viernes, 5 de diciembre de 2014

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE V

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA
ó
LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT


per Sandra Dermark


ESCENA V. EL BANDOLER COIX


El carruatge recorria un bosc caducifoli, ple de carrasques, que no semblava tenir fi, mentre la tardor anava reemplaçant l’estiu: les fulles dels arbres (alzines, til·lers, castanyers…) canviaven de color per a caure després, els esquirols guardaven aglans i avellanes, i les flors es tornaven cada dia més escasses. Cada vespre, el sol es ponia més prompte. L’aire es feia més fresc i humit, i plovia alguns dies, i alguns vespres eren de tempesta, amb llamps i trons.

Amb el canvi de color dels arbres, la carrossa destacava més entre la vegetació i, ja que brillava com una lluminària, va cridar, un vespre tenebrós, l’atenció d’uns bandolers de camí ral. Aquests, durant tots llurs anys de vida fora de la llei, mai havien trobat un carruatge tan magnífic: no deixarien escapar una presa tan valuosa!
El bosc era aleshores tenebrós i tètric, encara més amb la foscor de la nit. El cotxer va descendre i encengué els fanalets del carruatge, fent que la llum es reflectís sobre les verdes maragdes i sobre els escuts d’armes que cobrien el carruatge. S’hi veia molt clar a la llum d’aquells fanals, i els roders de camí ral, que estaven emboscats entre els matolls, no s’ho podien creure: allò no era pas possible, una carrossa coberta de maragdes tan a prop de llur amagatall! El carruatge brillava com tota una pila de carbons ardents: els deixava amb els ulls enlluernats. No ho van poder suportar. I no plovia aquell vespre, així que encara tenien la pólvora seca...

-És una bona peça! -cridaren, com un crit de guerra mentre atacaven, i, després d’aferrar els cavalls i de lliurar un desigual combat, els que no havien mort per les bales dels defensors van matar el cotxer, els lacais, els postillons i l’escorta, per a després traure la passatgera del carruatge per la força.
La jove havia sentit els trets, sorpresa i esglaiada, i havia guaitat el combat per la finestra mentre les bales fendien l’aire i els brillants acers es creuaven, per a terminar amb un bon ensurt quan, en arribar el silenci, els dos roders més forçuts obriren la porta de la carrossa i, lligant-la de mans, la van traure, mentre llur presonera es debatia per alliberar-se. No li havia donat temps de treure el seu espasí: els bandolers havien sigut molt més ràpids que ella.


Per un moment, ella va mirar en torn seu i veure el cotxer estés sobre la fullaraca, sense el seu tricorn, retorçant-se de dolor com una serp ferida. Ell tenia una ferida de bala al coll, de dreta a esquerra, i li brollava un líquid escarlata dels forats de bala sobre el corbatí, tacant-lo cada vegada més de vermell, mentre una escuma rosada sortia per entre els seus llavis entreoberts. Mentre altres roders s’apoderaven de la vestimenta dels lacais, dels postillons i de l’escorta, i els buidaven les butxaques d’objectes de valor (rellotges, penjolls amb cabells d’estimades, monedes de la sort…), els més joves, infants d’unes dotze o tretze primaveres, li treien al cotxer la casaca, l’armilla, el corbatí, les sabates, i també el tricorn galonat i la perruca de cueta que havia deixat sobre els matolls en caure. Un dels infants bandolers va posar-li una pistola al clatell i va disparar, i, després de sentir-se la detonació, el cotxer es va quedar quiet. Ara era el torn dels llops de desfer-se dels caiguts. De sobte, després d’aquells deu impactants segons, la noia i els seus captors es van detindre davant un jove amb els cabells llargs i negres, que la va observar amb atenció. Els altres roders li van fer reverències amb llurs barrets i mocadors, i la nostra heroïna va intuir que, ja que li mostraven tant de respecte, aquell jove alt i imponent era sens dubte llur cabdill.

-És tan gentil... és tan jove... és suau... que bona mossa, l’han peixada amb avellanes! Sembla que només haja viscut d’anous i avellanes! La seua carn serà tan delicada... -va exclamar llepant-se els llavis el capità de la banda, que duia una gorra de pell de llop, es recolzava sobre una crossa de fusta a dreta i tenia una cicatriu a la galta esquerra. La seva cama dreta era una pota de pal, de fusta d’alzina igual que la crossa. Ell tenia els cabells negres, llargs i embolicats; les galtes cobertes d’un borrissol fosc i l’ull esquerre estranyament cluc. I el seu vestit, amb guerrera verda, pantalons vermells i botes gastades, tenia qualcom de militar. Àdhuc duia un vell tricorn de l’exèrcit, sense galons, al cap. -Veieu que el vostre “senyoret” és una senyoreta? Serà exquisita al llit! Ai, quina festa que farem aquesta nit, sí que ens lleparem els dits! -va fer una senyal a dos dels seus homes, i aquests subjectaren la noia bruna. Aquesta era una jove molt valenta, i, en lloc de cridar, plorar o tremolar de por, ella el mirava amb un posat curiós i desafiador alhora.
-Aiii-i-i-iii-iiii!!! -va prorrompre el capità dels bandolers en una veu tan aguda, quasi de soprano, que semblava ridícula, perquè la noia bruna, per a defensar-se, li havia clavat un cop de peu, amb totes les seves forces, exactament entre les cames. I no va tenir l'ocasió de matar la presa.
-Maleïda sia! Oposa resistència, eh? Doncs quant més difícil, més emociona-a-a-ant!!! - Ell va concloure la frase amb un crit igual d'agut i de penetrant, ja que la noia el va interrompre clavant-li un altre cop de peu ibídem, la qual cosa per poc el fa perdre l’equilibri, i la resta de la banda va esclafir a riure mentre el líder, portant-se les mans al punt d'impacte i reprimint l’intens efecte dels cops de peu, lluitava per no caure de genolls o desplomar-se inconscient davant tots els seus esbirrosconvençut de que s’estaven rient d’ell: 
-Mireu-lo com dansa amb la bona mossa!
-Aquesta promet! No és per res que opose resistència! -va respondre ell-. I, de pas, vull muntar al carruatge amb ella! No vull pas que la matem, almenys per ara. Aquesta bona mossa em divertirà, em donarà el seu preciós conjunt de roba i el seu barret i eixes botes tan llustroses, i dormirà al meu llit amb mí. Però que "coste" en acta que jo "me" la guardo per a gaudirla només per a mí mateix! -Ho va dir amb veu imperiosa, com un sergent que dóna ordres als seus soldats, intentant reprimir l'efecte dels cops de peu. 
I s’havia de fer la seva voluntat, ja que tots els seus desitjos eren ordres per a la resta de la banda, i ai de qui no feia realitat tan sols un dels seus desitjos!
Així que el capità i la captiva es van seure dins la carrossa, i la noia bruna va poder contemplar el seu captor de més a prop. Tenia les galtes i les mans aspres, els llargs cabells despentinats i negres com ala de corb, que li queien sobre les amples espatles, i uns ulls molt foscos i inquiets, lleugerament tristos. L’ull dret, obert, era negre i penetrant; mentre que l’ull esquerre, entreobert, era gris i suaument brillant, com una bala de plom, cobert amb un tel, cosa que li donava una mirada d'espectre: semblava que tingués l’iris ple de teranyines. La cicatriu de la seva galta esquerra tenia forma d’aspes o de creu, i també tenia una boca sorprenentment bonica a causa de les dents blanques i esmolades que l'amoblaven.
Sobre el cap, li havia caigut una única fulla de til·ler, d’un color groc daurat, que semblava una senzilla corona i el revestia de certa dignitat.
Amb tot allò, ell semblava estar trist.
Encara seguia amb les mans entre les cames, però sense expressar molt de dolor. La jove va pensar que aquell era un home fort, dur i acostumat a tota mena de lesions, àdhuc a les més doloroses.


De sobte, el roder la va prendre amb força per la cintura, com un depredador que s’aferra a la seva presa, i la va retindre als seus braços amb totes les seves forces.
-Tranquil·la, filla. No et matarem, només et farem sentir plaer -la va recomfortar, abraçant-la. La noia es va sentir molt dubtosa en sentir aquelles paraules, sobre tot perquè ella no s’esperava que el capità dels roders descobrís el seu veritable sexe. Ell va continuar:
-Tranquil·la. Mentre jo estiga de bon humor amb tu, no et matarem. Per cert, ets una princesa o potser una bastarda reial? -va continuar el roder, mirant el luxós abric i els complements de la jove. A ell, l’ull dret li brillava com una explosió de pólvora.
-Mai vaig conéixer els meus pares. Serien gent senzilla de la meva província natal. Diuen que sóc òrfena. Però he tingut la sort de que uns comtes m’hagin adoptat.
El capità la va mirar amb ulls molt penetrants. Amb els seus foscos ulls oberts com taronges, ell contemplava amb el seu posat més seriós aquella noia tan valenta i tan segura de sí mateixa. Les galtes se li van encendre d’ira lleugerament. Després, va assentir amb el cap amb un posat desafiador, va somriure a la seva presonera i li va dir:
-I si t’hem de matar, si no estic satisfet amb tu, seré jo qui et prive de la vida! -va traure la pistola del cinyell i apuntar al cap de la presonera amb ella. I li va traure el tricorn i les mitenes, i se’ls va posar, enfonsant les seves aspres mans en els suaus, càlids guants i somrient de plaer, per a després arrencar-li a la jove el cinyell de l’espasa i treure l’acer de la beina, contemplant-hi el seu reflex amb una trista mirada
-Guerxo de l’ull esquerre, ni en pau ni en guerra -es deia la presonera en veu baixa a sí mateixa. Ella, mentrestant, va rebre i es va posar el vell tricorn gastat del roder, que ell havia fins a aleshores portat sota el braç dret: un barret que tenia marques de bala i de baioneta, la qual cosa, juntament amb la cicatriu de la galta, la pota de pal i l'ull que li faltava, va fer que ella pensés que el capità de bandolers, que tindria l’edat del seu promés, fóra un veterà de la guerra. I, com ell duia l’uniforme del regne natal d’ella, la jove va sentir dins seu l’esperança de que aquell jove tan salvatge podria haver conegut la disciplina de l’exèrcit i cert jove tinent de rossos cabells.
Al cap i a la fi, malgrat tot aquell posat tan ferotge i tan sinistre, ell li havia eixugat les llàgrimes que li queien dels ulls, malgrat els seus esforços per reprimir-les, dient en francès:
-Nous verrons, nous verrons!


Eufòrics, els roders tornaren a llur cau, ocupant la carrossa que saltava per sobre troncs, rocs i trinxeres, enfonsant-se en el bosc profon mentre cantaven cançons indecents, com ara aquesta:


Visca el general Pappenheim, visca!
Brinda pel general Pappenheim!
Visca el general Pappenheim, visca!
Brinda pel general Pappenheim!
Per vi i per birra,
que tota la tropa ací es reunisca!
Per birra i per vi,
que tota la tropa es reunisca ací!


Després, el capità cantava, amb veu dura i profona, també pròpia d’un militar:


Després de la mitjanit,
beurem tots a una,
amb la Terra per coixí
i per llum la Lluna!
No em preocupa res a mí,
sí o no o no o sí,
no o sí, no o sí, no o sí, no o sí,
fins que el cap se’m cansa
i la son m’atansa.

I, de tant en tant, entonava una cançó en castellà, de lletra encara més vulgar (la lletra més vulgar que la captiva havia mai sentit en la seva curta vida):


Los que quieran chuparme la verga
adelante dos pasos al frente,
a besar la cruz que mi nardo
formará con el del teniente...

El carruatge es va detindre: havien arribat enmig del pati d’un casalot en ruïnes, que servia d’amagatall als bandits. En entrar la carrossa, un gran i estrident estol de corbs va alçar el vol com per saludar els conquistadors victoriosos. Els corbs salvatges niaven a la teulada, i pel pati cobert de cruixents fulles seques corrien llops ensinistrats, que grunyien i miraven els roders hostilment. Uns altres bandolers, que els havien estat esperant tot el dia, guisaven sopa en un gran calder sota una gran foguera que ardia en mig del paviment del pati entaulellat i, en unes altres fogueres sobre els mateixos taulells, rostien un cérvol jove sencer insertat en un ast i feien unes dues dotzenes de conills a la graella. El fum muntava fins al sostre i sortia de l'estància com ell volia, enfosquint un preciós cel nocturn tot negre i estelat.
-Què, no has menjat mai el cérvol a l'ast aux fines herbes? -va preguntar el roder guerxo.
-Jamais... -respongué la captiva amb un sospir.
-Tu as tort, ma chérie -respongué el capitost-, c'est très bon.
Com era que un bergant com aquell hauria aprés a parlar francès? Per la seva pròpia seguretat, la noia va decidir guardar-se la pregunta per a sí mateixa.
Dins un racó del que havia sigut la quadra del casal, vuit o nou cavalls, tots ensellats, preparats per a partir, estaven lligats als pilars, piafant amb impaciència. Recolzades a la cantonada dels murs, s'hi veien rengleres d'armes de foc, i guerreres d'uniforme i capots fets trossos estaven tirats pel terra en una pila caòtica. Àdhuc hi havien posat petits canons d'artilleria lleugera al balcó i a la terrassa!
Amb la seva navalla, el capità de roders va arrencar l’escut d’armes del gentilhome del panell esquerre del carruatge. Si, era pa d’argent de primera llei, i també un esmalt atzurat fet amb lapislàzuli, el que l’hàbil artista havia emprat per a dibuixar aquelles quatre barres sinistres, cada una marcada amb tres estels argentats, sobre un camp d’argent de llei que semblava de glaç! Després de que hagués arrencat el valuós escut del panell, li digué a la presonera:
-Dormiràs amb mi, estimada. Tu dormiras cette nuit avec moi dans mon lit... i passarem tota la nit junts, fins a trenc d’alba.
La noia bruna s’havia fet la idea que el bandoler l’anava a violar, però ell l’intrigava. Per què era coix de la cama dreta? I per què tenia uns ulls tan tristos?

Després d’una bona sopa de carn i verdures calenta, la qual era molt d’agrair en una nit de tardor com aquella, i d’un plat de cérvol i conill calent aux fines herbes amb bolets rossinyols a la vora del foc tant per a ell com per a ella, el capità de roders va entrar al seu cau amb la seva presa i la va pujar escales amunt, mentre ella, amb les mans lligades amb una gruixuda corda, lluitava per a alliberar-se en va. La va portar sobre un llit de palla, cobert de catifes perses morades i tapissos de mites clàssics, i envoltat d’ampolles de vidre, tant plenes com buides. També hi solia haver tres altres bandolers sobre llits semblants, que compartien habitació amb llur líder. Però el mascle alfa volia estar sol amb la seva presa, i que cap altre la gaudís abans. Així que estava sol amb la noia bruna i amb totes les seves ampolles de diferents licors i aiguardents.
La cambra es trobava dins una torre quadrada, i hi havia una esquerda a la paret que donava al pati interior, des del sostre fins al terra passant per la finestra. Per aquesta i per l’esquerda entrava a la cambra la llum de les fogueres al pati, així com les rialles i les cançons dels bandolers, que es tornaven més i més frenètiques mentre avançava la nit. Uns quants, com el xicot que havia despullat el cotxer, es jugaven a l'écarté els premis que havien aconseguit en prendre el carruatge. De tant en tant, algun jugador furiós de licor i de la sospita de que el seu adversari no havia jugat just llançava una xicra contra la paret, o es llançava sobre el coll del seu adversari, esclatant una baralla entre rufians ebris que sovint acabava amb sang vessada al terra. "Visca el general Pappenheim!" es feia eco per tota la plaça d'armes.
Això sí, al capitost de la tropa, com a veterà de guerra, no li importava res perdre un o dos dels seus "soldats" si es que, abans de morir, s'havien estat divertint!

-I ara… vols cosquerelles? Les vulgues o no, cosquerelles et donaré!
Exclamant aquestes paraules en un to d’entre ordre i amenaça, el capità va treure una daga del seu cinyell amb la mà esquerra i passà l’acer pel coll de la seva presonera, a qui el braç dret, de músculs de ferro, retenia abraçant-li la cintura. Ella restà pàl·lida com la cera, massa plena de por per a cridar, tremolant i sense deixar de debatre’s per a alliberar-se dels seus lligams. 
-A la teua primera temptativa de fuita, et tallaré el coll i em beuré la teua sang, tota calenta. Ni el licor més intens pot sadollar la meua set. Però seria una llàstima... així que pots respirar ben tranquil·la, reina...
Una minúscula línia vermella s'havia traçat al fi coll de la jove, i el fil de sang descenia mesclant-se amb nombroses gotes de suor freda, fent que la seva velocitat augmentés i que la seva trajectòria canviés fins a tacar-li el coll de la camisa. Ell reaccionà amb una insòlita eufòria, rient-se tan alt que els dos no podien escoltar els llops, els mussols, les òlibes i la frenètica festa dels altres bandits al pati. Quan per fi aquella rialla, que recordava més a l’estrèpit dels trons, arribà a la seva fi, ell tirà de la corda, fent que la noia caigués en terra sobre la màrfega, i li va trepitjar l’esquena, mentre ella, oprimida, sentia la veu del seu captor donar una ordre tallant com un tret d’escopeta:
-A terra! Ara ve l’hora de la gresca!
Li llevà el peu de damunt l’esquena i va prendre lloc al seu costat. En gitar-se, ell va deixar la crossa i traure una daga i la seva pistola, quan va sentir la seva presonera preguntar-li:
-Dorms amb la pistola carregada?
-Sí, sempre!- va respondre ell mentre ficava dins la recambra un parell de bales i destapava una ampolla de conyac- i també amb la daga, per si de cas. Qualsevol cosa pot passar de nit ací. -Tot seguit, va beure un glop del licor i la va mirar amb certa luxúria.
-Ai... de França, de l'any 1632... aquest sí que escalfa per dins! -va dir ell, besant l’aire amb els seus llavis.
-Perquè beus, i perquè robes?
-Jo bec per a escalfar-me des de dins i per a oblidar, i robe per a venjar-me -va respondre, lacònic, el bandoler. Això va augmentar la curiositat de la noia. Què voldria oblidar, i de qui es voldria venjar?

De sobte, ell li va deslligar les mans d'un sol tall de navalla i la va obligar a nuar-se, mentre l’amenaçava amb la pistola; ella el mirava fixament, fregant-se els canells per a què li deixaren de fer mal. Els bandolers es posaren a ballar i a beure després del sopar: llurs cançons i rialles envaïen la reunió al voltant del foc, i resonaven per tot el casalot, com convidant el capità a baixar i retornar amb ells. Àdhuc li deien brètol, capsigrany i pocavergonya per haver-se retirat de la festa per a passar la nit a soles amb la bona mossa. Ell els contestava que era el capità, i que tenia que catar-la ell primer! Però ella no es va espantar gens ni mica, malgrat que no podia aclucar l'ull, ja que no sabia si la deixarien intacta o la forçarien, mentre observaba la dansa de les flames i de llurs ombres sobre les parets de la plaça d'armes, pensant en el que faria a continuació. Segur que el comte i la comtessa pagarien els diners del seu rescat, però ells ja havien sigut tan generosos, i no tenien més infants: ella no volia fer-los carregar la creu d'un cost molt més alt tant per a llurs arques com per a llur salut, i tampoc desitjava la mateixa sort per al gentilhome. Caldria mentir, unir-se a la banda i acomiadar-se a la francesa amb la primera oportunitat, quan tots els altres tingueren la guàrdia baixa? Tal volta allò hagués pogut funcionar, però... d'altra banda... hi havia una altra manera? Esclar que sí! La situació era la perfecta per a posar en pràctica un pla que se li va ocórrer de sobte. Ara, ella seria Ulisses a la cova de Polifem.
Va cantar, tan alt com podia, “Deixeu les xicres fer clin-clin”:


Deixeu les xicres fer clin-clin!
Deixeu les xicres fer clin-clin!
Car qui ha de "combatir"
també ha de morir...
Doncs, deixeu les xicres fer clin-clin!


- Una altra! Saps més cançons com aquesta? - va preguntar el capità guerxo i coix, mentre el conyac li abrusava la gola. Un glop li feia bé, dos li feien millor, de fet el doble... un glop era un gran comfort, i dos serien encara millor, havia pensat ell en prendre's el segon. Així que es va engolir un altre glop, mirà a dreta i esquerra amb un posat estúpid i es va gitar sobre el jaç de catifes.
-Esclar que sí! - va respondre la noia amb les galtes enceses i un bon somriure, car ella també havia pres una mica de licor, d’eau-de-vie ó aiguardent de prunes:


El rei Esteve era exemplar:
ses calces valien un ral,
volia un vestuari més luxós,
va dir-li al seu sastre “vulgar”.
Ell era, això sí, el governant,
i tu ets de baixa condició.
El regne en decadència cau:
doncs, posa’t el teu vell calçó!
Ella es sentia molt feliç i calentona per dins, i es va oblidar per uns instants de la seva situació.
No coneixia més cançons per a beure, i alternava aquestes dues, que el seu senyor pare adoptiu li havia ensenyat, però va aconseguir allò que pretenia: el líder de l’estranya banda es duia, per cada estrofa, l’ampolla als llavis, i les seus galtes i el seu nas es van encendre.
- Saps què? - li va respondre en veu molt alta a la jove. - Això em recorda una cançó que vaig aprendre a l’exèrcit, vora la foguera del campament! Potser una senyoreta normal la trobi escandalosa, però a una senyoreta que sap defendre’s i trinca aiguardent com un rufià li cauria en gràcia aquesta tonada:
Això era un gran monarca
que tenia un gran poll,
i no poc l’estimava:
com si a un fill baró.
El rei crida el seu sastre,
i el sastre ve corrents:
“Feu-li un vestit de moda
de cort al senyoret!”


I el van vestir de seda,
amb condecoracions,
I duia una estrella
de diamants sobre el cor.
I els seus germans entraren
també al palau reial,
i la reina i les dames
no es podien gratar!


I la reina i les dames
no es podien gratar!
Quin mal, quin mal!


Després de terminar el darrer vers amb una rialla que va fer tremolar les parells del seu cau,  el capità de roders va brindar per la bona fortuna i va buidar per complet l’ampolla d’un sol glop, com si el conyac fóra aigua. Aleshores, va respondre a les preguntes que li havia fet la jove sobre el que volia oblidar i venjar:

-Vaig nàixer i créixer a la vila d’*****. -La noia bruna no s’esperava que fóra un compatriota seu, però allò li va donar esperances. -Em vaig fer aprenent de fuster, però em van expulsar del taller perquè deien que era massa amic de l’esposa del mestre. Al carrer, em vaig trobar un reclutador i vaig entrar a l’exèrcit, enredat per les seues paraules. En esclatar la guerra, m’enviaren al front de batalla, amb l’uniforme de sergent, a les ordres d’un jove oficial: un tinent alt, ros i barbamec, amb els ulls molt clars. Encara que discutíssim prou sovint, sempre acabàvem fent les paus, i el nostre bateig de foc ens va convertir en germans d’armes. Vaig arribar a admirar moltíssim aquell gentil oficial... Presumir dels èxits i ocultar els errors; aquesta és la recepta que fa prosperar dins el nostre exèrcit… però ell era diferent a molts altres oficials, i també ho saps des de sempre!
-El fill dels comtes?
-Com saps que d’ell es tractava?
-Hem crescut junts, com germans.
-Ets tu la noia de qui el tinent sempre em parlava? Doncs ets molt eixerida i valenta! Encara que potser no t’agradi el final de la meua història.
-Per què no? Li ha passat el que diuen que li ha passat?
El bandoler va prendre un altre glop de conyac i reprendre el fil:
-Vaig perdre l’ull esquerre, i em va quedar la cicatriu, des d’un dels primers combats. Ens haviem separat rere una càrrega de cavalleria. L'enemic tenia el tinent cercat, i vaig sentir el seu crit d'auxili entre totes les descàrregues dels fusells i dels canons. Li havia de salvar la vida, i vaig fer-ho per impuls, sense pensar en el que podia succeir, Em vaig interposar i una relluent baioneta, d'un colp, em deixà guerxo i amb la cara creuada, però ell va intercedir per mí davant el coronel, explicant sincerament que m'havia sacrificat per a salvar la seua vida, i així vaig poder continuar, amb un sol ull, servint sota les banderes de la mare pàtria i a les ordres del seu millor oficial. Què és el que diuen de “guerxo de l’ull esquerre, ni en pau ni en guerra?” En terra de cegos, el guerxo és rei! Però la cama... La vaig perdre quan ell... quan ell... quan el meu tinent em va... quan ell em va retornar el favor... -el roder va prendre's un altre glop, molt més profon, per a donar-se ànims.
-Continua explicant! M’interessa aquesta història real. Com et va succeir?
-La boira era espessa sobre el camp de batalla, i em vaig perdre. Entre tots els trets de fusell que sentia, en va ser un. Vaig notar com la bala, encara calenta, m’entrava dins la cama dreta. Vaig deixar de poder-la moure. Vaig resar, mentre la boira es dissipava, perquè em privessin de la vida. Aleshores, vaig sentir la veu del tinent. Ell va córrer fins a davant meu. El vaig advertir, però massa tard: li clavaren una baioneta per l’esquena, i la punta li va eixir pel si esquerre, on ell tenia el cor. Va caure inert sobre l’herba marcida, regada amb la meua sang i amb la seua… i mai oblidaré aquell sacrifici. No vaig poder fer res per salvar-lo... Un servidor que pren un colp de baioneta pel seu tinent per salvar-li la vida i, com Odín, paga amb un ull… i el tinent que pren un colp de baioneta per salvar-li la vida a un servidor, i, arriscant-ho tot per igual o potser encara més, entrega tota la seua existència a canvi de la meua! Quin d’aquestos dos sacrificis és més admirable?
A mi, em rescataren, però el cirurgià del regiment, en veure la meua ferida, em va dir que ja no podia tornar a moure la cama dreta. I va haver d’amputar, forçant-me a trincar una ampolla sencera d’aiguardent. Quan vaig despertar amb una ressaca de mil dimonis, i encara amb més maldecaps sentint-me culpable per la mort del meu oficial, que àdhuc em mostraren el seu nom a la llista de baixes, ja m’havien posat aquesta pota de pal. Vaig haver de deixar l’exèrcit. El coronel no em va donar res, ni un sou, amb el pretext que jo no era un oficial. La pèrdua del tinent, mea culpa, m’havia endurit el cor i deixat sense il·lusions: més hauria valgut que fóra jo el caigut aquell dia! Encara me’n recorde del meu darrer dia al front de batalla, quan van enfonsar aquell senzill fèretre buit de fusta de til·ler en aquella trinxera mentre cantaven el Dies irae. Reprimint les llàgrimes, encara guardava una única guspira d’esperança per ell. No me’n recordo de per quant de temps el vaig cercar. No volia creure que ell fóra mort. Desesperat, cridava el nom del tinent als vents i a les neus, esperant una resposta que mai em va arribar. Durant aquell cruel hivern, de mica en mica, vaig perdre l’esperança, i em vaig fer l’idea de que tots els oficials de l’exèrcit, excepte el meu tinent, només pensaven i pensen en la glòria i en llurs reputacions. Vaig cercar recer al bosc, entre les ombres de la foresta, i decidir venjar-me de la noblesa, que encara conserva els seus privilegis. Jo no sóc pas l’únic soldat víctima d’aquesta dissort, ferit, marcat i sense llar: també ho són tots els meus companys. La guerra ens ha convertit a tots en morts en vida. I entre tots aquestos germans d’armes meus em van escollir, per ser jo el que ocupava el rang més alt a l’exèrcit, com a llur capitost. Ja veus com, després de tanta misèria, malgrat que deuria haver sigut un servidor qui haguera trobat la mort en aquella batalla i no pas el tinent, em recompensa la Fortuna: he passat de sergent a capità, i de pobre miserable coix i guerxo a poderós rei dels boscos! Sóc el rei guerxo de la terra dels cegos!
De sobte, ell va esclafir a plorar i llançà la seva xicra a terra. Se'l veia desesperat, repetint les paraules més doloroses que havia pronunciat abans:
-Mea culpa! Mea culpa! Ell va salvar-me! Va donar la seua vida a canvi de la meua... més hauria valgut que fóra jo el caigut aquell dia! -Ella el va consolar, passant-li els dits per la cicatriu de la galta esquerra, i li va parlar de com de noble havia estat el sacrifici del tinent, si de veritat s'havia sacrificat, i de que la culpa segur que seria d'uns altres.
Aleshores, en resposta, el roder va assentir, amb l'ull dret guspirejant-li de fúria i posant-se l'ampolla als llavis, brandant-la amb la mà esquerra com si fóra una espasa, rugint com si donara ordres:
-Maleït coronel! No he conegut mai un home més covard, traïdor o egoista! No només està darrere de la mort del tinent... sinó també del sofriment de tots nosaltres d'aquesta banda!! Eixos brètols arrogants plens de galons, que es fan dir “alts oficials”, no conéixen en persona a la majoria d’homes que envien a una sort incerta!! Ull per ull i tots acabem cegos, i el guerxo és rei i el bergant és beat! Va besar l'ampolla de nou i, en un tres i no res, s'engolí un terç del licor, com si el conyac fóra aigua.
-Mira en torn a tu, xicona, mira tots aquests bergants en torn a nosaltres. L'escòria de la meitat dels exèrcits europeus! Hem viscut la guerra d'homes i de xicons, per pràcticament tota la vida. I què? Tot el que vam rebre a canvi fóren, en el millor cas, els peus dolorits i les panxes buides... i, en el pitjor cas, ja ho saps i no cal explicar-ho. Ara, en temps de pau, lluitem per la nostra pròpia causa, sota la nostra pròpia bandera, i reclamem com a nostres els despulls de cada combat. Ets una xicona valenta, ja ho sé des de que el tinent em va parlar de tu, però no en tenia ni idea fins que em vas trencar els ous! Tens el reguard d'una doneta ben acostumada al maneig de l'espasa, o no? Sé que vas aconseguir tots aquells cavalls de primera i tota aquella seda suplicant pietat, però queda't amb nosaltres i et prometrem molt més, que podràs reclamar per dret, després de suar i sagnar per el que vols...
I, després de riure i de prendre un altre glop del valuós aiguardent, ell va brindar per si mateix i cantar, tan alt com podia, la següent cançó:


Quan no era més que un menut petit infant,
hopsasa! amb tempesta, bufa i plou!
Amb destarifos estava jugant,
perquè la pluja, pluja cau dia a dia.


Però passà el temps, i vaig esdevindre gran,
hopsasa! amb tempesta, bufa i plou!
Els altres tanquen llurs portes als rufians,
perquè la pluja, pluja cau dia a dia.


Fa molt de temps que es va crear aquest món,
hopsasa! amb tempesta, bufa i plou!
Però això es tot, d’aquesta obra caurà el teló,
perquè la pluja, pluja cau dia a dia.


I, quan la cançó va acabar, ell va tornar a riure i abraçar la jove, intentant besar-la, però ella, que estava lleugerament intoxicada, li va clavar un certer colp de puny a la galta en legítima defensa, per a després disculpar-se, beure una mica del mateix càlid conyac, un foc líquid tant a la tassa com a la gola, i dir-li sincerament al seu captor:
-No puc oblidar el meu promés ni amb tu. L’estimo. I el conec tan bé com tu. No em puc creure que sigui mort -la noia bruna li va parlar del seu oficial. El bandoler, que havia sigut sergent, va buidar l’ampolla i gitar-se a dormir, amb ella al seu costat. Li repugnava una mica veure’l intoxicat. La jove va passar aquella nit en blanc, segura de que no aniria a morir, però preocupada pel relat del roder, el qual, abans d'adormir-se, li havia xiuxiuejat a cau d'orella:
-Sí, dius que encara està viu, que l'estàs cercant, que per poc esgotes les teues sabates, que no et detindran ni reis ni roders, que no et detindrà res, fins que l'hages trobat i estigueu junts de nou... Jo mateix per poc deixo la vida militar, i per qui? Per ell, pel tinent, per l'únic oficial que apreciava. Ell cercava un lacai, un guàrdia personal, i sempre em deia que, al final de la guerra, si els dos tornavem a casa amb vida... Hauria acceptat una oferta com aquella de bon grat, segur segur, si ell no hagués mort per mí. I, d'haver acceptat aquella oferta, jo hauria viscut per a penedirme'n, i que em caiga un llamp si no ho haguera fet... Abans de conéixer millor com eres, el meu consell per a tu hauria sigut que t'oblidares de tot sobre ell... -i, inclinant el cap, el guerxo va aclucar els ulls vora la captiva.
Mirant en torn seu, i als rostres dels bergants adormits i coberts amb llurs pells de cérvol, ella va pensar que les promeses d'una vida fàcil a guanyar amb la vida de camí ral, que ell li havia fet, poc tenien a veure amb les sinistres condicions de vida d'aquell cau enrunat. Ella també era una jove sincera i honrada, i mai s'hauria guanyat la vida robant la propietat dels altres.
I, esclar, aquells només eren uns quants dels sentiments que l'obligaren a declinar aquella oferta. Sabia que tots dos, tant ella com el guerxo, estimaven aquell oficial i no podien acceptar tan sols el pensament de que ell hagués deixat d'existir...

Al dia següent, ella el va veure despertar, pàl·lid i cansat, com malalt. Ell es sentia igual d’amargat per la ressaca com pel record. Li rodava el cap, com si el cor se li hagués pujat a dalt del tot, i havia somiat amb retrobar el tinent, la promesa del qual l'havia despertat amb una bona bufetada a cada galta. No havia pogut violar-la, però havia aprés d’ella que ni oblidar ni venjar soluciona res:
-Amiga, ja veus que tots els altres encara estan dormint la ressaca, així que no et descobriran ni et trobaran a faltar, perquè no tindran gaire records de tu. Jo els diuré que vas aconseguir escapar, que tornes a la teua llar amb els comtes i que els trobaré una mossa igual de bona que tu a cadascun d’ells. Jo podria donar-te tot el plaer del món i fer-te arribar al paradís, perquè no només ets bella, sinó també eixerida i espavilada. Seria un plaer guardar-te ací, car cap altra noia ha aguantat les meves cosquerelles amb arma blanca, i m'ha caigut en gràcia com t'has enfrontat a mi i has resistit el meu setge. Cap altra donzella és com tu, i és per això que m'has vençut. I una jove tan valenta i audaç com tu ens fa falta en aquesta banda, i et tractaria com una reina dels boscos verges, oferint-te els millors licors i la meitat de les nostres conquestes. Però no m’importa tant. Et vaig a tornar la llibertat, per a que trobes el teu promés, que casualment també és el meu tinent. Potser tens raó i ell encara és viu. Espero que ens retrobem aviat! Ací tens un dels cavalls, la teua roba, la teua espasa, el teu tricorn i les mitenes, uns durs pans de munició i la teua llibertat. Però el maneguí me’l quedo com a record: és tan suau...

En qüestió de segons, ja es trobaven al pati del casalot. El capità havia tancat els llops guardians dins llurs nínxols, i també li havia ofert el seu millor conyac i la seva millor cansalada juntament amb els pans de viatge. Ella no s’atrevia a dir-li les gràcies.
-I obri aquesta pruna si et trobes en els problemes més greus -va continuar, oferint-li una pruna del fosc i sensual color de les violetes o del sol ponent.


La jove amazona, després de vestir-se i muntar sobre un dels cavalls que havien tirat de la carrossa, va prendre la pruna, que es va guardar amb la poma i la pera -les quals seguien igual de fresques-. Ja tenia una poma per a la set, una pera per a les vuit i una pruna per a les nou. I, abans de deixar l’amagatall, ella va estendre els seus braços vers el bandoler i, mentre ell li robava un bes a la galta esquerra, dir-li suaument adéu.

No hay comentarios:

Publicar un comentario