LA CASETA DE SUCRE (TON I GUIDA)

LA CASETA DE SUCRE

o

TON I GUIDA

Vet aquí que una vegada hi havia dos germanets, un nen i una nena que, de tan pobrets, no tenien res per menjar, i van decidir anar-se’n pel món, a veure si trobaven manera de poder atipar-se. Ell es deia Ton i ella, Guida. Van fer cap a un bosc tan espès, tan fosc, que no es coneixia el dia de la nit. I, camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta; s’hi van acostar i van veure que era tota de sucreries, amb les parets de galeta, les portes de xocolata i les finestres de cristall de sucre. Ells van dir: “Aquesta és la nostra; ara sí que ens podrem atipar” i, sense pensar-s’hi més, van començar a menjar, i, vinga llepar les parets i la porta i, noi, que n’era de dolç. Àdhuc el Ton va trencar una finestra d'un colp de roc per a aconseguir el dolç vidre, i la Guida pujà a la teulada per a arrencar unes teules d'ametlles!

Però es diu que totes les coses bones no duren gaire; en aquella caseta, tan dolça i tan bona, vivia una bruixa roïna que es menjava les criatures, i quan va sentir que li rosegaven les parets de la casa, podeu comptar com es va posar! Treu el cap a la finestra i, cridant com una boja, tot era dir:
—Qui és aquest desvergonyit que se’m menja la casa?; si baixo, amb tres mossegades i tres xuclades, me l’empasso.
Quan els dos germanets van sentir allò, podeu comptar quin tremolor!, no tenien ni esma de mirar enlaire, ni de dir una sola paraula. Quan la vella bruixa va veure que eren dues criaturetes, es va assossegar una mica, i els va dir:

—D’on heu sortit, tan petits i eixerits com atrevits?; mira, em vindreu ben bé; tu em faràs de criada i a tu, com que se’m va morir el porc que guardava per al Nadal, et posaré al galliner, t’engreixaré i per aquella diada te’m menjaré.

I tal dit tal fet. La Guida, la va fer servir d’escarràs, la feia escombrar, passar bugada, cosir, empaitar les rates; li feia fer el dinar, bufar el foc i, podeu comptar!, en tot el dia no parava. I el Ton, me’l va tancar al galliner com si fos un pollastre, rere un barrot, i li donava segó, blat de moro, rosegons de pa mullat, dolços dels desperfectes que les criatures havien fet a la casa, i, podeu comptar!, tot l’afany de la mala bruixa era perquè s’engreixés força. Cada dia anava a veure si estava més gras, i li feia treure el dit per entre el filat de la gàbia, per veure si s’havia engreixat gaire per poder-lo matar per Nadal. Però el nen, com que no tenia ganes que el matés, en comptes del dit, li treia un bocí d’os o el pal d'una piruleta, que semblava un dit i no ho era; i, és clar, com que sempre li treia el mateix, semblava que mai no s’engreixava, i la vella bruixa tot era dir-li:

—Maleït i remaleït, tant de menjar que et dono i sempre estàs gras igual. Per haver d’estar tan magre, no te’n donaré gens, i així me l’estalviaré i, tant si estàs gras com si estàs magre, per Nadal el coll a terra.
Podeu comptar quin efecte havien de fer les paraules de la velleta als dos germanets! Va arribar Nadal i la vella va dir a la nena, amb una veuota sinistra, que fes un bon foc per poder fer el seu germanet a l’ast. La Guida tremolava com la fulla a l’arbre, no sabia el que es feia, i tot era dir a la vella que el foc no se li volia encendre i que, si no se l’hi encenia, a ella li semblava que no podrien fer Nadal. La bruixa tot era cridar i rondinar i botzinar, però veient que el foc no s’encenia, el va encendre ella. Mentre estava ajupida i tota atrafegada, encenent el foc, quan ja va haver-hi una bona foguera, la nena, que sí, li venta una empenta i la tira dins i, de seguida, va tancar la porta del forn, perquè no pogués sortir. Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny, ben lluny, per por que la vella, com que era bruixa, no obrís la porta del forn, no ressuscités i no els fes una mala passada.

Camina que caminaràs, van caminar set dies amb llurs nits, sense parar mai, per por que la vella no els seguís. A l’últim, enmig d’un bosc, van trobar una caseta, petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells, les cadires, les taules, els llits, els armaris, tot era petit i a la seva mida, i tot el parament de cuina igual: els plats, els gots, tot era petit, a la seva mida. Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena; res, que semblava que aquella casa l’havien feta per a ells, i hi van viure feliços i tranquils. A tots els pobres que trucaven a la porta els feien caritat i els donaven bon sopar i bon dormir a la pallissa, perquè, com que només tenien dos llits i eren petits, no hi haurien cabut.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s’ha fos! El Ton i la Guida visqueren feliços i menjaren molts anissos!

Versió a partir de Jakob Grimm i Joan Amades.
Il·lustracions d'Anastàsia Arkhipova.