THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE VII

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

ESCENA VII. LA COMPRA DE LA TERCERA NIT

Capficada en els seus pensaments, la noia va traure la pruna. Se la va passar sense treva d’una mà a l’altra. Va sorprendre la Reina de Glaç, aquell dia, a la seva cambra, vestida de núvia, arreglant-se amb els robins i les maragdes, que formaven un ramillet de roses amb pètals de robí i fulles de maragda a les seves blanques mans, cobertes amb guants brillants i plens de cristalls, igual que el seu impressionant vestit. Se la veia molt més elegant que abans, mentre la jove donzella seguia portant el seu senzill uniforme.

-Ens tornem a trobar, estrangera! Què dus? Com es diu aquest fruit?

Tot seguit, va traure la pruna i obrir-la. Estava plena d’ametistes. Com que la Reina de Glaç tampoc no n’havia vist mai, li va demanar que les li donés.

-No us les donaré pas a canvi d’argent ni d’or, sinó de sang i un cor.

Ella va acceptar l’oferta, deixant que l’estrangera visités el seu promés. Aquell vespre, el jove oficial, en sentir parlar del casament, va resistir tant l'oferta de la infusió com la proposta de matrimoni al començament, ja que li pesava el cap i li sagnava el cor, i dormia sense somiar en absolut, per una raó que ell no comprenia. Però, quan mirava la seva reina, encara somreia, posant bona cara... però, al fons i tenint en compte els seus gestos, la postura del seu cos, se'l veia molt agitat, àdhuc convuls.

-Sento que m'estic morint de desesperació... sóc víctima d’una força que no puc comprendre, i dóna testimoni del que dic el que em falli la salut; estic pàl·lid com la cera, se'm marquen les costelles sota la pell... i la febre em crema fins als racons més profons, consumint-me amb dolor que em trenca el cor... Què podria guarir tota aquesta passió de sofriments? Encara que... la meva reina està radiant... no puc creure'm que sigui jo el seu futur espós... ni que ens casem demà... no sóc digne de tal honor... Desitjo que no em sentís tan cansat, tan exhaust...

Però la set li eixugava tant la boca i Sa Majestat li va parlar tan cordialment, dient-li que aquella tisana era l'únic que li calia, i que segur que estaria tens perquè era la vespra de l'enllaç… que, al final, ell es va rendir i no s’hi va negar, ni va deixar tan sols el sucre del fons de la xicra.

L’efecte de la droga no era tan intens com els vespres anteriors, malgrat que havia rebut el triple de la dosi de costum, però, si abans s’havia anat cremant a foc lent, ara estava ardent de calor molt més intensa: ell estava tan dèbil que va caure mig inconscient, pàl·lid com la cera, i la Reina va haver de posar-li la tassa als llavis i vessar la infusió per entre aquelles dues rengleres de blanques incisives. Aixecant aquell cap coronat d'auris rínxols, amb una mirada sinistra però culpable en el fons, ella vessà el contingut de la xicra entre els freds i pàl·lids llavis del seu estimat, que va engolir aquell intens líquid amb dificultat, tossint per expulsar de la tràquea unes quantes gotes que estaven per ofegar-lo. En quant el líquid va passar de la tassa al pit del guerrer, ell va rendir les forces, discorrent-li una suor freda pel front i per les galtes, per les venes una sang freda… Si la Reina ignorés que ell encara seguia amb vida, dubtaria de que el seu amant fóra viu. 
Així que, després dels fervorosos besos que ella li havia robat aquell vespre, i d’assentar un cap daurat, ple de fatiga i de vertigen, sobre aquelles glacials sines, el tinent es va deixar caure al llit, tancant els ulls i sense poder sentir res, mentre se n’adonava de que no podia respirar, i la seva respiració es tornava més i més esforçada.
La droga que ell havia ingerit durant tot aquest temps, durant més d’un any, acabaria prompte amb la seva vida.
No podia fer altra cosa que esperar que la son eterna l’alliberés del seu calvari.

Aleshores, hi va entrar la noia bruna a l'alcova. La seva angoixa va esdevenir desesperació en apartar les cortines del dosser blau cobalt brodat d’argent i trobar el seu promés al llit, pàl·lid com el camisó que ell duia, respirant a dures penes i cobert d’una suor freda. Tenia el rostre cobert amb els braços, però, quan ella li sacsejà les espatles per veure si reaccionava, ell va girar el cap, deixant al descobert uns ulls clucs emmarcats de blavoses ulleres. El seu cap descansava sobre coixins més suaus que els seus daurats rínxols, i les seves fines mans, descansant sobre la frassada brodada d'argent, semblaven fetes de marbre o de glaç: àdhuc s'hi veien les venes, marcades vetes blaves sota la pell translúcida, mostrant on la sang glaçada havia detingut el seu cors; també s’hi veien a les seves pàl·lides galtes els mateixos traços, endurits com per una tempesta glacial; àdhuc els llavis que havien besat aquell letal líquid tenien marques d’un blau violat. I, aleshores, el tinent va deixar de respirar.

Llançant-se sobre el llit, la noia el va abraçar, mentre plorava sense consol en sentir que el cor del seu promés no glatia! El tenia als seus braços, immòbil, inert... hom podria haver-lo pres per una estàtua de glaç. No… No podia ser la cruel realitat!

Desesperada, no deixava de vessar llàgrimes mentre l’abraçava i cantava:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

I el corrent del riu repetia la cançó,

cantant salze, salze, salze…

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Les seves llàgrimes van caure sobre el pit del vescomte, igual que cau la pluja després d'una llarga onada de calor. Ràpidament, el foc d'aquelles llàgrimes discorria per les venes del jove quatrilustre, penetrant fins al fons del seu cor, fins a véncer el glaç ardent que regnava allà dins, fent que l’encanteri deixés de sortir efecte. La seva promesa va veure com una escalfor rosada encenia aquell pàl·lid rostre, i va sentir com la respiració brollava per entre els llavis entreoberts, mentre el glatir d’un cor fort i sa, que ella escoltava amb el cap sobre el pit d’ell, la recomfortava i feia que ella es sentís feliç i plena d’esperança. El cos del seu promés donava senyals d'existència: era de nou càlid, viu, palpitant. Arrimada al seu pit amb els ulls clucs, ella es deixava emportar pel so de la respiració del tinent, del seu cor, l’escalfor que ell desprenia, el profon sospir que ell exhalava: res no havia sigut en va.

Trencant-se finalment el fosc vel de la son i dels somnis, ell obrí les pesants parpelles per un instant, mirant la llum ple d’inseguretat, però, cansat d’aquell esforç, les tancà de nou i va caure prostrat als braços d’aquella jove que, per un instant, havia despertat en ell una sensació de déjà-vu.

“Encara respira, i puc sentir el seu cor… és com si estigués descansant, segur, tranquil…” es digué ella, jugant amb aquells rínxols tan rossos on lentament s’eixugaven les llàgrimes i la suor freda. La jove va decidir que deixaria el seu promés descansar una estona, fins que haguera recobrat les forces, car ell dormia tan tranquil!

Finalment, el jove oficial va despertar del seu llarg somni, de la seva llarga i profona son, i va mirar en torn seu amb uns blaus ulls vidriosos als quals la llum i l'animació gradualment retornaven, plorant d’eufòria amb un somriure en veure la seva promesa, i es va eixugar les llàgrimes, confús i perplex, ja que els últims records que tenia eren d’aquella freda baioneta entrant de sobte dins les seves parts vitals.

Perd el seu efecte l’encís, 
la boira s’ha dissipat...
I la raó desterrada reclama 
el seu tron usurpat.

La seva ment també s’havia aclarit, com si una espasa de llum hagués tallat la boira que cobria els seus pensaments i records; en aquell sol instant, tot el seu passat passava revista davant aquells blaus ulls, i l'oficial només veia el rostre d’aquella amb qui, durant l’infantesa, havia jugat i estudiat feia tants llargs anys! Tota aquella substància que li havia privat de la voluntat va deixar el seu cos en brollar les llàgrimes dels seus ulls, que brillaven com dos estels blaus. El foc de la salut i de la vida tornava a lluir dins aquells dos preciosos safirs, i l’aire esllanguit havia desaparegut. Recobrant moviments i vigor, es va incorporar fàcilment per les seves pròpies forces. Però ell encara no parlava, de tan ple de dubtes i d’incerteses que tenia el cap.

Encara confús i amb el cap ple de preguntes, el tinent, després de reconéixer la seva germana adoptiva, li va eixugar les llàgrimes, i, trencant el silenci que havia guardat en recobrar la consciència, va exclamar, ple d’una eufòria que, des de força temps enrere, era per a ell desconeguda:

-Estic somiant o estic despert...? Ets una altra de les meves visions... o ets tu en realitat? Amor meu, on has estat durant tot aquest temps? -Ell, desorientat, girava el cap i mirava a dreta i esquerra, al sostre i al terra, per la gran finestra i a la seva promesa, ple d'un gran sentiment de sorpresa en veure on es trobava amb la seva amiga: en un sumptuós dormitori d'un regne auster i desconegut. Li va entregar la mà dreta per a comprovar si era tangible o una al·lucinació, però fou el toc dels dits d'ella sobre el palmell de l'oficial el que aclarí aquell dubte.

-A la fi, bell dorment! Et vaig deixar descansar, perquè estaves dormint tan tranquil! Com et sents, de salut? -li preguntà, preocupada, la seva promesa. - Et molesta parlar?

-En absolut. Però gràcies per preguntar-ho. -Ara, ell estava segur de que tornaria a casa. I no pas sol, sinó de la mà de l'estimada.

-Com tens el cap?

-Sento que em roda una mica, com si el meu cap fóra buit… però segur que és passatger.

-Segur que sí, cap de carabassa! Et fa mal dins les orelles?

-Sí, lleugerament. I sento com si estigueren xiulant les bales en torn meu.

-La pell et crema! -digué la noia, tocant-li el front i les galtes, que li ardien de febre al convalescent. -Sents la boca seca?

-També tinc set, ara que m’ho preguntes… I, en quant als records, ara torno a perdre la memòria, suara se’m tergiversa, i els meus pensaments són tot confosos… Què és de nosaltres, i on ens trobem? Per què vaig esclafir a plorar, si això és indigne d’un militar? Com hi has arribat? Si n’és d’austera, aquesta habitació! I si n'és de fred, l'aire en aquesta regió!

Aleshores, ella li ho va explicar tot fil per randa, mentre també plorava d’eufòria i somreia alhora, eixugant-se les llàgrimes sobre la camisa de nit de l’oficial. De quantes esperances ella havia tingut de que ell seguís amb vida, de com ell s'havia deixat seduir, de les desgràcies i els perills que ella havia afrontat mentre el cercava i dels tresors, dignes de la reialesa, que havia ofert a canvi de poder conversar amb ell en va... Encara seguia abraçant el seu promés, perquè no volia tornar a separar-se d’ell. El tinent també abraçava la seva heroïna amb totes les seves forces, perquè no volia en absolut que ella l’abandonés a l’austera cort d’un regne sense sentiments. I el jove oficial, al terminar la donzella la seva narració, va somriure, rient una rialla tan innocenta oblidada temps enrere, i agafar de nou les peces del trencaclosques. Amb elles, va formar ràpidament un parell d’ales de plomes blanques. La Reina de Glaç podia vindre quan volgués: ell havia retrobat la seva llibertat, i la prova n’era escrita damunt la taula de nit, en llampants peces de glaç. El seu certificat de llibertat.

Els dos enamorats es van somriure, es van abraçar dues o tres vegades seguides, i es van eixugar les llàgrimes mútuament, l’un a l’altre. Llurs somriures eren sincers i estaven plens d’eufòria, i la llum dansava dins llurs ulls, un parell de safirs lluents i un altre de cels nocturns clars sense lluna. Ara, els tocava retornar el més aviat possible a la llar.

El jove oficial va posar-se les botes, l’uniforme i el tricorn ràpidament, després de saltar del llit. No només havia recobrat la salut: també havia recobrat el seu vigor i la força d’abans.

Encara era de nit, una llarga nit d’hivern il·luminada per l’aurora polar.

Els dos van eixir a córrer tan de pressa com pugueren, baixant ràpidament per l’escala i travessant el pati i la porta, sense que els guàrdies descobriren llur fuita, i tan ràpidament com les cames dels fugitius podien dur-los, ben lluny de les piques dels guardians reials. L’aurora canviava de color sobre l’estepa, i els peus els sagnaven. Per on vessaven llur sang, hi despuntaven tímids brins d’herba a l’esplanada.

A mesura que els promesos s’allunyaven de palau i sortien del Regne de Glaç, a les molses i als líquens que despuntaven sota llurs peus succeiren matollars de bruc i rododendres; als matollars de bruc succeiren esbarzers espinosos, i als esbarzers succeiren bedolls nans i petites coníferes amb el tronc tot retorçut.

Quan van deixar la plana i entrar en una regió boscosa, on les branques dels arbres caducifolis (hi havia moltes coníferes, molt més boniques que les de la tundra, i bedolls igual de ben plantats) tenien minúscules gemmes verdes i al terra creixien els primers crocus i campanetes blanques, es van detindre una estona per a descansar, i, girant la vista al Regne de Glaç, van veure com la primera llum del nou dia li donava un càlid color rosat a la vasta esplanada, en mig de la qual el palau brillava com un llunyà quars rosa.

Aquella nit, exhaustes, van dormir sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora, contant el pols per si fallia, refrescant-li el front amb una branca de bedoll per ventall i posant-li als llavis neu que, ja líquida, discorria fàcilment, refrescant-li l’interior de la boca i la gola, sadollant finalment aquella ardenta set. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Tres dies després, van tornar a detindre’s a descansar en una clariana del bosc. I allí van trobar dos homes sobre un cavall castany (que la noia va reconéixer com un dels que havien tirat de la seva carrossa de maragdes): l’un era alt, gentil i aristocràtic, amb els cabells rinxolats i castanys, i duia botes de muntar, un tricorn emplomallat i un abric blau de Prússia amb galons d’argent; i l’altre, de menor estatura, espatles més amples i cabells negres com ala de corb, amb les galtes i les mans rugoses… vestia d’uniforme verd i vermell, tenia una pota de pal en lloc de la cama dreta i duia una crossa sobre l’esquena, com si d’un fusell es tractés. Eren el gentilhome que havia causat la guerra i el bandoler coix de la cama dreta. El primer s’havia perdut al bosc durant un passeig per a recollir anèmones per als sepulcres dels seus pares, i el segon, que havia sortit a passejar perquè s'avorria de la vida que portava al cau, s’havia oferit a mostrar-li el camí de retorn a la fortalesa. I, durant el camí que havien fet junts, el senyoret i el roder havien conversat, s'havien conegut millor i havien descobert que no eren, al cap i a la fi, tan diferents com semblaven. I, òbviament, s'havien fet amics l'un de l'altre.
Tots quatre es van reconéixer, van córrer els uns fins als altres, i es van abraçar. Quina eufòria sentiren en retrobar-se!

-I jo que et creia mort! -el roder plorava d’eufòria, mentre abraçava el seu antic oficial.

-Serà -respongué el tinent, colpint-se al mig del pit, una miqueta cap al costat esquerre- que no tinc el cor tant a l’esquerra. Sí, el tinc a l’esquerra com tu i com ells, però no tant!

El sergent esclafí a riure mentre li brollaven les llàgrimes, abraçat a les espatles del seu camarada, abans de respondre:

-Ai que sí, que aquella baioneta amb el teu nom escrit entrà on havia d’entrar: va perdonar eixe cor d’or que tens allà dins… i es va contentar amb rebentar-te la freixura esquerra!

Aquestes paraules van contagiar la rialla i les llàgrimes tant al jove oficial com a la seua promesa, fins que el gentilhome s’aclarí la gola i prengué la paraula:

-Disculpeu-me per haver causat, cercant plaer adult, la desgràcia de tants innocents i tantes bones persones -va dir el senyoret, demanant-li perdó al tinent.

-Quedes perdonat -li va respondre el jove ros amb un somriure.

I es que el bandoler li havia parlat molt del seu tinent al gentilhome, i aquest s'havia penedit d'haver causat la mort d’un home de la seva edat i nivell cultural, amb el qual podria haver jugat a escacs, jugat al joc de raqueta i anat a cavalcar junts conversant per la ruralia.

-Ets tot un cavaller! -li va dir el senyoret a l’oficial.- Ja veig que mereixes que entreguin un ull de la cara per tu, i que et cerquin fins a la fi del món! I açò que hi ha una llosa al cementiri d'oficials, al llindar del vilatge per on es lliurà aquella batalla, amb el teu nom i el grau de tinent!
El jove vescomte es tornà tan pàl·lid com quan la Reina l'havia enverinat. L'havien donat per mort, al cap i a la fi. Només hi havia hagut creus de fusta en aquell petit camp sant rere la retirada, en perdre la batalla... però, guanyada la guerra, els caiguts havien rebut els monuments que es mereixien.
I hi havia la seva llosa, amb el seu nom com a tinent...
La promesa el va abraçar per la cintura, i la conversació prompte canvià de terç per a parlar de la recerca de nou... i, per un instant, l'afer de la tomba restà oblidat, al rerefons.

-Explica’ns com l’has aconseguit retrobar -va preguntar-li el bandoler coix a la noia. Ella li va prometre que els explicaria tota la història, des de l’esclat de la guerra fins a llur sortida del Regne de Glaç.

El gentilhome havia alliberat tots els seus presoners i els havia demanat perdó, i el capità de bandolers també havia rebut el perdó dels seus presoners alliberats. Els van oferir de nou, a la noia bruna i al seu promés, el carruatge i tot el que els pogués fer falta. I els van mostrar dreceres per boscos i serralades, així que els quatre junts podien fer la ruta, que a ella sola li havia durat tres quarts de l’any, en qüestió de setmanes.

Van descansar a la fortalesa de la confluència, i allí passaren tres dies abans de retornar els promesos a llur regne dins aquella carrossa amb escuts d’armes que brillaven com estels: el gentilhome tenia més d’un carruatge, uns més senzills i altres molt més barrocs. El capità de bandolers retirat, ara lacai i escuder del senyoret, els va regalar dues ampolles de licor, mentre el seu nou senyor els va regalar una bona provisió de fruita confitada i un quadre, que ell mateix havia pintat: un llenç on els escuts d’armes dels dos regnes abans enfrontats flotaven sobre un paisatge fosc i boirós, que la silueta de la fortalesa i els dos rius senyalaven com el d’aquella contrada, i una adorable nena, molt semblant a la noia bruna, volava amb ales blanques d’au sota els escuts d’armes, brillant amb una càlida llum com la d’un sol naixent, il·luminant el paisatge.
-I ara -digué el gentilhome alçant la seva copa de Bohèmia, amb un sincer somriure- brindem per la meva bona tata, gràcies a qui no vaig poder cremar aquells llibres amb els que anava a fer una foguera quan havia perdut el seny! Brindem perquè vaig trobar tots els llibres, i perquè revoco totes les meves amenaces contra els estrangers i els altres proscrits! Alcem les copes, en fi, per la pau i la prosperitat!
Allí, la jove també va explicar tota la seva recerca a vells i nous amics, que l’escoltaven sempre amb atenció. El relat va encisar el noble amfitrió, fent que ell somiés sobre tot amb un regne de glaç i amb una reina bella i intel·ligent però trista que tindria, sens dubte, el cor trencat de desesperació. També ella es trobaria sola i es sentiria traïda, igual que ell mateix...

-Ara, amb el meu fidel escuder -els va explicar el gentilhome, segur de sí mateix- penso penso anar-me’n de viatge a l’estranger, per a visitar la cort de la Reina de Glaç. Sé que ella sap com es sent la solitud tan bé com jo.

I així, a la frontera entre llurs dos regnes, que ja no estaven en guerra, s’acomiadaren d’ells, tot cantussejant:

-A bona fi,

tot li és camí!

I, per on, agafats de la mà, passaven els joves promesos, els arbres del bosc (ara, dins llur regne natal, castanyers, til·lers i xops) començaven a cobrir-se de flors; i les granotes, a raucar; i els esquirols, a eixir de llurs caus. I, mentre travessaven països plens de flors i retrobaven vells i nous amics, els joves promesos havien oblidat, com si haguessin despertat d'un llarg somni, llurs aventures i aquell auster regne sense plantes ni estacions.

De nit, dormien sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Però sobre el jove oficial encara planejava l'ombra del seu cenotafi. Abans de retornar a la llar, la parella s'adreçà al camp de batalla. Les boires i herbes marcides d'octubre d'aquell combat havien donat pas a una praderia esmaltada de flors silvestres de tots colors. I, entre aquest indret i el poble més proper, un petit cementiri contenia dues dotzenes de lloses, totes iguals, de granit amb forma de creu, dispostes en una formació regular i perfecta, com solen fer-se els cementiris de militars.
Després de creuar la tanca del petit camp sant i recórrer llosa rere llosa, apartant les herbes altes i els trèvols, trobaren la que cercaven al racó més llunyà a la dreta; curiosament, a l'ombra d'un espinalb que creixia fora la tanca. Sobre la llosa, hi havien flors blanques no caigudes, sinó tallades amb el tany directament de l'arbust: ofrenes, segurament, de camarades que havien sobreviscut.

DESCANSA

EN PAU,

TINENT

S****** D'I****

* - 2* DE FEBRER, 169*

+ - 1* D'OCTUBRE, 171*

GRÀCIES PER ENCORATJAR-NOS

VERS LA VICTÒRIA.

TOTS ELS NOSTRES

AGRAÏMENTS.

Ell restà llarg temps pensatiu a l'ombra d'aquell albespí, llegint les paraules i les dates inscrites, reprimint les llàgrimes. El món, o potser només l'exèrcit, el creia mort... i vet ací que ressuscitava! Llarg temps restà ell davant la llosa... pensatiu... pensant si endur-se la creu de roca o no.
-El meu cos encara és viu... el cor no cessa de colpir-me les costelles esquerres, els pulmons de recollir l'aire ple d'essències primaverals, tinc son, i set, quan em sento defallir... però el meu vell jo és el que caigué entre les boires d'octubre. Aquell que prenia la guerra per un joc, per un esport, que creia que, mentre tinguera esperances, el seu cos era invulnerable. El que només coneixia la guerra pels jocs infantils i la literatura, amb espases de fusta i cavalls de pal... És mort en batalla com un heroi, com el semidéu que es creia... ara, amb el simple mortal en tinc prou i em sobra. Vull ésser un home mortal amb desitjos per complir, recomforts banals, l’anonimat, el sentiment de culpa, l’avorriment… No he nascut més que per a dues coses: estimar i combatre. He esdevingut dues vegades home: als teus braços i a l'exèrcit. Vaig deixar la llar feliç i ingenu, i ara retornaré feliç i savi.
-També retorno feliç i sàvia. El meu promés és per a mi i jo per a ell, reposant sota l'espinalb i el roser vermell. Ai, el que diuran quan retornem! Ens emportem la llosa a casa?
-No, gràcies. La veu correrà rere el nostre retorn, i segur que el coronel, o el seu successor com a coronel, sentirà la veritat. Penjaré l'uniforme, només per a dur-lo en temps de guerra, i aleshores només el portaré per a defensar aquells que estimo... -el tinent va concloure, besant-la, mentre els dos promesos deixaven el cementiri d'oficials darrere seu.

Era una formosa regió la que recorrien, plena de casiues i de fruiterars, i el camí travessava verdes pastures les suaus elevacions i depressions de les quals recordaven les onades dels oceans. Més d’una vesprada, els promesos feren breus alts en el camí per a veure si, en ascendre la carena d’un tossal, podrien tallar la distància i trobar una mirada a la llar. Al final, fou ell qui reeixí:

-Mira, la nostra vila, i, més enllà, el casal! Les torres es poden veure des d’ací! I el bosquet que veus a la dreta… és el parc on colliem tants gerds i tantes castanyes! Ai, tots ens rebran amb els braços oberts! Un casal amb setanta cambres i vint-i-set servents… però no el canviaria per tota la cort de la Reina de Glaç, o no?

-Una bona llar per a nosaltres, o no? -li respongué ella fent l’ullet.

De sobte, van veure a la llunyania uns camps verds i unes teulades vermelles, i una torre punxeguda i un gran casal que que reconegueren a l’instant. Les campanes a la torre d'aquella església repicaven a missa, i van reconéixer la contrada on havien viscut, l’indret on també havien nascut i crescut: aquella preciosa regió de tossals i valls, praderies i rierols.
I, en triomf com el d’un exèrcit que retorna victoriós de la guerra, van passar pels carrers dels pobles i pel carrer major de la vila capital, carena amunt pel caminal de castanyers plens de capolls, que prompte estarien en flor, fins a la porta de ferro dels jardins del casal: van mirar per aquella porta i trobaren el castell i els jardins encara de dol després de tants anys, com també ho estaven encara les finestres de tots els súbdits.

Els castanyers estaven en flor, amb les branques plenes d’aquells generosos penjolls blancs i grocs, i als parterres només es veien grans roselles blanques, blancs crisantems, blancs lliris i clavells blancs.

-Ací tenim l’església, coberta per la mateixa heura de sempre: no se n’ha anat ni s’ha afegit ni una sola fulla! I la vella posada de l’Estel del Vespre, i la plaça del mercat! Ací tenim la font, i prompte veurem una Creu de Maig al seu costat… -havia dit la noia emocionada mentre recorrien el vilatge.

-Gens no ha canviat… excepte la gent, suposo. Quants anys ha durat la nostra absència? Encara que hagi sigut tan sols un any, segur que així la gent canvia; sembla que conec alguns d’ells, però ells no em reconéixen a mi -respongué el seu promés.

Prompte havien deixat el vilatge darrere seu, i corrien alegrement per l’estret camí delimitat per rengleres de castanyers en flor, fins que es trobaren davant aquell vast jardí floral, davant l’imponent portal amb pilars de granit on els dos joves s’havien acomiadat feia mesos que semblaven segles, potser àdhuc eons. Una noble mansió, imponent i recomfortant alhora, s’alçava davant ells.

En veure’ls aparéixer, els comtes mateixos van obrir la porta i abraçar-los. I es va retirar el vel de l’ondina de la font, i també es van retirar els tapissos negres que cobrien el roser i l’albespí. Aquests estaven plens de capolls.

“Ha sigut un somni?”, es preguntaren els dos joves entre ells. De la seva butxaca, va traure ella les dues meitats de la poma, que s’havien convertit en robins. Les mitges peres s’havien transformat en maragdes, i les mitges prunes, en ametistes. N’hi havia una de cada per a cadascú. No, no havien despertat d'un llarg somni: en tenien les proves.
En torn dels dos promesos, tot el castell es revolucionava, i, quan el rumor es va escampar per la vila, aquesta també es va revolucionar! Tota la gent corria pertot arreu, a destra i a sinistra, intentant fer-ho tot alhora… excepte, esclar, els dos promesos, que miraven llurs fruits convertits en pedres precioses... així com el vell governador, que recorria el casal amb els cabells de punta i el bigoti eriçat mentre mormolava alguna cosa sobre “acatar les ordres” (tot i que el glatir del seu cor mai havia sigut tan eufòric i orgullós, gaudint de cap victòria militar, que ara), i la seva esposa, que el seguia, sanglotant i eixugant-se les llàgrimes en totes les cortines endolades que anaven a reemplaçar-se per altres de colors més clars.

El dia següent i durant tres dies més, la comarca sencera estava de festa, tant per l’arribada del jove oficial com per la celebració de la Setmana Santa. Es van disparar castells de focs i celebrar danses populars a les praderies, i tots els súbdits participaren, així com els comtes i els joves de llur casalici, en la tradicional recerca d’ous de Pasqua.
Hi hagué un gran festí al castell, i un altre a la caserna dels soldats, i il·luminacions de fanalets per tota la vila i pels preciosos jardins. I tothom declarà que mai s’havien vist fets de bellesa parella a aquells, i tothom parlaria d’aquella primavera fins a la fi de llurs vides. Després de llur retorn a la llar, l’hereu i la seva promesa s’estimaven molt més que quan eren infants.

Però: atenció! La rondalla no ha acabat encara!