LA SANDRA DERMARK - (PARÒDIA)
Per Ídem
21 de novembre - MMXVIII
(Els meus humils respectes a en Joan Maragall)
Topant de cap en una i altra moda,
avançant d’esma pel camí dels cultes,
se’n ve la Sandra tota sola. És Dermark.
D’un colp de Nord llançat amb massa traça
el Luter va buidar-li fe, i en l’altra
se li ha posat un tel. La Sandra és Dermark.
Ve a abeurar-se al local com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades,
ni amb ses companyes: no, ve tota sola.
Ses companyes, pels clubs i per les discos,
fan sonar reggaeton mentre remuguen
el “Sálvame” a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’ampolla de Loki
i recula afrontada… però torna,
i empina el colze a dins, i beu ansiosa.
Beu molt, amb força set. Després aixeca
al cel, amb gel, la copa de cassalla
amb un gran gesto tràgic; tota vessa
a dins la morta gola, i se’n torna,
orfe de Llums sota els ritmes de dembow,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament les llargues cames.
Nihil obstat
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
No hay comentarios:
Publicar un comentario