LANDS OF LORE: MONT TÚBER

 el castell de Mont Túber,
 detalls estratègics sobre les guàrdies i milícia que defensaven el castell.

The fortress of Mont Túber (Monte Tuber in Castilian), ruled by King Escariano and besieged by the general simply known as the Warlord of all Warlords (Capdillo sobre tots els Capdillos, in modern Catalan it would be Cabdill de tots els Cabdills), which can be found in Tirant lo Blanc, inspired me (along with the Cypriot outpost where Othello is set) to write about other small communities surmounted by fortified castles, no longer as obstacles to be overcome, but (unusually except in Westeros) seen as the birthplace and childhood residence of my characters, Küstrin an der Oder in the Ringstetten Saga to put the most prominent example.

MONT TÚBER

UN FRAGMENT DE TIRANT LO BLANC

SOBRE LA PRESA D’UN CASTELL FORT

ADAPTAT PER SANDRA DERMARK

(Mont Túber i el Xipre d’Otelo serviren d’inspiració per als meus escenaris prerafalites: veieu Fragments d’existència, La poma, la pera i la pruna, Ludwig i Károly, Katinka, Leberecht el dissortat, Un relat del Sis-cents...)

Aprés que hagueren corregut tot lo camp, atendaren-se prop de la vila hon lo rey era, e molts dels de la vila ja no u stimaven res en veure'ls venir, car sabien bé que poch dan los podien fer, que no portaven bombardes ni neguna artelleria, ni tenien atreviment de aturar-y més per ço com, si u fessen, prestament foren aquí tota la gent del rey. E los de la vila molt sovint, ab licència e voluntat del rey, e ab voluntat de Tirant e del Capdillo, los aseguraven e venien tots dies a parlament.

E aquell dia, entre los altres se seguí que lo rey tramés dos cavallers qui·ls digueren que si·s volien concordar ab ell, que·ls faria moltes gràcies e donatius. E lo Capdillo e Tirant los digueren que no·n volien hoyr negun partit, ans eren disposts en venjar la mort del rey de Tremicén e de sos fills. Aprés del parlament tengut, Tirant, axí com acostumava altres voltes, tostemps los feya fer col·lació, e aquell dia tingué concertat ab l'albanés axí com se seguí.

Aprés feta la col·lació, l'albanés s'acostà hon stava l'argent e furtà hun picher d'argent molt gran e ben daurat. E com se n'anava, aquell qui guardava l'argent pres-se a cridar grans crits, en tal forma que Tirant, qui parlava ab los hòmens de la vila, demanà quina remor ne quins crits eren aquells. E tots veren córrer a l'albanés e molts que detràs li corrien, e veren com fon pres e portaren-lo davant los capitans. Lo qui era guarda de l'argent lo portava per los cabells, e dix:

__Senyor, yo us requir vos plàcia voler-me fer justícia de aquest ladre manifest qui m'ha furtat aquest picher d'argent.

Tirant volgué que lo Capdillo parlàs primer, e dix:

__Yo done de sentència que sia penjat.

Respòs Tirant, e dix:

__Senyor Capdillo, no som ara en temps de matar gent, si en batalla no. Yo us prech li sia mudada la sentència que sia açotat per lo camp e les orelles tallades.

E axí fon fet, en presència dels cavallers de la vila que allí staven parlant ab ell. E aprés de les orelles tallades, li ligaren lo picher al coll e açotant-lo entorn del camp. E la tercera vegada que·l passaren davant la vila, donà gran tirada, desligà's les mans e pres-se a córrer devers la vila. E l'alguazir del camp corrent detràs ell, dexà's caure en terra, e l'albanés hagué temps de poder entrar dins la vila, e los qui staven al mur, ab ballestes lo defeneren tant que no·l pogueren haver.

Los de la vila lo pujaren al castell hon lo rey era, e véu-lo tot nuu e ben açotat, ab les orelles tallades e tot ple de sanch. Hagueren-ne ell y la reyna gran pietat, e feren-li donar una camisa e roba per a vestir, e lo rey lo ginyà que ell hagué lo picher, e pres-lo de sa casa.

Tirant fengí que li desplaÿa molt la fuyta de l'albanés, e dix als cavallers que allí eren pregassen al rey que li volgués restituir l'ome, e si fer no u volia, quants ell ne prengués dels seus, tots los faria matar o levar les mans e los peus, e lo nas ab les orelles. Respòs lo rey que no fes compte que lo y donàs, e si feya la guerra cruel, que si ell lo podia pendre, que ell faria pijor d'ell que ell no havia fet de aquell. Tirant no curà de tenir més rahons, sinó que partí e tornà-se'n ab tota la gent a la ciutat d'on eren partits.

E l'albanés, per donar rahó de si mateix al rey Scariano, a estil de semblants paraules féu principi.

CAPÍTOL CCCXIII

Lo rahonament que l'albanés féu al rey Scariano

__La despullada sperança de la amargosa vida que tots los dies que tinch a passar, me covendrà a sostenir més que a tot altre adolorit. E per ço no dech tembre la mort, mas tem la dolor qui·m força alguna volta la mia gran confusió, per haver perdut dels principals membres e la honor y fama. Considerats los cruels vituperis que·m són stats fets, tement de açò la infàmia que me'n porà seguir si és sentit, lo meu sperit demana de açò grandíssima venjança de aquest traÿdor e celerat capità, qui per sa misèria nos matava de pura fam. E si he comés aquest crim, ne és stada causa que per sola necessitat s'és fet e no per altra rahó. Emperò, senyor, si vostra excel·lent senyoria me dóna licència de anar e de venir, yo us portaré contínuament nova de la pràtica de vostres enemichs, e lo que volen fer y a hon van, per ço que lo dia que la lur desaventura los conduyrà, puga la vostra altesa fer d'ells com fés de aquell famós e il·lustríssim rey de Tremicén.

Dix lo rey:

__Yo só molt content que·s faça, e pots anar e tornar tota hora que vulles.

E manà a totes les guardes que líberament lo dexassen passar. E de açò lo rey ne demanà de consell a alguns dels seus cavallers e tots li digueren:

__Senyor, aquest home és estat molt ofès per los seus e tota cosa farà per portar-los a total destrucció en l'ànima y en lo cors. Però, ab tot açò, serà bo li sia tengut sment en son viure.

L'albanés se partí del castell per una porta falsa sens que per negú de la vila no fon vist ne sentit. E dretament se n'anà a Tirant e recità-li tot lo que era stat dit ne parlat. E Tirant li donà VII dobles e III reals e mig e diners menuts, e una spasa e una sistella de précechs, per ço com en aquella vila no n'i havia, car Tirant havia fet tallar tots los arbres e guastar tota aquella orta entorn de la vila. E dix-li Tirant:

__Diràs al rey, en secret, per ço que més fe sia a tu atribuÿda, com yo fas pastar molt pa per ço com dech ésser en vista sua dins tres o quatre dies.

L'albanés se partí de Tirant e, com fon al castell, lo rey Scariano lo rebé graciosament. L'albanés li presentà los précechs a la reyna e lo rey y pres més plaer que si li hagués dada una vila, per ço com conegué que la reyna y havia pres gran plaer, car des que la tenia en son poder no la havia vista riure ni alegrar, per bé que molt sovint li feya present de semblants paraules.

CAPÍTOL CCCXIIII

Lo conort que fa lo rey Escariano a la sua dama

__La molta amor que a tu, noble senyora, porte, ne és stada causa la tua singular bellea e avisat entendre, car la comuna benvolença tota enamo[r]ada pensa avança, conexent en una sola vista la singularitat de tan inestimable vàlua, la qual me ha despossehït de tota ma libertat. E més temps la mia vida no·s pot allargar sinó del que voluntàriament a tu plaurà consentir-me. Demanar t'é, de mercé, puix tanta discreció e virtut poseheys, que·t vulles dexar de plorar, e alegrar-te. E no vulles dar tantes penes a tu ni a mi, car la tua noblea bé deuria ésser contenta de mi, qui só jove e rey tan poderós qui·t faré portar corona real e seràs senyora de mi e de tants pobles qui·t besaran la mà. Si·t dol la mort de ton pare, germans e esposat, fes compte que també s'avien de morir, e pots-te bé aconortar que no has perdut res, car yo vull ésser pare, jermà e marit, e catiu, que pots fer de mi tot lo que plasent te serà. E com dia e nit te veja lamentar, pensar pots que torna en gran dan de la tua noble persona, car certament enujada deuries ésser de lansar tantes làgremes. Per què, senyora e vida mia, vulles dar fi a tota manera de dolre, e vulles pendre sperit de confortació e de repòs, oferint-me a tu en tot quant te sia plaent e a mi possible de complir.

E no dix més, sperant ab singular desig la bona resposta de la gentil dama. No tardà la adolorida reyna, ab humil gest a son dir, ab tal stil fer principi.

CAPÍTOL CCCXV

Resposta que fa la reyna al rey Scariano en stil de lamentació

__Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança d'esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament de làgremes e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls lancen nit e dia, que de dolre'm tinch molt gran rahó. E sé que a la tua amor e a la dèbita pietat en una hora satisfer pogués. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles més ofendre en tolre'm lo major delit que en aquest cars yo puch attényer, ço és, de lamentar per la dolorosa e cruel mort del aquell tan virtuós rey i pare meu, la mort del qual té tan turmentada la mia ànima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides làgremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.

"E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, Sípile o Énone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açò seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo món no poria restar per exemple, ¡tantes n'i ha hagudes de malfadades e adolorides! Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sé ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensàs que per açò lo meu pare tingués de resuscitar, ja fóra fet. O trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor só tractada. Als excel·lents e animosos reys e prínceps e als humils e devots servents de amor endrece mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepòsit de bé obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generació temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessàriament he enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassió dels miserables, e la pietat humana és plasent a Déu e al món.

E de allí's partí la adolorida reyna, entrant-se'n en una cambra destil·lant dels seus ulls vives làgremes e adolorits sospirs.

Aprés que l'albanés hagué fet son present, mostrà al rey los diners que tenia e dix-li:

__Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portaré moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stà en servey de aquest malvat de capità e, tot quant s'i fa, m'o diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquè la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesió de moltes vitualles per venir ací. Teniu temps per a proveyr si·l poràs desbaratar e rompre'l, car en la guerra totes coses de astúcia aprofiten molt als hòmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderós. E si est astuciós en la guerra, bastes a ésser senyor del món e ab lo teu fort braç conquistar aquell.

Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de l'albanés e dix:

__Ara veuré yo ton parent si t'à dita veritat.

E al tercer dia Tirant arribà e aleujà's en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donà gran fe en les paraules de l'albanés e lo rey volgué que fos l'albanés una de les principals guaytes del castell, e donà-li per companyia VI hòmens fidelíssims e de lonch temps servidors d'ell. E com aquest albanés venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.

Tirant en tornà passats III dies que·s fon aturat e tractaven contínuament de concòrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concòrdia tant com podia. Açò durà bé dos mesos, e Tirant contínuament anant e venit, e quasi ja no feye mal a negú. E lo rey feya anar molt sovint l'albanés al camp de Tirant, per ço que portàs fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portà una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:

__Senyor, yo sabí que·l capità feya portar molt vi e, sabent açò, só exit al camí. E hun adzembler era restat més atràs dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metí per terra. Aprés, ab aquest bastó li doní tantes bastonades que·l lexí per mort. Leví-li aquesta spasa e l'adzembla, qui era carregada del més singular vi que yo, grans dies ha, haja vist. Per què·t suplich, senyor, que·m vulles dar licència que puga parar taverna ací. E com aquest serà acabat, yo·n furtaré ho·n compraré més. E tot dan, mal e deshonor que fer-los puga, yo u faré.

Lo rey fon molt content. E veren cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que l'albanés feya la guayta, se'n pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bé a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.

Com Tirant hagué praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent d'armes, e fon ben cert e véu per speriència la gran fe que lo rey Scariano dava a l'albanés, Tirant féu fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la tració se devia fer, que era la tanda que l'albanés devia guaytar, posà brases enceses de carbó dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posà la capça en hun tros de cuyro embolicada, e posà-la's als pits. Com foren a la torre del Speró fer la guayta e sos companyons staven bevent, l'albanés amagà la capça dins hun forat perquè lo foch no s'apagàs. E tenien allí huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitós beure, en tal punt que jamés se despertaren. Com l'albanés véu que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagà la lum. E pres una palleta e encés-la, e posà-la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açò féu tres vegades.

E Tirant prestament conegué lo senyal que entre ells era stat amprés e prestament se partí del camp ab molt poca gent. E tota l'altra gent restà armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capità d'ells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l'albanés feya molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com passà Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deyen: "Bona guayta, bona!" e·lls passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells s'aturaven. E axí u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del Speró. E Tirant féu detenir la gent e tot sol acostà's al peu de la torre e trobà una corda prima que l'albanés lansada havia. E l'altre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertàs. Però ell jamés se dexà de tocar los tabals e, scassament ell sentí menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirà la corda que pujava una scala de cordes e ligà-la molt fort en la muralla, e aprés ne ligà altra. Tirant pujà primer e véu aquells que dormien. Dix a l'albanés:

__Què farem de aquests hòmens?

__Senyor __respòs ell__, dexau-los star, que no stà en lur poder de fer negun dan.

Ab tot açò Tirant ho volgué veure e trobà'ls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açò, pujà la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bé de gent la torre. E los que pujaren foren CLX. Lavors l'albanés posà's primer e davallaren a la cambra de l'alcayt. Com l'alcayt véu tanta gent, levà's tot nuu e pres una spasa en la mà e féu una poca de defensió. Tirant, ab una visarma, li donà sobre lo cap, que lo y partí en dues parts, que lo cervell se anà per terra. La muller se pres a cridar. L'albanés, qui·s trobà més prop, féu d'ella lo que Tirant havia fet de son marit. Aprés anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negú no sentia res.

Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feyen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deyen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell aval[l]. E la hu de aquests caygué de la barbacana e donà en l'aygua del vall e estalvià's, que més fon la temor que lo mal que·s féu; e prestament fon levat, e posà grans crits per la vila e tothom se levà. La nova anà per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinó per hun home qui stava en les més baxes cases e pexcava. Sentí donar aquell gran colp, obrí les portes de la sua cambra e sentí molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, féu-se allí fort ab la reyna e ab una cambrera.

E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fugiren. Lo Capdillo, qui véu lo castell pres e los altres qui fogien, donà aprés d'ells e apresonà'n molts. E com tornà, aleujaren molta gent dins la vila, e l'altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. Aprés lo Capdillo pujà alt al castell e véu que negú dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo més admirat home del món e creya que Tirant la sua natura més se mostrava angèlica que humana, que neguna cosa que volgués fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules féu principi a hun tal parlar.

CAPÍTOL CCCXVI

Com lo Capdillo lagotejà a Tirant per conduir-lo a son voler

__O cosa justa rahonar la gravitat de aquell qui de virtuts tots los altres avança! Ab quina lengua poré yo recitar als hoynts la stima de la tua valor? O cavaller engendrat en lo cel! Les tues virtuts per obra se demostren tu qui est ni què pots fer, car tens gràcia que totes les coses te obehexen. E de molt te reste obligat com has aleujada la mia ànima dels trists pensaments que té, car la fortuna m'és tan favorable que per mijà teu yo puxa lo meu desig complir de fer complida e honorosa venja de aquell gloriós rey, mon senyor, qui ab tanta crueldat li fon tolta la vida, e per companyó lo meu fill, qui en loch meu succehir devia.

"E per la molta amor que·t porte, tinch confiança en tu que·m consentiràs que done fi a mos fatigosos treballs, per hon daré tanta pena a aquest cruel de rey fins a tant que la sua ànima li trameta als inferns. E a la reyna, qui nora solia ésser mia, li sia dada mort, per ço com yo, ab lo poder que tinch, puxa pendre la real corona del regne de Tremicén. E per ço, cavaller de linatge e de sanch clara, nobles són los teus costums; suplich-te que·m perdones com no t'é feta aquella honor que la tua molta gentilea és merexedora, car la mia ignorància merita lo perdó. E yo veig clarament los senyals que la tua profecia manifesten, que yo só en recort que, com tu cayguist, te hoÿren dir que tu devies conquistar tota aquesta terra. E per quant veig los principis bons, no·s pot presumir sinó que la fi serà molt millor. E prech-te que ab diligència enseguexques lo meu voler, ço és, dar prestament fi en la conquesta, majorment ara, que la vida és aspra e la fortuna que tenim per part nostra pròspera, se deuen executar les coses. E facen-se una volta los fets, que aprés los remeys ells se vendran, car la lengua és strument ab lo qual cascú conduex en dir lo que vol.

No tardà Tirant en satisfer al parlar del Capdillo, e féu-li present de tal resposta.

CAPÍTOL CCCXVII

Resposta que fa Tirant al Capdillo

__No deu ésser permés per art de cavalleria a negun cavaller, per vilà que sia, que dega retre mal per mal. ¡Quant més deu guardar lo cavaller virtuós de ofendre l'art de cavalleria e de gentilea! Car més honor se fa lo qui perdona a son enemich que aquell qui·l mata, e majorment com l'enemich és tal e tan virtuós que en lo mal que ha fet no tinga culpa, per mantenir bona querella, car tal home com aquest rey és axí virtuós en tots sos actes, segons fins ací per speriència se mostra. E encara que haja mort lo rey, ton senyor, no·n sies admirat com ell fins ací haja feta la guerra molt justa e ab gran rahó. E si per sos peccats lo rey és mort, segons per la senyoria tua só informat, e noresmenys ne tinch major notícia, car en aquell cars, com yo fuy tramés a ell per embaxador, no·m fos tant alargat de parlar, ell no m'haguera referida la sua justícia. Ara, puix sé que ab justa causa ell feya la guerra, Déu ha pagat a ton senyor segons sos mèrits.

"E si la fortuna ha portat aquest rey en nostres mans, per ésser jove de XXII anys deu-li hom lexar complir la sua virtuosa vida. E és pròpia cosa e necessària als cavallers sobre los seus gloriosos actes, per què·s disponguen a fer senyalades coses, car les virtuts conserven la excel·lència del stament universal. E prech-te, senyor, que·t plàcia no voler que aprés de tan singular victòria se faça crueldat en dona, majorment en sanch real, car les dones són exemptes de tots los perills de les batalles e de crueldat, e açò deuen molt squivar los hòmens victoriosos qui volen senyories conquistar, car neguna dona no és merexedora de mort si donchs no cometia adulteri, segons en la Santa Scriptura, en la ley vella era acostumat. E sap bé la senyoria tua que reyna sens culpa mort no merita. E tant com lo món duràs, de ta senyoria e de mi seria manifestada la veritat de la malesa que cometríem en gran dejecció de nostra honor e fama.

"E no plàcia a Déu que per béns ni per senyories yo sullàs les mies mans en sanch de dona de honor ni menys hi consentís, com no sia obra de cavallers e, en especial, de aquells qui en la honor volen mirar, sperant glòria de lurs actes. ¡E la tua senyoria, per ésser capità sobre tots los capitans e venir de tal part, e home de tan singular disposició, tenir desig de fer crueldats! Com sies tan virtuós, no·s pertany de tu, perseguint com a cavaller lo que començat has, car en los teus actes tostemps hi deus mesclar amor e pietat, e restar-te'n ha per a sempre glòria e honor e inmortal memòria.

Tantes rahons dix Tirant al Capdillo que li féu conéxer lo gran defalt que volia fer e menyscapte en la honor de cavalleria e en dan seu. Aprés dix Tirant:

__Lo millor consell que podem tenir és que hajam en poder nostre lo rey e la reyna, puix tenim ja tots los cavallers de la cort sua.

Anaren a la torre maestra e lo rey dar no·s volia si no li aseguraven la vida e membres. Tenint-se ja per mort, pensant que puix havia mort lo rey que tal se farien d'ell e planyent-se, feya en si grans lamentacions.

__Ara __dix Tirant__ lexem-lo estar, car la fam li farà fer prestament la rahó. E posem en bona custòdia aquests altres cavallers.

Regonegueren tot lo castell, e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és, de mill e de forment, dacça e panís per a set anys, ab una lúcida font d'aygua qui de la penya sortia.

Venint la nit, lo rey, tenint gran pietat de la reyna, cridà de una finestra poqueta qui era dins la torre e dix:

__Puix gràcia en vosaltres no puch trobar, vull abandonar los vicis e enseguir les virtuts. Qual de vosaltres és cavaller a qui·m puga dar a presó?

__Senyor __dix Tirant__, yo veig ací lo Capdillo-sobre-los-capdillos, lo qual és cavaller molt virtuós.

__No __dix lo rey__, mas assegura'm fins que t'haja fet cavaller. Aprés yo·m posaré en ton poder.

__Senyor __respòs Tirant__, yo só stat creat cavaller de mans del més poderós rey e més virtuós que sia en tota la crestiandat, ço és, lo rey de Englaterra, qui per sola virtut florex en lo món sens que no ha par. Car, axí com la luna té més claror que totes les steles, axí aquest rey excel·leix de v[i]rtu[t]s a tots los altres reys de la crestiandat. E per ço yo no poria ésser fet dues voltes cavaller.

Lo rey conegué bé que aquest era lo embaxador qui tant ab ell parlat havia. Dix-li:

__Tu qui est stat tramés a mi per embaxador, asegura'm la vida per ço que puxa fer actes de cavaller e de rey coronat.

E Tirant, responent, dix:

__La vida tindràs segura hun mes aprés que·t sies mès en mon poder. E de açò yo·t done la mia fe.

Lo rey ho tingué en tan gran stima com si l'hagués mès en franca libertat e, devallat de la torre, obrí la porta e posà's en lo lindar ab la spasa en la mà e dix, ab ànimo sforçat de cavaller, paraules de semblant stil acompanyades.

CAPÍTOL CCCXVIII

Com lo rey se reté al Capdillo per presoner

__No·m clam de la fortuna si m'ha portat en l'estrem que só de la mia mala sort e desaventura, puix mos peccats m'i han conduÿt, mas clam-me de la mia gran ignorància, que m'haja lexat trair a hun home strany no conegut, car la mia joventut ha mostrada la poca discreció que tinch, qui m'ha portat en gran dejecció e vergonya. ¿E qui és aquell miserable cavaller qui per dubte de mort se dexa de fer lo que la humana natura ha ordenat, morint virtuosament, car és reviure per aquest miserable de món en fama gloriosa? Car no pot ésser que qui usa la guerra, per moltes vegades que pren, que alguna volta no sia pres. E puix tu no vols que yo·t faça cavaller, fes-me venir aquell petit infant qui no havia sinó cinch anys, que era fill de una fornera.

Com li fon prop, féu-lo cavaller e besà'l en la boca e donà-li la spasa e posà's en poder del dit infant.

__Ara __dix lo rey__ me podeu pendre de poder de aquest infant e fer de mi tot lo que a vosaltres plasent serà.

Dix lo Capdillo:

__Preneu-lo vos, capità crestià, e féu-lo posar en forts presons.

__No plàcia a Déu __respòs Tirant__ que yo prenga a rey de mà de persona verge, car los cavallers qui d'onor senten me'n porien rependre. E la mia ànima és més aconsolada de subjugar los reys ans que de apresonar ne matar-los.

__Sus! __dix lo Capdillo__. Açò us deya per cortesia, per donar-vos la honor.

__No __dix Tirant__, que aquexa honor la podeu dar a vostre fill o adquerir-la per a vós.

No curà de més replicar lo Capdillo, sinó que pres lo rey e posà'l dins una cambra e féu-lo bellament ferrar. E a Tirant desplagué molt però, per no enujar lo Capdillo, no dix res. Aprés que lo rey fon ferrat, entraren en la torre maestra. Trobaren la adolorida reyna molt trista, lansant contínuament dels seus ulls vives làgrimes. Com ella los véu, havent d'ells natural conexença, e de singular consolació stigué per bon spay que no pogué parlar e, cobrat son recort, ab humil gest e ab veu piadosa, féu principi a semblant lamentació.

CAPÍTOL CCCXIX

Lamentació que fa la reyna per la vista de Tirant e del Capdillo

__Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos he vists, pensant hon és lo meu virtuós pare e mos germans, e aquell spòs meu que yo més amava que a la mia vida, que ab vosaltres solia conversar. O mísera de mi! Per què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir? Car les penes e treballs qui en aquest món són, de molt major pena l'estimen que no los altres. Donchs, atribulada de mi!, ¿què desige ni puch desijar sinó la mort, qui dóna fi a tots los mals e repòs a les penes e treballs de aquest miserable de món e ple de misèries? ¡E seria acompanyada ab aquelles persones que yo més amava e desijava habitar! E per ventura yo desige lo meu dan en desijar que tornassen, car tornant se poria seguir més mal per a vosaltres y per a ells, y aument de dolors per a mi, si per algun grau més era possible que aumentar-se poguessen. E com yo·ls perdí de vista, fon aquell asenyalat dia de dolor. Com ja yo no pogués cridar ni plànyer, lamentant la mia fort desaventura, plorava, per ço que si no hoÿen la mia veu sentissen lo plor. ¿Què podien fer més los meus hulls, sinó que plorassen, puix no·ls podien veure? E lo que·m fallia a la veu, aumentava en plant e batiments, mesclant-ho tots ensemps ab les mies làgrimes.

"¡O piadosos hoynts, contemplau en vostres penses los meus cabells calats en lo coll y en les espatles scampats, segons és costuma de persona molt dolorosa! E les mies vestidures aumentaren en gran pes per la abundància de les mies làgrimes, qui les havia tant banyades que les gotes per baix decorrien. E axí tremolava lo meu cors com fa l'aresta del blat com la toca lo vent. No us demane gràcia alguna me sia feta, sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E per lo mèrit vos prech que no·m sia dada longa pena, car la granea de ma desaventura a totes les altres dones del món avança. E per cars de ma adversa fortuna, lo darrer comiat que pervench al terme de ma hoÿda fon hun dolorós "ay!".

E callà e no dix més. Los capitans, qui veren la adolorida reyna tant lamentar-se, aconortaren-la com millor pogueren.

E regonegueren lo tresor del rey què tenia e trobaren-li, en dobles, CLII mília marchs, per causa que era home molt rich, e lo que havia guanyat com pres la major part del regne.

Tirant pres les més honrades mores de la vila e donà-les a la reyna perquè la servissen.

Lo rey cridà los capitans e féu-se venir lo petit infant que ell havia fet cavaller, e dix:

__Senyors, puix a la fortuna plau que·n tal cars vengut sia, no·m resta més a fer sinó sola una cosa. Aquest a qui·m só dat per presoner, és sens heretat, que son pare e mare tenen molt pochs béns de fortuna. Yo, de bon grat, ab licència de vosaltres, done graciosament al dit infant, de mos propis béns, XX mília dobles de renda tant com la sua vida durarà.

E féu-ne levar carta pública, rebuda per dos alcadís, e més, aquí present, féu donació de tots los seus regnes e terres a Mar[a]gdina, reyna e muller sua.

__Ara __dix lo rey__, puix he complit de fer tot lo que desijava, no resta d'ací avant sinó que façau de la mia persona tot lo que plasent vos sia, que ab molta paciència pendré la mort tota hora que executar-la volreu, car ja no·m pot fallir sepultura desonrada. Mas deman-vos de gràcia que·m vinga a veure aquell inich e celerat home, que de bon grat yo li vull perdonar, puix és stat tan destre e tan solícit en posar-me en angústies e destruyr tot lo meu stat.

Com li fon davant l'albanés, lo rey li presentà semblants paraules:

__Galant, molt merita la tua fe, que has tengut tan gran ànimo de fer una tan gran maldat e tració de voler destroyr hun rey en persona y en béns. Per quina culpa merití yo de ésser tan mal tractat de tu? Bé has manifestada la ficta amor que tu·m mostraves! Digues, albanés, ¿hon és la promesa fe que ab jurament de mal crestià tu prometist de ésser-me leal? Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars s'i ve faràs pijor d'ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents e viciosos. Ara yo·t perdone, per ço com stich en l'article de la mort e no sé si seré huy o demà. E yo confie en Mafomet que altri·t pagarà, car la tua gran maldat no pot restar impunida.

Tirant no comportà que més parlàs lo rey, sinó que li dix:

__Senyor, aconorta't e tingues bona sperança de la tua vida. E pense la senyoria tua que açò són obres de guerra, que qui la continua li segueixen molts inconvenients, que unes voltes són vençuts, altres vencedors. E açò segueix més als grans senyors que no als altres, per ço com acostumen, ab lur gran poder, voler levar la roba als qui no tenen defensió, e algunes voltes la fan justa o injusta. E nostre Senyor, qui és just, dóna en les batalles e en les guerres la justícia a de qui és. Per ço, si la fortuna t'à portat ací, pensa que tu no est lo primer ne seràs lo darrer.

Respòs l'albanés:

__Senyor capità, lexau-lo star, que lo rey me dóna càrrech de cosa que los altres m'o tendran a virtut. Car ell podia bé pensar e creure que, essent yo crestià y ell infel, no li podia yo ni devia procurar sinó tot lo mal e dan que fer pogués. Y era tengut de fer qualsevulla cosa per exir de catiu de poder de infels. D'altra part, tu, senyor, est tan cobdiciós que tots los béns qui·s guanyen en la conquesta los tires per a tu e·ls poses en ta potestat e senyoria. Mira quanta moneda havies ajustada robant viles, les quals no t'havia dexades ton pare ni menys tos parents, ans eren de aquell famós e virtuós rey de Tremicén, qui sens voluntat sua li has levada la major part de les terres sues, robant los pobles, forçant les dones e donzelles, e fent morir ab gran crueldat totes aquelles qui les viltats no volien comportar. Guarda, rey: aquestes coses no són plasents a Déu. E si los capitans te perdonen la vida, e no·t smenes, ton fet no serà de longa durada. ¿E com no penses tu que nostre Senyor m'o ha posat en lo cor e en la voluntat que t'o diga, segons meriten los teus grans peccats, e que yo fos aquell qui fos causa de la destrucció de la tua persona e dels teus béns? E si per Déu és ordenat que yo·n sia executador, yo m'i sent dispost per executar-ho e portar-te a total destrucció. E si altres relíquies y restaven a fer, ab aquesta spasa, la qual és smolada en la mola de aquells qui són usurpadors del bé públich e dels béns que no pertanyen a tu, [ho faré]. Digues: ¿qui pot pensar lo gran tresor que has robat a tos vasalls fent-los pagar cent dobles per casa, destruynt tots los cultivadors, e no has volgut pagar lo sou a la gent d'armes? Mas, pagues-los de vent e deyes-los: "Robau lo que poreu, que altra cosa no us daria". Sinó que veig la gran clemència del capità crestià, qui és tanta que jamés de la sua boca no pot exir sinó gràcia e perdó. Altrament, la tua persona a foch y a flama deuria perir.

Tirant tingué compassió del rey, que hoïa tantes vilanies ab paciència, que li eren stades dites per l'albanés, e veya que lo Capdillo n'estava admirat e no li deya res. Manà-li que callàs, que no volgués donar tantes penes al rey ultra les que ell se tenia.

__Com? __dix l'albanés__. Senyor capità, ¿no vol la mercé vostra que diga la veritat, qui és manifesta? Car aquest rey és molt culpable de tres peccats mortals e per qualsevulla de aquells merita la vida perdre.

__Qual són aqueys peccats? __dix Tirant.

__Senyor capità __dix l'albanés__, yo us ho diré. Lo primer és peccat de luxúria, que s'à apropiada la reyna per força e sens voluntat sua. Lo segon és de avarícia, perquè és lo més cobejós rey que en lo món sia. Lo tercer és de enveja. E si fóssem en temps de justícia, ¡trista de la tua persona! Mas som en ley de gràcia e açò li sosté la vida.

Tirant li féu manament que callàs e que no li donàs més passió. L'albanés dreçà les noves a Tirant e, en stil de semblants paraules, li féu principi.

CAPÍTOL CCCXX

Com l'albanés suplicà a Tirant que·l fes cavaller

__Tot lo bé e la glòria de aquest món stà en cavalleries, car per fer cavalleries los hòmens del món són honrats e tenguts en gran stima, són temuts e obtenen victòria de lurs enemichs, pugen en gran senyoria conquistant regnes e terres, e fan tremolar lo món, axí com féu Alexandre, qui per sa alta cavalleria conquistà la major part del món. E per ço suplich a la senyoria vostra, encara que yo no sia digne, me vullau donar l'orde de cavalleria, car yo confie de la misericòrdia de nostre senyor Déu que·m lexarà fer tals actes que seran smenats tots los meus defalts, e cridaré la honor que a mi spera, car ma virtut ja sperimentada aterrarà les forçes dels meus enemichs. E si neguna cosa a la mercé vostra passa per la fantasia, de vergonya, a mi sia atribuït e no a vós, per què us plàcia ésser favorable per la part mia. E dir-vos he lo que posà hun gran philòsof, que dix: "Lo cavaller que no ajuda e lo capellà que no dóna, e lo juheu qui no presta e lo pagés qui servitut no fa, no valen res tots aquests". Donchs, feu que vós siau hun dels benaventurats.

Tirant no·s tardà en fer principi a tal resposta.

CAPÍTOL CCCXXI

La resposta que féu Tirant a l'albanés

__Antiga auctoritat fa tes[t]imoni de la veritat de les coses mal fetes, car la stima de la honor que ha menyscabat en tu fa adversa la tua fortuna. E açò dich perquè no·m plau dir-te paraules qui t'agreugen, manifestant la erra de tos mals que per la tua mà sangonosa són stats comesos, per què, a menys pèrdua de ta honor e fama, al que la tua lengua a mi demana, sia cosa impossible bonament se pogués fer. E fas fi, que no·t vull dir més avant.

E l'albanés tornà a replicar e dix:

__Mon senyor, clam-vos mercé dir-me la causa per què us n'estau.

Dix Tirant:

__Albanés, tu m'as servit al plaer meu, de què te'n reste molt obligat. De mos propis béns te vull ans donar que no dar-te la honor de l'orde de cavalleria, per no ésser représ de reys, duchs, comtes e marquesos e dels famosos cavallers. Car lo teu ignocent desig no comporta la honor de cavalleria ni rebre aquella, com aquest tan alt orde no pertany a totes gents, car és cosa molt delicada e no deu venir en poder de tots aquells qui u desigen ésser. E majorment de tu, qui sabem que has ofés aquest tan singular rey, e per ço series dit reproxe. E per ço yo no ofendria tant mon orde que·ls bons cavallers rependre'm poguessen. E si yo u fes, forçat seria que la tua persona hauria de sostenir tants de dans ab tanta pèrdua de ta honor, per justa reparació del que has ofés al noble rey. Més te val ésser bon scuder que mal cavaller, perquè als hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna més se enugen. Vet ací cinquanta mília dobles que de bon grat te do, puix tan virtuosament has obrat.

Ell pres les dobles e passà-se'n en la terra d'on era natural, ço és, Albània.

Fet açò, Tirant ordenà fossen trameses cent mília dobles en Túniç a hun cosín germà del Capdillo, que era en aquell regne regidor per lo rey de Túniç, e pregà'l que quitàs lo senyor d'Agramunt e tots los altres qui dins la sua galera venien. E tots foren trets de captivitat per lo governador, qui·ls féu comprar a mercaders, que ell gens no s'i mostrava. E açò féu per amor del Capdillo. E tramés-los tots hon era Tirant. E com los portaven dins terra, tenien la sperança perduda de jamés exir de captivitat, fins que veren lo lur capità. No penseu que fos poca la consolació que ells prengueren en la vista sua.

Tirant demanà prestament a son cosí, lo senyor d'Agramunt, si havia vist a Plaerdemavida, e aquell respòs:

__Senyor, de aquell dolorós dia que perdem la galera de vista, yo jamés n'é sabut res d'ella, ans vull creure que sia morta dins la tempestuosa mar.

Tirant mostrà que li dolia molt e dix:

__Yo us jur per nostra Dona que, si ab la millor sanch de la mia persona la podia resuscitar, de molt bona voluntat ho faria, e si tenia dos bacins e mig de sanch los dos ne daria.

Tirant lo féu molt bé vestir, els armà e donà'ls de bons cavalls, e refrescà'ls molt bé de les sues dobles, que·ls paria que fossen resuscitats de mort a vida. E més, ordenaren ell e lo Capdillo, ab mercaders, de trametre en terra de crestians per arnesos e per cavalls, com sabessen de tot cert que, tota aquella gent que staven en les aldees, eren arribats a VI legües del castell de Mont Túber, hon ells eren, e com havien tramesos correus per tota la terra dels moros amprant a molts parents que·l rey tenia en la Barberia, que li vinguessen ajudar. Tirant, sabent açò, ordenà que lo castell fos més provehït de totes les coses necessàries molt més abundosament que no era.

La gent del rey Scariano, un alba de matí, aplegaren davant lo castell e donaren lo gran combat a la vila. E Tirant dexà al Capdillo alt en lo castell, ab lo senyor d'Agramunt, en guarda del rey, y ell féu obrir la porta de la vila, e davant la porta féu fer aquí hun baluart, e jamés volgué consentir per res que les portes se tancassen, ans nit e dia tostemps staven ubertes. E en la primera venguda que feren, vehent la porta de la vila uberta, tots cuytaren en aquella part. La mortaldat dels moros fon tanta en lo baluart que los q[u]e venien detràs no podien passar avant per los cossos morts que allí staven. Infinida gent fon la que morí dels de fora, e dels de dins n'i hagué molts de nafrats, mas pochs morts.

Los moros ordenaren ses batalles e totes les hores del dia venien a combatre. E de continent que la una squadra de gent era cansada, anava-se'n aquella e venia-n'i altra fins que era nit scura. E en la nit Tirant feya adobar los fossats e lo baluart e tot lo que mester era. Com los moros veren que noure no·ls podien e tanta gent los mataven cascun dia, delliberaren de no combatre més, mas fessen portar tantes bombardes com poguessen haver del regne e fora de aquell, e en moltes parts trameteren per haver-ne. E Tirant fon nafrat de dues nafres, la una en la cama hon solia tenir mal e l'altra en lo cap, de colp de passador, que li passà lo bacinet, que entrà lo ferro hun poch en lo cap.

E passà bé hun mes que no s'i feren armes, sinó ben poques. E Tirant pujà-se'n al castell e lo senyor d'Agramunt fon capità en la vila. Com les bombardes foren ajustades, que foren més de cent, asetjaren la artelleria e començaren de tirar, que feyen gran mal, e Tirant no podia exir per rompre-les. Tingué aquest avís perquè no tirassen: pres lo rey e tots los altres presoners, e posaven-los sobre posts amples e, ben ligats ab cordes, calaven-los endret de la muralla. E com los de fora veyen lo rey en tal so star e los altres presoners, que y tenien pare o fill o germans, no consentiren que les bombardes més tirasen. E per açò havia entre ells de grans debats e moltes morts que se'n seguien. Com lo rey stava en aquelles posts, cridava ab miserable veu, ab los altres, que per reverència de Mafomet no volguessen tirar. E los moros de defora alsaven una bandera per senyal de segur, e lavors levaven del mur lo rey e los altres. E delliberaren, per no posar la persona del rey en tan gran perill, que sperassen que vengués lo rey de Bogia, qui era son germà e cunyat del rey de Túniç. E havien nova com tots se posaven en orde ab lo major poder que ells podien fer, e per causa de açò ells feren treves per a dos mesos.

E molts parents, cavallers e servidors, aprés de les treves, pregaren als capitans que·ls dexassen entrar en la vila e en lo castell per parlar ab lo rey Scariano. E ells foren contents, que daven licència a cinch cavallers que cascun dia staven de sol a sol ab lo rey. Com venia la nit, tornaven-se'n en lo lur camp. Aquests moros hagueren nova certa com los reys dejús nomenats venien per socórrer-los. Primerament lo rey de Bogia, son germà, e lo rey de Feç e lo rey Menador, lo rey de Pèrsia, lo rey de la Tana, lo rey de la menor Índia, lo rey de Domàs, lo rey Geber, lo rey de Granada, lo rey d'Àfrica. Tots aquests reys, los de més, eren en deute de parentesch ab aquest rey Scariano. E lo menys que cascun de aquests portava eren XXXXV mília combatents. E lo rey de Belamerín se ajustà ab lo rey de Túniç ab LXXX mília combatents, e ab aquella gent vengueren a socórrer-los altres, e tots justats tenien lo siti.

Seguí's hun dia que la reyna tramés a cridar a Tirant que volgués plegar a la sua cambra per ço com volia parlar ab ell. E Tirant, impensat per què·l volia, prestament hi anà, per bé que encara no era ben guarit de la cama nafrada. Com Tirant fon ab ella, la reyna lo rebé ab cara molt afable, féu-lo seure al seu costat e, ab veu baxa, li féu principi a semblant requesta.

CCXXVI

Rèplica que fa la reyna a Tirant

__La glòria que en lo món en tan gran jovent has atesa, me fa desijar de ésser serventa o cativa tua, a fi que los meus ulls atribulats de excessiva amor contínuament poguessen contemplar la tua noble persona, car conech-te de tant ànimo que ab excés de perillosos treballs has més entès en aumentar la tua gloriosa fama que no adquerir riqueses. E les tues prudents paraules han obrat en mi e presa tal força, que mon delliber te vull publicar, que justament me has obligada a la execució de tal empresa. Car de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergonya hom se pot retraure, les quals, aprés, si no ab grandíssima infàmia, no cosenten ésser dexades. Donchs, senyor virtuós, sies prest en dar-me lo sanct babtisme, puix est flor de tot poble batejat.

E Tirant, qui véu la bona voluntat de la reyna de voler-se fer crestiana, féu-se portar prestament hun bací d'or e hun picher de la desferra que havien presa del rey Scariano. E Tirant féu descobrir lo cap a la reyna e restà en cabells, los quals eren de tal resplandor que·s mostrava la sua cara més angèlica que humana. Tirant la féu agenollar e, ab lo picher, li lansà aygua sobre lo cap, dient-li:

__Maragdina, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Sperit.

E lavors ella se tingué per bona crestiana e allí, en presència de tots, IIII dones qui servien la reyna reberen lo sant babtisme e feren molt sancta vida ab molta honestat.

Com lo rey Scariano sabé que la reyna se era feta crestiana, féu-se venir a Tirant e de semblants paraules li féu present.

Tirant, per lo gran benefici que·s esperava de aquesta cosa en aument de la santa ley crestiana, fon molt solícit. E tramès hun moro als capitans del rey Scariano a dir com lo rey los manava, sots pena de la feeltat, que vinguessen a ell ab tota la Gent. E los moros foren contents de obeyr lo manament de lur senyor com los manàs que vinguessen pacíficament e sens armes. E axí fon fet.

CAPÍTOL CCCXXIX

Com lo rey Scariano se batejà

Aprés que la reyna se fon batejada e Tirant hagué tret lo rey de presó, féu-lo devallar en la vila, per ço com eren de acort que·s volia batejar. En aquella vila havia una bella plaça e Tirant féu fer un bell cadafal e féu-lo molt bé emparamentar de draps de brocat e de raç, e lo rey stava alt, ben abillat, asseyt en una bella cadira cuberta de brocat, com a rey, e una gran conca d'argent plena d'aygua aparellada en una part del cadafal. E havia feta fer Tirant una scala ben ampla ab sos graons per poder pujar e devallar los qui batejar-se volrien.

Los capitans del rey Scariano, ab tota la gent, partiren del camp a peu e desarmats, perquè era prop de la vila, molt pacíficament. Com foren al portal, triaren-se tots los capitans e cavallers e entraren primers. E l'altra gent los seguia. Com foren en la plaça e davant lo cadafal del rey, feren-li tots molt gran reverència e digueren-li què·ls manava la sua senyoria. Lo rey, ab sforçada veu, se pres a dir forma de semblants paraules:

__Los meus fidelíssims vassals, parents e germans: a la divina Clemència és stat plasent de haver pietat de mi e de tots vosaltres, si us voleu, car ha'm il·luminada la mia ànima e lo meu enteniment com per aquest virtuós capità crestià he rebudes moltes gràcies. La primera, que m'ha tret de presó e posat en libertat. La segona, que m'ha instruÿt en la sancta fe cathòlica per tal forma que yo tinch notícia verdadera com la secta de Mafomet és molt falsa e reprovada, e tots los qui en ell crehen van a total destrucció e damnació. Per què us prech e us man, com a bons vassalls e germans, vos vullau batejar ab mi e fer-me companyia. E fiau de mi que, a càrrech meu e de la mia ànima, vosaltres rebau lo sanct babtisme en salvació de les vostres ànimes. E los qui·s delliberaran de batejar-se, no·s moguen; los qui no·s volran batejar, buyden la plaça e façen loch als altres que vendran.

E dites aquestes paraules, lo rey se despullà en camisa en presència de tots. E Tirant lo portà a la conqua e aquí·l batejà lansant-li hun picher d'aygua sobre lo cap, dient:

__Rey Scariano, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Spirit.

Aprés Tirant batejà quasi tots los presoners per ço com los de més eren parents del rey ben acostats. Aprés se batejaren dos capitans qui ab tot lur linatge reberen lo sant babtisme. Lo hun linatge se nomenava de Bençarag e l'altre de Capçaní. E en aquell dia foren batejats, per la mà de Tirant, passats VI mília moros. Los altres restaren per a l'endemà e per als altres dies, fins que tots fossen crestians. E pochs foren los qui se n'anaren e, dels més rÿns, los qui no·s volgueren batejar.

Aprés dix Tirant al rey:

__Senyor, en lo temps que la senyoria vostra era moro e enemich de la nostra santa ley crestiana, me fés jurament de moro que seríeu ab mi germà de armes, per què us suplich que ara de nou me torneu a fer altre jurament, com a crestià, perquè la mia ànima ne sia més aconsolada.

Lo rey dix que era molt content. E Tirant, de sa mà, havia scrits quatre evangelis en hun full de paper, dels quatre evangelistes, e posà'ls-hi davant e lo rey féu lo jurament en semblant forma.