VICTOR IRANZO SIMÓN
La flor del lliri blau
Rondalla
La meua àvia me dia
quan m'adormia:
"Vols oïr la rondalla?
puix dorm i calla.
Tres fills un rei tenia,
i als tres volia
com se volen les coses
meravelloses.
Los tres eren com nobles
hereus dels pobles
i lo més xiquet era
blanc com la cera.
Un jorn a sos fills crida
lo Rei d'Armida
a la cambra daurada
i enjoiellada.
Lo Rei pren la corona
i així raona:
— Si voleu ser tan savis
com vostres avis,
i que jo vos corone,
lo ceptre dóne
al que me porte el lliri
de mon deliri.
Tres cavalls, amb les brides
d'argent guarnides
amb paraments i selles,
cinges novelles,
relliguen a la porta
que dona a l'horta
com tot aquell que espera
i se desespera.
Lo pare als fills abraça
dintre de casa;
cavalguen e ixen fora
tots a una hora.
Camina que camina,
van tots aixina
per una terra estranya
i una muntanya.
El cami té tres vies:
— Tu, quina tries?
— Jo (lo major contesta)
me'n vaig per esta.
— Jo vaig en deretura
de la planura.
— Jo, puix, prenc la dreta,
la més estreta.
Lo major acamina
i hostal no atina;
un pobret se li acosta
ja la llum posta.
— Una almoina, per Déu,
que sóc romeu.
— No tinc moneda solta;
una altra volta.
Digam, digam on para
la flor més rara,
la que busque amb deliri,
la flor de lliri.
— Sempre, sempre a la esquerra
creua la serra.
Lo mitjà no es detura
per la planura.
Un vellet se li acosta
ja la llum posta:
Al pobre una almoineta,
bona animeta.
— No tinc moneda solta;
una altra volta.
Diga'm, diga'm on para
la flor més rara,
la que busque amb deliri,
la flor del lliri.
— Sempre, sempre a la esquerra
creua la serra.
Lo més xiquet camina
ran d'una mina.
— Una almoina, per Déu,
diu un romeu.
Prenga, germà, i no ho diga.
— Beneït siga!
— Per favor, no em diria
on trovaria
lo que busque amb deliri,
la flor del lliri?
— En la cova encantada
la té una fada.
Camina que camina,
troba una nina,
la nina és tan flairosa
com n'és d'hermosa,
— Eixerida donzella:
per meravella,
de la cova encantada
sou vós la fada?
— Jo sóc, mel i ambrosia,
què me volia?
— Lo que busque amb deliri,
la flor del lliri.
Lo donzell ja se trova
dins de la cova.
La cova es d'or i marbre
i al mig hi ha un arbre,
les verdes branques plenes
d'aus i assutsenes:
lo lliri al mig rumbeja,
lluu i espurneja.
-- Pren la flor blava i bella,
diu la donzella,
pero jura voler-me
sens fi ni terme.
Lo donzell sent reviure
lo dolç mig-riure,
porta en lo si la fina
flor peregrina
i en lo cor la bellesa
de sa promesa.
Torna a la casa seua,
creua que creua.
Lo cavall sembla a l'aire
la pols o el flaire;
i, com lo llamp que udola,
no corre, vola.
Al mig de sa carrera;
veu polseguera;
de cavalls allunyades
sent les patades;
ja son a prop les dures
cavalcadures:
ja se veuen les selles
d'argent novelles,
los tres germans pareixen,
se reconéixen,
cadascun fa una cara;
cosa més rara!
Els dos majors se miren,
pensen, deliren,
per sos esguards flameja
la negra enveja;
les mans van a les dagues
i al cor les llagues.
De sang està tenyida
la flor polida!
Lo bon donzell ressolla,
la sang li brolla,
mira a dreta i esquerra;
i cau en terra.
Ja li han furtat lo lliri
flor del martiri.
Ja fugen amb feresa
com aus de presa.
Si el pare preguntara,
qui sap on para?
«A los tres jorns que ixquerem
despareguerem;
ell pujà a la muntanya
que lo sol banya;
nosaltres per la serra
vérem la terra.»
Ha nascut en la fosa
vermella rosa,
la flor de les muntanyes,
llorers i canyes,
canyes blanques, vermelles,
lliris, roselles.
Passa un pastor i arranca
la canya blanca;
posant.li una llengüeta
fa una flauteta,
i assentat en la roca
toca que toca.
Al so de lo cant lliure
tot torna a viure;
les flors se bambolegen,
les aus parlegen,
lo flabiol canta i xiula,
piula que piula,
lo pastor sent rialla,
balla que balla,
fins canta l'oreneta
la cançoneta:
«Pastoret, deixa'm en pau:
calla, calla, no em nomenes,
que m'han mort en riu d'Arenes
per la flor del lliri blau.»
Lo pastor cap al poble
va del rei noble;
per les timbes devalla
balla que balla,
per los carrers s'enfila
de l'ampla vila;
succeeix que quan passa
voltant la plaça,
se veu al rei alhora
plora que plora
la mort del fill que n'era
blanc com la cera!
A lo palau la dida
lo pastor crida,
i en la cambra daurada
li dóna entrada.
Volten al rei dels pobles
sos fills i els nobles,
sos fills, que es tremolegen
i es bambolegen
i la mort en la cara
porten ben clara.
Lo flabiol al fill dóna
i així pregona:
«Mal germà, deixa'm en pau;
calla, calla, no em nomenes,
que m'has mort en riu d'Arenes
per la flor del lliri blau.»
Lo Rei a sos fills mira,
sanglota d'ira,
sos llavis tremolegen,
sos ulls purnegen,
«prompte! cavalls i espases,
llances i maces!
Pastor! tu pren la via;
seràs lo guia;
anem al riu d' Arenes,
riu de mes penes.
Vull plorar en la fosa
on ell reposa!»
Quart el estol arriba
a l'ampla riva,
lo sol el camp aclara
amb sa llum clara.
L'aucell per l'espai vola,
l'aigua mormola.
Lo rei besa la terra
que al fill soterra;
la besa i al cel crida
per dar-li vida;
i així, com una rosa,
s'obrí la fosa.
S'obrí la fosa i d'ella,
per meravella,
surten estols d'aucelles
d'ales vermelles,
papallones daurades,
boires rosades,
un rei molt ric en tratges,
cavalls i patges,
una nina agraciada,
sembla la fada!
i lo donzell que n'era
blanc com la cera.
Lo pare al fill abraça,
tornen a casa;
al aplegar li dóna
ceptre i corona,
per muller estimada
la bona fada;
dóna al pastor noblesa,
joies, riquesa,
als roïns germans desterra
lluny de sa terra,
i el flabiol canta i xiula,
piula que piula:
«Bons donzells, viscau en pau,
obreu bé per vostra glòria
que és vera virtut l'història
de la flor del lliri blau.» "
No hay comentarios:
Publicar un comentario