rapsòdia bohèmia en clau de ditiramb
Per Sandra Dermark – sobre personatges de Victor Hugo,
amb fil musical de Queen
I.
És açò un somni, o és la realitat?
Obre els teus ulls i mira cap a amunt…
Sens escapar, en un racó atrapat…
Del teu despit impossible és fer fum:
calen molts ous i molt d’ibuprofen,
i tu no vols ni sentir ma ferum…
Jo no en tinc d’ous ni en tinc d’ibuprofen;
de simpatia aliena res no me’n cal,
no importa ni la direcció del vent
per a un bohemi fet d’aquest tergal,
que, tan prompte com toca el seté cel,
cau en la desesperació abismal…
*****************************
II.
Vull contar, sense plaer,
en torn al jove Grantaire.
És nat al port de Marsella,
s’acostuma a la botella
i també apren a lluitar.
Un dia mata un català:
d’un colp de peu massa fort
el xiquet li ha donat mort.
De sa mare s’acomiada
i els estalvis li demana:
“Mare, me’n vaig a París,
és urgent i molt precís.
Faré carrera de Dret;
un nou home m’haré fet”.
Una nova vida enceta,
no és precisament d’asceta.
Falta a classes cada dia,
tant en son trellat confia.
I viu, a la capital,
vida com un carnaval.
No creu en res, però heus ací
que descobre el seu destí…
El company més atractiu
desperta en ell desig viu,
però els seus ulls color de glaç
rebutgen besos i jaç
(Mais oui, donc, voilà Enjolras!).
Quant més el company s’aparta,
més vol ell que un llamp el parta.
Per la columna un calfred
li descen: dolor, destret…
I l’ardenta set l’espenta
a ofegar-se en absenta.
“Adéu siau, amant cruel,
de rínxols d’or i ulls de gel:
vaig a una altra realitat,
a enfrontar la veritat.
Tot i que no vull morir,
desitjo mai existir…”
***************************
III.
EL JO.
Veig una petita silueta – un efeb – un donzell…
L’ALLÒ
Chi all’esca ha morso
del ditirambo
spavaldo e strambo,
voglio veder lui
danzare il fandango
e tutto gira intorno alla stanza…
EL JO.
Llamps – trons – gota freda – trombes d’aigua – ensurt que glaça la sang
COR DE LES FADES VERDES.
Come on – you boy-child
you winner – and loser
come on you stranger – you legend – you martyr – and…
L’ALLÒ (director del COR DE LES FADES VERDES).
And SHINE!!
EL JO.
Un bohemi fet d’aquest tergal
no té qui l’estime, tots li volen mal…
COR DELS ESPERITS DE SUPERACIÓ.
Només és un bohemi miserable
d’ascendents marsellesos marginals.
Tot i que s’ha escollit en estes Falles
l’únic ninot que va a ser indultat,
deixem viure a aquest xic sa curta vida
i morir lliure d’aquest fred parany…
****************************
IV.
EL JO.
U, tan prompte com toca el seté cel,
cau en la desesperació abismal…
Digueu-me, m’anireu a alliberar?
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
Lliure, tu? En absolut, per descomptat!
COR DELS ESPERITS DE SUPERACIÓ.
Tingueu pietat!
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
Lliure, ell? En absolut, per descomptat!
COR DELS ESPERITS DE SUPERACIÓ.
Tingueu pietat!
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
Lliure, ell? En absolut, per descomptat!
EL JO.
Tingueu pietat!
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
Lliure, tu? En absolut, per descomptat!
EL JO.
Tingueu pietat!
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
Lliure, tu? En absolut, per descomptat!
EL JO.
Tingueu pietat! Tingueu pietat, tingueu pietat…!
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO!
EL JO.
Si us plau, si’s plau, sisplau, tingueu pietat!
L’ALLÒ, COR DE LES FADES VERDES.
Per mi, l’infern escons buits ha deixat…
ha deixat… ha deixat…
********************************
V.
aixina que et creus que
el meu cos és massa cairut
la meua ferum a aiguardent
i a suor de lluites al carrer
els teus ulls blaus disparen dards de glaç
els meus foscos ulls són les dianes
sempre encertes enmig del punt negre
aixina que et creus que,
tu, aroma de lavanda i roses
suau pell blanca i vetejada de venes
com el marbre de Carrara
o el sucre de llustre,
que el que dius és ironia, una figura retòrica
i m’estimes de veritat,
res de compassió, sinó vertader amor
per primera vegada
i per darrera vegada
per a nosaltres dos…
i em deixes morir en el meu estupor
mentre estic dormint
i la fuselleria artilleria armes blanques ens envolten
em deixes morir a traïció amb els meus vicis?
No.
Açò mai no m’ho pots fer, amor.
Ets un cabdill de veritat,
i mai gosaries ni tan sols pensar-ho.
En torn al meu jo el silenci, sol amb els meus pensaments
inquietantment sinistre
espero que tu seguisques amb vida
mentre recullo forces per a eixir d’ací…
**************************
VI.
mentre tot calla
despertar, de nou conscient:
EL LÍDER SÓC JO!!
*************************
VII.
Grantaire s’était levé.
L’immense lueur de tout le combat qu’il avait manqué, et dont il n’avait pas été, apparut dans le regard éclatant de l’ivrogne transfiguré.
Il répéta : Vive la République ! traversa la salle d’un pas ferme, et alla se placer devant les fusils debout près d’Enjolras.
— Faites-en deux d’un coup, dit-il.
Et, se tournant vers Enjolras avec douceur, il lui dit :
— Permets-tu ?
Enjolras lui serra la main en souriant.
Ce sourire n’était pas achevé que la détonation éclata.
Enjolras, traversé de huit coups de feu, resta adossé au mur comme si les balles l’y eussent cloué. Seulement il pencha la tête.
Grantaire, foudroyé, s’abattit à ses pieds.
KOНEЦ.
