CUENTO CURALOTODO (FRAGMENTO)

¡[···] situaciones verdaderamente difíciles! ¡[···] o guerras absurdas por amor! [···] Confío en que todos los [···] que lean esta historia llegarán a encontrar [···] la bella muchacha  [···] que simboliza(n) la plenitud de cada uno; el final del proceso para llegar a ser [···] completo «aprovechando» este largo viaje por la Tierra.

Un día llegaron a la frontera entre dos países que desde hacía muchos años estaban en guerra. No resultaba fácil seguir el viaje porque había soldados por todas partes, pero pidió audiencia porque quería hablar con el soberano de aquel lugar.

Cuando estuvo ante el trono del rey se enteró de que ambos países luchaban porque sus reyes querían tomar por esposa a la misma doncella; estaban dispuestos a todo para conquistar su amor y ninguno de los dos quería ceder.

Entonces, quiso conocer a la muchacha a la que cortejaban.

–Se llama Aurora –le dijo el rey–, y vive en un palacio cerca del mar; ¡su belleza deslumbra incluso más que los rayos del sol y su corazón es tan bueno como bellos son sus ojos!

–Pero si ella es tan bella, si es tan bondadosa, seguro que nunca confiará su corazón a alguien que se dedica a pelear y que con su espada golpea y hiere. ¿No creéis, majestad?

–Bueno, bueno, quizás tengáis razón –dijo el soberano en voz baja.

Se fue más tarde a visitar al rey adversario y le habló de la misma manera. Las palabras resultaron tan convincentes que los dos reyes dejaron de guerrear y decidieron conquistar el corazón de la muchacha de otra forma.

En el viaje de regreso volvieron a pasar entre los dos reinos que antes se hacían la guerra y con alegría comprobaron que ahora todo estaba tranquilo y que la gente vivía en paz. Sin embargo le entró un gran deseo de conocer a la muchacha que había inflamado el corazón de los dos reyes. Buscó el palacio cerca del mar y cuando lo halló permaneció con su caballo bajo la ventana de la torre en espera de vislumbrar aquella beldad tan admirada.

Un poco más tarde, salió un sirviente del jardín del palacio y le pidió que entrara.

–Mi señora os espera –dijo.

Entró mientras su corazón palpitaba muy fuerte; cuando vio a la muchacha se enamoró perdidamente.

–Hacía mucho tiempo que quería conocer a quien trajo la paz a mi pueblo –dijo la joven–. Me gustaría agradecértelo y recompensarte. ¡Podría darte oro y plata en grandes cantidades!

–No necesito ni oro ni plata –contestó–. Acepta en tanto concederme tu mano.

Y mientras esto decía le ofreció la blanca flor de la campanilla de las nieves.

–Iré conmigo y seré tu esposa! –afirmó la muchacha.

Carmen Valontinotti, Cuentos curalotodo (Fiabe toccasana). Traducción de Carlos Martínez. Ediciones Obelisco.

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE VII

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

ESCENA VII. LA COMPRA DE LA TERCERA NIT

Capficada en els seus pensaments, la noia va traure la pruna. Se la va passar sense treva d’una mà a l’altra. Va sorprendre la Reina de Glaç, aquell dia, a la seva cambra, vestida de núvia, arreglant-se amb els robins i les maragdes, que formaven un ramillet de roses amb pètals de robí i fulles de maragda a les seves blanques mans, cobertes amb guants brillants i plens de cristalls, igual que el seu impressionant vestit. Se la veia molt més elegant que abans, mentre la jove donzella seguia portant el seu senzill uniforme.

-Ens tornem a trobar, estrangera! Què dus? Com es diu aquest fruit?

Tot seguit, va traure la pruna i obrir-la. Estava plena d’ametistes. Com que la Reina de Glaç tampoc no n’havia vist mai, li va demanar que les li donés.

-No us les donaré pas a canvi d’argent ni d’or, sinó de sang i un cor.

Ella va acceptar l’oferta, deixant que l’estrangera visités el seu promés. Aquell vespre, el jove oficial, en sentir parlar del casament, va resistir tant l'oferta de la infusió com la proposta de matrimoni al començament, ja que li pesava el cap i li sagnava el cor, i dormia sense somiar en absolut, per una raó que ell no comprenia. Però, quan mirava la seva reina, encara somreia, posant bona cara... però, al fons i tenint en compte els seus gestos, la postura del seu cos, se'l veia molt agitat, àdhuc convuls.

-Sento que m'estic morint de desesperació... sóc víctima d’una força que no puc comprendre, i dóna testimoni del que dic el que em falli la salut; estic pàl·lid com la cera, se'm marquen les costelles sota la pell... i la febre em crema fins als racons més profons, consumint-me amb dolor que em trenca el cor... Què podria guarir tota aquesta passió de sofriments? Encara que... la meva reina està radiant... no puc creure'm que sigui jo el seu futur espós... ni que ens casem demà... no sóc digne de tal honor... Desitjo que no em sentís tan cansat, tan exhaust...

Però la set li eixugava tant la boca i Sa Majestat li va parlar tan cordialment, dient-li que aquella tisana era l'únic que li calia, i que segur que estaria tens perquè era la vespra de l'enllaç… que, al final, ell es va rendir i no s’hi va negar, ni va deixar tan sols el sucre del fons de la xicra.

L’efecte de la droga no era tan intens com els vespres anteriors, malgrat que havia rebut el triple de la dosi de costum, però, si abans s’havia anat cremant a foc lent, ara estava ardent de calor molt més intensa: ell estava tan dèbil que va caure mig inconscient, pàl·lid com la cera, i la Reina va haver de posar-li la tassa als llavis i vessar la infusió per entre aquelles dues rengleres de blanques incisives. Aixecant aquell cap coronat d'auris rínxols, amb una mirada sinistra però culpable en el fons, ella vessà el contingut de la xicra entre els freds i pàl·lids llavis del seu estimat, que va engolir aquell intens líquid amb dificultat, tossint per expulsar de la tràquea unes quantes gotes que estaven per ofegar-lo. En quant el líquid va passar de la tassa al pit del guerrer, ell va rendir les forces, discorrent-li una suor freda pel front i per les galtes, per les venes una sang freda… Si la Reina ignorés que ell encara seguia amb vida, dubtaria de que el seu amant fóra viu. 
Així que, després dels fervorosos besos que ella li havia robat aquell vespre, i d’assentar un cap daurat, ple de fatiga i de vertigen, sobre aquelles glacials sines, el tinent es va deixar caure al llit, tancant els ulls i sense poder sentir res, mentre se n’adonava de que no podia respirar, i la seva respiració es tornava més i més esforçada.
La droga que ell havia ingerit durant tot aquest temps, durant més d’un any, acabaria prompte amb la seva vida.
No podia fer altra cosa que esperar que la son eterna l’alliberés del seu calvari.

Aleshores, hi va entrar la noia bruna a l'alcova. La seva angoixa va esdevenir desesperació en apartar les cortines del dosser blau cobalt brodat d’argent i trobar el seu promés al llit, pàl·lid com el camisó que ell duia, respirant a dures penes i cobert d’una suor freda. Tenia el rostre cobert amb els braços, però, quan ella li sacsejà les espatles per veure si reaccionava, ell va girar el cap, deixant al descobert uns ulls clucs emmarcats de blavoses ulleres. El seu cap descansava sobre coixins més suaus que els seus daurats rínxols, i les seves fines mans, descansant sobre la frassada brodada d'argent, semblaven fetes de marbre o de glaç: àdhuc s'hi veien les venes, marcades vetes blaves sota la pell translúcida, mostrant on la sang glaçada havia detingut el seu cors; també s’hi veien a les seves pàl·lides galtes els mateixos traços, endurits com per una tempesta glacial; àdhuc els llavis que havien besat aquell letal líquid tenien marques d’un blau violat. I, aleshores, el tinent va deixar de respirar.

Llançant-se sobre el llit, la noia el va abraçar, mentre plorava sense consol en sentir que el cor del seu promés no glatia! El tenia als seus braços, immòbil, inert... hom podria haver-lo pres per una estàtua de glaç. No… No podia ser la cruel realitat!

Desesperada, no deixava de vessar llàgrimes mentre l’abraçava i cantava:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

I el corrent del riu repetia la cançó,

cantant salze, salze, salze…

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Les seves llàgrimes van caure sobre el pit del vescomte, igual que cau la pluja després d'una llarga onada de calor. Ràpidament, el foc d'aquelles llàgrimes discorria per les venes del jove quatrilustre, penetrant fins al fons del seu cor, fins a véncer el glaç ardent que regnava allà dins, fent que l’encanteri deixés de sortir efecte. La seva promesa va veure com una escalfor rosada encenia aquell pàl·lid rostre, i va sentir com la respiració brollava per entre els llavis entreoberts, mentre el glatir d’un cor fort i sa, que ella escoltava amb el cap sobre el pit d’ell, la recomfortava i feia que ella es sentís feliç i plena d’esperança. El cos del seu promés donava senyals d'existència: era de nou càlid, viu, palpitant. Arrimada al seu pit amb els ulls clucs, ella es deixava emportar pel so de la respiració del tinent, del seu cor, l’escalfor que ell desprenia, el profon sospir que ell exhalava: res no havia sigut en va.

Trencant-se finalment el fosc vel de la son i dels somnis, ell obrí les pesants parpelles per un instant, mirant la llum ple d’inseguretat, però, cansat d’aquell esforç, les tancà de nou i va caure prostrat als braços d’aquella jove que, per un instant, havia despertat en ell una sensació de déjà-vu.

“Encara respira, i puc sentir el seu cor… és com si estigués descansant, segur, tranquil…” es digué ella, jugant amb aquells rínxols tan rossos on lentament s’eixugaven les llàgrimes i la suor freda. La jove va decidir que deixaria el seu promés descansar una estona, fins que haguera recobrat les forces, car ell dormia tan tranquil!

Finalment, el jove oficial va despertar del seu llarg somni, de la seva llarga i profona son, i va mirar en torn seu amb uns blaus ulls vidriosos als quals la llum i l'animació gradualment retornaven, plorant d’eufòria amb un somriure en veure la seva promesa, i es va eixugar les llàgrimes, confús i perplex, ja que els últims records que tenia eren d’aquella freda baioneta entrant de sobte dins les seves parts vitals.

Perd el seu efecte l’encís, 
la boira s’ha dissipat...
I la raó desterrada reclama 
el seu tron usurpat.

La seva ment també s’havia aclarit, com si una espasa de llum hagués tallat la boira que cobria els seus pensaments i records; en aquell sol instant, tot el seu passat passava revista davant aquells blaus ulls, i l'oficial només veia el rostre d’aquella amb qui, durant l’infantesa, havia jugat i estudiat feia tants llargs anys! Tota aquella substància que li havia privat de la voluntat va deixar el seu cos en brollar les llàgrimes dels seus ulls, que brillaven com dos estels blaus. El foc de la salut i de la vida tornava a lluir dins aquells dos preciosos safirs, i l’aire esllanguit havia desaparegut. Recobrant moviments i vigor, es va incorporar fàcilment per les seves pròpies forces. Però ell encara no parlava, de tan ple de dubtes i d’incerteses que tenia el cap.

Encara confús i amb el cap ple de preguntes, el tinent, després de reconéixer la seva germana adoptiva, li va eixugar les llàgrimes, i, trencant el silenci que havia guardat en recobrar la consciència, va exclamar, ple d’una eufòria que, des de força temps enrere, era per a ell desconeguda:

-Estic somiant o estic despert...? Ets una altra de les meves visions... o ets tu en realitat? Amor meu, on has estat durant tot aquest temps? -Ell, desorientat, girava el cap i mirava a dreta i esquerra, al sostre i al terra, per la gran finestra i a la seva promesa, ple d'un gran sentiment de sorpresa en veure on es trobava amb la seva amiga: en un sumptuós dormitori d'un regne auster i desconegut. Li va entregar la mà dreta per a comprovar si era tangible o una al·lucinació, però fou el toc dels dits d'ella sobre el palmell de l'oficial el que aclarí aquell dubte.

-A la fi, bell dorment! Et vaig deixar descansar, perquè estaves dormint tan tranquil! Com et sents, de salut? -li preguntà, preocupada, la seva promesa. - Et molesta parlar?

-En absolut. Però gràcies per preguntar-ho. -Ara, ell estava segur de que tornaria a casa. I no pas sol, sinó de la mà de l'estimada.

-Com tens el cap?

-Sento que em roda una mica, com si el meu cap fóra buit… però segur que és passatger.

-Segur que sí, cap de carabassa! Et fa mal dins les orelles?

-Sí, lleugerament. I sento com si estigueren xiulant les bales en torn meu.

-La pell et crema! -digué la noia, tocant-li el front i les galtes, que li ardien de febre al convalescent. -Sents la boca seca?

-També tinc set, ara que m’ho preguntes… I, en quant als records, ara torno a perdre la memòria, suara se’m tergiversa, i els meus pensaments són tot confosos… Què és de nosaltres, i on ens trobem? Per què vaig esclafir a plorar, si això és indigne d’un militar? Com hi has arribat? Si n’és d’austera, aquesta habitació! I si n'és de fred, l'aire en aquesta regió!

Aleshores, ella li ho va explicar tot fil per randa, mentre també plorava d’eufòria i somreia alhora, eixugant-se les llàgrimes sobre la camisa de nit de l’oficial. De quantes esperances ella havia tingut de que ell seguís amb vida, de com ell s'havia deixat seduir, de les desgràcies i els perills que ella havia afrontat mentre el cercava i dels tresors, dignes de la reialesa, que havia ofert a canvi de poder conversar amb ell en va... Encara seguia abraçant el seu promés, perquè no volia tornar a separar-se d’ell. El tinent també abraçava la seva heroïna amb totes les seves forces, perquè no volia en absolut que ella l’abandonés a l’austera cort d’un regne sense sentiments. I el jove oficial, al terminar la donzella la seva narració, va somriure, rient una rialla tan innocenta oblidada temps enrere, i agafar de nou les peces del trencaclosques. Amb elles, va formar ràpidament un parell d’ales de plomes blanques. La Reina de Glaç podia vindre quan volgués: ell havia retrobat la seva llibertat, i la prova n’era escrita damunt la taula de nit, en llampants peces de glaç. El seu certificat de llibertat.

Els dos enamorats es van somriure, es van abraçar dues o tres vegades seguides, i es van eixugar les llàgrimes mútuament, l’un a l’altre. Llurs somriures eren sincers i estaven plens d’eufòria, i la llum dansava dins llurs ulls, un parell de safirs lluents i un altre de cels nocturns clars sense lluna. Ara, els tocava retornar el més aviat possible a la llar.

El jove oficial va posar-se les botes, l’uniforme i el tricorn ràpidament, després de saltar del llit. No només havia recobrat la salut: també havia recobrat el seu vigor i la força d’abans.

Encara era de nit, una llarga nit d’hivern il·luminada per l’aurora polar.

Els dos van eixir a córrer tan de pressa com pugueren, baixant ràpidament per l’escala i travessant el pati i la porta, sense que els guàrdies descobriren llur fuita, i tan ràpidament com les cames dels fugitius podien dur-los, ben lluny de les piques dels guardians reials. L’aurora canviava de color sobre l’estepa, i els peus els sagnaven. Per on vessaven llur sang, hi despuntaven tímids brins d’herba a l’esplanada.

A mesura que els promesos s’allunyaven de palau i sortien del Regne de Glaç, a les molses i als líquens que despuntaven sota llurs peus succeiren matollars de bruc i rododendres; als matollars de bruc succeiren esbarzers espinosos, i als esbarzers succeiren bedolls nans i petites coníferes amb el tronc tot retorçut.

Quan van deixar la plana i entrar en una regió boscosa, on les branques dels arbres caducifolis (hi havia moltes coníferes, molt més boniques que les de la tundra, i bedolls igual de ben plantats) tenien minúscules gemmes verdes i al terra creixien els primers crocus i campanetes blanques, es van detindre una estona per a descansar, i, girant la vista al Regne de Glaç, van veure com la primera llum del nou dia li donava un càlid color rosat a la vasta esplanada, en mig de la qual el palau brillava com un llunyà quars rosa.

Aquella nit, exhaustes, van dormir sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora, contant el pols per si fallia, refrescant-li el front amb una branca de bedoll per ventall i posant-li als llavis neu que, ja líquida, discorria fàcilment, refrescant-li l’interior de la boca i la gola, sadollant finalment aquella ardenta set. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Tres dies després, van tornar a detindre’s a descansar en una clariana del bosc. I allí van trobar dos homes sobre un cavall castany (que la noia va reconéixer com un dels que havien tirat de la seva carrossa de maragdes): l’un era alt, gentil i aristocràtic, amb els cabells rinxolats i castanys, i duia botes de muntar, un tricorn emplomallat i un abric blau de Prússia amb galons d’argent; i l’altre, de menor estatura, espatles més amples i cabells negres com ala de corb, amb les galtes i les mans rugoses… vestia d’uniforme verd i vermell, tenia una pota de pal en lloc de la cama dreta i duia una crossa sobre l’esquena, com si d’un fusell es tractés. Eren el gentilhome que havia causat la guerra i el bandoler coix de la cama dreta. El primer s’havia perdut al bosc durant un passeig per a recollir anèmones per als sepulcres dels seus pares, i el segon, que havia sortit a passejar perquè s'avorria de la vida que portava al cau, s’havia oferit a mostrar-li el camí de retorn a la fortalesa. I, durant el camí que havien fet junts, el senyoret i el roder havien conversat, s'havien conegut millor i havien descobert que no eren, al cap i a la fi, tan diferents com semblaven. I, òbviament, s'havien fet amics l'un de l'altre.
Tots quatre es van reconéixer, van córrer els uns fins als altres, i es van abraçar. Quina eufòria sentiren en retrobar-se!

-I jo que et creia mort! -el roder plorava d’eufòria, mentre abraçava el seu antic oficial.

-Serà -respongué el tinent, colpint-se al mig del pit, una miqueta cap al costat esquerre- que no tinc el cor tant a l’esquerra. Sí, el tinc a l’esquerra com tu i com ells, però no tant!

El sergent esclafí a riure mentre li brollaven les llàgrimes, abraçat a les espatles del seu camarada, abans de respondre:

-Ai que sí, que aquella baioneta amb el teu nom escrit entrà on havia d’entrar: va perdonar eixe cor d’or que tens allà dins… i es va contentar amb rebentar-te la freixura esquerra!

Aquestes paraules van contagiar la rialla i les llàgrimes tant al jove oficial com a la seua promesa, fins que el gentilhome s’aclarí la gola i prengué la paraula:

-Disculpeu-me per haver causat, cercant plaer adult, la desgràcia de tants innocents i tantes bones persones -va dir el senyoret, demanant-li perdó al tinent.

-Quedes perdonat -li va respondre el jove ros amb un somriure.

I es que el bandoler li havia parlat molt del seu tinent al gentilhome, i aquest s'havia penedit d'haver causat la mort d’un home de la seva edat i nivell cultural, amb el qual podria haver jugat a escacs, jugat al joc de raqueta i anat a cavalcar junts conversant per la ruralia.

-Ets tot un cavaller! -li va dir el senyoret a l’oficial.- Ja veig que mereixes que entreguin un ull de la cara per tu, i que et cerquin fins a la fi del món! I açò que hi ha una llosa al cementiri d'oficials, al llindar del vilatge per on es lliurà aquella batalla, amb el teu nom i el grau de tinent!
El jove vescomte es tornà tan pàl·lid com quan la Reina l'havia enverinat. L'havien donat per mort, al cap i a la fi. Només hi havia hagut creus de fusta en aquell petit camp sant rere la retirada, en perdre la batalla... però, guanyada la guerra, els caiguts havien rebut els monuments que es mereixien.
I hi havia la seva llosa, amb el seu nom com a tinent...
La promesa el va abraçar per la cintura, i la conversació prompte canvià de terç per a parlar de la recerca de nou... i, per un instant, l'afer de la tomba restà oblidat, al rerefons.

-Explica’ns com l’has aconseguit retrobar -va preguntar-li el bandoler coix a la noia. Ella li va prometre que els explicaria tota la història, des de l’esclat de la guerra fins a llur sortida del Regne de Glaç.

El gentilhome havia alliberat tots els seus presoners i els havia demanat perdó, i el capità de bandolers també havia rebut el perdó dels seus presoners alliberats. Els van oferir de nou, a la noia bruna i al seu promés, el carruatge i tot el que els pogués fer falta. I els van mostrar dreceres per boscos i serralades, així que els quatre junts podien fer la ruta, que a ella sola li havia durat tres quarts de l’any, en qüestió de setmanes.

Van descansar a la fortalesa de la confluència, i allí passaren tres dies abans de retornar els promesos a llur regne dins aquella carrossa amb escuts d’armes que brillaven com estels: el gentilhome tenia més d’un carruatge, uns més senzills i altres molt més barrocs. El capità de bandolers retirat, ara lacai i escuder del senyoret, els va regalar dues ampolles de licor, mentre el seu nou senyor els va regalar una bona provisió de fruita confitada i un quadre, que ell mateix havia pintat: un llenç on els escuts d’armes dels dos regnes abans enfrontats flotaven sobre un paisatge fosc i boirós, que la silueta de la fortalesa i els dos rius senyalaven com el d’aquella contrada, i una adorable nena, molt semblant a la noia bruna, volava amb ales blanques d’au sota els escuts d’armes, brillant amb una càlida llum com la d’un sol naixent, il·luminant el paisatge.
-I ara -digué el gentilhome alçant la seva copa de Bohèmia, amb un sincer somriure- brindem per la meva bona tata, gràcies a qui no vaig poder cremar aquells llibres amb els que anava a fer una foguera quan havia perdut el seny! Brindem perquè vaig trobar tots els llibres, i perquè revoco totes les meves amenaces contra els estrangers i els altres proscrits! Alcem les copes, en fi, per la pau i la prosperitat!
Allí, la jove també va explicar tota la seva recerca a vells i nous amics, que l’escoltaven sempre amb atenció. El relat va encisar el noble amfitrió, fent que ell somiés sobre tot amb un regne de glaç i amb una reina bella i intel·ligent però trista que tindria, sens dubte, el cor trencat de desesperació. També ella es trobaria sola i es sentiria traïda, igual que ell mateix...

-Ara, amb el meu fidel escuder -els va explicar el gentilhome, segur de sí mateix- penso penso anar-me’n de viatge a l’estranger, per a visitar la cort de la Reina de Glaç. Sé que ella sap com es sent la solitud tan bé com jo.

I així, a la frontera entre llurs dos regnes, que ja no estaven en guerra, s’acomiadaren d’ells, tot cantussejant:

-A bona fi,

tot li és camí!

I, per on, agafats de la mà, passaven els joves promesos, els arbres del bosc (ara, dins llur regne natal, castanyers, til·lers i xops) començaven a cobrir-se de flors; i les granotes, a raucar; i els esquirols, a eixir de llurs caus. I, mentre travessaven països plens de flors i retrobaven vells i nous amics, els joves promesos havien oblidat, com si haguessin despertat d'un llarg somni, llurs aventures i aquell auster regne sense plantes ni estacions.

De nit, dormien sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Però sobre el jove oficial encara planejava l'ombra del seu cenotafi. Abans de retornar a la llar, la parella s'adreçà al camp de batalla. Les boires i herbes marcides d'octubre d'aquell combat havien donat pas a una praderia esmaltada de flors silvestres de tots colors. I, entre aquest indret i el poble més proper, un petit cementiri contenia dues dotzenes de lloses, totes iguals, de granit amb forma de creu, dispostes en una formació regular i perfecta, com solen fer-se els cementiris de militars.
Després de creuar la tanca del petit camp sant i recórrer llosa rere llosa, apartant les herbes altes i els trèvols, trobaren la que cercaven al racó més llunyà a la dreta; curiosament, a l'ombra d'un espinalb que creixia fora la tanca. Sobre la llosa, hi havien flors blanques no caigudes, sinó tallades amb el tany directament de l'arbust: ofrenes, segurament, de camarades que havien sobreviscut.

DESCANSA

EN PAU,

TINENT

S****** D'I****

* - 2* DE FEBRER, 169*

+ - 1* D'OCTUBRE, 171*

GRÀCIES PER ENCORATJAR-NOS

VERS LA VICTÒRIA.

TOTS ELS NOSTRES

AGRAÏMENTS.

Ell restà llarg temps pensatiu a l'ombra d'aquell albespí, llegint les paraules i les dates inscrites, reprimint les llàgrimes. El món, o potser només l'exèrcit, el creia mort... i vet ací que ressuscitava! Llarg temps restà ell davant la llosa... pensatiu... pensant si endur-se la creu de roca o no.
-El meu cos encara és viu... el cor no cessa de colpir-me les costelles esquerres, els pulmons de recollir l'aire ple d'essències primaverals, tinc son, i set, quan em sento defallir... però el meu vell jo és el que caigué entre les boires d'octubre. Aquell que prenia la guerra per un joc, per un esport, que creia que, mentre tinguera esperances, el seu cos era invulnerable. El que només coneixia la guerra pels jocs infantils i la literatura, amb espases de fusta i cavalls de pal... És mort en batalla com un heroi, com el semidéu que es creia... ara, amb el simple mortal en tinc prou i em sobra. Vull ésser un home mortal amb desitjos per complir, recomforts banals, l’anonimat, el sentiment de culpa, l’avorriment… No he nascut més que per a dues coses: estimar i combatre. He esdevingut dues vegades home: als teus braços i a l'exèrcit. Vaig deixar la llar feliç i ingenu, i ara retornaré feliç i savi.
-També retorno feliç i sàvia. El meu promés és per a mi i jo per a ell, reposant sota l'espinalb i el roser vermell. Ai, el que diuran quan retornem! Ens emportem la llosa a casa?
-No, gràcies. La veu correrà rere el nostre retorn, i segur que el coronel, o el seu successor com a coronel, sentirà la veritat. Penjaré l'uniforme, només per a dur-lo en temps de guerra, i aleshores només el portaré per a defensar aquells que estimo... -el tinent va concloure, besant-la, mentre els dos promesos deixaven el cementiri d'oficials darrere seu.

Era una formosa regió la que recorrien, plena de casiues i de fruiterars, i el camí travessava verdes pastures les suaus elevacions i depressions de les quals recordaven les onades dels oceans. Més d’una vesprada, els promesos feren breus alts en el camí per a veure si, en ascendre la carena d’un tossal, podrien tallar la distància i trobar una mirada a la llar. Al final, fou ell qui reeixí:

-Mira, la nostra vila, i, més enllà, el casal! Les torres es poden veure des d’ací! I el bosquet que veus a la dreta… és el parc on colliem tants gerds i tantes castanyes! Ai, tots ens rebran amb els braços oberts! Un casal amb setanta cambres i vint-i-set servents… però no el canviaria per tota la cort de la Reina de Glaç, o no?

-Una bona llar per a nosaltres, o no? -li respongué ella fent l’ullet.

De sobte, van veure a la llunyania uns camps verds i unes teulades vermelles, i una torre punxeguda i un gran casal que que reconegueren a l’instant. Les campanes a la torre d'aquella església repicaven a missa, i van reconéixer la contrada on havien viscut, l’indret on també havien nascut i crescut: aquella preciosa regió de tossals i valls, praderies i rierols.
I, en triomf com el d’un exèrcit que retorna victoriós de la guerra, van passar pels carrers dels pobles i pel carrer major de la vila capital, carena amunt pel caminal de castanyers plens de capolls, que prompte estarien en flor, fins a la porta de ferro dels jardins del casal: van mirar per aquella porta i trobaren el castell i els jardins encara de dol després de tants anys, com també ho estaven encara les finestres de tots els súbdits.

Els castanyers estaven en flor, amb les branques plenes d’aquells generosos penjolls blancs i grocs, i als parterres només es veien grans roselles blanques, blancs crisantems, blancs lliris i clavells blancs.

-Ací tenim l’església, coberta per la mateixa heura de sempre: no se n’ha anat ni s’ha afegit ni una sola fulla! I la vella posada de l’Estel del Vespre, i la plaça del mercat! Ací tenim la font, i prompte veurem una Creu de Maig al seu costat… -havia dit la noia emocionada mentre recorrien el vilatge.

-Gens no ha canviat… excepte la gent, suposo. Quants anys ha durat la nostra absència? Encara que hagi sigut tan sols un any, segur que així la gent canvia; sembla que conec alguns d’ells, però ells no em reconéixen a mi -respongué el seu promés.

Prompte havien deixat el vilatge darrere seu, i corrien alegrement per l’estret camí delimitat per rengleres de castanyers en flor, fins que es trobaren davant aquell vast jardí floral, davant l’imponent portal amb pilars de granit on els dos joves s’havien acomiadat feia mesos que semblaven segles, potser àdhuc eons. Una noble mansió, imponent i recomfortant alhora, s’alçava davant ells.

En veure’ls aparéixer, els comtes mateixos van obrir la porta i abraçar-los. I es va retirar el vel de l’ondina de la font, i també es van retirar els tapissos negres que cobrien el roser i l’albespí. Aquests estaven plens de capolls.

“Ha sigut un somni?”, es preguntaren els dos joves entre ells. De la seva butxaca, va traure ella les dues meitats de la poma, que s’havien convertit en robins. Les mitges peres s’havien transformat en maragdes, i les mitges prunes, en ametistes. N’hi havia una de cada per a cadascú. No, no havien despertat d'un llarg somni: en tenien les proves.
En torn dels dos promesos, tot el castell es revolucionava, i, quan el rumor es va escampar per la vila, aquesta també es va revolucionar! Tota la gent corria pertot arreu, a destra i a sinistra, intentant fer-ho tot alhora… excepte, esclar, els dos promesos, que miraven llurs fruits convertits en pedres precioses... així com el vell governador, que recorria el casal amb els cabells de punta i el bigoti eriçat mentre mormolava alguna cosa sobre “acatar les ordres” (tot i que el glatir del seu cor mai havia sigut tan eufòric i orgullós, gaudint de cap victòria militar, que ara), i la seva esposa, que el seguia, sanglotant i eixugant-se les llàgrimes en totes les cortines endolades que anaven a reemplaçar-se per altres de colors més clars.

El dia següent i durant tres dies més, la comarca sencera estava de festa, tant per l’arribada del jove oficial com per la celebració de la Setmana Santa. Es van disparar castells de focs i celebrar danses populars a les praderies, i tots els súbdits participaren, així com els comtes i els joves de llur casalici, en la tradicional recerca d’ous de Pasqua.
Hi hagué un gran festí al castell, i un altre a la caserna dels soldats, i il·luminacions de fanalets per tota la vila i pels preciosos jardins. I tothom declarà que mai s’havien vist fets de bellesa parella a aquells, i tothom parlaria d’aquella primavera fins a la fi de llurs vides. Després de llur retorn a la llar, l’hereu i la seva promesa s’estimaven molt més que quan eren infants.

Però: atenció! La rondalla no ha acabat encara!

DAYS OF VICTORIES VII: ELEANOR AND CHRISTINA

DAYS OF VICTORIES

A historical tale by Werner von Heidenstam
translated from the Swedish and adapted by Sandra Dermark

VII. Eleanor and Christina.

Time after time, a heartbroken Mary Eleanor had the lid of the coffin lifted, just to behold his frozen features. Her hero had fought his sunny battle of victory, and he lay now in front of her, bereft of life, in a long shroud of silver brocade. She would have fit in better in earlier times, when faithful ladies knelt by the candle-lit tombs of their beloved knights. The era that she lived in was down-to-earth, with both feet firmly fixed upon the ground, and kettledrums thundered. How could the mature and harsh Swedish lords, with all of their short and straightforward language, understand and show patience towards such a woman, who could neither rule herself nor others? She was too naive and weak for her voice to be heard when it came to the fate of the young great power. All she could do was love and mourn. 
At Nyköpingshus, she had a room completely draped in black velvet. Chairs, tables, ceiling, floor: everything was draped in black. Even the windows were fully draped in black curtains, for not even a ray of daylight to be let in. There she sat, completely dressed in black, by torchlight, and the servants that passed by the door could hear her sobbing. This was the same castle where the Folkungs had starved, and where Charles the Ninth had sighed for nights, pale with heart disease and impending death. Which was the prophecy that the witches had sung at Nyköpingshus, before the massacre, to the old holdfast? "You shall be a home for regrets, and biers, and mourning widows' tears!"

When the coffin was finally earthed in Riddarholmen Church, Mary Eleanor asked, the very next day, if she could get the key to the crypt, for lifting the lid for the last time in forever. But the stern members of the Regency Council threatened her with placing guards at the church door. Still she had, for her keeping, a relic more precious to her than any other: a little gold casket, a keepsake in which she had enclosed the King's embalmed heart. At night, it hung, inside a velveteen purse, from one of her bed-posts. By day, she sat, like she had done before, in her bedchamber draped in black, clutching it on her chest, above her own heart. Persuaded through endless threats, she finally let go of it. Caressing the golden keepsake, she wrapped it in green taffeta, tying it, like a present, with a silken cord. Other hands laid it down on the late King's body, where the heart had been in his life. And there it remains.

Still, she hadn't got through her longing yet. Colourful performers tried to entertain her with songs and jests. A generous soul, she emptied her caskets, scattering jewelry and crown coins into their hands. But her time still was lasting for that long. She talked bitterly about the cold land where she was condemned to stay and mourn, and she decided to leave Sweden for once and for all. Yet the venerable old Chancellor Oxenstierna, the leader of the land, shook his gray head in disapproval.

At her lonely seat of Gripsholm (where the Regent had her confined after claiming Nyköpingshus), a passage through dense woodland led from one of the castle gates to a little bay in Lake Mälaren. 

"I will stay in my bedchamber for six or seven days, reading books and saying my prayers", she explained to her servants one evening, and had them bring enough provisions for a week. Thereafter, she locked the door from the inside, and she was left with the sole company of Fru Ebba, her chambermaid.

Night soon fell, and, while everyone else was sleeping, she silently crept into the garden with her chambermaid, then through the passageway, to a rowboat moored in the lake. On the other side, still within the castle park, they were received, with equal stealth, by some accomplices of theirs, who had been waiting, beneath the oak trees, with saddled steeds for the Queen and her maid. Both women got quickly on their horses, and the whole group of riders hasted forth, galloping, down the road to the Baltic coast. Sometimes, during their flight, they had to stay and have a rest for a while in a farmhouse. Then, the riders whispered to the farmers that the fine lady was a wealthy heiress, who had run away from her parents. "Ah! Her folks were so strict, and she couldn't marry the one she had given her heart to!" Upon saying these words, they looked sorrowfully at her blood-shot eyes, and they pointed to a long-haired young rider, dashing enough to be the man she had eloped with.

Over Gripsholm, the sun rose once more that morning. The Court Preacher placed himself before the locked chamber door, reading the morning prayers aloud, like he ever had done during her penance.
"What has happened? The Lord knows", he finally said, when he had to sit and sing through the whole service all alone, without anyone singing on the other side.

Thus, the courtiers had no other choice than breaching the door. Enraged and shocked, they stood on the threshold, looking at the flies that buzzed in the empty bedchamber. In a fit of restlessness, the Great Gustavus Adolphus's widow, whom the whole world still curiously talked about, had fled her country like a female adventurer, without any longer wishing to live there.

But years went by, and the site of his grave was still frequently dwelled upon by her thoughts.

Finally, she returned once more, to finally sleep for eternity by his side. And thus, a celebrated man's elderly, insignificant, and forgotten widow was carried, bereft of life, through the once more opened crypt door. Among the laurels in that crypt, a little wreath of shy forget-me-nots blooms invisibly upon a faithful heart.

When the Queen Dowager was weeping and sobbing in the black mourning chamber at Nyköpingshus, a little six-year-old girl could often be found sitting by her feet. It was her daughter Christina, her only child, who, after the fray at Lützen, had inherited the crown of great Sweden.

The little one was not allowed to play. Not even to whisper. But she couldn't be constantly crying. It was dreadful to sit in the firelight of torches and candles in the light of day, and hours reached the length of eternity. At first, she sat, full of longing, by the window, wondering if ever once at last a ray of daylight, even though it were a thin and pale one, should find a way in there. But the thick, heavy curtains were well fixed to the windowpanes. Then, she grew accustomed to close her eyes, until, in the end, she was all ears. In the meantime, steps grew closer and then faded outside the door.
But she gradually learned to recognize, even in the distance, a pair of creaking shoes, which always announced a moment of liberation. It was when her tutor came to fetch her for the classes. To avoid the black chamber, she kept on reading as long as possible. As soon as she had finished a book, she reached out for another.

She gradually learned to love her books much more than she loved her toys, and she became so learned that she could already write letters in both German and Latin at the age of ten. Then, she learned language after language, even Greek, for pleasure's sake. On the other hand, she would not even dare to touch a needle or a spool of thread. Then, she went rather for a ride on horseback, through woods and fields, leaping over fences and ditches, so that the farmboys who saw her were left breathless.

Axel Oxenstierna, who marvelled at her talents, came himself every day for a while, to teach her about states and their people. He was the one who had presented her before the Estates of the Realm and let them praise her as their Queen. Into her female hands, he would soon hand over the power over the Swedish realm, which was for him the loveliest one on Earth, and for which her father had given his life.
Through the people went a rush of longing to reach a place of honour in the North, and individuals were proud of serving the common good. Hundreds of donations had been given to Uppsala University. At the colleges, boys were learning their Latin declensions, with -us and -um at the end of certain words. The mines were being cared for. Wallonian smiths turned the steel beneath their hammers, letting sparks fly in all directions. At seven o'clock in the morning, Oxenstierna was already sitting in his office, while, in the German lands, the army was still ready to fight in the long struggle for freedom.
There was not a single perfection that Oxenstierna could not have wished for his curious ward to attain, for her to become the likeness of her father. Thus, he separated Christina from her eerie mother. Worried, he realized that the child took after her mother to an unlikely degree, even though she had inherited her father's genius. Then, he took her to the estate of Stegeborg, leaving her in the care of her aunt Catherine, a most uncommonly clever woman. They generally called her the Countess of the Pfalz, for she was married to a German count who had fled his lands and come to Sweden because of the war. And they had a cheerful and good son, about Christina's age, by the name of Charles Gustavus. During the games they played, both children often whispered to each other that they should, one day, walk down the aisle together as bride and groom.

Eventually, Christina grew up, and Charles began to grow wisps of black peach-fuzz on his upper lip.
Disappointed and heartbroken, he realized that she behaved no longer towards him like she had done before. Hunting horns echoed as the party rode through the forests. That evening, she had been sitting in the saddle since sunrise itself. Her modest gray outfit was the most simple of them all, without any decorations. Her plume flickered and fluttered in the wind, to and fro, on her broad-brimmed cavalier hat, and a dark suntan covered her sharp, lively features. No other lady could have dared to follow her on horseback, and she was pleased to be entirely surrounded by men. With them, she could talk of classical poetry and philosophy, instead of needlework or baking. Suddenly, she reined in her large, shining steed, a gelding with a speckled coat. Charles made haste to lift her from the saddle, but she had already landed on the ground with a quick leap. Her spurs clinked under her skirt-like trousers, and she whipped her brown boots with her riding whip. Shaking her strawberry-blond locks back, she looked at him with cold, shifty eyes:
"Why are you in such a sad mood?"

He bent the knees and made a curtsy, which was a custom for men to do in those days as well, and swept the hat he had taken off along the tall grass. But he gave no reply.
"Do you know what I have been thinking of?", she seriously addressed him. "It must be tough, after all, to get married and then always to have to obey another person. Let others get curious and think what they please. But, Charles, could you keep a secret? I'll never, ever, marry any man!"

He bent his head in silence, and a picnic supper was set for them on the green grass. Horns echoed once more, as servants with tableware and pitchers in their hands stumbled upon the trees' roots. The evening twilight made everything turn darker in the clearing, and soon the time came to return home to court.

Charles Gustavus rode on his own amidst the oak trees. The narrow-shouldered and short boy sat on his horse, swinging, distracted, in rhythm as the steed trotted.
"Why I am in such a sad mood?", he repeated maybe too loudly to himself. "And she dares to ask me that?"
His straight raven hair was neatly combed, kept in a middle part hairstyle, and his cheeks were round and ruddy, like those of a cherub. That was nothing to win a young queen's heart, not even that of such a cool one as Christina. He was too clever not to understand it himself.

Anyway, the thorn in his heart wasn't the one that lay deepest, or the one that hurt the most. There was another, far greater problem that troubled him. His mother was, after all, a Vasa. The blood of House Vasa coursed through his veins, but still, he was seen by Sweden as a foreigner, and even as a stranger. In vain had he prayed to receive some duty at his country's service. The mistrustful lords of the Council always answered: "No". A young, unexperienced maiden would soon seize the royal sceptre, and thus, it was not convenient to make some upstart too powerful. That was what the lords thought. But how could she ever lead a people of warriors? He was born in Sweden. This was his motherland. Filled with pride and ambition, he had listened, like the others, to every message of victory that the army brought from the war front. And he could not serve that country! Then, he would live alone, in ennui and idleness.

He puffed up his thick, rosy lips, looking completely manly and dashing, as his clenched fist broke the pathside branches in a fit of rage. Now, he had made his decision. Like a common volunteer, he should go forth into the war. That could, anyway, not be denied to him. He reminded the readers of a young medieval squire, riding out into the wide world in pursuit of adventures to win his golden knight's spurs. And now, you shall read how this adventure came to an end.

Blood was still dripping on the German plains, where Banér was leading the army towards new victories. Honoured like royalty, he lived among moats and cannons, and a tent was his home. In the end, for three nights in a row, the soldiers thought they had heard a voice which called: "Come, Banér! Come! Now the time is here!" They whispered that they recognized the voice, and that it was his late wife's. But Banér's honey eyes sparkled with defiant joie de vivre, and he replied with a hearty laugh:

"Ha, ha, ha, ha, ha, ha! They're calling for me to win victories to come!"

Laughing, he drained his tankard to the dregs, and he let the cannons thunder. After a while, another cannon storm raged from the Swedish camp: it was such a shot that the local smallfolk ran, afraid, into the nearest churches. But it was only Banér, who had his cannons fired to celebrate that his proposal of marriage had been accepted by a sixteen-year-old countess. The soldiers still remembered the calling voice, and the pale face of the warlord betrayed that his last hour was near. At the end of the day, pursued by the enemy and ablaze with fever, he was carried in a stretcher by his men. He shouted, in the middle of his fever dreams, that none other than Torstensson could take over his sword. For a whole month, amidst the marching ranks one could see a coffin, and there, beneath the black cloth that covered it, the deceased leader was slowly carried home to his land.

Though Torstensson was so broken down by the gout he had caught in prison that he was often carried about in a stretcher, he led the army forth all the way to the very walls of Imperial Vienna. It was under his command that Lieutenant Charles Gustavus made his way up through the ranks. During a skirmish, he received bullets through his hat, coat, and shirt, and his dark hair was torn off only on one side of his head, as if it had received a pretty nasty scissor cut. But he puffed up his cheeks and his lips, and he struck back. This turned Charles into a great example to follow and such a manly man, and the soldiers loved him. He was irate, and it was obvious that he thought of flying higher.
For such a fellow, who, to crown it all, had the Queen herself for a fiancée, rising up was a matter of short time. If she couldn't be his, at least she was willing to give him a royal consolation prize. As Commander-in-Chief of the whole Swedish Army, he was allowed, in old Protestant Nuremberg, to host the flamboyant banquet which finally sealed that peace had been reached with the Kaiser, after thirty years of war. On the middle of the table splashed a fountain of rose water, and, from a window, the golden Lion of the North sprayed out showers of wine over the people, who were all drinking and singing and dancing. When night fell, thirty Swedish gunmen entered the banquet hall, aimed for the ceiling with their muskets and shot salute after salute, until the guests at the table could scarcely see each other through the gunsmoke. In such gunsmoke, a whole era had passed, and, in gunsmoke, the last glass was drained to the blessing of peace and to the German Realm where Protestants would now share equal rights with Catholics.

FINIS.