"La Reina de la Neu" des d'un altre punt de vista
Conte de Jean Lorrain ("Neighilde")
traduït del francès per Sandra Dermark
19 d'abril de 2015
PREFACI.
Sota els cels rúfols de desembre, mentre els transeünts alletjats pel fred es dónen pressa a les esquines de les voreres i la tramuntana tormenta amb ferocitat de gata els emparracats atordits al dur paviment, com seria de dolç poder tornar a descendre dins el passat, poder tornar a ésser infant i, ajagut vora les rogenques brases, dins la calidesa de les cambres closes, quin repós i quin consol seria per als pobres ulls desenganyats per la vida recobrar-se amb l'encant dels vells llibres d'imatges, dels vells llibres de regal il·lustrats d'altres temps, i de poder encara creure en els contes!
Aquests contes, que hom ha reemplaçat avui dia amb novel·les d'aventura i de ciència ficció, aquelles meravelloses històries que parlaven al cor mitjaçant la imaginació i que preparen a la pietat mitjaçant ingeniosos motius de compassió per quimèriques princeses... en quina atmosfera d'encanteri i de somni, en quin èxtasi de petita ànima enlluernada i tremolant han bressolat els primers anys de la meva vida! I quant em planyo al fons del meu cor pels infants d'aquesta generació, que lligen a Jules Verne en comptes d'Andersen!
Les pràctiques famílies d'aquests xiquets no saben pas quina joventut estan preparant per a tots aquests futurs genets de bicicleta. No hi existeix al món emoció poc delicada que no resti sobre l'amor a les meravelles.
En quant a mi, juro que els he adorats amb una adoració quasi salvatge, els contes avui dia proscrits i desdenyats; i eren contes brumosos, trempats de lluna i de pluja, sembrats de flocs de neu: contes del Nord, car jo no he conegut, fins a molt tard en la vida, l'encanteri assollellat del Migjorn.
Fou vora l'oceà Atlàntic, remorós i glauc, perpètuament estriat d'escuma, dins una petita vila costanera assetjada pel vent de ponent, on jo vaig passar tota la meva infantesa. Des de novembre, no n'hi havia més que calamarsades i borrasques, i, durant les nits, pesants paquebots solcaven la longitud dels molls amb sinistres "uuh uuh uuh" de mussols gegantins. Els contes que ens portaven els barbuts llops de mar, enfonsats fins a mitja cuixa en botes de pluja que regalimaven, tenien la mateixa olor que llurs narradors: a bruma, a neu fosa, a calamarsada i a mar; es tractava més de nits que d'aurores i de naufragis a la llum de la Lluna que d'alegres cavalcades pels matins vermells; però adorava llur melanconia, on voletejava, al ras de les onades, una meravella un poc ingènua, feta d'esperança i de perill, una poesia d'ànima simple aterrada per la cruel força dels elements, però atendrida per la nostàlgia i, malgrat tot, sostinguda per la fe en el retorn.
A la sala d'estar, rebiem el capità del vaixell, l'armador de la drassana, els agents d'assegurances que havien vingut per algun sinistre, i, mentre els senyors conversaven sobre negocis, una bella mà amb el canell ornat d'una polsera d'or fullejava amb indolència les pàgines il·lustrades d'un àlbum de contes, de contes de fades dels quals una dolça veu femenina ens explicava les estampes; car s'apropava el Nadal i la temporada de regals començava. Pero quant als llibres enquadernats en cartoné daurat jo preferia els relats narrats a la cuina, enmig de les serventes que tremolaven, per homes amb impermeable i boina a rosca. Llurs històries em semblaven molt més veritables, d'una fantasia alhora més vívida i més llunyana, i, entre aquells relats de llops de mar, n'hi havia un sobre tot que m'encantava, un nostàlgic i inquietant conte nòrdic que després retrobaria escrit per Andersen, però que, per boca d'aquells rudes islandesos, prenia la salvatge intensitat d'una cosa viscuda i retrobada, car s'havien segurament creuat amb ella per l'inquiet oceà, durant el curs de llurs perilloses travessies, aquella pàl·lida Reina de la Neu el record de la qual m'obsessiona i em captiva encara.
Oh! Aquella Reina de la Neu, dempeus dins la vermellor immensa del seu etern palau buit! Quant l'amava i la temia alhora, aquella reina petrificada, com letàrgica, de les abelles blanques, aquella verge augusta de les pàl·lides visions de l'Àrtic! Aquella immòbil i planejant viatgera de les llargues i clares nits d'hivern! La Reina de la Neu i el seu trineu de bruma espectral...
Dins la meva aterrada imaginació, la veia passar impassible, molt alt al cel, en mig d'un blanc maelström d'abelles lleugeres com flocs; enormes corbs negres volaven en torn a ella, cridant la fam, cridant l'hivern; sobre els seus muscles, una gran capa de raigs de lluna flotava, desmesuradament llarga, dins la nit; i, per les fortes gelades, per a mí era també ella qui, amb les puntes dels seus glacials dits, dibuixava sobre les llunes de les finestres les grans flors fantàstiques i les arborescències del gebre, i jo sempre tenia por, a mitjanit, de veure surgir a través del vidre de la meva finestra els seus ulls apagats i el seu lluminós front, car havia escoltat la llegenda amb atenció i sabia que, quan la Reina de la Neu et mira, la seva ànima és a un altre indret i els seus ulls no et veuen pas: ella és allà, allà, molt més enllà de l'oceà Glacial Àrtic, dins les glaceres polars, allà, molt més enllà dels estrets i les ensenades:
...més enllà de mars i oceans,
on dormen els futurs hiverns,
a dins l'etern palau de glaç.
De tots els contes sentits, llegits i fullejats durant la meva infantesa han nascut aquestes Princeses d'ivori i embriaguesa: son fetes d'èxtasis, de somnis i de records. Altres figures, aquestes més misterioses, aparéixen per fi aquí i allà, sota el clar de lluna i la neu que cau suaument, dins la màgia glaçada de les nits d'hivern... Captives dins urnes de cristall, com si fóren benaurades màrtirs, elles descenen a la deriva per les aigües lentes dels rius o dormen sota els coralls blancs dels boscos immobilitzats pel glaç: els gnoms vestits de verd vetlen per elles i són les reines de gebre i de son, les albes princeses de l'Hivern.
La rondalla és la mateixa, els rondallaires l'han brodada...! La diversitat dels textos no fa altra cosa que comprovar, una i altra vegada, la bellesa del símbol i l'antiguitat del conte, l'antiguitat, aquesta noblesa de les rondalles.
NEUHILDE
Conte de gebre i de son
Potser Neuhilde llarg temps viatja.
Un trineu blanc, cobert de glaç,
l'emporta, sobre un lleuger núvol,
els climes millors travessant.
Un trineu blanc, cobert de glaç,
l'emporta, sobre un lleuger núvol,
els climes millors travessant.
Com un puntet en mig dels núvols,
es veu volant, al cel nevós,
per sobre dels estols de grues,
Neuhilde i el trineu boirós.
Els vells llops que a la neu es giten
udolen dins el bosc desert,
i els corbs canten a cor per ella,
cridant la fam, cridant l'hivern.
Travessant tempesta i borrasca,
ella va, amb els dits gelats,
a collir les grans flors estranyes
que la finestra han estelat.
L'infant que dorm dins la mansarda
s'agita de por al seu llit,
creu que Neuhilde ara l'observa,
però ella ni tan sols l'ha vist.
Es troba al més nord de Noruega,
més enllà de mars i oceans,
on dormen els futurs hiverns,
a dins l'etern palau de glaç.
En torn a ell, hi flotava un monòton encís dins l'ambient, tot ple de pal·lidesa blanca amb reflexos rosats, tot el palau ple d'icebergs, estalactites i estalagmites enceses per l'aurora boreal... altres sales estaven obertes a l'infinit, desesperadament vastes i buides, els vents polars corrien follament per elles, i, de dia i de nit, la neu hi volava desprenent-se en flocs, perseguda i espentada als angles pels tallants vents del nord.
Aquests eren els guardians del palau. Emboscats als portals, impedien amb llurs alens tallants que la neu i el gel segellaren les portes, i, igual que un immens corall, mil agulles de glaç s'enfilaven cap al cel nocturn, rígides i gegantines, plenes de tots els focs de l'aurora i de tots els canviants reflexos de l'arc iris. Espectral i esplèndid, el palau de Neuhilde refulgia com un prisma enmig del silenci i de les glaceres del Pol Nord, reunides per l'hivern.
Etern hivern, eterna angoixa, eterna nit incendiada i besada per les aurores boreals, i el petit Kai vivia dins aquesta angoixa, dins aquesta solitud i aquest silenci fosc i rígid de fred sota les seves aspres pellisses, però insensible al sofriment, transformat en glaçó ell mateix des que Neuhilde havia posat les seves mans de gebre sobre el seu cor; indiferent a tot, de veritat, al·lucinant per l'esplendor de les vastes sales esclatants i buides, i de l'obfuscant vertigen de llurs voltes, plenes de tenebres i d'estels.
Des de quants anys es trobava allí? El petit Kai no ho sabia en absolut. Havia perdut la noció del temps en perdre la memòria. Quan li tocà el cor, Neuhilde havia apagat totes les flames que ardien allà dins; ja no se'n recordava de la vila escandinava on havia jugat, quan era un infant, a la Plaça Major, tota ressonant de crits i del terrabastall dels carruatges, ja no se'n recordava del vell raval de carrers foscos i tan estrets que la gent que vivia a les mansardes els uns en front dels altres es visitaven els uns als altres amb taules llançades com a ponts d'una casa a una altra, i, per tant, que dins aquell raval d'aquella vila, al cinquè pis d'una vella i alta casa d'artesans, hi vivia una vella àvia de veu tremolosa que el petit Kai coneixia molt bé, una bona iaia de blancs cabells que, durant els grisos dies d'hivern, explicava llegendes a dos petits infants asseguts als seus peus davant la llar de foc, que ja es parlaven d'amor.
I el petit Kai havia sigut un d'aquells infants. El petit Kai havia viscut, temps era temps, a la llunyana i poblada vila escandinava que ressonava amb el terrabastall dels carruatges i els crits. Un xicot abrigat entre altres xicots coberts amb pellisses, que havia molt sovint patinat a la Plaça Major, plena de trineus, durant els mesos d'hivern; però Kai havia oblidat el seu nom i el nom de l'àvia, i el nom del carrer, i el nom de la vila on els flocs de neu es deixaven caure durant sis mesos a l'any, clapant amb suaus cosetes blanques la uniformitat d'un cel gris.
Oh! L'eixam blanc dels grans flocs de neu dins l'aire silenciós, sempre més freqüents, sempre més dens, amb quina curiositat divertida els observava aleshores dansar, amb el nas pegat als vidres de la petita finestra, a la llar de la bona iaia, amb aquella petita finestra que, durant el mes de juny, estaba tota en flor, plena de pèsols d'olor i de caputxines, i tota emmarcada de gebre en hivern! I els relats de la vella àvia anomenaven a aquests flocs abelles blanques, deia que aquelles tenien una reina com les abelles d'or de l'estiu, però era una reina de glaç, amb raigs de lluna glaçats sobre els muscles per espatleres i per ales, i una llarga capa de gebre folrada amb neu boirosa, que el seu "rusc" es trobava més enllà del Cercle Polar, i que era un palau monòton i immòbil, tot construït amb glaçons, un enorme palau espectral de altes sales desertes, d'esclatants cúpules transparents i rígides, eternament incendiat per l'aurora boreal.
I aquella reina s'anomenava Neuhilde, i el petit Kai l'estimava i la temia. Oh! Aquella petrificant i letàrgica reina de l'hivern, aquella verge augusta de les pàl·lides visions de l'Àrtic! El petit Ka l'havia estimada, i molt l'havia temuda alhora, car la veu tremolosa de la iaia la feia tan viatgera i errant, i, les nits de desembre, podia succeir que qui mirava al cel potser veuria aparéixer el trineu de la reina.
Oh! Aquella Reina de la Neu, amb el seu cercle de vells llops asseguts a la vora dels fiords i udolant a la mort... de quina deliciosa angoixa, de quin terror contundent omplia aleshores l'ànima del petit Kai!
Ara, era el seu captiu. A força d'estimar-la, havia atret la letal mirada de la reina, i Neuhilde havia volgut per a ella sola i per a cap altre la petita ànima del petit Kai. Reposant sobre les sines reials, enfonsat en el gebre d'un pit glacial, Kai havia conegut els horrors i els terrors dels viatges atravessant núvols, sobrevolant viles, estrets i mars; grans estols de cigonyes s'havien quedat estupefactes davant ell; davant ell, estols de bruixes volant en escombra s'havien dispersat cridant entre els llamps de tempesta; i mariners havien fet el senyal de la creu al veure passar, davant de les veles, el trineu que l'emportava.
Havia vist fugir, sota els seus peus, torres de catedrals, gàrgoles i gegantins arcàngels daurats que tocaven la trompeta al més alt dels campaners, fortaleses sobre muntanyes, monasteris a les valls, ponts sobre rius i rius a les ruralies; i grans abelles blanques giravoltaven sempre al voltant d'ells, molt alt al pàl·lid cel; en torn a ells, enormes corbs voltaven amb les ales desplegades, mentre, davant del trineu, dues enormes gallines blanques volaven silencioses; i el petit Kai hauria volgut resar un parenostre, però Neuhilde l'havia besat al front i el petit Kai havia oblidat les seves oracions, un gran fred s'havia apoderat d'ell, i, de dolor, havia volgut cridar a Gerda, Gerda, la xiqueta que, dins la vella llar del raval, davant les cendres de la llar de foc, escoltaba amb ell els relats de la iaia, però Neuhilde havia posat la seua mà sobre el cor de Kai, i ell no se'n recordava més del nom de Gerda ni del de llur vila natal; ni del nom de l'àvia, ni del seu propi nom, però, de sobte, havia deixat de tenir fred. Un benestar s'havia apoderat d'ell, al mateix temps que la lluna plena brillava, com augmentada, més redona entre núvols de nacre, i que la capa de Neuhilde flotava desmesuradament llarga enmig d'un vol més dens d'enormes aus nocturnes: i, entre la suavitat i l'escalfor, el petit Kai s'havia adormit.
No havia despertat pas des d'aleshores.
Va ser aleshores quan Gerda penetrà dins la sala. Gerda era la xiqueta que, durant els llargs vespres d'estiu, asseguda al bord de la teulada de la seua altíssima casa, sobre un petit banc que havien fabricat entre els dos, i posat per als dos entre ambdues finestres, la seua i la de Kai, mirava amb ell el vol de les orenetes i com flotaven en la brisa les flors de lligabosc.
Arraulida als peus de la iaia, ella havia escoltat més d'una vegada el conte de Neuhilde, i creia, com Kai, en l'existència de les abelles blanques i en el glacial encís del palau de la Reina de la Neu, més enllà del Cercle Polar, al país de l'hivern perpetu. Estimava Kai amb amor vertader, i, quan ell havia desaparegut, havia partit a la seva recerca i, per a retrobar-lo, havia deixat la vila, la bona iaia dins la mansarda i la vella llar del raval.
Havia partit i començat el seu viatge cantant una nadala, plena de confiança i del seu petit cor valent, i, per a retrobar el petit amic perdut, havia interrogat al riu i als joncs, a la ruralia i a les flors, i, dins l'immens univers monòton i trist, havia caminat per hores i per dies, per mesos i per anys, sense rendir-se, trobant-se ella encara en l'edat de l'esperança.
I la natura i el trist univers s'havien compadit d'aquesta xiqueta... Per a conduir-la al País de les Fades, una barca havia soltat amarres; per a que passés per entre ells, vells salzes recargolats s'havien súbitament apartat; granotes màgiques li havien donat la benvinguda, i, en una illa amb reputació de perillosa, l'havia acollida una velleta una mica fetillera, simpàtica però no obstant inquietant, sota un immens barret de roses grogues. Gerda havia àdhuc desarmat les fades. Sota la pinta d'or que, mentre recorria els seus rossos cabells, devia adormir la seva memòria, ella havia guardat el record; flors exiliades al fons de la terra havien ressorgit amb les seves llàgrimes, les pervinques havien parlat i Gerda havia aprés de llurs corol·les, que són llurs boques, on s'amagava el petit Kai; i Gerda havia représ la seva ruta creuant el monòton i trist univers.
Una vella cornella li havia servit de guia.
Seguint el seu consell, li havia caigut en gràcia a un fill de reis, però havia captat, al mateix temps, l'atenció d'una princesa, i havia pogut escapar del perillós honor de l'ofici de favorita reial; els somnis que aquesta havia inspirat havien protegit la fugida de la nostra heroïna, que, amb la caiguda de la nit, havia pogut escapar del palau, però li esperaven altres perills i altres aventures.
Uns roders s'havien apoderat d'ella dins un bosc ple d'horrors nocturns; se l'havien emportat, presonera, a llur caverna, se li havia accelerat la respiració sota el ganivet d'una ogressa; però, miraculosament salvada per la filla dels lladres, una terrible petita salvatge encisada pels seus grans ulls verds, els seus cabells d'or i la seua blanca pell, Gerda havia recobrat la seua llibertat i arribat, muntada sobre un ren, a les dilatades estepes dels confins del regne de Neuhilde.
Ella havia errat durant mesos sota el cel rúfol i el tallant vent del nord, enviada de cabana en cabana, i recomanada per les fetilleres lapones a les de Finlàndia; després, el seu fidel ren va haver d'abandonar-la, i, tota sola, tremolant amb el seu vestit de vellut carmesí i la seua gran gorra de plomes de cigne, havia arditment penetrat dins el territori de Neuhilde. La Reina es trobava aleshores absent, cridada pel deure a causa de les gelades a Sicília, on els ametlers estaven en perill (ella hi havia anat a assegurar la collita), i, malgrat els vents polars que muntaven guàrdia a les portes, amb els rostres de gebre i els alens tallants, Gerda havia entrat dins el palau.
Després de la vintena sala, ella trobà Kai adormit, captiu dins el seu pilar de glaç, s'agenollà sota els remolins de neu i va entonar dolçament la nadala que cantaven abans els dos dins la mansarda amb les petites ventanes cobertes de flors de glaç, a la vella casa del raval:
Ja ve, de roses blanques coronat, el Nadal;
el dia que nosaltres veurem el Bell Infant.
I el pilar s'havia esquerdat de dalt a baix, i el petit Kai va lliscar, per la blava fissura, fins als peus de Gerda, que li havia llançat els braços entorn del coll:
El grèvol i el vesc resten verds en hivern,
els fruits més humils són avui escollits.
Ja ve, de roses blanques coronat, el Nadal;
el dia que nosaltres veurem el Bell Infant.
I, sota l'escalfor de les llàgrimes, havent-se fos el glaç que enduria el cor del petit Kai, ell es va despertar, va recobrar la memòria, va reconéixer Gerda, va balbucejar un parenostre, el nom de la bona àvia i els de la seua vila, del seu raval i del seu carrer, i, de la mà de la seua petita amiga, va fugir amb grans passes del palau de Neuhilde. Van creuar així, tots dos, la glacera, la estepa, i, finalment, la ruralia, els camps ja verds amb les espigues d'ordi de març, la ruralia ja blava amb les pervinques d'abril, i, pertot arreu, per tota la ruta, els campanaris dels pobles repetien, com a tornada, la humil i divina nadala:
Ple de roses blanques floreix el cor salvat;
el dia que nosaltres veurem el Bell Infant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario