LA FLOR DEL LLIRI BLAU

VICTOR IRANZO SIMÓN 

La flor del lliri blau 

Rondalla 

La meua àvia me dia 

quan m'adormia: 
"Vols oïr la rondalla? 

puix dorm i calla. 
Tres fills un rei tenia, 

i als tres volia 
com se volen les coses 

meravelloses.

Los tres eren com nobles 

hereus dels pobles 
i lo més xiquet era 

blanc com la cera. 


Un jorn a sos fills crida 

lo Rei d'Armida 
a la cambra daurada 

i enjoiellada. 
Lo Rei pren la corona 

i així raona: 
— Si voleu ser tan savis 

com vostres avis, 
i que jo vos corone, 

lo ceptre dóne 
al que me porte el lliri 

de mon deliri. 

Tres cavalls, amb les brides 

d'argent guarnides 
amb paraments i selles, 

cinges novelles, 
relliguen a la porta 
que dona a l'horta 
com tot aquell que espera 

i se desespera. 
Lo pare als fills abraça 

dintre de casa; 
cavalguen e ixen fora 

tots a una hora. 

Camina que camina, 

van tots aixina 
per una terra estranya 

i una muntanya. 
El cami té tres vies: 

— Tu, quina tries? 
— Jo (lo major contesta) 

me'n vaig per esta. 
— Jo vaig en deretura 

de la planura. 

— Jo, puix, prenc la dreta, 
la més estreta. 

Lo major acamina 

i hostal no atina; 
un pobret se li acosta 

ja la llum posta. 
— Una almoina, per Déu, 

que sóc romeu. 
— No tinc moneda solta; 

una altra volta. 
Digam, digam on para 

la flor més rara, 
la que busque amb deliri, 

la flor de lliri. 
— Sempre, sempre a la esquerra 

creua la serra. 

Lo mitjà no es detura 

per la planura. 
Un vellet se li acosta 

ja la llum posta: 
Al pobre una almoineta, 

bona animeta. 
— No tinc moneda solta; 

una altra volta. 
Diga'm, diga'm on para 

la flor més rara, 
la que busque amb deliri, 

la flor del lliri. 
— Sempre, sempre a la esquerra 

creua la serra. 

Lo més xiquet camina 

ran d'una mina. 
— Una almoina, per Déu, 

diu un romeu. 


Prenga, germà, i no ho diga. 

— Beneït siga! 
— Per favor, no em diria 

on trovaria 
lo que busque amb deliri, 

la flor del lliri?  
— En la cova encantada 

la té una fada. 
Camina que camina,

troba una nina,
la nina és tan flairosa

com n'és d'hermosa, 
— Eixerida donzella:

per meravella, 
de la cova encantada

sou vós la fada? 
— Jo sóc, mel i ambrosia, 

què me volia? 
— Lo que busque amb deliri,

la flor del lliri.

Lo donzell ja se trova

dins de la cova.
La cova es d'or i marbre 

i al mig hi ha un arbre, 
les verdes branques plenes

d'aus i assutsenes: 
lo lliri al mig rumbeja, 

lluu i espurneja.
-- Pren la flor blava i bella, 

diu la donzella, 
pero jura voler-me 

sens fi ni terme.

Lo donzell sent reviure
lo dolç mig-riure,



porta en lo si la fina

flor peregrina 
i en lo cor la bellesa 

de sa promesa. 
Torna a la casa seua, 

creua que creua. 
Lo cavall sembla a l'aire

la pols o el flaire;
i, com lo llamp que udola,

no corre, vola.

Al mig de sa carrera; 

veu polseguera;

de cavalls allunyades 

sent les patades; 

ja son a prop les dures 

cavalcadures: 

ja se veuen les selles

d'argent novelles,
los tres germans pareixen,

se reconéixen, 
cadascun fa una cara;

cosa més rara! 



Els dos majors se miren, 

pensen, deliren, 
per sos esguards flameja

la negra enveja;
les mans van a les dagues 

i al cor les llagues.
De sang està tenyida 

la flor polida! 

Lo bon donzell ressolla, 

la sang li brolla,  
mira a dreta i esquerra;

i cau en terra.



Ja li han furtat lo lliri 

flor del martiri. 
Ja fugen amb feresa 

com aus de presa. 
Si el pare preguntara, 

qui sap on para? 
«A los tres jorns que ixquerem 

despareguerem; 
ell pujà a la muntanya 

que lo sol banya; 
nosaltres per la serra 

vérem la terra.»


Ha nascut en la fosa 

vermella rosa, 
la flor de les muntanyes, 

llorers i canyes, 
canyes blanques, vermelles, 

lliris, roselles. 
Passa un pastor i arranca 

la canya blanca; 
posant.li una llengüeta 

fa una flauteta, 
i assentat en la roca 

toca que toca. 

Al so de lo cant lliure 

tot torna a viure; 
les flors se bambolegen, 

les aus parlegen, 
lo flabiol canta i xiula, 

piula que piula, 
lo pastor sent rialla, 

balla que balla, 
fins canta l'oreneta

la cançoneta:
«Pastoret, deixa'm en pau: 


calla, calla, no em nomenes, 
que m'han mort en riu d'Arenes 
per la flor del lliri blau.» 

Lo pastor cap al poble 

va del rei noble; 
per les timbes devalla 

balla que balla, 
per los carrers s'enfila 

de l'ampla vila; 
succeeix que quan passa 

voltant la plaça, 
se veu al rei alhora 

plora que plora 
la mort del fill que n'era 

blanc com la cera! 

A lo palau la dida 

lo pastor crida, 
i en la cambra daurada 

li dóna entrada. 
Volten al rei dels pobles 

sos fills i els nobles, 
sos fills, que es tremolegen 

i es bambolegen 
i la mort en la cara 

porten ben clara. 
Lo flabiol al fill dóna 

i així pregona: 
«Mal germà, deixa'm en pau; 
calla, calla, no em nomenes, 
que m'has mort en riu d'Arenes 
per la flor del lliri blau.» 

Lo Rei a sos fills mira, 

sanglota d'ira, 
sos llavis tremolegen, 


sos ulls purnegen, 
«prompte! cavalls i espases, 

llances i maces! 
Pastor! tu pren la via; 

seràs lo guia; 
anem al riu d' Arenes, 

riu de mes penes. 
Vull plorar en la fosa 

on ell reposa!» 


Quart el estol arriba 

a l'ampla riva,
lo sol el camp aclara 

amb sa llum clara. 
L'aucell per l'espai vola, 

l'aigua mormola. 
Lo rei besa la terra 

que al fill soterra; 
la besa i al cel crida 

per dar-li vida; 
i així, com una rosa, 

s'obrí la fosa. 


S'obrí la fosa i d'ella, 

per meravella, 
surten estols d'aucelles 

d'ales vermelles, 
papallones daurades, 

boires rosades, 
un rei molt ric en tratges, 

cavalls i patges, 
una nina agraciada, 

sembla la fada! 
i lo donzell que n'era 

blanc com la cera.

Lo pare al fill abraça,

tornen a casa; 

al aplegar li dóna 

ceptre i corona, 

per muller estimada 

la bona fada;

dóna al pastor noblesa, 
joies, riquesa, 

als roïns germans desterra 
lluny de sa terra, 

i el flabiol canta i xiula, 
piula que piula: 

«Bons donzells, viscau en pau, 

obreu bé per vostra glòria 
que és vera virtut l'història 
de la flor del lliri blau.» "