corb, pensatiu, assentí amb el cap i li va dir: "Potser, esclar, potser sí".
"Què!? Creus que l'has vist?!" Lily, emocionada, va besar el corb amb tanta vehemència que per poc matava el pobre animal d'asfíxia.

El corb li va explicar a Lily que, al regne on eren, una princesa molt bella i igualment eixerida havia estat cercant un promés igual de ben plantat i d'intel·ligent. Molts homes havien intentat resoldre els seus enigmes i passar les seves proves, però cap d'ells ho havia aconseguit excepte un. Aquell minyonet havia resolt tots els enigmes i havia desposat la princesa feia només uns pocs dies.

"Aquest minyó ha de ser Seve", digué Lily. "Sempre ha sigut tan eixerit! Sempre volia llegir i aprendre coses noves, i jo sempre tenia que arrencar-li els llibres de les mans quan volia jugar amb ell. Ai, quant el trobe a faltar! Tot és tan avorrit sense ell..."

El corb pensava que no deixaren entrar Lily fàcilment al castell on la princesa vivia, amb aquells vestits a trossos i aquella aparença de captaire. Però als dos se'ls va ocórrer un pla per a que Lily pugués entrar al castell, a la suite de cambres del príncep.
Van poder dur a terme el pla amb èxit gràcies a una cornella domesticada del castell, la mascota de la princesa Narcissa, que també era la promesa de l'amic alat de Lily.
La pèl-roja havia pensat apropar-se en silenci al minyó i, en veure'l, descobrir si ell era Seve, però, quan el príncep es deixondí... no era Seve. En lloc de tenir els cabells negres, el príncep els tenia rossos, igual que la seva esposa. Els dos insistiren que Lily els expliqués la història de Seve, i els dos quedaren igual d'impressionats per la intel·ligència del noi desaparegut.

El príncep Lucius i la princesa Narcissa tractaren Lily molt bé, i la van invitar que es quedés amb ells, però Lily volia continuar la seva recerca de Seve. La parella reial li va regalar a la pèl-roja magnífica roba d'abric i una carrossa luxosament decorada, amb cavalls i tot. També li van donar pastissos i altres dolços per a què ella no passés fam, i així, Lily va tornar a encetar el seu viatge de nou.

V.

Estaven travessant un bosc intrincat i tenebrós, però el carruatge refulgia i brillava i es podia veure des d'una bona distància. Va enlluernar els ulls d'uns roders, que no podien resistir la temptació i deixar-lo passar sense dificultats. Es van fer amb tot allò que Lily posseïa, amb excepció dels vestits que ella duia.
Els bergants havien pensat menjar-se a Lily per al sopar d'aquell vespre, però un noiet de la banda els va detindre. Aquest era un minyó tossut i cabut, i es quedava amb tot allò que ell volia per a ell sol. En els enfrontaments amb els altres roders, ell sempre se'n sortia amb la seva.

El noiet bandoler es deia James.
"Vull que ella jugui amb mi!" digué. "Vull tot el que ella té, i també vull que ella dorma al meu costat, al meu llit!"
Lily no opinava que el petit roder fóra molt simpàtic, però, després de que ell l'amenaçara amb devorar-la per a sopar, ella li va explicar tot sobre Seve i quant l'estimava.
"Es suposa que només m'has d'estimar a mi", es queixà James, "i, per això, dormiràs aquesta nit amb mi i amb tots els meus animalons". Va guiar Lily fins a una caverna, on una màrfega de palla i de colxes hi reposava en un racó. Sobre llurs caps, posats sobre unes bigues, hi reposaven més d'una centena de coloms salvatges, i també hi havia un ren dins la cova.

"Són les meves mascotes. Tots aquests animals em perteneixen", digué James, orgullós de la seva col·lecció. Va aferrar el pobre ren per les astes, sacsejant-lo i, després, fent-li pessigolles al coll amb la seva llarga daga.
"Tindràs el ganivet desembeinat amb tu quan dormis?" preguntà Lily, mirant James amb una mica de por.
"Sempre dormo amb la daga al meu costat", digué el noi, sostenint l'arma blanca en front dels ulls de Lily mentre l'acostava cap al seu pit amb l'altre braç. "Ningú sap què pot passar".
Lily pensà que potser James li agradaria molt si ell no fóra sempre tan esquerp. Aquella nit, ella no va dormir bé en absolut, i, per aquesta raó, va sentir els coloms conversar els uns amb els altres.

Els coloms s'estaven explicant com havien vist el petit Seve assegut al gran trineu blanc de la Reina de la Neu, volant directament vers el seu castell.
Lily es va emocionar moltíssim. Els va preguntar als coloms més detalls, i va preguntar una i altra vegada cap a on la Reina podria haver anat.
"El més probable és que s'haja adreçat a Lapònia, car allí sempre hi ha neu i glaç. Pregunta-li-ho al ren que es troba lligat allí", va respondre una de les aus.
"Sí, sempre hi ha glaç allí: és una terra fenomenal, magnífica!" declarà el ren. "Es pot saltar lliurement per la tundra i per les vastes, brillants valls. La Reina de la Neu té allí la seva residència d'estiu, però el seu palau d'hivern es troba al Cercle Polar Àrtic, en una de les illes de Lofoten".

"Oh, Seve! El meu Seve!" Lily va sospirar.
"Has de quedar-te quieta", digué el noiet dels lladres. "Si no, et clavo la daga en mig de la panxa".
Aquell matí, Lily li explicà a James tot quant li havien explicat els coloms salvatges, i el petit roder, assentint sincerament amb el cap, li va preguntar al ren: "Saps on es troba Lapònia?"
"Qui ho sabria millor que jo?" Al ren li brillaven els ulls. "És la meva terra natal, allí vaig créixer, i allí galopava per la tundra nevada".
"M'estimaria més retenir-te aquí amb mi, però, si has de cercar el teu Seve, pren el meu ren com a montura: et conduirà directe a Lapònia".

"Retorna amb mi quan hagis trobat el teu Seve".
"N'estaria encantada", respongué Lily, ara trobant el noiet dels lladres molt interessant. Li agradava que James estiguera molt més interessat en divertir-se amb ella que en llegir.
Quan el ren havia estat alliberat, aquest va fer una cabriola d'eufòria. El petit bandoler va ajudar Lily a pujar al ren, la va assegurar amb molta cura al llom de la bèstia i àdhuc li va oferir un coixinet com a sella de muntar. Li va retornar a Lily la seva càlida roba d'abric i li va donar un parell de gruixudes mitenes de pell de conill.
Lily plorava d'eufòria.
"Ets més bonica quan somrius", digué el noi dels lladres. "Mira, aquí tens dos pans i un pernil, per a què no passis fam".
Les provisions fóren prompte lligades al llom del ren. James obrí la porta del cau de lladres, i Lily i el ren van partir tan ràpid com podien.

VI.

El ren galopava en direcció Nord sense fer la més breu pausa, fins que arribaren a una caseta en mig de la tundra, en front de la qual es van detindre. La mestressa de la casa va convidar Lily i la seva montura a entrar-hi: van rebre un bon sopar i el permís d'escalfar-se.
Mentre Lily buidava una tassa de te calent, el ren li va explicar la història de la noia a la dona que vivia sola a la caseta.
"Pobrissons", exclamà llur amfitriona. "Encara teniu un llarg camí per recórrer". Els va donar un missatge per a una coneguda seva i els va mostrar la ruta. Encara que ja era de nit, seguien galopant ràpidament. La més preciosa aurora boreal ondulava i giravoltejava, de brillants colors, al cel nocturn.

Finalment, arribaren a ca la coneguda de la dona de Lapònia.
Allí hi feia tant de calor que Lily es va tenir que llevar la roba d'abric i el ren tenia que portar un gran bloc de gel al cap per a poder resistir aquell infern.
El ren adulava la dona, ja que volia que aquesta ajudés Lily.
"Ets molt eixerida i molt poderosa", digué ell. "Sé que pots lligar tots els vents d'aquest món junts només nugant-los tots amb el mateix fil. Si un mariner deslliga només un d'aquests nusos, tindrà una bona brisa a les veles; si en deslliga dos, la brisa serà més penetrant; si deslliga també un tercer i un quart, hi haurà tempestes de tal violència que arrencaran boscos sencers".

"Perquè no li dones a la noieta una de les teves pocions, per a que Lily tinga la força de dotze homes i puga véncer la Reina de la Neu?"
"La força de dotze homes!?" La dona s'escandalitzà. "Amb allò no n'hi hauria prou!" Els va girar l'esquena i començar a llegir un llibre d'encanteris.
No obstant, el ren no es va rendir, i va suplicar i suplicar fins que la dona li va donar una resposta.
"El petit Seve segueix, en veritat, amb la Reina de la Neu. Allí, ell troba que tot és al seu gust: es sent molt còmode i està convençut de que és el minyó més feliç del món. Té una esberla del mirall de Tatirev dins un ull, i s'esforça per aprendre més i tornar-se més eixerit cada dia".

"La Reina de la Neu és la bruixa més intel·ligent d'aquests temps, i mai deixa d'aprendre. Els dos es troben excel·lents l'un a l'altre".
"Però... no pots donar-li res a Lily per a què ella tinga poder sobre la situació?"
"No puc donar-li poders més grans que els que ella ja posseeix. No ho has vist? Persones, animals i plantes s'esforcen per servir la seva voluntat. El seu poder, arrelat al fons del seu cor, prové de la bondat de Lily. Si ella no pot entrar al Regne de la Neu pel seu compte i alliberar el petit Seve de l'estella que té a l'ull, de manera que ell deixi de voler aprendre més, no hi ha res que puguem fer".

La dona ajudà Lily a pujar al llom del ren i els va mostrar la ruta a seguir.
"Quan hagis portat Lily al seu destí, torna aquí ràpid", li va dir a la montura.
"Les meves botes! I les mitenes!", se'n recordà la pèl-roja, sentint la duresa del fred. Però el ren no gosava detindre's i retornar, sinó que va galopar sense treva fins a l'indret que la dona havia descrit. Allà, va indicar a Lily que baixés, li va dir adéu i se'n va tornar galopant tan ràpidament com podia.
La pobra Lily, sense sabates ni guants, va continuar corrent tan ràpidament com podia. De sobte, un exèrcit sencer de flocs de neu va aparéixer davant ella.

Però aquells flocs no queien del cel. Al cel no hi havia ni un núvol, i hi refulgia l'aurora polar. Els flocs de neu volaven en paral·lel amb el terra i llur mida augmentava més quant més s'apropaven. Lily recordà com de bonics i de delicats semblaven sota la lupa. Cada floc estava compost de cristalls de glaç, li havia dit Seve.
Aquests flocs de neu, però, no eren cristalls de glaç. Eren éssers vius i l'avantguarda de la Reina de la Neu. Alguns semblaven serps; d'altres, teixons; uns quants semblaven àligues i també hi havia lleons en llurs files. Els més grans i poderosos d'entre tots, en canvi, eren dracs que no semblaven tindre res de son.

Lily es va espantar en veure aquestes bèsties, però recordà que era una Gryffindor a l'escola, i que allò volia dir que havia d'ésser valenta. El seu coratge li va fer venir records de que havia aprés uns quants encanteris, tot i que encara estava en primer curs. Així que va llançar un encanteri d'escalfament sobre els seus peus. Lily es va amonestar a si mateixa per no haver-se-li ocorregut allò abans. Sacsejant-se a sí mateixa, va seguir caminant ardidament vers el castell.

VII.

El petit Seve, naturalment, no sabia res de tot allò. Estava assegut a la biblioteca del castell, llegint per tan llarg temps com podia mantenir els ulls oberts.

Tardaria anys en llegir tots els llibres que hi havia. La Reina de la Neu el tractava bé, els servents eren eficients i discrets: la vida al castell del Regne de la Neu era bona.

"Ara haig de partir sense falta cap als països càlids", digué la Reina. "Aniré a mirar dins els negres cràters dels cims dels ardents volcans que anomenen Etna i Vesuvi. Els cobriré de blanc, la qual cosa serà millor per a ells, i per a les llimones, les taronges i el raïm". I la Reina de la Neu se'n va anar volant, deixant el petit Seve tot sol a la vasta sala del tron, de molts quilòmetres quadrats de superfície. Ell restà assegut, mirant les seves peces de glaç, tan submergit en els seus pensaments que aquests cruixien al seu interior.

Estava assegut, tan rígid i tan immòbil que hom podria haver suposat que estava glaçat. A dir la veritat, desitjava poder haver partit amb la Reina de la Neu. Ella sempre podia explicar-ho tot amb tanta bellesa, i ell trobava les coses que ella feia fascinants.

Mentre la Reina deixava el castell per la finestra més alta de la cambra més alta de la torre més alta, la petita Lily va entrar dins el palau pel gran portal.
En arribar a la gran sala del tron, ella veié Seve, el va reconéixer, es llançà vers ell i el va abraçar apassionadament. El cridava: "Seve, el meu dolç amic! Seve! Al final t'he trobat!"

El petit Seve aixecà una cella i la mirà fredament. "No sóc dolç, de cap de les maleïdes maneres. Què vols de mi?"
La petita Lily l'abraçava, vessant llàgrimes. Seve, però, la va reconéixer finalment i va veure la veritat: al cap i a la fi, guardava una estella del mirall de Tatirev al seu interior. Li va acariciar suaument els rojos cabells.
"Plorar no val la pena, Lily. Em sento molt més feliç aquí que mai m'havia sentit abans, a casa nostra. Per què no et quedes aquí també?"
Lily seguia plorant, sense poder creure's el que ell li havia dit. "Tots sempre feien el que jo volia mentre et cercava, i ara no vols tornar a casa amb mi, Seve? Què és el que t'ha passat a tu?"

"No ha passat res", digué la Reina de la Neu, que havia retornat, prenent la mà de Seve. "Ha trobat allò que és important per a ell. No pots aferrar-te per sempre als somnis de la infantesa, Lily. Quan els infants créixen, han d'aprendre a decidir per ells mateixos i ésser responsables del món que els envolta. I Seve ho vol fer. No vol dependre d'altres persones per més temps: es vol ajudar a si mateix. Això és el que pot aprendre aquí. Quan haja aprés tot el que cal, li ensenyaré el mirall de Ynes, el més gran i millor de tots els grans miralls màgics.

"Després, ó pot ajudar-me amb els meus treballs i ésser el meu igual ó pot cercar una altra professió diferent. El Senyor de les Aigües cerca un aprenent: aquesta oferta podria encaixar bé amb Seve".
La petita Lily, amb els ulls oberts de bat a bat, mirà fixament la Reina de la Neu, negà amb el cap i vessà encara més llàgrimes. "Vull el meu Seve! Vull el meu Seve!" plorava.
Seve va girar els ulls: per a ell, tots aquells plors eren motiu de vergonya. Tant com estimava Lily, volia viure la seva pròpia vida.
"Per què no et quedes també tu aquí amb nosaltres?" la Reina li preguntà a la pèl-roja amicalment. "Ets una noia adorable i eixerida: podries aprendre moltes coses aquí".

"No ho necessito", es queixà Lily. "Al cap i a la fi, hi ha gent que m'estima. Seve també m'estima, no és així, Seve?"
"Per sempre", digué el noi, besant el front de la seva amiga. "Però, tot i així, em quedaré aquí. Nosaltres dos no seríem feliços junts, ho saps?"
"Però, aleshores, qui serà el meu millor amic?" va preguntar Lily, sanglotant amb força.
"Sempre seré el teu amic", digué Seve, que es sentia una mica culpable. Lily havia fet un camí tan llarg per a trobar-lo, i s'havia enfrontat a tants perills per ell, després de tot.
"Però no em vull quedar sense tu!" va cridar Lily amb força. Però Seve negà amb el cap.

"No vas trobar cap persona que t'agradés durant els teus viatges, Lily?" li preguntà cordialment la Reina de la Neu.
Lily negà amb el cap, però deixà de plorar. "No sé... potser... Sí. Crec que sí. Vaig trobar la princesa i el seu príncep... i també vaig trobar el noiet dels lladres".
La Reina va aplaudir amb les mans, i, de sobte, el ren entrà cavalcant en la vasta sala. James, el noi bandoler, cavalcava orgullós sobre el seu llom.
"Tot és tan avorrit sense tu, Lily", digué James. "No em puc quedar amb tu? No jugaré amb la meva daga mai més si no em deixes. T'ho prometo".
Lily va mirar de Seve a James i de James a Seve.

"Vols tornar a casa amb mi?" li preguntà ella a James.
"Aniré amb tu fins a on tu vulgues que anem", va respondre ell. "Ara sóc ric, i podem anar pertot arreu, car he heretat el tresor de la banda de roders".
Lily tornà a mirar a Seve, però ell mirava a la Reina de la Neu. Sospirant, Lily es va sincerar amb si mateixa: havia preferit a James a Seve per una bona estona.
"Molt bé, doncs", li digué ella al noi dels lladres. "Però tu has de fer el que jo vulga". Va saludar amb la mà a Seve i a la Reina de la Neu, i després va pujar d'un salt al llom del ren, i aquest se'n va emportar Lily i James.

"Prometo que no t'en penediràs, Severus", digué la Reina de la Neu, abraçant Seve amb força. "Ara ets gran, i pots guardar el teu amor d'infantesa dins els teus records, allà on pertany. Ara ets lliure per a viure la teva pròpia vida".
"Gràcies", va respondre Seve. La Reina el mirà afectuosament abans de perdre el coneixement.

"Hermione!" la cridà Poppy, pegant-li unes suaus galtades. "Oh, per Merlí! Hermione!" Hermione jeia inconscient sobre el llit de Snape.
"D'haver sabut quin tabalot fas aquí, no m'hauria despertat, Poppy".
"Severus! Oh, gràcies, per Merlí! Ets de nou entre nosaltres! Però ara és Hermione la que no es pot despertar. Potser només l'hagi de deixar dormint?"