THE DANGER OF WARMTH

The Danger of Warmth 

Under my lids a splinter sharp as his 

Has made me wish you lying dead 

Whose image digs the needle deeper still.

Adrienne Rich, The Snow Queen  

I watch the young man sleeping soundly in my bed. He has broad shoulders, curly black hair, and his eyes, if open, would be a dark blue. His skin is very cool in spite of the bearskin under which he lies; this is due to its recent contact with my flesh, blindingly white and bitterly cold as it is. 
I am the Snow Queen and reign wherever winter holds sway. If I look in a mirror (a normal mirror) I see pale grey eyes surrounded by long lashes of curled icicles, set in a white face framed by sable hair. My mouth walks a strange line between being too full and too thin – it changes depending upon my mood. My age, an impolite thing to discuss, is indeterminate, although something suggests that I am very old, old as the permafrost not so far to the north of my castle. Perhaps it’s the languid ice‐floe movement of my limbs; perhaps it’s the ever‐so‐fine lines at the corners of my eyes, like hairline fractures starting in an iced‐over pond, just before a skater falls through. 
I am far older than this warm‐blooded boy who has shared my bed for almost a year and I still do not understand the urge that compelled me to seek him out. Eight years ago (such a speck of time for me, but span enough for him to grow to manhood), I flew past his window and beckoned. He refused to come. He was a child then, so the annoyance I felt was out of proportion. Sometimes I tell myself it was a thwarted maternal urge, but the rage was too sharp for that, the urge to acquire bit too deeply.   
I sent shards from the shattered mirror (the thing I ordered made, the thing that broke over the icy backs of the mountains, the thing that went into the world as I never imagined it could) to lodge in his heart and eye, so he would think only things of ice and snow beautiful. When he had grown, I went to collect him: he tied his too‐small sled to the back of my sleigh, as the neighbourhood boys did, and off we went, deep into the countryside, until darkness frosted the sky. When we stopped, he unfurled himself from the sled and stared at me, with hostility at first, then with growing wonder. 
‘Come to me, Kai, you’re frozen.’ My voice rang out like crystal chimes. ‘Creep up under my bearskin.’ 
He climbed in beside me and I wrapped him in my white fur, my hands unerringly finding their way under his jacket, sweater, shirt and vest, to the hard planes of his flesh. I pressed my fingers over his heart, feeling the shard that lay there like a beacon. It vibrated, sensing the closeness of the flesh that had given it direction. 
‘This I recognise. This calls to me. This is mine,’ I told him. ‘This is mine, too.’ 
My hand slid lower and I felt him twitch, like a bird surprised in a snowdrift, startled, then hardening. White breath escaped into the frozen air as he gasped. 
‘I love you,’ he said. 
‘I know.’
Now he lies still, exhausted from his labours, my pet, my toy, my frozen youth with snap‐dried freshness. I reach out, tousle his curls, run my hand down his sculptured chest, tracing the thin trail of black hair that leads to a nest and the cock that, for the moment, seems at peace. It reacts to the touch of my hand, instinctive, guiltless, with no loyalty whatsoever. Its owner stirs, settles as I draw my hand away, and begins to snore softly. 
I hate the snoring. It makes me wonder what I see in humans. Still, it has not deterred me from taking refuge in his warmth these past months. But not now; I reach instead for my white bearskin robe, lying at the foot of the bed. 
The ends of the fur are tipped with tiny diamonds; I rub my hands down the robe, feeling the gems against my palms. I wrap my arms around myself, wondering at the desire (for I recognise it as a want, not a need) for warmth. I could just as easily walk naked through a blizzard and suffer no harm, but still I seek warmth or its approximation. I shake the thought from my head and leave the bedchamber. 

*

The door to this room has been shut tight for a week. I have avoided looking into the mirror, avoided seeing what it has to offer. I could not bear to see her, dogged and determined in her red boots, the little rose‐grower, the tenacious mender of shirts, the faithful heart that will not cease. I could not bear to see that still she comes, in spite of every obstacle I have thrown in her path. And she comes for my warm‐bodied boy. 
Once upon a time, when I entered this room, I would mount the dais, carefully placing my narrow feet one in front of the other, sweeping onto the carved throne like a snowbird settling onto her nest. Now, though, that dignity is no longer mine. I push open the heavy door and pad to the edge of the lake, lying smooth as glass, waiting for me. I sink to my knees like a penitent, like a beggar, and feel fear creep up my spine as I force my eyes to seek out the shape that moves in the snowstorm. I have watched her progress for months, addicted to the tale that has unfolded in the surface of this lake. 
She is small, blonde; once she was plump and wore her puppy fat like a blanket. Privation has melted it away. A child when she set out on this quest, now a young woman, ripe and fresh, her breasts, proudly jutting, are surely frozen (does she still feel the tongue of the Little Robber Girl on them? Does it warm their pink tips to think of that wet, cunning tongue? I watched that, too.) Her clothes are rags but the boots, the red boots that Kai made for her before I turned his heart, are sturdy. She comes, tramping frozen‐footed and heavy‐lidded through the sleet. 
From the moment I knew she would come I used all my powers to stop her, distract her, even to simply slow her down so my time with Kai would be extended, stretched, pulled out of true, and somehow endure. From the moment a tremor shuddered through the ground at my feet (when she jumped in the river to drown herself in despair, when the current caught the hint of who she was and sent her hurtling toward my castle), I began to plan, to scheme to keep her away.
The crow, my fine servant, distracted her for a while with a tale of a prince with Kai’s face who had won a princess with clever kisses. That sent her off the track, journeying to the home of the princess, hiding in the bedroom to see the prince who shared the famous bed. But the moment she saw him, she knew he was not Kai, not her Kai, not my Kai. So she set off again. 
The Little Robber Girl, surely, I thought, would keep her. And she wanted to stay. Oh, how Gerda wanted to stay – I could see it in the way she watched her dusky girlfriend, the way she moved in time with those dark fingers, the way she learned so quickly how pleasure can be given and taken at the tip of a long tongue. I relaxed for a while, was certain she would stay on in that warm, secluded cave, but no. After some weeks, she prevailed on her lover to let her go; her duty must be done, her loyalty could not be thrown aside so easily, not even for love. And, weeping, the Little Robber Girl gave Gerda her precious reindeer, and made her promise to come back if Kai no longer wanted her. 
I raged. I brought down a mountain in my anger and (to my shame) placed a jagged fissure at the feet of the reindeer. He broke a leg and Gerda used the pearl‐handled knife the Little Robber Girl had given her and let him bleed out quietly into the snow. It was something I would not have thought her capable of, initially, but watching her for so long I now know it to be entirely in keeping with her character. She is stronger than I would have believed: harder, determined. 
I gave Kai his task, then, his challenge: he was to form the word ‘eternity’ from shards of ice. He was to do it and make it his promise to me – to be with me forever, impermanent being though he might be, my stolen springtime. 
Now, I give her one last look, curling my hands into claws, tearing at the icy ground until I feel a nail, diamond hard, snap. Such a thing should not have happened; but then, none of this should have happened. I should never have decided a human was of paramount importance to me. Keeping him like a pet should not have become a priority. I should never have fallen in love with warmth. 
I rise, clench my fists and turn away. She will be here soon, perhaps within the hour, depending on the storm. I have no power to stop her. She is youth incarnate and he will leave me for her. 

* 

‘I was looking for you.’ 
The door shuts behind me with a hollow sound, a sound of loss, of abandonment. He smiles sleepily and reaches for me. I come to him hungry and fearful, my mouth demanding, my hands possessive. It takes him only a moment to match my need, and the bearskin robe falls to the floor. He lies on the warm fur as I straddle him, his heated flesh penetrates me. I run a hand across his chest, press my fingers to the spot over his heart and wish that I could remove the shard that lives there; and the one in his eye. Remove them so he could see for himself what I am and decide whether to stay or not. When she arrives it will all change; but I want this action to be mine, I want to be the one who gives him a choice. I don’t want him taken from me. Alas, I cannot remove the pieces of my spite for I cannot melt anything. 
I feel liquid heat on my face. Tears are foreign to me so, for a moment, I do not know what is happening. I fear that my skin will melt under this flow, disappearing like snow under a handful of salt. The fluid, not clear but smoky and strange, falls onto Kai’s chest, then into his eyes. He gasps and I see his vision clear; sense that the shards have gone, melted by my tears, by a power I did not know I had. I stare into his eyes, with their veil torn away, steeling myself for what I might see there but refusing to look away. 
His hand reaches up and brushes the sable hair back, then traces the lineaments of my face. ‘Gerda comes,’ I say. I want to shout, to rage, to tell him of her antics with another woman, I want to scream everything I know that may turn him against her. But I do not, though it hurts my heart, I do not. He pauses, his hand slides down to cup one breast then the other with tenderness. 
‘Let her come. I am happy here and she must find her happiness elsewhere.’ He pulls me down, so our lips are close. ‘I will not leave you, my Queen of Snow and Ice.’

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: FINALE

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

CODA

ESCENA VIII. EL RETORN DE LA FELICITAT

El primer dilluns de Pasqua d’aquell any, un carruatge va arribar a la casa senyorial, i el cotxer, que anava vestit de blanc, va preguntar pel jove tinent i per la noia bruna. El carruatge era blanc, amb senzills motius de cristalls d'argent i d'or blanc, i tirat per sis cavalls islandesos del mateix color, i el van reconéixer com el de la Reina de Glaç, pel seu color, per la raça dels cavalls i per l’escut d’armes del Regne de Glaç, que brillava com un estel als panells de la carrossa, i representava un estel solitari d’argent de llei en camp d’un atzur celest.
El cotxer els va convidar a pujar, i els va informar que es dirigien a la cort de la dita monarca per a una doble boda. Dins el carruatge, van trobar un vestit blanc recobert de cristalls, la punxeguda corona de la Reina, adornada amb cristalls... i un uniforme militar verd i vermell de gala, amb una espasa i pistoles que s’havien decorat amb motius vegetals, uns esperons d’acer daurat, galons d’or a les espatles i un plomall vermell al tricorn, per al jove ros. La travessia va ser molt curta, i va durar tant com una setmana.

Durant un descans a la fortalesa del gentilhome, on la noia bruna es va posar el vestit de núvia i la corona de cristalls mentre el seu promés es posava l’uniforme de gala, el comandant de la guarnició els va rebre i els va explicar que era el nou senyor de la regió i governador de la província, ara que el senyoret es trobava en un país nòrdic.
Finalment, entre crits d’eufòria i somriures, arribaren al palau del Regne de Glaç.
-Estàs preciosa. Però estàs llesta?


La promesa va respondre que sí, i li va somriure al tinent, tan atractiu amb el seu uniforme de gala, i el va prendre del braç esquerre.
Ell la va ajudar a descendre del carruatge i a entrar en palau.
-Nerviosa? -li preguntà.
-Per la cerimònia? No. Per la teva respiració, sí.
Ella havia sentit un xiulit de dins el pit d'ell. N'estava segura.
-Estic bé -ell li va dir. -Diuen els cirurgians que puc fer-ho. No te'n preocupes tant...
-Com no em puc preocupar pas per tu?
-Perquè ja no estic en coma, des de fa gairebé un mes! -va respondre ell, alegrement exasperat.
La seva promesa es va mossegar el llavi inferior. Ell tenia aquesta tendència a la frustració si ella, o qualsevol altra persona, es preocupava massa per ell. I ell ardia d'impaciència per a moure's i fer coses. Per a complir amb els seus deures. Havia recuperat més forces per cada dia, però... ella encara es preocupava. Havia estat tan a prop de perdre el seu promés que tot li feia por ara. Ella es preocupava si ell estava pàl·lid, o si tenia les galtes enceses. Si ell semblava estar cansat. Si ell no menjava prou. Si ell s'aclaria la gola, o tossia.
Encara se'n recordava de quan havia entrat en la alcova per a trobar-lo assegut, amb l'esquena dreta, i conscient. Aquell havia sigut el dia més feliç de llurs vides. S'havien abraçat l'un a l'altre, i s'havien besat l'un a l'altre i havien vessat llàgrimes d'eufòria.
Però, tot i així, ell encara tenia un llarg camí per davant. La seva convalescència havia sigut lenta i plena de recaigudes, però ara, tres o quatre mesos després, ell estava en peu i fent coses quasi tot el dia, malgrat els consells dels metges i dels pares que insistien que ell reposés després del dinar. Prompte estaria completament recobrat, encara més fort.
Encara no s’havien marcit les flors que decoraven la capella. En entrar, el vescomte i la seva germana adoptiva descobriren qui eren els altres dos nuvis, dels quals tot el regne estava parlant. Eren la Reina de Glaç i el gentilhome, vestits de la forma més elegant, que es miraven dolçament l’un a l’altre. Ell duia unes botes negres amb esperons d’acer argentat, i un abric de vellut blau de Prússia amb galons platejats, i un llaç dels mateixos colors li subjectava els llargs rínxols castanys, mentre que ella duia un vestit igual al de la noia bruna i una nova corona, amb motius florals, roses vermelles, fulles d’un verd fosc i pensaments color malva: decorada amb totes les pedres precioses que la donzella li havia venut.

El padrí dels nuvis comtals va ser el “fetiller” de l’hivernacle; i el dels nuvis reials, el bandoler coix, que havia aconseguit un post com a lacai a la cort de la núvia.
A l’enllaç i al convit hi van assistir centenars d’il·lustres personatges des de tots els racons del regne i també procedents de terres llunyanes, entre ells els convidats, inclosos els trobadors, que van haver de perdre’s l’antic enllaç cancel·lat. Però havien fet bé en tornar a llurs terres, car la festa de noces de la Reina de Glaç fou molt més esplèndida que aquella que certa donzella vinguda del sud havia estorbada!

Després d’intercanviar els vots, durant el banquet, davant l’imponent pastís de crema i massapà que va coronar el convit... sel’s va ocórrer al vescomte i a la seva jove esposa preguntar-li a la serventa de qui la noia bruna s’havia fet amiga, que havia rebut un inesperat ascens a Donzella d’Honor, com es va decidir tan feliç enllaç. I ella els va respondre sincerament:

-Sa Majestat no va deixar de plorar des que el seu promés la va deixar... i, desesperada com mai en la vida, per poc tira l’escanciador per la gran finestra de la Torre del Regent! Ella va estar àdhuc a punt de tirar-se per la finestra de la seva cambra. No volia llegir ni tocar música, ni s’interessava pels afers d’Estat. Dubtàvem que tornaria a somriure, ja que no sentia cap plaer. Sempre estava amb llàgrimes als ulls. Li semblava que ocupar el seu tron no era tan agradable com abans i no era suficient per a ser feliç. Tornava a preguntar-se si l’enllaç dels seus somnis arribaria a fer-se realitat, ja havent perseguit i perdut dues quimeres. Per a distraure’s, ella va començar a cantar una cançó, i aquella cançó era, per casualitat, aquella que li vas portar del sud:

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Aleshores arribà un candidat que no necessitava carruatges Lluís XIV ni lacais de lliurea.

Fa quinze dies que un gentil estranger va arribar aquí, sobre un corser castany, i en companyia d’un altre jove, amb una pota de pal i una crossa, que semblava ser el seu servent. Molts altres hi han vingut en carruatges tirats per quants més cavalls millor per a fer-se els grans senyors. Aquest jove trotava amb el seu escuder marxant a peu al seu costat, i s’adreçava, segur de sí mateix, amb un pas decidit cap al castell; tenia uns ulls brillants, i uns preciosos llargs cabells castanys que se li rinxolaven entorn al coll, i duia un petit sarró a l’esquena. El jove, que segur que era noble i venia del sud, duia unes botes que grinyolaven i feien soroll amb llurs esperons, però un abric i un tricorn prou luxosos. Era valent i segur de sí mateix, tenia un posat decidit i era molt atractiu, i semblava acostumat al luxe i a l’esplendor de les corts reials.

-I què succeí? -preguntà estranyat el tinent, acaronant-se els rossos cabells.

-Quan va haver passat la porta del castell, la gran porta d’enfront, no es va sentir pas res intimidat pels guàrdies amb llurs uniformes blaus platejats, ni pels lacais amb lliurees d’or blanc als graons de l'escala, ni per les intrincades portes de ferro. No es va sentir pas res intimidat ni res sorprés en absolut. Saludà als guàrdies assentint i els digué que no voldria estar al seu lloc, tot el dia dempeus amb aquells uniformes tan calents! Quan el volien fer esperar al peu de l’escala monumental, ell va fer anar el cap i els digué: “Moltes gràcies, és massa avorrit quedar-se aquí dret a l'escala plantat com un estaquirot; m'estimo més entrar! Qui espera desespera!” Va pujar dret dret sense esperar gens ni mica i penetrà dret dret dins els salons il·luminats per centenars d’aranyes de cristalls. La claror inundava les sales. No es va obfuscar en absolut. Allà, ell va veure els consellers privats i els grans senyors que, portant pantufles de setí blanc, suaus com peus de gat per a no fer soroll, entraven dins la sala del tron. Les botes del jove intrús grinyolaven i els seus esperons dringaven estrepitosament. Tothom el mirava amb indignació. N'hi havia per a quedar ben impressionat! I ell ni tan sols semblava adonar-se’n, mentre travessava tots els salons del magnífic palau sense preocuparse ni pels sentinelles ni per les dames amb les quals es creuava als llargs corredors. Als servents els va irritar la seua despreocupació, i tot el que hom podia sentir era el dringar dels seus esperons.

I, ple de valor, va entrar a dins la sala del tron i adreçar-se directament a la nostra Reina.

Aquell dia, tots ens trobàvem al saló del tron, entorn de Sa Majestat, tots immòbils formant un semicercle en ordre de rang. Totes les dames d’honor amb llurs donzelles i les donzelles de llurs donzelles, entre elles una servidora; i tots els nobles amb els cavallers de llur seguici i els cavallers de llurs cavallers; i els consellers d’Estat i els dignataris estrangers, tots ells vestits amb roba brodada, portant recipients d’or i d’argent a les mans; i els oficials d’Estat Major i els de la Guàrdia Reial, amb uns quants sergents i dues companyies de guàrdies rasos; i els artistes i els músics; i el sacerdot; i la cuinera i la majordoma i l’escanciador; i tots els altres servents: els homes a dreta de la Reina i les dones a esquerra, i, quant més alt el rang, més a prop del tron. Quant més baix el rang, més lluny del tron, més imponents i més altius. Els dos uixers que guarden les portes del saló, que duen pantufles, els més altius de la Cort, i els que tenen l’aire més imponent: hom pot a penes mirar-los als ulls.

En resum: la flor i nata de la nostra Cort Reial. Tots nosaltres immòbils, vestits de festa, àdhuc els servents vestits de gala, dins aquella sala il·luminada, plena de llum i de miralls, on els millors vestits dels cortesans i els uniformes de gala dels oficials, per no parlar de la vestimenta de Sa Majestat, brillaven tant com els miralls de les parets, de manera que qualsevol orador perdria la concentració! Tots molt preocupats per si hi ha algun canvi i la Reina torna a somriure.

I, de sobte, els uixers obren la porta i entra un jove alt i atractiu, vestit de blau, amb els ulls brillants i un sincer somriure als llavis.

-Seria una dura prova, avançar en mig de tota aquella gent plena de distinció - va respondre el tinent. I la seva esposa va afegir: - Però la va aconseguir desposar, o no?

-En entrar al saló del tron, on la Cort sencera es trobava reunida entorn de la Reina en ordre de rang, ell va saludar militarment els guàrdies, va somriure als nobles i als servents, va besar les mans de les dames… El jove va creuar la gentada sense preocupacions, somrient i assentint amicalment a tots els que li cridaven l’atenció… i Sa Majestat estava radiant, amb els seus cabells d’or blanc ben rentats i ben pentinats sota la corona, les pestanyes batent com ales de papallona sobre els seus brillants ulls... i, avançant amb la passa decidida directament fins al tron, el jove estranger li va declarar a Sa Majestat els seus sentiments sense reverències, i sense llevar-se el barret davant la seva augusta presència, però de la manera més eloqüent que jo he sentit, sense vergonya ni por. Ja que he vist i sentit tot allò en persona, qui millor que una servidora per a explicar-vos com l'entrevista va passar? Succeí a aquesta salutació una hora de la més brillant i eixerida conversació. Cada reflexió de la Reina incitava el jove a donar-li una resposta, sovint coronada amb un complit. Quan ell parlà de la pèrdua dels seus pares i de l’error que havia sigut fer aquella guerra, ella prengué un mocador de randa per eixugar-se les llàgrimes que li brollaven, car l’amor que sentia ella creixia amb el relat de les desgràcies. I l’estranger estimava la Reina per la seva compassió. Ell era brillant…

-Ja es veu que estan fets l’un per l’altre!

-El nouvingut era joiós i plaent, amable, ple de gràcies. Era eixerit i simpàtic. Ell era ben tranquil i molt gentil. Tenia un posat decidit i era molt atractiu, i molt apassionat dels seus estudis; i totes les seves paraules eren sinceres, sense cap dubte. I es donava, per a moltíssima més sort, el cas de que no estava interessat en les riqueses de què estava envoltada, ni havia pas vingut amb la intenció de demanar la seva mà en matrimoni, sinó només a comprovar la intel·ligència de la nostra Reina. No havia vingut a casar-se, així va dir, sinó a apreciar la intel·ligència d’ella, per a assegurar-se de la seva reputació d’il·lustrada. El jove galant volia conversar amb ella, compartir la seva cultura i alleugerir la seva solitud. Aquella sinceritat colpí molt a la rossa damisel·la, que de sobte s’interessà per aquell jove. I a Sa Majestat li va caure en gràcia l’eloqüent i alegre estranger, i ell li va caure en gràcia a ella. Ell la trobà encantadora, i ella el trobà al seu gust. En comprovar la intel·ligència de la seva estimada, ell es va donar per satisfet, i ella també es va donar per satisfeta. Ell la trobà intel·ligent, i ella el jutjà com al seu igual.

L’estranger era, òbviament, el seu actual consort. I quin consort! Certament, no té res a veure amb tots aquells senyorets de tres al quart que es presentaren davant ella durant aquells tres dies. No és un d’aquells figurins que només saben lluir uniformes, somriure i dir sempre que sí… ni un d'aquells aiguafestes sempre tan solemnes, greus i pretenciosos... sinó un jove pretendent fet expressament per a ella, com ella sempre l’ha volgut: gentil, valent, intel·ligent, que pot encoratjar les arts en temps de pau i dur els exèrcits cap a la victòria, cavalcant a l'avantguarda, en cas de guerra. No s'expressa sinó en termes ben escollits, i fa prova de tanta saviesa com elegància als seus discursos i a les seves respostes. Sí, sabem que ella llig tots els diaris del món i té tants llibres que ni ella mateixa els pot comptar, i ha vist tots els solters d’or que ocupen tots els trons de la Terra, però ella m’ha confessat que no ha vist mai cap galant tan il·lustre com ell.

-Es veu que s’ha consolat des de la meva partida -va dir el vescomte amb un somriure. En efecte, la jove reina rossa platí estava del seu millor humor, sentint que els ulls de tots estaven fixos en ella, donant la mà i somrient a destra i a sinistra. De la mà del seu flamant consort, els dos creuaven, segurs d'ells mateixos però no altius, el saló ple de convidats ja reunits, per a prendre seient al cap de la taula, ella a la dreta i ell a l’esquerra.

-Ja veieu que Sa Majestat no desespera a l’hora de trobar el que ella desitja, decidida com està a trobar, no importa el seu rang, un espós digne d’ella. I, per desesperar tan breu instant i recobrar l'esperança, al final l’ha trobat! Que sigueu molt feliços, i que ells ho siguin també!

La donzella també els va confessar que estava enamorada del seu nou company, el lacai bru i coix, i que havia escoltat encantada les històries que ell li va explicar de quan era sergent i de quan era roder:

-Si hagués nascut en una altra família, seria un militar d’alta graduació, ó un estudiós de la flora i fauna dels boscos… Menys mal que ell és coix, guerxo i esquerrà, però no eunuc! Que si li hagueren amputat un altre membre, no aniríem a casar-nos la setmana que ve! Però sóc molt tímida, i no sè com puc dir-li que l’estimo i que estem promesos…

I els dos joves li van prometre que farien de mitjancers entre la donzella i el sergent retirat.

El vescomte i la vescomtessa van felicitar tant la Reina de Glaç i el seu consort, besant amb un gest amical la destra de cadascú dels novençans, com la serventa amiga i el lacai coix, rient en explicar-li al bandoler reformat els sentiments de la donzella. I ell va ballar la gavota amb la jove serventa, li va explicar que sentia la mateixa passió que ella i els dos es va riure de l’ocurrència d’ella, d’allò dels eunucs. Tot mentre el rei i la reina, i el tinent i la seva esposa escoltaven tots quatre alhora i sentien que els dos servents havien annunciat llur compromís per a la setmana següent, donant llurs benediccions al lacai coix i a la donzella.

Després de la festa galant, amb ball de gavotes i focs artificials, que va succeir la doble boda, el jove ros de blaus ulls i la valenta noia bruna tornaren a llur contrada dins el carruatge de la Reina de Glaç. Tant els castanyers del caminal com els del jardí estaven en flor. I el sol brillava com només ho pot fer en primavera.

Ara, els parterres del jardí estaven plens de narcissos, iris i jacints, i d’altres flors, com un festival de colors. I àdhuc la font de l’ondina els saludava amb un doble arc iris! La sorpresa els va encantar als joves novençans.
Reclinada entre la rocalla a la vora de la font, es trobava la vella llosa, ara feta estelles, cadascuna marcada amb xifres o lletres, i totes barrejades tan caòticament amb les pedres que ja n'hi havia a la rocalla... que els joves no pugueren evitar recordar el trencaclosques de la Reina de Glaç, resolt en forma d'ales de la llibertat.
Aquest altre trencaclosques, en canvi, valia més no recomposar-lo, tot i que, com havia explicat el coronel a la carta que prompte llegirien els novençans, era un recordatori d'aquella suposada mort en batalla, als vint anys i amb el grau de tinent, que ningú del casal ni dels encontorns mai no oblidaria.

El comte i la comtessa estaven llegint les Metamorfosis d’Ovidi al jardí, a l’ombra d’un castanyer i d’un til·ler en flor, les branques dels quals s’entrellaçaven, quan tornaren els feliços esposos. Curiosament, la història que els ancians estaven acabant de llegir era també d’enamorats separats que es retrobaven.

- L’esperit d’Orfeu va descendre a l’Inframón, i va reconéixer els indrets que ja havia recorregut, i, mentre recorria els Camps Elisis, va reconéixer la seva esposa…-recitava l’ancià, eixugant-se una llàgrima impròpia d’un militar, sota el castanyer. -Continua tu, que jo sempre he sigut un vell guerrer sense gaire mà esquerra per les coses de l’amor!

-D’acord -va respondre la seva anciana esposa sota el til·ler, amb flors de les verdes branques decorant l’argent dels seus cabells. -Va reconéixer la seva esposa i la va acollir als seus braços! -Deixant les ulleres per una estona, la bona comtessa s’eixugava les llàgrimes amb un mocador de randa. -Ara, els dos caminen junts de la mà. Ara, ella va davant i ell la segueix. Ara, ell la guia, i gira el cap, i pot mirar, ja sense dubtes, la seva Eurídice!

Deixant les ulleres i el llibre en mans del seu espós, l’anciana va córrer fins al seu fill i la que ara era la seva nora, mentre el comte els observava als tres, pensant en quant s’assemblaven els novençans a aquells dos enamorats que van desafiar les lleis de l’Altre Món, Orfeu i Eurídice.

I la comtessa va recordar com era ella mateixa de jove, quan vivia en un altre castell en una altra província del regne, i era òrfena i venia l’enemic a raptar-la, però aquell oficial aleshores tan gentil, que no era altre que el comte de jove, l’havia defensat, amb la paraula i amb l’espasa, dels abusos que volien cometre els soldats. I va recordar com ell s’havia casat amb ella per protegir-la, i com ella el seguia amb l’exèrcit al front de batalla, com moltes altres dames d’aquella època. I com ella sempre es preocupava si hi havia un assalt o una batalla, i plorava, mentre el seu espós li eixugava les llàgrimes abans de deixar-la al campament. Si tornava mort de fatiga però sense ferides greus, eixugant-se el front, ella sempre tenia fruita madura o llimonada a mà per a refrescar la resseca gola del seu espós, aleshores un jove oficial. Si tornava greument ferit, ella es quedava dies i nits vetllant al costat del seu febril marit i del cirurgià que lluitava per salvar-li la vida. Li oferia, sol·lícita, a l’aleshores jove comte infusions i aiguardent. I els seus remeis sempre li restauraven la salut. Els resultava fàcil conversar, eren alegres i es compadien l’un de l’altre, sense gelosia ni infidelitats majors, tolerant llurs errors més lleugers. Havien començat aquella relació tan duradera éssent simpàtics i amables l’un amb l’altre en aquells difícils temps de guerra, que per sort no tornarien mai. I ara, els tocava al fill i a la nora heretar aquest món de pau i de bellesa, nascut de les cendres i de l’esperança.

Unes quantes flors de til·ler van caure sobre l’herba fresca, mentre els dos joves caminaven fins a llur racó de sol de la infantesa. Allí estava llur arc frondós, ple de roses vermelles i de blanques flors d’espinalb, com sempre; i, reclinades contra els arbustos, s’hi veia que restaven encara llurs raquetes. Semblava que res no hagués canviat.

El jove es va seure sota l’albespí; i la jove, sota el roser escarlata: cadascú agafant la seva raqueta. De neu, no en quedava més que el record: l’herba era del tot verda i fresca, i totes les flors dels dos arbustos s’havien obert per a rebre el sol de tot cor. L’aire estava ple de l’embriagador perfum dels til·lers, el roser i l’espinalb.

Els dos joves es miraren llargament, mostrant-se les aliances que duien a llurs dits, i donant-li ella a ell un robí, una maragda i una ametista. Eren mitja poma, mitja pera i mitja pruna.

Es van agafar de les mans, com si no es volgueren tornar a separar, i es van mirar fixament als ulls, deixant caure unes quantes llàgrimes d’eufòria.

Aleshores, van comprendre el significat dels versos:

“A bona fi,

tot li és camí.”

Allí eren, asseguts sota els arbustos que sempre havien vetlat per ells. Eren adults, però infants, infants de cor: allò que mai van poder ser durant llur separació.

I era un dia de primavera, càlida i agradable primavera.

Tres fruits caigueren del cel: per a qui narrava, per a qui escoltava i per a qui comprenia.

FI.

THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE VII

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

ESCENA VII. LA COMPRA DE LA TERCERA NIT

Capficada en els seus pensaments, la noia va traure la pruna. Se la va passar sense treva d’una mà a l’altra. Va sorprendre la Reina de Glaç, aquell dia, a la seva cambra, vestida de núvia, arreglant-se amb els robins i les maragdes, que formaven un ramillet de roses amb pètals de robí i fulles de maragda a les seves blanques mans, cobertes amb guants brillants i plens de cristalls, igual que el seu impressionant vestit. Se la veia molt més elegant que abans, mentre la jove donzella seguia portant el seu senzill uniforme.

-Ens tornem a trobar, estrangera! Què dus? Com es diu aquest fruit?

Tot seguit, va traure la pruna i obrir-la. Estava plena d’ametistes. Com que la Reina de Glaç tampoc no n’havia vist mai, li va demanar que les li donés.

-No us les donaré pas a canvi d’argent ni d’or, sinó de sang i un cor.

Ella va acceptar l’oferta, deixant que l’estrangera visités el seu promés. Aquell vespre, el jove oficial, en sentir parlar del casament, va resistir tant l'oferta de la infusió com la proposta de matrimoni al començament, ja que li pesava el cap i li sagnava el cor, i dormia sense somiar en absolut, per una raó que ell no comprenia. Però, quan mirava la seva reina, encara somreia, posant bona cara... però, al fons i tenint en compte els seus gestos, la postura del seu cos, se'l veia molt agitat, àdhuc convuls.

-Sento que m'estic morint de desesperació... sóc víctima d’una força que no puc comprendre, i dóna testimoni del que dic el que em falli la salut; estic pàl·lid com la cera, se'm marquen les costelles sota la pell... i la febre em crema fins als racons més profons, consumint-me amb dolor que em trenca el cor... Què podria guarir tota aquesta passió de sofriments? Encara que... la meva reina està radiant... no puc creure'm que sigui jo el seu futur espós... ni que ens casem demà... no sóc digne de tal honor... Desitjo que no em sentís tan cansat, tan exhaust...

Però la set li eixugava tant la boca i Sa Majestat li va parlar tan cordialment, dient-li que aquella tisana era l'únic que li calia, i que segur que estaria tens perquè era la vespra de l'enllaç… que, al final, ell es va rendir i no s’hi va negar, ni va deixar tan sols el sucre del fons de la xicra.

L’efecte de la droga no era tan intens com els vespres anteriors, malgrat que havia rebut el triple de la dosi de costum, però, si abans s’havia anat cremant a foc lent, ara estava ardent de calor molt més intensa: ell estava tan dèbil que va caure mig inconscient, pàl·lid com la cera, i la Reina va haver de posar-li la tassa als llavis i vessar la infusió per entre aquelles dues rengleres de blanques incisives. Aixecant aquell cap coronat d'auris rínxols, amb una mirada sinistra però culpable en el fons, ella vessà el contingut de la xicra entre els freds i pàl·lids llavis del seu estimat, que va engolir aquell intens líquid amb dificultat, tossint per expulsar de la tràquea unes quantes gotes que estaven per ofegar-lo. En quant el líquid va passar de la tassa al pit del guerrer, ell va rendir les forces, discorrent-li una suor freda pel front i per les galtes, per les venes una sang freda… Si la Reina ignorés que ell encara seguia amb vida, dubtaria de que el seu amant fóra viu. 
Així que, després dels fervorosos besos que ella li havia robat aquell vespre, i d’assentar un cap daurat, ple de fatiga i de vertigen, sobre aquelles glacials sines, el tinent es va deixar caure al llit, tancant els ulls i sense poder sentir res, mentre se n’adonava de que no podia respirar, i la seva respiració es tornava més i més esforçada.
La droga que ell havia ingerit durant tot aquest temps, durant més d’un any, acabaria prompte amb la seva vida.
No podia fer altra cosa que esperar que la son eterna l’alliberés del seu calvari.

Aleshores, hi va entrar la noia bruna a l'alcova. La seva angoixa va esdevenir desesperació en apartar les cortines del dosser blau cobalt brodat d’argent i trobar el seu promés al llit, pàl·lid com el camisó que ell duia, respirant a dures penes i cobert d’una suor freda. Tenia el rostre cobert amb els braços, però, quan ella li sacsejà les espatles per veure si reaccionava, ell va girar el cap, deixant al descobert uns ulls clucs emmarcats de blavoses ulleres. El seu cap descansava sobre coixins més suaus que els seus daurats rínxols, i les seves fines mans, descansant sobre la frassada brodada d'argent, semblaven fetes de marbre o de glaç: àdhuc s'hi veien les venes, marcades vetes blaves sota la pell translúcida, mostrant on la sang glaçada havia detingut el seu cors; també s’hi veien a les seves pàl·lides galtes els mateixos traços, endurits com per una tempesta glacial; àdhuc els llavis que havien besat aquell letal líquid tenien marques d’un blau violat. I, aleshores, el tinent va deixar de respirar.

Llançant-se sobre el llit, la noia el va abraçar, mentre plorava sense consol en sentir que el cor del seu promés no glatia! El tenia als seus braços, immòbil, inert... hom podria haver-lo pres per una estàtua de glaç. No… No podia ser la cruel realitat!

Desesperada, no deixava de vessar llàgrimes mentre l’abraçava i cantava:

Sota una figuera plorava un amor,

cantant al verd salze…

El cap als genolls i la mà sobre el cor,

cantant salze, salze, salze…

I el corrent del riu repetia la cançó,

cantant salze, salze, salze…

Les llàgrimes reguen la roca amb passió…

Canta salze, salze, salze…

Dóna’t pressa, que tornarà!

De salze la meva corona serà!

No és culpa seva que em va deixar…!

Les seves llàgrimes van caure sobre el pit del vescomte, igual que cau la pluja després d'una llarga onada de calor. Ràpidament, el foc d'aquelles llàgrimes discorria per les venes del jove quatrilustre, penetrant fins al fons del seu cor, fins a véncer el glaç ardent que regnava allà dins, fent que l’encanteri deixés de sortir efecte. La seva promesa va veure com una escalfor rosada encenia aquell pàl·lid rostre, i va sentir com la respiració brollava per entre els llavis entreoberts, mentre el glatir d’un cor fort i sa, que ella escoltava amb el cap sobre el pit d’ell, la recomfortava i feia que ella es sentís feliç i plena d’esperança. El cos del seu promés donava senyals d'existència: era de nou càlid, viu, palpitant. Arrimada al seu pit amb els ulls clucs, ella es deixava emportar pel so de la respiració del tinent, del seu cor, l’escalfor que ell desprenia, el profon sospir que ell exhalava: res no havia sigut en va.

Trencant-se finalment el fosc vel de la son i dels somnis, ell obrí les pesants parpelles per un instant, mirant la llum ple d’inseguretat, però, cansat d’aquell esforç, les tancà de nou i va caure prostrat als braços d’aquella jove que, per un instant, havia despertat en ell una sensació de déjà-vu.

“Encara respira, i puc sentir el seu cor… és com si estigués descansant, segur, tranquil…” es digué ella, jugant amb aquells rínxols tan rossos on lentament s’eixugaven les llàgrimes i la suor freda. La jove va decidir que deixaria el seu promés descansar una estona, fins que haguera recobrat les forces, car ell dormia tan tranquil!

Finalment, el jove oficial va despertar del seu llarg somni, de la seva llarga i profona son, i va mirar en torn seu amb uns blaus ulls vidriosos als quals la llum i l'animació gradualment retornaven, plorant d’eufòria amb un somriure en veure la seva promesa, i es va eixugar les llàgrimes, confús i perplex, ja que els últims records que tenia eren d’aquella freda baioneta entrant de sobte dins les seves parts vitals.

Perd el seu efecte l’encís, 
la boira s’ha dissipat...
I la raó desterrada reclama 
el seu tron usurpat.

La seva ment també s’havia aclarit, com si una espasa de llum hagués tallat la boira que cobria els seus pensaments i records; en aquell sol instant, tot el seu passat passava revista davant aquells blaus ulls, i l'oficial només veia el rostre d’aquella amb qui, durant l’infantesa, havia jugat i estudiat feia tants llargs anys! Tota aquella substància que li havia privat de la voluntat va deixar el seu cos en brollar les llàgrimes dels seus ulls, que brillaven com dos estels blaus. El foc de la salut i de la vida tornava a lluir dins aquells dos preciosos safirs, i l’aire esllanguit havia desaparegut. Recobrant moviments i vigor, es va incorporar fàcilment per les seves pròpies forces. Però ell encara no parlava, de tan ple de dubtes i d’incerteses que tenia el cap.

Encara confús i amb el cap ple de preguntes, el tinent, després de reconéixer la seva germana adoptiva, li va eixugar les llàgrimes, i, trencant el silenci que havia guardat en recobrar la consciència, va exclamar, ple d’una eufòria que, des de força temps enrere, era per a ell desconeguda:

-Estic somiant o estic despert...? Ets una altra de les meves visions... o ets tu en realitat? Amor meu, on has estat durant tot aquest temps? -Ell, desorientat, girava el cap i mirava a dreta i esquerra, al sostre i al terra, per la gran finestra i a la seva promesa, ple d'un gran sentiment de sorpresa en veure on es trobava amb la seva amiga: en un sumptuós dormitori d'un regne auster i desconegut. Li va entregar la mà dreta per a comprovar si era tangible o una al·lucinació, però fou el toc dels dits d'ella sobre el palmell de l'oficial el que aclarí aquell dubte.

-A la fi, bell dorment! Et vaig deixar descansar, perquè estaves dormint tan tranquil! Com et sents, de salut? -li preguntà, preocupada, la seva promesa. - Et molesta parlar?

-En absolut. Però gràcies per preguntar-ho. -Ara, ell estava segur de que tornaria a casa. I no pas sol, sinó de la mà de l'estimada.

-Com tens el cap?

-Sento que em roda una mica, com si el meu cap fóra buit… però segur que és passatger.

-Segur que sí, cap de carabassa! Et fa mal dins les orelles?

-Sí, lleugerament. I sento com si estigueren xiulant les bales en torn meu.

-La pell et crema! -digué la noia, tocant-li el front i les galtes, que li ardien de febre al convalescent. -Sents la boca seca?

-També tinc set, ara que m’ho preguntes… I, en quant als records, ara torno a perdre la memòria, suara se’m tergiversa, i els meus pensaments són tot confosos… Què és de nosaltres, i on ens trobem? Per què vaig esclafir a plorar, si això és indigne d’un militar? Com hi has arribat? Si n’és d’austera, aquesta habitació! I si n'és de fred, l'aire en aquesta regió!

Aleshores, ella li ho va explicar tot fil per randa, mentre també plorava d’eufòria i somreia alhora, eixugant-se les llàgrimes sobre la camisa de nit de l’oficial. De quantes esperances ella havia tingut de que ell seguís amb vida, de com ell s'havia deixat seduir, de les desgràcies i els perills que ella havia afrontat mentre el cercava i dels tresors, dignes de la reialesa, que havia ofert a canvi de poder conversar amb ell en va... Encara seguia abraçant el seu promés, perquè no volia tornar a separar-se d’ell. El tinent també abraçava la seva heroïna amb totes les seves forces, perquè no volia en absolut que ella l’abandonés a l’austera cort d’un regne sense sentiments. I el jove oficial, al terminar la donzella la seva narració, va somriure, rient una rialla tan innocenta oblidada temps enrere, i agafar de nou les peces del trencaclosques. Amb elles, va formar ràpidament un parell d’ales de plomes blanques. La Reina de Glaç podia vindre quan volgués: ell havia retrobat la seva llibertat, i la prova n’era escrita damunt la taula de nit, en llampants peces de glaç. El seu certificat de llibertat.

Els dos enamorats es van somriure, es van abraçar dues o tres vegades seguides, i es van eixugar les llàgrimes mútuament, l’un a l’altre. Llurs somriures eren sincers i estaven plens d’eufòria, i la llum dansava dins llurs ulls, un parell de safirs lluents i un altre de cels nocturns clars sense lluna. Ara, els tocava retornar el més aviat possible a la llar.

El jove oficial va posar-se les botes, l’uniforme i el tricorn ràpidament, després de saltar del llit. No només havia recobrat la salut: també havia recobrat el seu vigor i la força d’abans.

Encara era de nit, una llarga nit d’hivern il·luminada per l’aurora polar.

Els dos van eixir a córrer tan de pressa com pugueren, baixant ràpidament per l’escala i travessant el pati i la porta, sense que els guàrdies descobriren llur fuita, i tan ràpidament com les cames dels fugitius podien dur-los, ben lluny de les piques dels guardians reials. L’aurora canviava de color sobre l’estepa, i els peus els sagnaven. Per on vessaven llur sang, hi despuntaven tímids brins d’herba a l’esplanada.

A mesura que els promesos s’allunyaven de palau i sortien del Regne de Glaç, a les molses i als líquens que despuntaven sota llurs peus succeiren matollars de bruc i rododendres; als matollars de bruc succeiren esbarzers espinosos, i als esbarzers succeiren bedolls nans i petites coníferes amb el tronc tot retorçut.

Quan van deixar la plana i entrar en una regió boscosa, on les branques dels arbres caducifolis (hi havia moltes coníferes, molt més boniques que les de la tundra, i bedolls igual de ben plantats) tenien minúscules gemmes verdes i al terra creixien els primers crocus i campanetes blanques, es van detindre una estona per a descansar, i, girant la vista al Regne de Glaç, van veure com la primera llum del nou dia li donava un càlid color rosat a la vasta esplanada, en mig de la qual el palau brillava com un llunyà quars rosa.

Aquella nit, exhaustes, van dormir sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora, contant el pols per si fallia, refrescant-li el front amb una branca de bedoll per ventall i posant-li als llavis neu que, ja líquida, discorria fàcilment, refrescant-li l’interior de la boca i la gola, sadollant finalment aquella ardenta set. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Tres dies després, van tornar a detindre’s a descansar en una clariana del bosc. I allí van trobar dos homes sobre un cavall castany (que la noia va reconéixer com un dels que havien tirat de la seva carrossa de maragdes): l’un era alt, gentil i aristocràtic, amb els cabells rinxolats i castanys, i duia botes de muntar, un tricorn emplomallat i un abric blau de Prússia amb galons d’argent; i l’altre, de menor estatura, espatles més amples i cabells negres com ala de corb, amb les galtes i les mans rugoses… vestia d’uniforme verd i vermell, tenia una pota de pal en lloc de la cama dreta i duia una crossa sobre l’esquena, com si d’un fusell es tractés. Eren el gentilhome que havia causat la guerra i el bandoler coix de la cama dreta. El primer s’havia perdut al bosc durant un passeig per a recollir anèmones per als sepulcres dels seus pares, i el segon, que havia sortit a passejar perquè s'avorria de la vida que portava al cau, s’havia oferit a mostrar-li el camí de retorn a la fortalesa. I, durant el camí que havien fet junts, el senyoret i el roder havien conversat, s'havien conegut millor i havien descobert que no eren, al cap i a la fi, tan diferents com semblaven. I, òbviament, s'havien fet amics l'un de l'altre.
Tots quatre es van reconéixer, van córrer els uns fins als altres, i es van abraçar. Quina eufòria sentiren en retrobar-se!

-I jo que et creia mort! -el roder plorava d’eufòria, mentre abraçava el seu antic oficial.

-Serà -respongué el tinent, colpint-se al mig del pit, una miqueta cap al costat esquerre- que no tinc el cor tant a l’esquerra. Sí, el tinc a l’esquerra com tu i com ells, però no tant!

El sergent esclafí a riure mentre li brollaven les llàgrimes, abraçat a les espatles del seu camarada, abans de respondre:

-Ai que sí, que aquella baioneta amb el teu nom escrit entrà on havia d’entrar: va perdonar eixe cor d’or que tens allà dins… i es va contentar amb rebentar-te la freixura esquerra!

Aquestes paraules van contagiar la rialla i les llàgrimes tant al jove oficial com a la seua promesa, fins que el gentilhome s’aclarí la gola i prengué la paraula:

-Disculpeu-me per haver causat, cercant plaer adult, la desgràcia de tants innocents i tantes bones persones -va dir el senyoret, demanant-li perdó al tinent.

-Quedes perdonat -li va respondre el jove ros amb un somriure.

I es que el bandoler li havia parlat molt del seu tinent al gentilhome, i aquest s'havia penedit d'haver causat la mort d’un home de la seva edat i nivell cultural, amb el qual podria haver jugat a escacs, jugat al joc de raqueta i anat a cavalcar junts conversant per la ruralia.

-Ets tot un cavaller! -li va dir el senyoret a l’oficial.- Ja veig que mereixes que entreguin un ull de la cara per tu, i que et cerquin fins a la fi del món! I açò que hi ha una llosa al cementiri d'oficials, al llindar del vilatge per on es lliurà aquella batalla, amb el teu nom i el grau de tinent!
El jove vescomte es tornà tan pàl·lid com quan la Reina l'havia enverinat. L'havien donat per mort, al cap i a la fi. Només hi havia hagut creus de fusta en aquell petit camp sant rere la retirada, en perdre la batalla... però, guanyada la guerra, els caiguts havien rebut els monuments que es mereixien.
I hi havia la seva llosa, amb el seu nom com a tinent...
La promesa el va abraçar per la cintura, i la conversació prompte canvià de terç per a parlar de la recerca de nou... i, per un instant, l'afer de la tomba restà oblidat, al rerefons.

-Explica’ns com l’has aconseguit retrobar -va preguntar-li el bandoler coix a la noia. Ella li va prometre que els explicaria tota la història, des de l’esclat de la guerra fins a llur sortida del Regne de Glaç.

El gentilhome havia alliberat tots els seus presoners i els havia demanat perdó, i el capità de bandolers també havia rebut el perdó dels seus presoners alliberats. Els van oferir de nou, a la noia bruna i al seu promés, el carruatge i tot el que els pogués fer falta. I els van mostrar dreceres per boscos i serralades, així que els quatre junts podien fer la ruta, que a ella sola li havia durat tres quarts de l’any, en qüestió de setmanes.

Van descansar a la fortalesa de la confluència, i allí passaren tres dies abans de retornar els promesos a llur regne dins aquella carrossa amb escuts d’armes que brillaven com estels: el gentilhome tenia més d’un carruatge, uns més senzills i altres molt més barrocs. El capità de bandolers retirat, ara lacai i escuder del senyoret, els va regalar dues ampolles de licor, mentre el seu nou senyor els va regalar una bona provisió de fruita confitada i un quadre, que ell mateix havia pintat: un llenç on els escuts d’armes dels dos regnes abans enfrontats flotaven sobre un paisatge fosc i boirós, que la silueta de la fortalesa i els dos rius senyalaven com el d’aquella contrada, i una adorable nena, molt semblant a la noia bruna, volava amb ales blanques d’au sota els escuts d’armes, brillant amb una càlida llum com la d’un sol naixent, il·luminant el paisatge.
-I ara -digué el gentilhome alçant la seva copa de Bohèmia, amb un sincer somriure- brindem per la meva bona tata, gràcies a qui no vaig poder cremar aquells llibres amb els que anava a fer una foguera quan havia perdut el seny! Brindem perquè vaig trobar tots els llibres, i perquè revoco totes les meves amenaces contra els estrangers i els altres proscrits! Alcem les copes, en fi, per la pau i la prosperitat!
Allí, la jove també va explicar tota la seva recerca a vells i nous amics, que l’escoltaven sempre amb atenció. El relat va encisar el noble amfitrió, fent que ell somiés sobre tot amb un regne de glaç i amb una reina bella i intel·ligent però trista que tindria, sens dubte, el cor trencat de desesperació. També ella es trobaria sola i es sentiria traïda, igual que ell mateix...

-Ara, amb el meu fidel escuder -els va explicar el gentilhome, segur de sí mateix- penso penso anar-me’n de viatge a l’estranger, per a visitar la cort de la Reina de Glaç. Sé que ella sap com es sent la solitud tan bé com jo.

I així, a la frontera entre llurs dos regnes, que ja no estaven en guerra, s’acomiadaren d’ells, tot cantussejant:

-A bona fi,

tot li és camí!

I, per on, agafats de la mà, passaven els joves promesos, els arbres del bosc (ara, dins llur regne natal, castanyers, til·lers i xops) començaven a cobrir-se de flors; i les granotes, a raucar; i els esquirols, a eixir de llurs caus. I, mentre travessaven països plens de flors i retrobaven vells i nous amics, els joves promesos havien oblidat, com si haguessin despertat d'un llarg somni, llurs aventures i aquell auster regne sense plantes ni estacions.

De nit, dormien sota els estels, i la donzella recolzava el cap sobre el si esquerre del seu promés, abraçant-lo amb força per a assegurar-se de que aquell cor jove i fort glatiria fins a que li arribés la darrera hora. Ell, al seu torn, jugava amb els cabells de la promesa i, a la llum del crepuscle, admirava aquell innocent somriure del qual encara temia tornar a oblidar-se.

Però sobre el jove oficial encara planejava l'ombra del seu cenotafi. Abans de retornar a la llar, la parella s'adreçà al camp de batalla. Les boires i herbes marcides d'octubre d'aquell combat havien donat pas a una praderia esmaltada de flors silvestres de tots colors. I, entre aquest indret i el poble més proper, un petit cementiri contenia dues dotzenes de lloses, totes iguals, de granit amb forma de creu, dispostes en una formació regular i perfecta, com solen fer-se els cementiris de militars.
Després de creuar la tanca del petit camp sant i recórrer llosa rere llosa, apartant les herbes altes i els trèvols, trobaren la que cercaven al racó més llunyà a la dreta; curiosament, a l'ombra d'un espinalb que creixia fora la tanca. Sobre la llosa, hi havien flors blanques no caigudes, sinó tallades amb el tany directament de l'arbust: ofrenes, segurament, de camarades que havien sobreviscut.

DESCANSA

EN PAU,

TINENT

S****** D'I****

* - 2* DE FEBRER, 169*

+ - 1* D'OCTUBRE, 171*

GRÀCIES PER ENCORATJAR-NOS

VERS LA VICTÒRIA.

TOTS ELS NOSTRES

AGRAÏMENTS.

Ell restà llarg temps pensatiu a l'ombra d'aquell albespí, llegint les paraules i les dates inscrites, reprimint les llàgrimes. El món, o potser només l'exèrcit, el creia mort... i vet ací que ressuscitava! Llarg temps restà ell davant la llosa... pensatiu... pensant si endur-se la creu de roca o no.
-El meu cos encara és viu... el cor no cessa de colpir-me les costelles esquerres, els pulmons de recollir l'aire ple d'essències primaverals, tinc son, i set, quan em sento defallir... però el meu vell jo és el que caigué entre les boires d'octubre. Aquell que prenia la guerra per un joc, per un esport, que creia que, mentre tinguera esperances, el seu cos era invulnerable. El que només coneixia la guerra pels jocs infantils i la literatura, amb espases de fusta i cavalls de pal... És mort en batalla com un heroi, com el semidéu que es creia... ara, amb el simple mortal en tinc prou i em sobra. Vull ésser un home mortal amb desitjos per complir, recomforts banals, l’anonimat, el sentiment de culpa, l’avorriment… No he nascut més que per a dues coses: estimar i combatre. He esdevingut dues vegades home: als teus braços i a l'exèrcit. Vaig deixar la llar feliç i ingenu, i ara retornaré feliç i savi.
-També retorno feliç i sàvia. El meu promés és per a mi i jo per a ell, reposant sota l'espinalb i el roser vermell. Ai, el que diuran quan retornem! Ens emportem la llosa a casa?
-No, gràcies. La veu correrà rere el nostre retorn, i segur que el coronel, o el seu successor com a coronel, sentirà la veritat. Penjaré l'uniforme, només per a dur-lo en temps de guerra, i aleshores només el portaré per a defensar aquells que estimo... -el tinent va concloure, besant-la, mentre els dos promesos deixaven el cementiri d'oficials darrere seu.

Era una formosa regió la que recorrien, plena de casiues i de fruiterars, i el camí travessava verdes pastures les suaus elevacions i depressions de les quals recordaven les onades dels oceans. Més d’una vesprada, els promesos feren breus alts en el camí per a veure si, en ascendre la carena d’un tossal, podrien tallar la distància i trobar una mirada a la llar. Al final, fou ell qui reeixí:

-Mira, la nostra vila, i, més enllà, el casal! Les torres es poden veure des d’ací! I el bosquet que veus a la dreta… és el parc on colliem tants gerds i tantes castanyes! Ai, tots ens rebran amb els braços oberts! Un casal amb setanta cambres i vint-i-set servents… però no el canviaria per tota la cort de la Reina de Glaç, o no?

-Una bona llar per a nosaltres, o no? -li respongué ella fent l’ullet.

De sobte, van veure a la llunyania uns camps verds i unes teulades vermelles, i una torre punxeguda i un gran casal que que reconegueren a l’instant. Les campanes a la torre d'aquella església repicaven a missa, i van reconéixer la contrada on havien viscut, l’indret on també havien nascut i crescut: aquella preciosa regió de tossals i valls, praderies i rierols.
I, en triomf com el d’un exèrcit que retorna victoriós de la guerra, van passar pels carrers dels pobles i pel carrer major de la vila capital, carena amunt pel caminal de castanyers plens de capolls, que prompte estarien en flor, fins a la porta de ferro dels jardins del casal: van mirar per aquella porta i trobaren el castell i els jardins encara de dol després de tants anys, com també ho estaven encara les finestres de tots els súbdits.

Els castanyers estaven en flor, amb les branques plenes d’aquells generosos penjolls blancs i grocs, i als parterres només es veien grans roselles blanques, blancs crisantems, blancs lliris i clavells blancs.

-Ací tenim l’església, coberta per la mateixa heura de sempre: no se n’ha anat ni s’ha afegit ni una sola fulla! I la vella posada de l’Estel del Vespre, i la plaça del mercat! Ací tenim la font, i prompte veurem una Creu de Maig al seu costat… -havia dit la noia emocionada mentre recorrien el vilatge.

-Gens no ha canviat… excepte la gent, suposo. Quants anys ha durat la nostra absència? Encara que hagi sigut tan sols un any, segur que així la gent canvia; sembla que conec alguns d’ells, però ells no em reconéixen a mi -respongué el seu promés.

Prompte havien deixat el vilatge darrere seu, i corrien alegrement per l’estret camí delimitat per rengleres de castanyers en flor, fins que es trobaren davant aquell vast jardí floral, davant l’imponent portal amb pilars de granit on els dos joves s’havien acomiadat feia mesos que semblaven segles, potser àdhuc eons. Una noble mansió, imponent i recomfortant alhora, s’alçava davant ells.

En veure’ls aparéixer, els comtes mateixos van obrir la porta i abraçar-los. I es va retirar el vel de l’ondina de la font, i també es van retirar els tapissos negres que cobrien el roser i l’albespí. Aquests estaven plens de capolls.

“Ha sigut un somni?”, es preguntaren els dos joves entre ells. De la seva butxaca, va traure ella les dues meitats de la poma, que s’havien convertit en robins. Les mitges peres s’havien transformat en maragdes, i les mitges prunes, en ametistes. N’hi havia una de cada per a cadascú. No, no havien despertat d'un llarg somni: en tenien les proves.
En torn dels dos promesos, tot el castell es revolucionava, i, quan el rumor es va escampar per la vila, aquesta també es va revolucionar! Tota la gent corria pertot arreu, a destra i a sinistra, intentant fer-ho tot alhora… excepte, esclar, els dos promesos, que miraven llurs fruits convertits en pedres precioses... així com el vell governador, que recorria el casal amb els cabells de punta i el bigoti eriçat mentre mormolava alguna cosa sobre “acatar les ordres” (tot i que el glatir del seu cor mai havia sigut tan eufòric i orgullós, gaudint de cap victòria militar, que ara), i la seva esposa, que el seguia, sanglotant i eixugant-se les llàgrimes en totes les cortines endolades que anaven a reemplaçar-se per altres de colors més clars.

El dia següent i durant tres dies més, la comarca sencera estava de festa, tant per l’arribada del jove oficial com per la celebració de la Setmana Santa. Es van disparar castells de focs i celebrar danses populars a les praderies, i tots els súbdits participaren, així com els comtes i els joves de llur casalici, en la tradicional recerca d’ous de Pasqua.
Hi hagué un gran festí al castell, i un altre a la caserna dels soldats, i il·luminacions de fanalets per tota la vila i pels preciosos jardins. I tothom declarà que mai s’havien vist fets de bellesa parella a aquells, i tothom parlaria d’aquella primavera fins a la fi de llurs vides. Després de llur retorn a la llar, l’hereu i la seva promesa s’estimaven molt més que quan eren infants.

Però: atenció! La rondalla no ha acabat encara!