THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: FINALE

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

CODA

ESCENA VIII. EL RETORN DE LA FELICITAT

El primer dilluns de Pasqua d’aquell any, un carruatge va arribar a la casa senyorial, i el cotxer, que anava vestit de blanc, va preguntar pel jove tinent i per la noia bruna. El carruatge era blanc, amb senzills motius de cristalls d'argent i d'or blanc, i tirat per sis cavalls islandesos del mateix color, i el van reconéixer com el de la Reina de Glaç, pel seu color, per la raça dels cavalls i per l’escut d’armes del Regne de Glaç, que brillava com un estel als panells de la carrossa, i representava un estel solitari d’argent de llei en camp d’un atzur celest.
El cotxer els va convidar a pujar, i els va informar que es dirigien a la cort de la dita monarca per a una doble boda. Dins el carruatge, van trobar un vestit blanc recobert de cristalls, la punxeguda corona de la Reina, adornada amb cristalls... i un uniforme militar verd i vermell de gala, amb una espasa i pistoles que s’havien decorat amb motius vegetals, uns esperons d’acer daurat, galons d’or a les espatles i un plomall vermell al tricorn, per al jove ros. La travessia va ser molt curta, i va durar tant com una setmana.

Durant un descans a la fortalesa del gentilhome, on la noia bruna es va posar el vestit de núvia i la corona de cristalls mentre el seu promés es posava l’uniforme de gala, el comandant de la guarnició els va rebre i els va explicar que era el nou senyor de la regió i governador de la província, ara que el senyoret es trobava en un país nòrdic.
Finalment, entre crits d’eufòria i somriures, arribaren al palau del Regne de Glaç.
-Estàs preciosa. Però estàs llesta?


La promesa va respondre que sí, i li va somriure al tinent, tan atractiu amb el seu uniforme de gala, i el va prendre del braç esquerre.
Ell la va ajudar a descendre del carruatge i a entrar en palau.
-Nerviosa? -li preguntà.
-Per la cerimònia? No. Per la teva respiració, sí.
Ella havia sentit un xiulit de dins el pit d'ell. N'estava segura.
-Estic bé -ell li va dir. -Diuen els cirurgians que puc fer-ho. No te'n preocupes tant...
-Com no em puc preocupar pas per tu?
-Perquè ja no estic en coma, des de fa gairebé un mes! -va respondre ell, alegrement exasperat.
La seva promesa es va mossegar el llavi inferior. Ell tenia aquesta tendència a la frustració si ella, o qualsevol altra persona, es preocupava massa per ell. I ell ardia d'impaciència per a moure's i fer coses. Per a complir amb els seus deures. Havia recuperat més forces per cada dia, però... ella encara es preocupava. Havia estat tan a prop de perdre el seu promés que tot li feia por ara. Ella es preocupava si ell estava pàl·lid, o si tenia les galtes enceses. Si ell semblava estar cansat. Si ell no menjava prou. Si ell s'aclaria la gola, o tossia.
Encara se'n recordava de quan havia entrat en la alcova per a trobar-lo assegut, amb l'esquena dreta, i conscient. Aquell havia sigut el dia més feliç de llurs vides. S'havien abraçat l'un a l'altre, i s'havien besat l'un a l'altre i havien vessat llàgrimes d'eufòria.
Però, tot i així, ell encara tenia un llarg camí per davant. La seva convalescència havia sigut lenta i plena de recaigudes, però ara, tres o quatre mesos després, ell estava en peu i fent coses quasi tot el dia, malgrat els consells dels metges i dels pares que insistien que ell reposés després del dinar. Prompte estaria completament recobrat, encara més fort.
Encara no s’havien marcit les flors que decoraven la capella. En entrar, el vescomte i la seva germana adoptiva descobriren qui eren els altres dos nuvis, dels quals tot el regne estava parlant. Eren la Reina de Glaç i el gentilhome, vestits de la forma més elegant, que es miraven dolçament l’un a l’altre. Ell duia unes botes negres amb esperons d’acer argentat, i un abric de vellut blau de Prússia amb galons platejats, i un llaç dels mateixos colors li subjectava els llargs rínxols castanys, mentre que ella duia un vestit igual al de la noia bruna i una nova corona, amb motius florals, roses vermelles, fulles d’un verd fosc i pensaments color malva: decorada amb totes les pedres precioses que la donzella li havia venut.

El padrí dels nuvis comtals va ser el “fetiller” de l’hivernacle; i el dels nuvis reials, el bandoler coix, que havia aconseguit un post com a lacai a la cort de la núvia.
A l’enllaç i al convit hi van assistir centenars d’il·lustres personatges des de tots els racons del regne i també procedents de terres llunyanes, entre ells els convidats, inclosos els trobadors, que van haver de perdre’s l’antic enllaç cancel·lat. Però havien fet bé en tornar a llurs terres, car la festa de noces de la Reina de Glaç fou molt més esplèndida que aquella que certa donzella vinguda del sud havia estorbada!

Després d’intercanviar els vots, durant el banquet, davant l’imponent pastís de crema i massapà que va coronar el convit... sel’s va ocórrer al vescomte i a la seva jove esposa preguntar-li a la serventa de qui la noia bruna s’havia fet amiga, que havia rebut un inesperat ascens a Donzella d’Honor, com es va decidir tan feliç enllaç. I ella els va respondre sincerament:

-Sa Majestat no va deixar de plorar des que el seu promés la va deixar... i, desesperada com mai en la vida, per poc tira l’escanciador per la gran finestra de la Torre del Regent! Ella va estar àdhuc a punt de tirar-se per la finestra de la seva cambra. No volia llegir ni tocar música, ni s’interessava pels afers d’Estat. Dubtàvem que tornaria a somriure, ja que no sentia cap plaer. Sempre estava amb llàgrimes als ulls. Li semblava que ocupar el seu tron no era tan agradable com abans i no era suficient per a ser feliç. Tornava a preguntar-se si l’enllaç dels seus somnis arribaria a fer-se realitat, ja havent perseguit i perdut dues quimeres. Per a distraure’s, ella va començar a cantar una cançó, i aquella cançó era, per casualitat, aquella que li vas portar del sud:

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Aleshores arribà un candidat que no necessitava carruatges Lluís XIV ni lacais de lliurea.

Fa quinze dies que un gentil estranger va arribar aquí, sobre un corser castany, i en companyia d’un altre jove, amb una pota de pal i una crossa, que semblava ser el seu servent. Molts altres hi han vingut en carruatges tirats per quants més cavalls millor per a fer-se els grans senyors. Aquest jove trotava amb el seu escuder marxant a peu al seu costat, i s’adreçava, segur de sí mateix, amb un pas decidit cap al castell; tenia uns ulls brillants, i uns preciosos llargs cabells castanys que se li rinxolaven entorn al coll, i duia un petit sarró a l’esquena. El jove, que segur que era noble i venia del sud, duia unes botes que grinyolaven i feien soroll amb llurs esperons, però un abric i un tricorn prou luxosos. Era valent i segur de sí mateix, tenia un posat decidit i era molt atractiu, i semblava acostumat al luxe i a l’esplendor de les corts reials.

-I què succeí? -preguntà estranyat el tinent, acaronant-se els rossos cabells.

-Quan va haver passat la porta del castell, la gran porta d’enfront, no es va sentir pas res intimidat pels guàrdies amb llurs uniformes blaus platejats, ni pels lacais amb lliurees d’or blanc als graons de l'escala, ni per les intrincades portes de ferro. No es va sentir pas res intimidat ni res sorprés en absolut. Saludà als guàrdies assentint i els digué que no voldria estar al seu lloc, tot el dia dempeus amb aquells uniformes tan calents! Quan el volien fer esperar al peu de l’escala monumental, ell va fer anar el cap i els digué: “Moltes gràcies, és massa avorrit quedar-se aquí dret a l'escala plantat com un estaquirot; m'estimo més entrar! Qui espera desespera!” Va pujar dret dret sense esperar gens ni mica i penetrà dret dret dins els salons il·luminats per centenars d’aranyes de cristalls. La claror inundava les sales. No es va obfuscar en absolut. Allà, ell va veure els consellers privats i els grans senyors que, portant pantufles de setí blanc, suaus com peus de gat per a no fer soroll, entraven dins la sala del tron. Les botes del jove intrús grinyolaven i els seus esperons dringaven estrepitosament. Tothom el mirava amb indignació. N'hi havia per a quedar ben impressionat! I ell ni tan sols semblava adonar-se’n, mentre travessava tots els salons del magnífic palau sense preocuparse ni pels sentinelles ni per les dames amb les quals es creuava als llargs corredors. Als servents els va irritar la seua despreocupació, i tot el que hom podia sentir era el dringar dels seus esperons.

I, ple de valor, va entrar a dins la sala del tron i adreçar-se directament a la nostra Reina.

Aquell dia, tots ens trobàvem al saló del tron, entorn de Sa Majestat, tots immòbils formant un semicercle en ordre de rang. Totes les dames d’honor amb llurs donzelles i les donzelles de llurs donzelles, entre elles una servidora; i tots els nobles amb els cavallers de llur seguici i els cavallers de llurs cavallers; i els consellers d’Estat i els dignataris estrangers, tots ells vestits amb roba brodada, portant recipients d’or i d’argent a les mans; i els oficials d’Estat Major i els de la Guàrdia Reial, amb uns quants sergents i dues companyies de guàrdies rasos; i els artistes i els músics; i el sacerdot; i la cuinera i la majordoma i l’escanciador; i tots els altres servents: els homes a dreta de la Reina i les dones a esquerra, i, quant més alt el rang, més a prop del tron. Quant més baix el rang, més lluny del tron, més imponents i més altius. Els dos uixers que guarden les portes del saló, que duen pantufles, els més altius de la Cort, i els que tenen l’aire més imponent: hom pot a penes mirar-los als ulls.

En resum: la flor i nata de la nostra Cort Reial. Tots nosaltres immòbils, vestits de festa, àdhuc els servents vestits de gala, dins aquella sala il·luminada, plena de llum i de miralls, on els millors vestits dels cortesans i els uniformes de gala dels oficials, per no parlar de la vestimenta de Sa Majestat, brillaven tant com els miralls de les parets, de manera que qualsevol orador perdria la concentració! Tots molt preocupats per si hi ha algun canvi i la Reina torna a somriure.

I, de sobte, els uixers obren la porta i entra un jove alt i atractiu, vestit de blau, amb els ulls brillants i un sincer somriure als llavis.

-Seria una dura prova, avançar en mig de tota aquella gent plena de distinció - va respondre el tinent. I la seva esposa va afegir: - Però la va aconseguir desposar, o no?

-En entrar al saló del tron, on la Cort sencera es trobava reunida entorn de la Reina en ordre de rang, ell va saludar militarment els guàrdies, va somriure als nobles i als servents, va besar les mans de les dames… El jove va creuar la gentada sense preocupacions, somrient i assentint amicalment a tots els que li cridaven l’atenció… i Sa Majestat estava radiant, amb els seus cabells d’or blanc ben rentats i ben pentinats sota la corona, les pestanyes batent com ales de papallona sobre els seus brillants ulls... i, avançant amb la passa decidida directament fins al tron, el jove estranger li va declarar a Sa Majestat els seus sentiments sense reverències, i sense llevar-se el barret davant la seva augusta presència, però de la manera més eloqüent que jo he sentit, sense vergonya ni por. Ja que he vist i sentit tot allò en persona, qui millor que una servidora per a explicar-vos com l'entrevista va passar? Succeí a aquesta salutació una hora de la més brillant i eixerida conversació. Cada reflexió de la Reina incitava el jove a donar-li una resposta, sovint coronada amb un complit. Quan ell parlà de la pèrdua dels seus pares i de l’error que havia sigut fer aquella guerra, ella prengué un mocador de randa per eixugar-se les llàgrimes que li brollaven, car l’amor que sentia ella creixia amb el relat de les desgràcies. I l’estranger estimava la Reina per la seva compassió. Ell era brillant…

-Ja es veu que estan fets l’un per l’altre!

-El nouvingut era joiós i plaent, amable, ple de gràcies. Era eixerit i simpàtic. Ell era ben tranquil i molt gentil. Tenia un posat decidit i era molt atractiu, i molt apassionat dels seus estudis; i totes les seves paraules eren sinceres, sense cap dubte. I es donava, per a moltíssima més sort, el cas de que no estava interessat en les riqueses de què estava envoltada, ni havia pas vingut amb la intenció de demanar la seva mà en matrimoni, sinó només a comprovar la intel·ligència de la nostra Reina. No havia vingut a casar-se, així va dir, sinó a apreciar la intel·ligència d’ella, per a assegurar-se de la seva reputació d’il·lustrada. El jove galant volia conversar amb ella, compartir la seva cultura i alleugerir la seva solitud. Aquella sinceritat colpí molt a la rossa damisel·la, que de sobte s’interessà per aquell jove. I a Sa Majestat li va caure en gràcia l’eloqüent i alegre estranger, i ell li va caure en gràcia a ella. Ell la trobà encantadora, i ella el trobà al seu gust. En comprovar la intel·ligència de la seva estimada, ell es va donar per satisfet, i ella també es va donar per satisfeta. Ell la trobà intel·ligent, i ella el jutjà com al seu igual.

L’estranger era, òbviament, el seu actual consort. I quin consort! Certament, no té res a veure amb tots aquells senyorets de tres al quart que es presentaren davant ella durant aquells tres dies. No és un d’aquells figurins que només saben lluir uniformes, somriure i dir sempre que sí… ni un d'aquells aiguafestes sempre tan solemnes, greus i pretenciosos... sinó un jove pretendent fet expressament per a ella, com ella sempre l’ha volgut: gentil, valent, intel·ligent, que pot encoratjar les arts en temps de pau i dur els exèrcits cap a la victòria, cavalcant a l'avantguarda, en cas de guerra. No s'expressa sinó en termes ben escollits, i fa prova de tanta saviesa com elegància als seus discursos i a les seves respostes. Sí, sabem que ella llig tots els diaris del món i té tants llibres que ni ella mateixa els pot comptar, i ha vist tots els solters d’or que ocupen tots els trons de la Terra, però ella m’ha confessat que no ha vist mai cap galant tan il·lustre com ell.

-Es veu que s’ha consolat des de la meva partida -va dir el vescomte amb un somriure. En efecte, la jove reina rossa platí estava del seu millor humor, sentint que els ulls de tots estaven fixos en ella, donant la mà i somrient a destra i a sinistra. De la mà del seu flamant consort, els dos creuaven, segurs d'ells mateixos però no altius, el saló ple de convidats ja reunits, per a prendre seient al cap de la taula, ella a la dreta i ell a l’esquerra.

-Ja veieu que Sa Majestat no desespera a l’hora de trobar el que ella desitja, decidida com està a trobar, no importa el seu rang, un espós digne d’ella. I, per desesperar tan breu instant i recobrar l'esperança, al final l’ha trobat! Que sigueu molt feliços, i que ells ho siguin també!

La donzella també els va confessar que estava enamorada del seu nou company, el lacai bru i coix, i que havia escoltat encantada les històries que ell li va explicar de quan era sergent i de quan era roder:

-Si hagués nascut en una altra família, seria un militar d’alta graduació, ó un estudiós de la flora i fauna dels boscos… Menys mal que ell és coix, guerxo i esquerrà, però no eunuc! Que si li hagueren amputat un altre membre, no aniríem a casar-nos la setmana que ve! Però sóc molt tímida, i no sè com puc dir-li que l’estimo i que estem promesos…

I els dos joves li van prometre que farien de mitjancers entre la donzella i el sergent retirat.

El vescomte i la vescomtessa van felicitar tant la Reina de Glaç i el seu consort, besant amb un gest amical la destra de cadascú dels novençans, com la serventa amiga i el lacai coix, rient en explicar-li al bandoler reformat els sentiments de la donzella. I ell va ballar la gavota amb la jove serventa, li va explicar que sentia la mateixa passió que ella i els dos es va riure de l’ocurrència d’ella, d’allò dels eunucs. Tot mentre el rei i la reina, i el tinent i la seva esposa escoltaven tots quatre alhora i sentien que els dos servents havien annunciat llur compromís per a la setmana següent, donant llurs benediccions al lacai coix i a la donzella.

Després de la festa galant, amb ball de gavotes i focs artificials, que va succeir la doble boda, el jove ros de blaus ulls i la valenta noia bruna tornaren a llur contrada dins el carruatge de la Reina de Glaç. Tant els castanyers del caminal com els del jardí estaven en flor. I el sol brillava com només ho pot fer en primavera.

Ara, els parterres del jardí estaven plens de narcissos, iris i jacints, i d’altres flors, com un festival de colors. I àdhuc la font de l’ondina els saludava amb un doble arc iris! La sorpresa els va encantar als joves novençans.
Reclinada entre la rocalla a la vora de la font, es trobava la vella llosa, ara feta estelles, cadascuna marcada amb xifres o lletres, i totes barrejades tan caòticament amb les pedres que ja n'hi havia a la rocalla... que els joves no pugueren evitar recordar el trencaclosques de la Reina de Glaç, resolt en forma d'ales de la llibertat.
Aquest altre trencaclosques, en canvi, valia més no recomposar-lo, tot i que, com havia explicat el coronel a la carta que prompte llegirien els novençans, era un recordatori d'aquella suposada mort en batalla, als vint anys i amb el grau de tinent, que ningú del casal ni dels encontorns mai no oblidaria.

El comte i la comtessa estaven llegint les Metamorfosis d’Ovidi al jardí, a l’ombra d’un castanyer i d’un til·ler en flor, les branques dels quals s’entrellaçaven, quan tornaren els feliços esposos. Curiosament, la història que els ancians estaven acabant de llegir era també d’enamorats separats que es retrobaven.

- L’esperit d’Orfeu va descendre a l’Inframón, i va reconéixer els indrets que ja havia recorregut, i, mentre recorria els Camps Elisis, va reconéixer la seva esposa…-recitava l’ancià, eixugant-se una llàgrima impròpia d’un militar, sota el castanyer. -Continua tu, que jo sempre he sigut un vell guerrer sense gaire mà esquerra per les coses de l’amor!

-D’acord -va respondre la seva anciana esposa sota el til·ler, amb flors de les verdes branques decorant l’argent dels seus cabells. -Va reconéixer la seva esposa i la va acollir als seus braços! -Deixant les ulleres per una estona, la bona comtessa s’eixugava les llàgrimes amb un mocador de randa. -Ara, els dos caminen junts de la mà. Ara, ella va davant i ell la segueix. Ara, ell la guia, i gira el cap, i pot mirar, ja sense dubtes, la seva Eurídice!

Deixant les ulleres i el llibre en mans del seu espós, l’anciana va córrer fins al seu fill i la que ara era la seva nora, mentre el comte els observava als tres, pensant en quant s’assemblaven els novençans a aquells dos enamorats que van desafiar les lleis de l’Altre Món, Orfeu i Eurídice.

I la comtessa va recordar com era ella mateixa de jove, quan vivia en un altre castell en una altra província del regne, i era òrfena i venia l’enemic a raptar-la, però aquell oficial aleshores tan gentil, que no era altre que el comte de jove, l’havia defensat, amb la paraula i amb l’espasa, dels abusos que volien cometre els soldats. I va recordar com ell s’havia casat amb ella per protegir-la, i com ella el seguia amb l’exèrcit al front de batalla, com moltes altres dames d’aquella època. I com ella sempre es preocupava si hi havia un assalt o una batalla, i plorava, mentre el seu espós li eixugava les llàgrimes abans de deixar-la al campament. Si tornava mort de fatiga però sense ferides greus, eixugant-se el front, ella sempre tenia fruita madura o llimonada a mà per a refrescar la resseca gola del seu espós, aleshores un jove oficial. Si tornava greument ferit, ella es quedava dies i nits vetllant al costat del seu febril marit i del cirurgià que lluitava per salvar-li la vida. Li oferia, sol·lícita, a l’aleshores jove comte infusions i aiguardent. I els seus remeis sempre li restauraven la salut. Els resultava fàcil conversar, eren alegres i es compadien l’un de l’altre, sense gelosia ni infidelitats majors, tolerant llurs errors més lleugers. Havien començat aquella relació tan duradera éssent simpàtics i amables l’un amb l’altre en aquells difícils temps de guerra, que per sort no tornarien mai. I ara, els tocava al fill i a la nora heretar aquest món de pau i de bellesa, nascut de les cendres i de l’esperança.

Unes quantes flors de til·ler van caure sobre l’herba fresca, mentre els dos joves caminaven fins a llur racó de sol de la infantesa. Allí estava llur arc frondós, ple de roses vermelles i de blanques flors d’espinalb, com sempre; i, reclinades contra els arbustos, s’hi veia que restaven encara llurs raquetes. Semblava que res no hagués canviat.

El jove es va seure sota l’albespí; i la jove, sota el roser escarlata: cadascú agafant la seva raqueta. De neu, no en quedava més que el record: l’herba era del tot verda i fresca, i totes les flors dels dos arbustos s’havien obert per a rebre el sol de tot cor. L’aire estava ple de l’embriagador perfum dels til·lers, el roser i l’espinalb.

Els dos joves es miraren llargament, mostrant-se les aliances que duien a llurs dits, i donant-li ella a ell un robí, una maragda i una ametista. Eren mitja poma, mitja pera i mitja pruna.

Es van agafar de les mans, com si no es volgueren tornar a separar, i es van mirar fixament als ulls, deixant caure unes quantes llàgrimes d’eufòria.

Aleshores, van comprendre el significat dels versos:

“A bona fi,

tot li és camí.”

Allí eren, asseguts sota els arbustos que sempre havien vetlat per ells. Eren adults, però infants, infants de cor: allò que mai van poder ser durant llur separació.

I era un dia de primavera, càlida i agradable primavera.

Tres fruits caigueren del cel: per a qui narrava, per a qui escoltava i per a qui comprenia.

FI.