lunes, 1 de diciembre de 2014

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE I

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA
ó
LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT
per Sandra Dermark




(Fic de Haïkara-san ga tooru / Mademoiselle Anne)

PRELUDI
ESCENA I. EL MIRALL I ELS SEUS FRAGMENTS



Llarg temps fóren aquests versos oblidats al fred, a fosques.

Els allibero del gebre, salvo del glaç aquests càntics?

Entro amb el meu cofre a casa, el pose en un banc a taula,

sota la formosa arcada que el sostre adorna i corona?

Vaig a obrir amb clau el cofre del tresor de les paraules?

Recolliré el fil d’Ariadna, vaig a desfer tots els nusos?

Relataré bells relats, i cantaré formosos càntics.

Ara, anem a començar la rondalla. I quan haja arribat a la seva fi, sabrem molt més del que ja sabem, car tenim entre els nostres personatges un malvat ben malvat, el més roí de tots: un intrigant, un traïdor, un usurpador.
Això era i no era un fetiller pervers. Era un dels fetillers més perversos i intel·ligents de tots.
Almenys, això era el que proclamaven les autoritats de tres regnes i dotze Estats menors del sud, on aquell lliurepensador, mestre alquimista i cercador de veritats havia estat perseguit per la Inquisició. No cal dir que el Papa ja l’havia excomunicat.
Això sí, el lliurepensador havia aconseguit escapar de més de dotze execucions segures. Sort que les corts reials i electorals nòrdiques eren més tolerants, i que acollien intel·lectuals perseguits com ell.
Això sí, l’experiència li havia ensenyat que el poder era la causa de la corrupció de l’Església Catòlica, i que ni el Concili de Trento havia pogut eradicar aquesta lacra. Si ell aconseguia un rang elevat, territoris i un bon exèrcit, podria venjar-se del Sant Ofici i de les seves injustes lleis. Si no podia lluitar per la força contra els seus vencedors, almenys ho feia amb trucs i enganys.
I un dels milers de mitjans que va emprar en aquell incessant antagonisme fou confeccionar el Mirall de la Veritat.
Un dia que es trobava més content que unes pasqües, li va vindre, com un llamp des d'un cel blau, una idea vertaderament interessant; va crear, amb acer forjat i temprat dins l'ardent curs del Flegetont, i cristall de roca recollit al costat d’una glacera perenne, un mirall que tenia la qualitat de reflectir la veritat sense el vel de les aparences. La paciència s’hi reflectia com a covardia; la humiltat, com a submissió i la passivitat, com a taedium vitae. Si u tenia una única piga, tot el rostre hi apareixia fosc si aquella persona tenia un mal pensament. Imagineu-vos si es tractés d’una persona amb les galtes plenes de pigues! Un somriure simpàtic i ostensiblement sincer es podia veure reflectit com un rictus irònic.
Voilà! Després d’això, no podré ser més creatiu ni fer res més recreatiu!”, va dir el nostre lliurepensador en terminar la seva obra mestra, contemplant-la, quan finalment va poder prendre-la entre les pròpies mans. Encantat, somreia més i més davant el seu ingeniós invent.
Era molt interessant, segons ell. Tots els seus deixebles (perquè tenia deixebles, i aquests no eren quatre gats) deien que era un prodigi, perquè ara es podien veure les coses sense ésser enganyat ni fixar-se en les primeres impressions. Segons llur programa, que proclamaven per tot arreu, un progrés enorme, incalculable, estava avançant i s'estava complint al final: tan sols a partir del dia zero en que s’havia creat el mirall, hom podia veure com eren en realitat el món i totes aquelles meravelles de la natura a les que hom anomenava éssers humans. I els deixebles van encomiar i van fer córrer la veu sobre les proprietats del mirall de la veritat, l’obra mestra de llur cabdill.
I tots ells tenien raó. Aquella era la més sofisticada i alhora la més irònica de totes les incomptables invencions seves, armes que ell pensava emprar en el seu incessant antagonisme. Un mirall de la veritat, que reflectia sense paraules la resposta als pensaments de qui s’hi contemplara… Com us podeu imaginar, l’objectiu dels plans que tenien per a aquell mirall era, reflectint-hi tots els defectes més ocults i més criticables, canviar l’aparença de totes les coses d’aquest món.
Lògicament, decidiren fer un Grand Tour amb aquell objecte, reflectint les coses com eren en realitat a destra i a sinistra.
I el mestre i els seus dotze deixebles més fidels viatjaren de província en província, de regió en regió, de regne en regne amb el mirall de la veritat, revelant amb la lluna les veritables intencions de totes les persones aparentment amicals, altruistes i desinteressades, i, per raons de temps, ens és impossible fer el catàleg de totes les crítiques i les revolucions que van dur a terme en tots els indrets pels quals passaren.
Fóra com fóra, cal dir que aquella lluna era una cosa molt estranya. N'hi havia gent que volia veure llurs reflexos, i n'hi havia gent que no ho volia pas, en absolut.
Això era, òbviament, perquè s'hi reflectia cadascú com era en veritat i en realitat, i no pas com hom pensava que era.
Totes les bones accions i totes les males accions, totes les emocions positives i totes les emocions negatives, al fons del mig del cor de cadascú, dibuixen llurs imatges, i el lliurepensador va forjar aquell espill amb la finalitat de mostrar amb certesa les dites imatges al món.
Així que no es res difícil imaginar per què n'hi havia gent que no volia veure's reflectida al Mirall de la Veritat.
Estranyats, els que sí que volien veure's per pura curiositat notaven que no s'hi reflectia la pròpia imatge, sinó la resposta als pensaments dels que allí s'hi contemplaven. Molts hi sortiren plorant llur desil·lusions. La lluna reveladora els feia veure la perfídia del que creien el millor amic i conseller, la cobdícia dels que simulaven el més noble i altruista desinterès, les deslleials intrigues dels que jutjaren gent noble i d'honor.
Les persones que es reflectiren en aquella lluna van caure en la desesperació, àdhuc uns quants van prendre estricnina o es van fer saltar el cervell d’un tret, en veure llurs esperances, llurs somnis i les coses que apreciaven en runes, desprovistes de puresa i d’innocència... fins que ben prompte no van restar moltes persones vives que no s’hi hagueren reflectides amb formes de caricatura.

El que sí cal dir i el que és rellevant per a la història és que, nel mezzo del cammin, el mestre lliurepensador, amb l'única companyia de l'únic deixeble infant que tenia i del seu mirall, va separar-se dels seus altres onze deixebles i abandonar-los en terres estrangeres. Car més d'una vegada, aquestos li havien preguntat i volien descobrir com hauria pogut realitzar-se un prodigi de tal rellevància, però el mestre es guardava gelosament el misteriós secret per a sí mateix, en absolut secret. I, esclar, la curiositat dels deixebles va créixer, intensificant-se en paral·lel al secretisme de llur cabdill, fins al punt en que ell havia vist, dins la lluent lluna de cristall, les mans i els dits dels onze deixebles adults llançant-se endavant per a atrapar el mirall dins la lluna del mirall, usurpant la invenció de llur cabdill, i ell havia pres la precaució de trair els traïdors abans que ells el trairen a ell (ja es veu com d'útil pot ser un mirall de la veritat). Quant més formidable esdevenia la seva reputació, menys l’estimaven els altres. Per a consolar els seus ànims, va decidir adreçar-se als regnes del nord, a la recerca de gent veritablement sincera entre els quals trobar un alt rang.

Els seus viatges el portaren fins a una fortalesa gòtica en mig d’una plana nevada, en un país nòrdic tan inhòspit i pobre en flora i fauna que s’havien d’importar la major part de queviures, on durant tot l’estiu era de dia, i durant tot l’hivern era de nit. Allí tots eren o cortesans, o militars, o servents de la casa reial; mentre no fóren caçadors de foques i de morses, pescadors o mariners (no n'hi existia una classe mitjana). Van acollir el foraster a palau, amb molta amabilitat i el van convidar a quedar’s-hi. Àdhuc el van nomenar conseller reial, per haver promés a Ses Majestats que construiria grans hivernacles per als conreus i importaria armament estranger, i també que milloraria totes les escoles del regne. Ell va acceptar totes aquelles ofertes.
Amb l’estranger venia l'únic dels seus deixebles, un noiet de l’alta noblesa ros i d’ulls blaus. El nou conseller havia, una vegada, sigut el preceptor d’aquell infant, de qui esperava moltes coses.
Una quinzena després d’arribar el nou conseller, la parella reial va caure malalta de mort, amb una febre que els encenia les galtes: ell, després de buidar una xicra d’aigua freda per a sadollar la set rere un partit de raqueta; ella, el vespre del mateix dia en que va perdre el seu espós, oficialment d’un cor trencat pel dolor de perdre el consort i la por de deixar la filla sola. Com que els havia caigut tan bé, al seu llit de mort la reina el va fer no només regent, sinó també tutor de la seva única filla, l’hereva de tot el regne, una nena rossa platí de set anys d’edat.

No sabien que el regent els havia enverinat per a apoderar-se del regne. L’escanciador, el noiet ros i el mateix regent eren els únics conscients d’allò.

Durant la seva regència, cap de les reformes que havia promés aquell usurpador es va fer realitat: eren totes falses promeses, creades per a ascendre al poder. Per què hauria de realitzar almenys alguna d'aquelles reformes?

La petita reina va créixer sola i envoltada de coneixements, aprenent història, belles arts i totes les virtuts de la reialesa. Al Regne de Glaç, el primogènit, sense distinció de sexe, heretava la corona, així que els seus pares, i després el seu tutor, van fer educar la petita princesa com si fóra un príncep hereu, i no li van ensenyar les distraccions habituals de les joves del seu rang. Era una nena solitària, molt curiosa i apassionada, així que aprenia molt fàcilment i els seus preceptors estaven molt orgullosos d'ella. Sempre la trobaven amb un llibre a les mans. I, per tant, era inusualment intel·ligent: ja es veia com de bona governant seria en un futur no molt llunyà. La seva reputació com a monarca il·lustrada ja traspassava els confins del regne.


El regent, que estava sempre massa ocupat amb els afers d’Estat com per prestar-li atenció, li deixava les seves creacions i invents com a joguines, i li donava, cada vespre, una dolça infusió que privava a la nena de voluntat, però la matava lentament. Clar que no volia privar-la de vida tan prompte com havia fet amb els seus pares amb el mateix verí: només la volia feble de salut i de voluntat, perquè no puguera dir-li que no quan ell, en un futur proper, li demanés a Sa Majestat la seva mà. Quan ella arribara als divuit anys, el regent seria un septuagenari, i, malgrat l'abismal diferencia d’edat, ell volia casar-se amb la seva filla adoptiva i tenir-la sempre sota el seu control, per usurpar així per complet el tron del Regne de Glaç.
Des que es va començar aquell experiment, la petita reina restaria incapaç de sentir tota emoció, i el seu tutor estaria segur de conservar el seu influx sobre ella. La nena es faria donzella, però sense conéixer l’amor, l'eufòria, el desig ni l’esperança, sense forces per a ésser una altra cosa que freda complidora de la voluntat de l’usurpador.
També al noiet, ara patge de la reina, li tocava beure aquesta poció, però més concentrada, amb el propòsit d’enverinar-lo i desfer-se el regent d’un possible rival més jove i atractiu. Intel·ligent i calculador com era, l’intrigant ja s’havia fet la idea que el seu deixeble i Sa Majestat, en un futur no tan llunyà, acabarien apassionadament enamorant-se l’un de l’altre.
La Reina de Glaç i el seu nou servent, sense altres amics, van créixer com germans i, amb el pas del temps, desenvoluparen una preciosa amistat fraterna i intel·lectual, fruit de la curiositat i de la set d’experiències. Clar que ella també podia conversar amb els fills dels cortesans, però cap d’aquells infants era tan eixerit com ella i com el seu nou amic. Només ells dos s’entenien l’un a l’altre. Ell li explicava a la seva reina històries de la seva pàtria, del sud, de boscos densos i poblets de cases de fusta. I ella l’escoltava sempre amb molta curiositat. Així que el noiet es va anar oblidant de beure la seva infusió, però la jove reina encara seguia prenent-la.

Un dia, però, el seu tutor estava lliure d’obligacions. Ella ja era adolescent quan el patge els va convidar a ella i al regent a mirar llurs reflexos: fins ara, ella havia pogut veure una nena trista al mirall, mentre que el jove no s’hi havia mirat mai en la vida. I l’usurpador, que ja passava dels setanta anys, ocupat per complet cada dia amb afers d’Estat que, després de dècades de govern, li passaven factura a la seva salut… no se’n recordava dels poders d’aquella lluna encantada.

El reflex dels tres junts mostrava el regent amb una màscara de sí mateix, amb les celles i el bigoti a vetes blanques i negres, com ell era en realitat, però resultava evident que duia una màscara. Sostenia a la mà dreta una xicra fumejant; i, a l’esquerra, la creu d’una marioneta de fils semblant a la jove reina, que no s’havia vist mai reflectida com una nina de fusta controlada per algú altre. El petit patge també apareixia com una marioneta de fils, però deslligada a la seva creu i mirant el regent amb aire desafiant.

Aleshores, com si un vel li hagués caigut de davant els ulls, ella va descobrir que hi havia un complot contra la seva vida, i va deixar caure el mirall a terra, presa de la fúria. 
I el regent va esclatar a riure posant-hi tant el seu cor, tan intensament, que no podia respirar, fins que va caure inconscient, com si un llamp l’hagués fulminat, i va morir d’un infart allí i aleshores, i la lluna del mirall es va estavellar contra terra i es va trencar en incomptables fragments (tants i tan impalpables com els grans d'arena que aixeca la galerna a la vora de la mar), que els corrents d’aire, finalment lliures després de la mort de llur amo (ja que, una dècada abans, l’usurpador els havia sotmés), van dispersar per tota l’atmosfera terrestre, i que flotaren amb l'aire a destra i a sinistra. 
Una d’aquestes punxegudes estelles va entrar a l’ull esquerre del noiet ros, i ell va caure sobre el paviment sense vida.
Cap dels fragments de cristall va tocar el cos de la jove reina: semblava que ella estiguera protegida per una espècie d’aura màgica. Però ella havia rebut una ferida molt dolorosa al fons del cor, que no deixava de sagnar dins el seu pit.
La jove reina es va posar a plorar, per a jurar, el dia següent, que no ploraria ni es tornaria a enamorar mai més. Va extraure l’ensangonada estella del cos del seu estimat, i la va posar al capdamunt de la seva punxeguda corona de cristall de roca amb les seves pròpies mans.


Durant la coronació, l’escanciador li va confessar a la reina que, per ordre del regent, havia estat enverinant Sa Majestat, i també que havia donat mort, seguint les ordres de la mateixa persona, als pares de la jove monarca. En efecte, l’aleshores conseller reial havia amenaçat l’escanciador amb la pena de mort si no complia les ordres de l’usurpador, intoxicant els membres de la família reial... i si no revelava que els reis, i després llur filla, estaven tan febles perquè havien pres verí.
Sorpresa i trista alhora, perquè ella s’havia fet la idea de que una malaltia havia acabat amb els seus pares, la reina li va perdonar la vida a l’escanciador i el va conservar al seu servei. Potser aquell fidel servent havia mort els seus pares, però ell no havia tingut cap altra elecció.

Però encara seguien flotant, volant, incomptables estelles del mirall trencat pels aires! Com havia dit el senyor regent exactament abans d'hiperventilar, i de que se li detingués el cor, tot el que havia succeït fins que la Reina va estavellar el mirall només era el preludi de la debacle. Ara, finalment, es podria veure com els éssers humans eren en realitat!
Cadascun dels fragments tenia les propietats del mirall original, així que ara l’efecte n’era molt més perniciós i causava moltes més desgràcies que abans fins ara. Alguns dels fragments eren prou grans per a servir de vidres de les finestres o de vidres d'ulleres, i, de fet, serviren per a fer finestres i ulleres a través de les quals no es volia veure res en absolut, car aquelles persones aleshores no veien sinó el costat dolent de les coses, i la gent ho veia tot per a mal i tot a l'inrevés. No percibien més que els defectes de totes les coses, car cadascun dels fragments tenia les mateixes propietats del mirall sencer. Imagineu-vos les situacions que podien succeir quan hom es posava unes ulleres encantades o mirava per unes finestres encantades: cap d’elles era una situació positiva. Mirar els amics i la família per les llunes d’aquelles finestres no feia res de bé, no era res aconsellable ni res agradable. En quant a les ulleres, persones de cor impur es posaven aquestes ulleres per a veure clar i discernir amb un precís sentit de la justícia: quan es posaven aquestes ulleres sobre el nas, reien amb un rictus de sarcasme, com el difunt regent mirant el seu mirall; les lletjors que descobrien per tot arreu els adulaven i feien agradables cosquerelles en llurs esperits perversos... però la cosa anava de mal borràs quan algú més just i ple de tendresa estrenava ulleres amb aquesta mena de vidres per a veure-hi bé i tenir seny: en veure com eren les coses en realitat, totes les veritats que descobrien els trencaven el cor i l’esperit, o els enfrontaven amb les opinions dels poderosos, i les dissortades persones que portaven ulleres encantades morien, desesperades i oblidades, als manicomis i a les presons d’Estat, o s’enverinaven o es disparaven al cap per a escapar per sempre d’un món hostil i asfixiant.
Altres fragments serviren per a fer miralls que tenien el mateix efecte que el mirall de la veritat original, i qui es reflectia en ells sovint corria la mateixa tràgica i irònica sort.
Altres estelles del sinistre mirall van servir per a fer bijuteria: anells, collars i altres joies per aquelles que no es podien permetre gemmes precioses. I aquella bijuteria va trencar molts cors innocents, fent de mocador de Desdèmona, de penyora de falses infidelitats, portant la gelosia, la vanitat i la discòrdia dins les vides de moltes joves parelles enamorades i segellant llurs destins.
Uns altres, de fet, la majoria dels fragments d’aquella funesta lluna, eren imperceptibles, tan menuts que hom els podia aspirar, i s’allotjaven al cor de qui els aspirava, endurint-lo. I allò era dantesc, el pitjor que podia succeir amb una estella del mirall màgic, creieu-me. Com que cada partícula de mirall havia conservat les propietats del tot, i que algunes d'aquestes estelles van descendre fins al cor de certes persones, aquells que en van rebre alguna estella començaren a veure el món sota l'aspecte que s'havia reflectit al Mirall de la Veritat, és a dir, tal com era, sense il·lusions; però n'hi hagué una altra conseqüència que, per a aquelles persones sobretot, sí que fou una cosa fatal: llurs cors, en rebre un d'aquells fragments, es tornaven freds com el glaç i durs com l’acer, i igual d’insensibles, convertint lleugeres decepcions i disputes en llargues i cruentes guerres entre grans potències; augmentant l’extravagància i la tossudesa de certs nobles i monarques en temps de carestia, fent inevitable l’esclat de la revolució. I encara, dècades després, minúsculs fragments del mirall encantat seguien flotant per l’atmosfera terrestre. D’alguns d’aquests fragments sentireu ara parlar!

1 comentario:

  1. The Lemony narrator of this first chapter, the romance between Sasha and Larisa, that officer who appears to be one of the higher-ranking generals (Okochi) made the regent slash usurper. And the mirror that shatters into countless shards ready to pierce human hearts...

    ResponderEliminar