CARTA DE UN ALIENÍGENA A CASA DE LA TIERRA

Esta es una de las traducciones con las que me divertí más en la UJI y en la UV. Se trata de la carta, de Craig Raine, que envía a casa un alienígena desde la Tierra. Muchas cosas terrestres no parecen existir en su planeta (William Caxton fue el primer impresor de Inglaterra):

........................................

Los cáxtons son aves mecánicas con muchas alas.

Algunos son apreciados por sus marcas.

Hacen que los ojos se derritan 

o que el cuerpo chille sin dolor.

Nunca he visto un cáxton volar, pero

de vez en cuando se posan

sobre las manos de los humanos.

La niebla es cuando el cielo se cansa de volar

y reposa su suave maquinaria sobre el suelo.

Entonces, el mundo es difuso y literario,

como aguafuertes bajo papel de seda.

La lluvia es cuando la Tierra es televisión.

Tiene la propiedad de oscurecer los colores.

Un Fiesta es un cuarto con la cerradura dentro:

se da vueltas a la llave para liberar el mundo,

para el movimiento, tan rápido que hay una película

para ver si nos hemos perdido algo.

Pero el tiempo está atado a la muñeca

o encerrado en una caja, haciendo "tic-tac" de impaciencia.

En las casas, duerme un aparato hechizado

que ronca cuando lo coges.

Si el fantasma llora o grita, se lo llevan a los labios

y lo arrullan

con sonidos. Aún así, lo despiertan

deliberadamente, haciéndole cosquillas.

Sólo los más pequeños tienen permitido sufrir

en público. Los adultos van a un cuarto de castigo

con agua, pero sin nada que comer.

Cierran la puerta y sufren de los ruidos

en solitario. Nadie se libra, 

y el dolor de cada persona tiene diferente olor.

De noche, cuando todos los colores mueren,

se esconden de dos en dos

y leen sobre sí mismes

a todo color, con los ojos cerrados.

,........,...............

EN CATALÀ

,......

Els càxtons son aus mecàniques de moltes ales.

Alguns son apreciats per llurs senyals.

Fan que els ulls es fonen

o que el cos cride sense dolor.

Mai no he vist un càxton volar, però

de tant en tant es posen

sobre les mans dels humans.

La boira és quan el cel es cansa de volar

i reposa la seua suau maquinària sobre el terra.

Aleshores, el món es difós i literari,

com aiguaforts sota paper de seda.

La pluja és quan la Terra és televisió.

Té la propietat d'enfosquir els colors.

Un Fiesta és una cambra amb el pany a dins:

es fa tornar la clau per a alliberar el món,

per al moviment, tan ràpidament que n'hi ha una pel-lícula

per a veure si ens hem perdut alguna cosa.

Però el temps està lligat al canell

o tancat en una capsa, fent "tic-tac" d'impaciència.

A les cases, dorm un aparell fetillat

que ronca quan el reculls.

Si el fantasma plora o crida, se'l emporten als llavis

i el tranquil-litzen per a que s'adormeixca

amb sons. Tot i així, el despierten

deliberadament, fent-li cosquerelles.

Només els més petits tenen permés sofrir

en públic. Els adults van a una cambra de càstig

amb aigua, però sense res de menjar.

Tanquen la porta i sofreixen del soroll

en solitari. Ningú no es lliura,

i la dolor de cada persona té una olor diferenta.

De nit, quan moren tots els colors,

s'amaguen de dos en dos

i llegeixen els uns sobre els altres...

a tot color, amb els ulls tancats.

LA SANDRA DERMARK - Paròdia de LA VACA CEGA

 LA SANDRA DERMARK - (PARÒDIA)

Per Ídem

21 de novembre - MMXVIII

(Els meus humils respectes a en Joan Maragall)

Topant de cap en una i altra moda,

avançant d’esma pel camí dels cultes,

se’n ve la Sandra tota sola. És Dermark.

D’un colp de Nord llançat amb massa traça

el Luter va buidar-li fe, i en l’altra

se li ha posat un tel. La Sandra és Dermark.

Ve a abeurar-se al local com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades,

ni amb ses companyes: no, ve tota sola.

Ses companyes, pels clubs i per les discos,

fan sonar reggaeton mentre remuguen

el “Sálvame” a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’ampolla de Loki

i recula afrontada… però torna,

i empina el colze a dins, i beu ansiosa.

Beu molt, amb força set. Després aixeca

al cel, amb gel, la copa de cassalla

amb un gran gesto tràgic; tota vessa

a dins la morta gola, i se’n torna,

orfe de Llums sota els ritmes de dembow,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament les llargues cames.

Nihil obstat

Joan Maragall

La vaca cega (1893, hipotext)

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, La vaca cega. 

THE DEEP WOODLANDS / EL BOSC PROFON / DEN DJUPA SKOGEN

Originally written by Sofía Rhei -EL BOSQUE PROFUNDO-
A personal selection of favourites from this anthology
translated unofficially from the Spanish by Sandra Dermark
Trilingual edition - Eng / Cat / Swe

tales from the deep woodlands/
contes dels boscos foscos/
sagor från den mörka skogen
21-07-MMXVIII


THE SACRED LEAF
The mother with dried-up breasts, starving, tore off a leaf from the sacred tree and was arrested for that.
The priestess, an opulent young maiden with glittering hair, tore the leaf from her hands and put it into her own mouth. In that instant, her tongue dried up, and she aged up nine years. The soldiers, frightened, let the mother go.
As the poor woman returned home, her breasts filled with juices.
"Mum, you taste like fruit," said her little girl.

LA FULLA SAGRADA
La mare amb els pits ressecos, famolenca, va arrancar una fulla de l'arbre sagrat i va ser detinguda per allò.
La sacerdotessa, una opulenta jove de cabells brillants, li va arrancar la fulla de les mans i la va introduir en la seua pròpia boca. En aquell instant, la seua llengua es va ressecar, i ella va envellir nou anys. Els soldats, esgarrifats, van soltar la mare.
Mentre la dona pobra tornava a casa seua, els pits se li ompliren de sucs.
--Mamà, saps a fruita --li va dir la seua petita.

DET HELIGA LÖVET
Modern med uttorkade bröst, utsvulten, ryckte av ett löv från det heliga trädet och blev gripen för sitt brott.
Prästinnan, en välklädd ungmö med glittrande hår, ryckte lövet från hennes händer och stoppade det i sin egen mun. I detsamma ögonblicket torkade hennes tunga, och hon föråldrades nio år. Soldaterna, förskräckta, lät modern gå.
Medan den fattiga kvinnan återvände hem, fylldes hennes bröst med safter.
"Mamma, du smakar som frukt," sade hennes lilla flicka.




THE DRAGONFLIES
"It was the dragonflies," said the girl-child after the fire of the harvested crops. "Don't you see them?"

LES LIBÈL·LULES
—Han sigut les libèl·lules —digué la xiqueta rere l'incendi de la collita—. No les veieu?

TROLLSLÄNDORNA
"Det var trollsländorna", sa flickebarnet efter att skörden hade brunnit ned. "Ser ni dem ej?"




WHITE WITCHES
It is said that the lullaby which white witches sing turns normal girl-children into white witches. For that reason, mothers cover the ears of their little girls when they pass by singing in the nights.
What these mothers do not know is that it is not the song that turns the girl-children into white witches, but the desire to listen to it. The girl-children destined to be white witches, when their mothers cover their ears, burn with curiosity and with wonder, imagining the forbidden song, and they escape from their homes the next day, to run until they reach the heart of the forest, and beg the white witch to sing the song to them.

BRUIXES BLANQUES
Es diu que la cançó de bressol que canten les bruixes blanques converteix a les xiquetes normals en bruixes blanques. Per això, les mares tapen les orelles de llurs petites quan passen cantant per les nits.
El que aquestes mares no saben és que no és la cançò el que converteix a les nenes en bruixes blanques, sinó el desig d'escoltarla. Les nenes destinades a ésser bruixes blanques, quan llurs mares les tapen les orelles, ardeixen de curiositat i de meravella imaginant la cançó prohibida, i escapen de llurs cases al dia següent per a córrer fins a l'interior del bosc i suplicar-li a la bruixa blanca que les canti la cançó.

VITA HÄXOR
Det sägs att den vaggvisa som vita häxor sjunger förvandlar vanliga flickebarn till vita häxor. Därför täpper mödrarna till deras små tösers öron när de passerar förbi med sin sång var natt.
Vad dessa mödrar ej vet är att det är inte sången som förvandlar flickebarn till vita häxor, utan att det är längtan efter att få höra den. Flickebarn som är förutsagda att bli vita häxor, när deras mödrar täpper till deras öron, brinner av nyfikenhet och förundran, och drömmer om den förbjudna sången, och de rymmer från sina hem dagen därpå för att springa ända till skogens inre och bedja den vita häxan att hon ska sjunga sången för dem.




THE FOUNTAIN OF THE NEWBORN
Its waters sing with a cheerful melody. They laugh and lilt as if in those waters there was splashing a baby a few months old.
However, nowadays no one plays in them.
The ghost of the drowned girl-child wants to tell them, with her laughter, that they should not fear, that the side of the waters is far better than the other side. 'Tis nearly, nearly as good as having never been born.

LA FONT DE LA NEONATA
Les seues aigües canten amb una alegre melodia. Riuen i borbotegen com si en elles estiguera xapotejant una criatura de pocs mesos.
Tanmateix, ja ningú no juga en elles.
El fantasma de la xiqueta ofegada vol dir als altres, amb la seua rialla, que no tinguen por, que el costat de les aigües és molt millor que l'altre. És quasi, quasi tan bo com no haver mai nascut.

DEN NYFÖDDAS KÄLLA
Dess vatten sjunger en glad melodi. De skrattar och jollrar som om däri plaskade ett spädbarn, få månader gammalt.
Hur som helst, numera leker ingen i dessa vatten.
Spöket av det drunknade flickebarnet vill säga till dem, med sitt skratt, att de behöver inte bli rädda, att vattensidan är mycket bättre än den andra sidan. Det är nästan, nästan så bra som att aldrig ha blivit född.




THE MAIDEN BEHIND THE DOOR WHICH STOOD AJAR
She knew that she was a monster, for she had no eyelids, but scales instead. No one else had noticed that. Her scales, fortunately, were identical to human eyelids.
But she knew that they were scales.

LA DONZELLA RERE LA PORTA ENTREOBERTA
Sabia que era un monstre, perquè no tenia parpelles, sinó escates. Ningú més se'n havia adonat. Les seues escates, afortunadament, eren idèntiques a les parpelles humanes.
Però ella sabia que eren escates.

UNGMÖN BAKOM DÖRREN SOM STOD PÅ GLÄNT
Hon visste att hon var ett monster, eftersom hon hade inga ögonlock, utom fjäll istället. Ingen annan hade lagt märke till detta. Hennes fjäll var, lyckligtvis, identiska med mänskliga ögonlock.
Men hon visste att de var fjäll.




THE MAKE-UP SELLER
The best way to advertise her merchandise is her own beauty. The seller of powders and perfumes has the skin of a girl-child, the curious mouth of an adolescent maiden, the wise look in the eyes of a wife, the fleshy cheekbones of a mother, and the serene slenderness of an old crone.
Beneath all the layers of perfect make-up it is impossible to know what was the original shape of her eyebrows, of her lips... Her face is a blank canvas which she reuses every day, adding, plussing, constructing colour upon colour.
When alone, her obsession consists of the opposite. Aware that she is only a support for beauty, she eliminates her own features, diffuminates them, destroys them.

LA VENEDORA DE COSMÈTICS
El millor reclam per a la seua mercancia es la seua pròpia bellesa. La venedora de pólvores i perfums té la pell d'una xiqueta, la boca curiosa d'una adolescent, la mirada sàvia d'una esposa, els pòmuls carnosos d'una mare i la primor serena d'una anciana.
Sota les capes de perfecte maquillatge és impossible saber quina era la forma original de les seues celles, dels seus llavis. El seu rostre és un llenç en blanc que reinventa cada dia, afegint-hi, sumant-hi, construint-hi color sobre color.
A soles, la seua obsessió consisteix en allò contrari. Conscient de que tan sols és un suport per a la bellesa, elimina els seus trets, els difumina, els destrueix.

SMINKHANDLERSKAN
Den bästa reklamen för hennes varor är hennes egen skönhet. Hon som säljer puder och parfymer har ett flickebarns hud, en ungmös nyfikna mun, en hustrus visa blick, en moders klotrunda kindknotor och en klok gummas lugna slankhet.
Under lager på lager av perfekt smink är det omöjligt att veta vilken var den ursprungliga formen på hennes ögonbryn, på hennes läppar. Hennes ansikte är en blank tavelduk som hon återskapar varje dag, där hon lägger till, adderar, konstruerar färg på färg.
I ensamheten består hennes obsession av det rakt motsatta. Medveten om att hon är blott ett stöd för skönheten raderar hon sina egna anletsdrag, suddar ut dem, förstör dem.




THE SORROW-DROWNING SHAWL
That shawl brought calm to the restless. All one needed was to place it on someone's shoulders for all the worries that inhabited that person's shoulders and their back to disappear.
However; nothing could erase the tiny blue footprints that they left as they went forth.

EL XAL LLEVAPENES
Aquell xal proporcionava calma als inquiets. Era suficient posar-lo sobre els muscles d'algú per a que desaparegueren totes les preocupacions que habitaven els seus muscles i les seves espatles.
Això sí: res no podia esborrar les diminutes petjades blaves que deixaven en marxar-se.

DEN SORGEDRÄNKANDE SJALEN
Den där sjalen förde med sig lugn till de rastlösa. Det enda som behövdes var att svepa den om någons axlar för att alla sorger som bebodde den människans axlar och skuldror skulle försvinna.
Hur som helst: ingenting kunde sudda ut de pyttesmå blå fotspår som de lämnade när de for sin väg.




SILVER FISH
When she forsook him, he stabbed a deep cut into his own left arm and promised to himself that he would have forgotten her by the time the wound had completely healed.
But the wound did not shut. Instead of that, there began to well from its inside little silver fishies.
He thought that this was the pain that was leaving his body, and he opened his wound even more to let them all out, to leave him for once and for all. As they entered the waters of the river, the fishies dissolved into it, like teardrops would have done.
The last silver fish left his body and the wound shut.
He felt icy cold inside his chest, and realised, already too late, that the fishies had never been his pain, but rather his very own soul.

PEIXOS D'ARGENT
Quan ella el va abandonar, ell es va fer un profon tall al braç esquerre i es va prometre a sí mateix haver-la oblidat per a quan la ferida cicatritzara.
Però la ferida no es va tancar. En comptes d'allò, començaren a brollar del seu interior peixets d'argent.
Ell va pensar que es tractava de la dolor que escapava del seu cos, i va obrir encara més la ferida per a permitir-los que eixiren, que el deixaren d'una vegada per totes. Quan entraven a l'aigua del riu, els peixets es dissolvien en ella, com les llàgrimes.
El darrer peix d'argent va eixir del seu cos i la ferida es va tancar.
Ell va sentir fred dins el pit, i se'n va adonar, massa tard, de que els peixos no havien sigut pas la seua dolor, sinó la seua mateixa ànima.

SILVERFISKAR
När hon övergav honom, skar han sig djupt i vänster arm och lovade sig själv att han skulle glömma bort henne vid den tid då såret hade läkts.
Men blessyren slöts aldrig. I stället för det, började det att vålla ur dess inre små silverfiskar.
Han tänkte att det var fråga om smärtan som lämnade hans kropp, och han öppnade såret ännu mer för att få dem alla att simma ut, att lämna honom en gång för alla. När de trängde in i flodens vatten löste fiskarna upp sig i det, som om de vore tårar.
Den sista silverfisken lämnade hans kropp och såret läktes.
Han kände iskyla inuti bröstet, och lade märke, alldeles för sent, till att fiskarna hade inte varit hans smärta, utom hans självaste själ.




THE GIRL IN THE THORNS
The Girl in the Thorns walked until she reached the castle of the Girl in the Dream, and she hid behind a hedge to watch how the clotheswashers washed the clothes, how the embroiderers embroidered, how the gardeners watered the plants, and how, in the kitchen, the cooks roasted partridges.
Then the hedge opened to let her pass through, and the Girl in the Thorns reached the centre of the garden without having been seen by anyone, except by the Girl in the Dream.
The latter watched her and nodded her head. Then, she climbed up all 444 steps in the spiral staircase of the highest tower, and sighed before pricking her index finger with the pitch-black, shiny thorn of the spinning wheel.
As soon as the Girl in the Dream fell to the ground, the Girl in the Thorns plunged her feet into the ground. Her toes took root. Her arms and legs became thick thorny stems, that grew until they surrounded the palace from all sides.
The clotheswashers ceased to wash, the embroiderers froze in a gesture, the water in the gardeners' cans froze halfway down, and even the partridges, which were roasting on their spits, remained motionless.

LA NENA DELS ESPINS
La Nena dels Espins va caminar fins al castell de la Nena del Somni, i es va amagar darrere una tanca vegetal per a observar com rentaven la roba els rentadors, com brodaven els brodadors, com regaven els jardiners i com, a la cuina, els cuiners rostien perdius.
Aleshores la tanca vegetal es va obrir per a deixar-la passar, i la Nena dels Espins va arribar fins al centre del jardí sense que ningú puguera veure-la, excepte la Nena del Somni.
Aquesta la va observar i va dir que sí amb el cap. Després va pujar els 444 graons de l'escala de caragol de la torre més alta, i va sospirar abans de punxar-se el dit índex amb la negríssima espina lluent de la filosa.
En quant la Nena del Somni va caure a terra, la Nena dels Espins va enfonsar els peus a la terra. Els dits dels seus peus van arrelar. Els seus braços i les seues cames esdevingueren gruixudes tiges espinoses, que van créixer fins a envoltar el palau per totes parts.
Els rentadors deixaren de rentar, els brodadors van detindre el seu gest, l'aigua dels jardiners es va detindre a mig camí i àdhuc les perdius, que es rostien a l'ast, restaren immòbils.

FLICKAN I TÖRNENA
Flickan i Törnena vandrade ända tills hon nådde slottet där Flickan i Drömmen bodde, och hon gömde sig bakom en häck för att iaktta hur klädestvättarna tvättade kläderna, hur brodörerna och brodöserna broderade, hur trädgårdsmästarna vattnade växterna och hur, i köket, kockarna helstekte rapphöns.
Då öppnades häcken för att låta henne igenom, och Flickan i Törnena kom ända till trädgårdens centrum utan att ha blivit sedd av ingen, utom av Flickan i Drömmen.
Denna iakttog henne och nickade med huvudet. Därefter gick hon upp alla de 444 stegen till spiraltrappan i det högsta tornet, och suckade innan hon stack sig i pekfingret med den kolsvarta glänsande törntaggen på spinnrocken.
Knappast hade Flickan i Drömmen fallit på marken förrän Flickan i Törnena sänkte sina fötter ner i jorden. Hennes tår slog rot. Hennes armar och ben blev till tjocka törnestjälkar, som växte tills de omringade slottet från alla håll.
Klädestvättarna upphörde att tvätta, brodörerna och brodöserna stannade frusna i en gest, vattnet i trädgårdsmästarnas kannor frös halvvägs ner till marken, och till och med rapphönsen, som helstektes på spett, förblev alldeles blickstilla.




TO CATCH A STAR
The little girl assured that she had caught a star, and she refused to separate her hands for weeks. She barely slept, and, when she did, she asked her sister to tie her hands together in order to keep the little box which they made shut. When no one saw her, she shed tears of pain because of the burns. But she refused to separate her hands.

ATRAPAR UN ESTEL
La xiqueta assegurava que havia atrapat un estel, i es va negar a separar les mans durant setmanes. Quasi no dormia, i quan ho feia li demanava a la seua germana que li lligara juntes les mans per a mantindre tancada la caixeta que formaven. Quan ningú la veia, plorava de dolor a causa de les cremades. Però es negava a separar les mans.

ATT FÅNGA EN STJÄRNA
Flickan försäkrade att hon hade fångat en stjärna, och hon vägrade att dra händerna isär i veckor. Hon sällan sov, och när hon gjorde det bad hon sin syster att binda ihop hennes händer för att hålla schatullet som de formade slutet. När ingen såg henne grät hon av smärta på grund av brännskadorna. Men hon vägrade att dra händerna isär.




THE GIRL IN THE DREAM
The Girl in the Dream, who was no longer a girl, walked and walked until she reached the glass case where the Boy in the Thorns slept. By the coffin's side, she found a little girl who watched him, in love with him.
"I do not dare to kiss him," the little girl confessed to her. "I would not like to die."
"Do not worry, little one," said the Girl in the Dream. "I will do it for you."
The Girl in the Dream tenderly kissed the Boy in the Thorns, and she fell into the glass case in his stead. She rejuvenated as the thorns sprouted from her.

LA NENA DEL SOMNI
La Nena del Somni, que ja no era una nena, va caminar i caminar fins a l'urna de cristall en la qual dormia el Nin de les Espines. Al costat de l'urna, va trobar una petita que l'observaba, enamorada.
—No tinc valor per a besar-lo —li confessà la xiqueta—. No voldria morir.
—No et preocupes, petita —digué la Nena del Somni—. Jo ho faré per tu.
La Nena del Somni besà amb tendresa el Nin de les Espines, i caigué dins l'urna en lloc d'ell. Va rejovenir mentre li brotaven les espines.

FLICKAN I DRÖMMEN
Flickan i Drömmen, som inte längre var en flicka, vandrade och vandrade ända tills hon nådde kristallkistan där Pojken i Törnena sov. Vid kistans sida fann hon en liten flicka som iakttog honom, förälskad.
"Jag vågar inte kyssa honom", erkände den lilla flickan. "Jag skulle inte vilja dö".
"Oroa dig inte, flicka lilla", sade Flickan i Drömmen. "Jag ska göra det för din skull".
Flickan i Drömmen kysste Pojken i Törnena så ömt, och hon föll in i kristallkistan för att ta hans plats. Hon föryngrades medan törnena slog ut på hennes kropp.

LA VACA CEGA / THE BLIND COW (COMPARISON)

“La Vaca Cega”, de Joan Maragall, fue traducida por una servidora en febrero de este año en su blog, con el título “The Blind Cow”:

LA VACA CEGA

THE BLIND COW

Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d'altres vegades ni amb ses companyes, no; ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, el silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l'esquellot, mentres pasturen l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil.lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.

Now stumbling on this tree-trunk, now on that, instinctively towards the waterway ambles a lonely cow: she's wholly blind. The cowherd lad, throwing too well a rock, put out her right eye, and a cataract veils the left one: the cow is wholly blind. She seeks the cooling fountain, like before, but not with the resolve of yesteryear, nor with her friends; no, but all on her own. Her friends, upon the valleys and the hills, the meadows and the riverbank, in peace, ring, as they ruminate fresh grass, their bells, by chance: if she did so, she would fall down. She stumbles face-first into the hard pipe and, wavering, reels back; yet she returns, lowers her head to drink and drinks, serene. She merely sips, without much of a thirst, then raises to the skies the horned head with a most tragic gesture, as she blinks with dead eyes, ere away she wends her way, bereft of light beneath the burning sun, wavering down a path that knows no end, listlessly flicking her tail to and fro.

Lo primero que hay que destacar en este caso es el hecho de que el texto meta está en pentámetro yámbico, en blank verse, al estilo de Shakespeare y otros clásicos literarios anglófonos. Es el ritmo intrínseco que posee la lengua inglesa, y el más afín al endecasílabo del original catalán. El pentámetro yámbico es la estructura musical eufónica por naturaleza de la lengua inglesa. A cada idioma le sale un esquema prosódico eufónico diferente (en el caso del español, se trata del octosílabo). “Oh yeah” (yambo) es eufónico en inglés, mientras que “Thank you” (troqueo) no lo es tanto.

Por ende, el que la traducción esté en blank verse nos proporciona un claro ejemplo de opción de la traducción del verso que Holmes denomina forma analógica: la adopción de una forma que, en la tradición de la literatura meta, tenga una función paralela a la de la forma utilizada por el original en su tradición respectiva.

El poema original fue escrito por Joan Maragall en el Pirineo catalán en 1893; la vaca ciega existió en realidad, y tanto ella como el joven vaquero que le sacó el ojo de una pedrada procedían de Sant Joan de les Abadesses (comarca del Ripollés). A una ocurrencia tan mundana como una vaca ciega que bebe agua, la reacción de Maragall le da un aire de tragedia y de fatalidad, llegando a transmitir la fuerza revitalizadora que tiene la compasión.

Sandra Dermark se topó con “La vaca cega” en un libro de Lengua Valenciana de Secundaria: como friki, o geek, trilustre acosada en clase por sus compañeros debido a sus gustos y aficiones, buscando refugio en la literatura y en los estudios. No tardó en ver reflejada su propia situación en la de la vaca distanciada del rebaño. Seis o siete años después, con la mudanza temporal de Castellón a Valencia y el máster, se le vino a la mente la idea de traducir el poema al inglés en pentámetro yámbico, la contraparte inglesa del endecasílabo en las lenguas de la Península Ibérica.

Lo primero que cabe señalar en esta traducción es el léxico empleado en la versión inglesa. Se trata de un léxico en ocasiones más elevado que en el del texto origen: donde la vaca de Maragall “se'n va”, la de la traducción “ambles;” la vaca del texto origen está “vacil·lant” donde la de Dermark está “wavering;” “se'n torna” en el poema catalán donde “she wends her way” en la traducción; y “el ferm posat d'altres vegades” de Maragall se ha anglicizado con maestría y destreza como “the resolve of yesteryear” en el texto meta.

También se han tenido que sacrificar o distorsionar locuciones y metáforas en aras de la métrica, ya por culpa de la cuenta de sílabas (“d'esma” => ”instinctively”), ya de la acentuación de las palabras, siendo la intención de la traductora la de crear, en este caso, un blank verse sin irregularidades (“orfe de llum” => ”bereft of light”).

La versión de Dermark también añade ciertos detalles, aprovechando los yambos libres que le deja en la plantilla del pentámetro el monosilabismo de la lengua inglesa al verter de una lengua románica. Siendo el más sobresaliente que el texto meta explica que fue el ojo izquierdo en el que se le puso una nube, o catarata, a la vaca; y el derecho, el que perdió a causa de una pedrada demasiado certera lanzada por un joven mayoral. Este detalle, añadido debido a las exigencias del pentámetro, se halla ausente en el poema original de Maragall. Nunca sabremos si la vaca ciega real de los Pirineos que inspiró el poema perdió qué ojo por qué causas. Y, teniendo en cuenta que tanto “left” como “right” son monosílabos, también podría haber sido el ojo izquierdo el que le sacó aquella pedrada a la vaca dermarkiana, entonces tuerta; pero tal vez subconscientemente asociando “put out her right eye” con “put out the light”, Dermark encontró la solución más eufónica, eufonía que repite con las fricativas al decir que la catarata “veils her left one.”

Otro detalle que merece recalcar es la traducción de “l'embanyada testa” como “the horned head,” que barniza el verso original de Maragall con una brillante capa de intertextualidad, ya que se trata de una alusión al poema de A.E. Housman “Terence, This Is Stupid Stuff:”

“The cow, the old cow, she is dead;
It sleeps well, the horned head:
We poor lads, 'tis our turn now
To hear such tunes as killed the cow. “

Asociando a la vaca de Maragall con la de Housman, el texto meta la dota, presintiendo su destino, de una nota aún más trágica.

El poema también describe, en ambas versiones, rasgos de un paisaje rural montañoso (de los Pirineos catalanes): laderas, precipicios, colinas falderas (“foothills”), valles, troncos de árboles, además de un riachuelo y una fuente de régimen nival. Es por defecto un paisaje diurno donde hace buen tiempo, cuya belleza y frescura crean un vívido contrapunto a la invidencia de la vaca, sobre todo porque sus compañeras son conscientes del entorno. Tanto la sed como el tacto (los troncos de los árboles, la afilada pica de acero de la fuente), a falta de vista, espolean a la vaca ciega, y el énfasis en estos estímulos (¿quién no se ha levantado a por un vaso de agua de noche?) queda magistralmente reflejado en la traducción dermarkiana.

Para finalizar, y a modo de resumen, sería interesante hacer énfasis en los últimos versos para ver qué se ha ganado, perdido y alterado al realizar su traducción:

LA VACA CEGA	THE BLIND COW
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil.lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.	She merely sips, without much of a thirst, then raises to the skies the horned head with a most tragic gesture, as she blinks with dead eyes, ere away she wends her way, bereft of light beneath the burning sun, wavering down a path that knows no end, listlessly flicking her tail to and fro.

De “l'embanyada testa” adquiriendo nuevas connotaciones intertextuales con la traducción como “the horned head” ya hemos hablado. En aras de la métrica, también se ha sacrificado el adjetivo “enorme” aplicado a la cabeza de la vaca, pero la alusión a Housman compensa esta omisión con creces.

Mientras que la vaca de Maragall “beu poc”, la de Dermark “merely sips”, acentuando aún más su falta de sed. La métrica también ha obligado a Dermark a prescindir de la metáfora “orfe de llum” y traducirla como “bereft of light”, compensando con el adjetivo arcaico. Notemos también la aliteración en “bereft of light beneath the burning sun.”

Comparando “i se'n torna” con “ere away she wends her way,” este verso pone más énfasis en la primera mitad en el texto origen y en la segunda en el texto meta, que hace énfasis en que la vaca se da la vuelta y se marcha, distanciándose de la fuente.

“Camins inoblidables” se ha vertido, en aras de la métrica, como “a path that knows no end”: no haciendo énfasis en que el camino es imposible de olvidar para la vaca ciega, sino en que no sabe dónde el camino de su vida acabará, como animal discapacitado que es.

Por último, cabe hablar de la traducción del verso final, con esa omisión de “la llarga cua”, que Dermark compensa al traducir parcialmente el sentido de “brandant” con las palabras finales “to and fro”, expresión que sugiere y describe un movimiento pendular. El efecto de las palabras finales de los dos textos es diferente: “la llarga cua” de Maragall se centra en la longitud de su cola, mientras que Dermark, con “to and fro”, pone énfasis en dicho movimiento pendular y dota de más ritmo, musicalidad y melancolía al verso final.

LA CASETA DE SUCRE (TON I GUIDA)

LA CASETA DE SUCRE

o

TON I GUIDA

Vet aquí que una vegada hi havia dos germanets, un nen i una nena que, de tan pobrets, no tenien res per menjar, i van decidir anar-se’n pel món, a veure si trobaven manera de poder atipar-se. Ell es deia Ton i ella, Guida. Van fer cap a un bosc tan espès, tan fosc, que no es coneixia el dia de la nit. I, camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta; s’hi van acostar i van veure que era tota de sucreries, amb les parets de galeta, les portes de xocolata i les finestres de cristall de sucre. Ells van dir: “Aquesta és la nostra; ara sí que ens podrem atipar” i, sense pensar-s’hi més, van començar a menjar, i, vinga llepar les parets i la porta i, noi, que n’era de dolç. Àdhuc el Ton va trencar una finestra d'un colp de roc per a aconseguir el dolç vidre, i la Guida pujà a la teulada per a arrencar unes teules d'ametlles!

Però es diu que totes les coses bones no duren gaire; en aquella caseta, tan dolça i tan bona, vivia una bruixa roïna que es menjava les criatures, i quan va sentir que li rosegaven les parets de la casa, podeu comptar com es va posar! Treu el cap a la finestra i, cridant com una boja, tot era dir:
—Qui és aquest desvergonyit que se’m menja la casa?; si baixo, amb tres mossegades i tres xuclades, me l’empasso.
Quan els dos germanets van sentir allò, podeu comptar quin tremolor!, no tenien ni esma de mirar enlaire, ni de dir una sola paraula. Quan la vella bruixa va veure que eren dues criaturetes, es va assossegar una mica, i els va dir:

—D’on heu sortit, tan petits i eixerits com atrevits?; mira, em vindreu ben bé; tu em faràs de criada i a tu, com que se’m va morir el porc que guardava per al Nadal, et posaré al galliner, t’engreixaré i per aquella diada te’m menjaré.

I tal dit tal fet. La Guida, la va fer servir d’escarràs, la feia escombrar, passar bugada, cosir, empaitar les rates; li feia fer el dinar, bufar el foc i, podeu comptar!, en tot el dia no parava. I el Ton, me’l va tancar al galliner com si fos un pollastre, rere un barrot, i li donava segó, blat de moro, rosegons de pa mullat, dolços dels desperfectes que les criatures havien fet a la casa, i, podeu comptar!, tot l’afany de la mala bruixa era perquè s’engreixés força. Cada dia anava a veure si estava més gras, i li feia treure el dit per entre el filat de la gàbia, per veure si s’havia engreixat gaire per poder-lo matar per Nadal. Però el nen, com que no tenia ganes que el matés, en comptes del dit, li treia un bocí d’os o el pal d'una piruleta, que semblava un dit i no ho era; i, és clar, com que sempre li treia el mateix, semblava que mai no s’engreixava, i la vella bruixa tot era dir-li:

—Maleït i remaleït, tant de menjar que et dono i sempre estàs gras igual. Per haver d’estar tan magre, no te’n donaré gens, i així me l’estalviaré i, tant si estàs gras com si estàs magre, per Nadal el coll a terra.
Podeu comptar quin efecte havien de fer les paraules de la velleta als dos germanets! Va arribar Nadal i la vella va dir a la nena, amb una veuota sinistra, que fes un bon foc per poder fer el seu germanet a l’ast. La Guida tremolava com la fulla a l’arbre, no sabia el que es feia, i tot era dir a la vella que el foc no se li volia encendre i que, si no se l’hi encenia, a ella li semblava que no podrien fer Nadal. La bruixa tot era cridar i rondinar i botzinar, però veient que el foc no s’encenia, el va encendre ella. Mentre estava ajupida i tota atrafegada, encenent el foc, quan ja va haver-hi una bona foguera, la nena, que sí, li venta una empenta i la tira dins i, de seguida, va tancar la porta del forn, perquè no pogués sortir. Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny, ben lluny, per por que la vella, com que era bruixa, no obrís la porta del forn, no ressuscités i no els fes una mala passada.

Camina que caminaràs, van caminar set dies amb llurs nits, sense parar mai, per por que la vella no els seguís. A l’últim, enmig d’un bosc, van trobar una caseta, petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells, les cadires, les taules, els llits, els armaris, tot era petit i a la seva mida, i tot el parament de cuina igual: els plats, els gots, tot era petit, a la seva mida. Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena; res, que semblava que aquella casa l’havien feta per a ells, i hi van viure feliços i tranquils. A tots els pobres que trucaven a la porta els feien caritat i els donaven bon sopar i bon dormir a la pallissa, perquè, com que només tenien dos llits i eren petits, no hi haurien cabut.
I vet aquí un gat, i vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s’ha fos! El Ton i la Guida visqueren feliços i menjaren molts anissos!

Versió a partir de Jakob Grimm i Joan Amades.
Il·lustracions d'Anastàsia Arkhipova.

DESPUNTA LA LUNA DEL MONTE

This is the first post in a series of translations of songs from Italian to Spanish...
Here, I have used Catalan to replace Sardinian and Castilian for standard Italian: it could as well refer to the Republican repression and post-bellum misery in my native region: eastern Spain had been stark red and the Fascists were harsh and repressive. The repression, both during and after the war, can be qualified as "Magdeburgization:" Children were orphaned, maidens were raped, the Fascists did not even pardon sacred art, in spite of defending Catholicism... (*shudders*)

DESPUNTA LA LUNA DEL MONTE

Noche oscura,

sin tarde que preceda...

noche impotente...

noche guerrera...

Por otras vías,

con estas manos mías,

busco las tuyas

y las mías buscas...

Despunta la luna del monte...

Despunta la luna del monte...

Tras rostros de piedra, tras calles de fango,

buscando, la luna, buscando.

Danzándote en la mente, desflorando a la gente,

a veces estallando en llanto...

Un canto responde, seguro...

bien pronto, será olvidado...

voces de los pobres restos

de un sueño castrado.

Entre escombreries, els desamparats van

cercant el recapte, cercant-lo,

enmig de la gent, en mig del carrer, ells van demanant-lo,

la vida desperta plorant-ho.

Vosaltres, fills de ningú,

nascuts en els anys oblidats...

només tens cinquanta-un,

però aparentes cent anys!

Oh, cor meu...

Corazón mío...

Font tan clara i beneïda...

Fuente clara y bendita...

...on jo, finalment...

...donde, finalmente,

...puga beure'm la vida...

...pueda beber la vida...

No importa donde caiga

por mi ruta el alba,

sin más cadenas

iremos juntos...

Despunta la luna del monte...

Ve entonant una tonada...
Despunta la luna del monte...

Ve entonant una tonada...

Despunta la luna del monte...

Ve entonant una tonada...
Despunta la luna del monte...

Ve entonant una tonada...

Entre escombreries, els desamparats van

cercant el recapte, cercant-lo,

enmig de la gent, en mig del carrer, ells van demanant-lo,

la vida desperta plorant-ho.

Tras rostros de piedra, tras calles de fango,
buscando, la luna, buscando.
Danzándote en la mente, desflorando a la gente,
a veces sentándote a un lado.
Un canto responde, seguro,
de niños jugando en un prado...
voces que se alzan más alto
desde un sueño castrado...

Entre escombreries, els desamparats van

cercant el recapte, cercant-lo,
Despunta la luna del monte...
enmig de la gent, en mig del carrer, ells van demanant-lo,

la vida desperta plorant-ho.

Despunta la luna del monte...

Ve entonant una tonada...

Ve entonant una tonada...