THE APPLE, THE PEAR, AND THE PLUM: SCENE II

LA POMA, LA PERA I LA PRUNA

ó

LA RECERCA DEL PROMÉS PERDUT

per Sandra Dermark

ACTE PRIMER

ESCENA II. UN JOVE I UNA NOIA

Aquesta història es desenvolupa durant l’Edat Moderna, quan els monarques oferien a llurs vassalls províncies per a que les governaren en nom de l’autoritat reial. 
Hi havia aleshores, al cor del nostre continent, una terra de castells i elegants torres, clars rius, boscos i praderies plenes de flors, i més d’un alt corser, el rei de la qual vivia en un preciós palau, construït i decorat sense comparació, als afores de la capital del regne. Podria ser qualsevol país, àdhuc el teu, lector o lectora, on tu vas nàixer i créixer, o aquell on vius. La nostra història comença allà, dècades després de la llarga i cruenta guerra que havia devastat totes aquelles regions després de trenta llargs anys, però no a la cort reial, sinó a províncies, entre gent més senzilla, però tot i així distingida i elegant.
Als llindars més llunyans d’aquell regne, en una d’aquestes províncies, una regió de relleu suau solcada per refrescants rierols, amb bells camps de cereals, praderies, granges, uns poblets i una vila amb teulades vermelles i color carabassa, s’hi destacava un esplèndid castell barroc, envoltat de magnífics jardins, sobre un tossal. Dins aquella noble mansió de setanta cambres i dotzenes de teulades, coronada per altives torres, vivien els comtes que imposaven una llei dolça però severa en aquell indret. Passant per un preciós fruiterar tot plantat de daurades prunes clàudies, sucoses cireres i dolços albercocs, un gran caminal de castanyers recorria la carena des de les portes del casal fins a la plana, on el riu més ample de la regió passava per la vila capital. Ja dins el jardí, a l’altre extrem del caminal, més castanyers oferien flors en primavera, ombra a l’estiu i fruits a la tardor. També hi creixien alts til·lers i preciosos parterres amb flors de vius colors com lliris blancs i vermells, narcissos, iris i jacints. I, al mig del jardí, hi havia un estany que servia d'imponent mirall al casal, amb una font al mig de la qual s’alçava una estàtua d’una ondina de bronze, d’un verd blavós, amb els ulls d’or pur, que feia brollar un sortidor d’aigua del nenúfar que duia a les mans. Però l’orgull d’aquell paradís eren dos arbustos. D’un costat de l’entrada del castell, a mà dreta, destacava un espinalb; i a l'esquerra, un roser escarlata, que, durant la meitat de l’any, estaven coberts de precioses flors que somreien al sol. Amb el pas dels anys, els dos arbustos, mentre creixien, s’havien anat entrellaçant, formant un preciós arc de verdor i de flors. Amb el pas dels anys, els dos arbustos, mentre creixien, s’havien anat entrellaçant, formant un preciós arc de fulles i flors. No molts infants tenien la sort del parell que hi vivien: el jove vescomte i la “noia bruna”, que s'estimaven tant com aquell albespí i el seu roser.

Ell era de cabells rossos i ulls blaus com l’acer, i es va fer més alt i cepat cada any. Ella tenia els cabells castanys, més llargs cada dia, i els ulls negres. Els pares d’ell tampoc eren tan lletjos, i contrastava força la voluptuosa comtessa, semblant a una matrona de Rubens, amb el seu espós, d’espatles més estretes i que lluïa un bigoti, un mostatxo clapat de gris una mica démodé.

El comte havia conegut la comtessa en una altra província del mateix regne, quan els dos encara eren molt joves (ni adolescents, ni tampoc adults), durant aquella gran guerra sagrada que havia durat sis llargs lustres. Ell havia sigut un dels més fidels servents de Sa Majestat; un veterà lleial i orgullós de la seva obediència, que executava les ordres reials sense qüestionar-les si al missatge hi estava escrit “NO FEU CAP PREGUNTA”, podia guardar un secret amb el silenci de la tomba i havia menat regiments, un batalló sencer, cap a victòries decisives; ella havia sigut com una mare per a tots els infants orfes de la província. Els dos eren esposos fidels, bons governants, i pares exemplars: el guerrer, més estricte, i la dama, més amable, es completaven l'un a l'altre com només la disciplina i la dolçor juntes poden fer-ho.

El vescomte era l’únic fill dels senyors feudals: la comtessa va quedar estèril després del seu naixement. Era un nen estimat, ros i delicat, tractat amb tanta cura com un príncep i adorable com un angelet rococó. S’hauria sentit sol de no ser per la noia bruna. La va trobar una criada a l’entrada, dins un cistell, una nit d’agost amb lluna. Les febres d’aquell estiu havien acabat amb moltes vides a la regió, i el cura de la parròquia ja tenia plena la Llar d’Orfes de la vila, entregant als grans propietaris de la contrada els infants sense pares dels quals l’Església no es podia encarregar, entre ells aquesta filleta adoptiva per als senyors feudals, aquesta germaneta per a llur hereu. D’ençà que els dos infants, una criatura de pocs dies i un nen de tres anys i mig, van créixer com germans durant la resta de llurs vides. I, tot i que no eren germans, s’estimaven com si estigueren units per llaços de sang.
Amb el pas dels anys, va quedar clar que eren prou diferents com el dia i la nit: ella era àgil i activa, trepava als arbres i corria com un esquirol, i no podia romandre quieta durant molt de temps. No era molt destra amb l’agulla, i totes les puntades li eixien tortes: la governanta deia que tenia mans de ferrer, que es quedaria per a vestir sants i que seria un miracle que ella fes una puntada decent. La seva “agulla” favorita no era altra cosa que una espasa de fusta de til·ler, amb la qual solia jugar als duels amb el seu germà adoptiu. Ell era tranquil, dolcet i gentil com un pollet, i li agradava més llegir, sobre tot les cròniques de la guerra que havia durat tres dècades del segle anterior, durant la qual son pare havia mostrat tant de valor i d’intel·ligència, i guanyat tan importants batalles, igual que feren molts altres herois que el minyó admirava, entre ells cert rei estranger, del cor del qual brollà una rosa d’un vermell molt més intens que el color de les del jardí, quan trobà la mort més bella i més dolça d’entre totes. Però també sabia defendre’s amb una espasa, ja que esperava combatre en una guerra de veritat quan fóra gran, i que els seus propis descendents també lloaren els seus fets d'armes.

Però aquelles diferències poc importaven quan es tractava d’amistat. De fet, els dos infants eren quasi sempre inseparables.
Cada dia d’estiu, en plena vesprada, el vell matrimoni de governadors es dedicava a sestejar durant una o dues hores a la cambra conjugal, així com feien al mateix temps molts altres habitants del casal, mentre els dos inquiets infants passaven el temps al jardí. Quina tortura deuria ésser per a llur governanta quan especialment la noieta, que intentava en va divertir-se dins de casa en dies tan assolellats, insistia en romandre desperta! A vegades, es feia l’adormida, i, mentre sestejava la governanta ignorant de com eren les coses, ella s’aixecava, despertava el noiet, i cap a fora tots dos! Per sort, les governantes dormentes eren molt fàcils per a escapar d’elles a la mèu-mèu! Si els descobria passejant pel jardí el comte governador, o la severa institutriu, rebien una severa reprimenda, però ella sempre responia rient-li a aquella persona a la cara amb un posat desafiador!

El petit vescomte i la seva germana adoptiva passaven les hores d’oci jugant, exercitant-se i llegint rondalles, explorant llurs racons preferits, perseguint papallones i altres bestioles, sota l’espinalb i el roser... a cor què vols durant tres quarts de l’any. O s’entretenien fent corones de flors, amb les quals es coronaven l’un a l’altre. O, estesa una xarxa entre els dos arbustos, prenien sengles raquetes i es passaven una pilota l’un a l’altre, fins que, assedegats per la calor del dia i pels partits que jugaven, sadollaven la set a l’estany d’aigües cristal·lines, on sovint aterrava la pilota. O aprenien a nedar a l'estany de l'ondina, davant la supervisió de llurs pares, sovint desafiant-se l'un a l'altre a veure qui aguantava la respiració més temps sota l'aigua. Potser en terra el minyó fóra maldestre, però seguia sota la superfície quan la seva germaneta adoptiva es veia forçada a treure el cap. I, quan no s’estaven divertint, a la taula o al llit, els dos infants estudiaven i aprenien esgrima, ja que, malgrat el fet de que el comte inicialment no volia ensenyar la seva filla adoptiva a combatre amb l’espasa, finalment la passió d’ella el va convéncer, i aleshores ell va decidir ensenyar-li a la noieta tan noble disciplina, i no només al seu hereu.

Era en províncies, eren de bona cuna i realment no hi havia res que pugueren fer; però encara eren infants, i tenien tot llur petit món per a descobrir, com ens ha passat a tots durant la nostra infantesa!

A l’hivern, s’interrompia aquesta gresca i no podien pas tenir aquest goig: el jardí quedava cobert d’una suau capa blanca, l'estany es cobria d'una capa de gel (malgrat que ambdós infants tenien cadascú un parell de bons patins, el comte es preocupava molt per ells i mai els deixava patinar) i els arbustos del portal es transformaven en un trist arc d’espines, sota el qual prenien cos ninots de neu i es lliuraven batalles inofensives, amb bastions de glaç i amb projectils freds i suaus. I, quan esclatava una de les aleshores freqüents tempestes d’hivern, solien llegir a l’habitació que compartien, i escoltar contes explicats per llur governanta en veu alta vora la llar de foc. Sovint nevava a fora, queia la neu arremolinada i els flocs de neu semblaven dansar constantment.
Aquelles nits de tempesta, les finestres del casal es cobrien de belles i blanques flors de gebre, i, per a veure com les lleugeres volves ballaven una inquieta i apassionada dansa, cada infant escalfava un reial d'argent amb les seves petites mans i el seu pit, per a després aplicar les monedes, ja calentes, sobre els vidres gebrats. Així es formaven dues petites espieres d'una perfecta forma circular, per les quals observaven la violència de la tempesta i l'auster paisatge blanc. Des del jardí, si hi hagués hagut una persona entre els parterres nevats algun procel·lós vespre d'hivern, podria haver vist, a la finestra més gran del primer pis, un parell de dolços i brillants petits ulls plens de tendresa, molt simpàtics, un d'ells blau com el dia i l'altre negre com la nit. Eren el petit vescomte i la seva única amiga humana, que miraven curiosament la tempesta de neu.
No em puc recordar de llurs noms, però això poc importa. El que sí importa, en aquesta història, són els fets que van succeir a aquestes dues persones. Ergo, deixem que els fets parlin per sí mateixos, des d'un vespre de tempesta com els que he començat a descriure.

-La Reina de Glaç ens ve a visitar -solia dir la governanta, una dona prima i de cabells negres que semblava molt severa, però que estimava els dos infants i volia el millor per a ells.

I, a continuació, els va explicar la llegenda segons la qual aquella jove monarca recorria el món cada hivern, cercant els fragments del mirall que ella havia trencat al descobrir les intencions del seu regent; perquè ella coneixia l’efecte d’aquelles punxegudes estelles.

-Durant les llargues nits d’hivern, ella vola amb les ales de la tempesta sobre rius i llacs, per boscos i carrers, deixant la blanca fredor de l’hivern per allà on passa. I quan mira per una finestra, la lluna d’aquesta es cobre d’estranyes flors de glaç. És ella qui les crea, són la seva signatura.

-Pot vindre la Reina a visitar-nos? La neu, el glaç, les flors de gebre de les finestres...- preguntava el noiet ros, d’aleshores sis anys. Encara eren infants, i tenien a llur abast les proves per a creure en les fades i en altres éssers màgics. Els dos, des d'aquell moment, van creure que el que deia la bona dona era veritat: de tal forma, els infants petits i àdhuc els grans tenen aquesta facilitat de creure en la veritat del que veuen, no importa res si el que veuen, o potser si el que creuen veure, no siga pas sempre la veritat.

-Si ella no ha faltat mai a la seva visita al nostre feu! Tot allò és obra seva!

-Però… podria entrar aquí dins i fer-nos companyia? - va preguntar la nena, amb certa curiositat i una mica de preocupació per la dissort de la Reina de Glaç.

-Deixem que entri! -va respondre el seu germanet adoptiu amb una mica d’ironia, i amb aquell to desafiador però tranquil tan propi d'ell. - Però les flames la deixaran líquida!

I tots tres van riure, i la governanta va acariciar els cabells dels dos infants, i els va explicar altres històries: la del ciclop Polifem, la de la nena de vermell que conversava amb el llop ferotge, la d’una parella reial, separats per la guerra i la calúmnia, que finalment es van reunir...

Una procel·losa nit d’hivern, quan el vescomte tenia set anys, tenia un somni de batalles i glòria quan el va despertar la tempesta, es va aixecar del llit, vestit amb el seu camisó, i, en agafar la xicra d’aigua de roses que la governanta posava a la tauleta de nit a disposició dels infants per si es despertaven amb set, no va poder resistir la temptació de mirar per l’espiera redona que havia fet amb una moneda d’argent posada sobre el gebre de la finestra. La nena bruna dormia com una soca. Ell va veure aleshores milers de volves de neu que queien i giravoltaven i queien, i, en mig d'aquell eixam d'abelles blanques, una gran volva de neu que va caure sobre l’ampit de la finestra. Aquella volva, a penes havia caigut sobre l'ampit, va créixer i arrodonir-se de mica en mica, prendre gradualment forma humana i transformar-se en una pàl·lida però atractiva dona jove, tan alta i esvelta com atractiva i distingida: una dama més rossa que ell, quasi de cabells blancs, i amb els ulls molt grisos i brillants, com dos estels de cristall transparent en un clar cel nocturn d’hivern, però que no traïen cap emoció. L’abric que duia era fet d'una roba composta de trilions de minúsculs cristalls de glaç, brillants i punxeguts com una gasa de diminuts estels d’argent i d’or blanc. I, sobre els seus rínxols color platí, recollits al clatell, duia una corona del mateix material blanc i lluent de l’abric, envoltada de punxeguts i brillants cristalls transparents que semblaven caramells de glaç.

La bella dama es trobava allí posada de peu, com una au, a l’ampit de la finestra. Era una jove delicada i fràgil com una nina de porcellana: el rostre i els braços semblaven fets del glaç més pur, àdhuc les venes es podien veure a través de la pell transl·lúcida, i, en mig d'aquell glaç, els ulls brillaven com diamants i les dents com perles nacrades. Per cert, ella no caminava, no tocava l'ampit de la finestra amb els peus, sinó que més bé volava o flotava en l'aire.
La seva era una bellesa sinistra, inquietant, però ell restà mirant per la lluna coberta de flors de gebre, sense poder deixar d’admirar aquella visió.

Segur que ella hauria vist el nen, perquè ella també va mirar per la finestra i el va saludar amb la mà mentre li dedicava una penetrant i freda mirada, acompanyada d’un tímid somriure. 
Eren, per a ell, uns ulls lluents, vidriosos i inexpressius com els de les nines de porcellana de la seva amiga, però intensos i glacials, tan glacials que ardien, que ardien dins el seu pit i dins el seu cap, com si vulgueren llegir tots els records i els secrets que ell guardava dins el cor i a la ment.
Es van mirar als ulls durant uns deu segons, fins que ella se’n va anar volant, com una gran àliga blanca, en mig de la violenta tempesta de neu, mentre el nen recolzava tant com podia les dues mans contra la finestra, per què la Reina no hi pugués entrar.

I, quan ella finalment s'havia envolat, sorprés pel que havia vist, ple de curiositat i d’inquietud, va gitar-se ràpidament de nou al llit, sense poder traure’s la Reina de Glaç del cap.
Tota la nit, ell restà despert amb la seva angoixa, car creié escoltar una gran àliga blanca que colpia la finestra amb les ales.

Al dia següent, la finestra estava coberta de fràgils flors de gebre.

I van passar un parell de mesos… i ja era primavera de nou: el sol va tornar a escalfar de valent, la capa de gel de l’estany es féu gradualment més fina fins a fondre’s i confondre’s amb l’aigua líquida, les flors es van beure l’aigua de la neu, els arbres i els arbustos es cobriren de capolls, i després de flors i fulles, les garses del riu tornaren dels països del sud, les finestres es tornaven a obrir, i els infants ja tornaven a córrer pel jardí, perseguint papallones.
Amb l'esperada arribada de la primavera, el petit vescomte s'oblidà d'aquella fantàstica aparició. I va tornar a prendre la Reina de Glaç per un personatge de llegenda, sense poder ni somiar que, lustres després, llurs camins es tornarien a creuar...

Aquell any, el roser i l’albespí van florir de manera esplèndida, des de plena primavera fins a finals de novembre.

La roda de les estacions no deixava de girar, com sempre ho ha fet, sempre ho fa i sempre ho farà.

I vingueren els dies de l’adolescència, tan lluminosos, i el preceptor va ocupar el lloc de la governanta, i els dos infants van anar creixent en bellesa i en experiència mentre esdevenien adolescents, descobrint sempre coses noves, esdevenint grans mestres de l'espasa i de la raqueta, i els pares d’ell els van dir que ella era adoptada, anunciant el seu compromís amb llur fill, el dia del quinzè aniversari del vescomte. I les roses i les flors d’albespí continuaven naixent i morint amb els canvis d’estació. Quins dies més feliços passaven els dos junts, divertint-se a l’ombra de llurs arbustos en flor! Ell va fer vint primaveres l’any que ella feia disset. L’any que comença aquesta història.

En un dels regnes veïns, que s’havia enfrontat amb la pàtria dels nostres herois durant la gran guerra del segle anterior, hi havia una contrada del tot semblant. La governava, des d’una fortalesa situada en la confluència de dos rius, un jove gentilhome fill únic, orfe i solter, atractiu i ple de valor. No tenia esposa ni amics perquè era massa rezelós. Havia conegut moltes altres persones del seu rang, a la cort reial i a províncies, però trobava que cadascú s’estimava massa a sí mateix; que tots eren inconstants, altius, capritxosos… i els intel·lectuals, per a més inri, li semblaven avorrits. Ell tenia els ulls molt verds i els llargs cabells castanys, era ample d'espatles i esvelt de cintura, i li apassionaven les llengües estrangeres i la cria de cavalls, però sobre tot el joc de raqueta.

Un dia que tornava de fer una cavalcada, al desmuntar del seu corser al pati d’armes, va sentir una fiblada aguda al pit, com si li hagueren ràpidament clavat una espasa de glaç. Es va portar les mans al mig del pit, una mica cap a l'esquerra, on tenia el cor, i estava molt pàl·lid, mentre intentava reprimir un crit de dolor:

-Ai! Una fiblada al cor! -va exclamar, amb les mans al pit, mentre estava a punt de caure inconscient. Per un instant, ell va sentir que la sang es glaçava dins les seves venes, i va creure que estava a punt de morir. De sobte, va recobrar la consciència i parpellejar, i ja no ho podia sentir més:

-Ja ha passat, ó això sembla!

Se li havia passat d’immediat, però li havia fet efecte en aquell mateix instant, i els efectes encara durarien. Es tractava d’un dels fragments del mirall (aquell mirall encantat que mostrava la realitat tal com era, el recordeu?), que ell havia aspirat i se li havia allotjat al cor, entre les resistents fibres del ventricle esquerre. Li havia penetrat aquell cristall fins al cor! Se li va endurir d’immediat, i, en qüestió de segons, ja el tenia com un lingot d’acer fred. Ja no sentia res de dolor ni defalliment, però la funesta estella de cristall i acer seguia estant clavada allà dins, al seu interior.

Des d’aleshores, no va ser el mateix: s'havia convertit en un senyor despietat vers tots aquells que depenien d'ell i del seu domini. Es dedicava a arrestar innocents per a torturar-los, sempre amb algun pretext: si eren estrangers, guerxos, pèl-rojos... Li divertia veure’ls sofrir, però ells preferien no haver d’enfrontar-se amb la seva glacial mirada abans de morir de forma lenta i dolorosa, de tal manera que els seus súbdits el respectaven més perquè els feia por: no s’atrevien a estimar-lo, ni a oposar resistència a la seva violenta repressió.
Tampoc volia res a fer amb els músics i els poetes que abans freqüentaven el seu saló, dient que eren gentola que no servia per a res. Des d'aleshores, cap artista, cap trobador, era benvingut sota les seves torres. Ni tan sols els infants podien jugar als carrers dels pobles fent soroll o rient-se del senyor feudal: aleshores, eren separats de llurs famílies i fets presoners, i no els tractaven amb afecte.

La gent de la contrada deia que ell s’havia convertit en un dèspota i en un opressor (no en la seva presència, quan el terror els segellava els llavis, sinó en privat, cada família a la seva llar), però la culpa era del fragment de cristall que li havia entrat dins el cor. Era per allò que tampoc trobava plaer en les distraccions que abans tant li havien agradat.
“Cal venjar la nostra derrota”, es deia adés i ara. “Cal cremar tots els llibres. Declarar la guerra. Cremar els vergers. Acusar els estrangers. És un renom per a la posteritat el que volem!” De dir-se aquelles paraules a sí mateix, passà a cridar-les en veu alta, a compartir els seus sinistres plans, amb els seus generals, i àdhuc amb el seu exèrcit personal.

No content amb tot aquell plaer adult que sentia davant el sofriment dels condemnats a les seves masmorres, al gentilhome se li va ocórrer, fent servir els seus diners i les seves tropes, trencar la treva que el seu regne i aquell on vivia la noia bruna havien pactat. Així que va creuar la frontera amb el seu exèrcit personal. I es declarà la guerra.

Era poc després de l’equinocci de tardor, quan l’aire començava a refredar-se de valent i la natura sencera semblava morir. No hi havia ni una flor als jardins, i les fulles dels til·lers, ara d’un nou color, que semblaven cors daurats, començaven a caure l’una rere l’altra.

-Si neva aquest hivern, i si el nostre estany es glaça de bo de bo -li digué cert jove ros a la noia bruna- tornaré al teu costat.
Havia crescut molt en els seus vint anys de vida, i ara era alt i trempat i esvelt, intel·lectual i d’una bellesa encantadora, ple d’erudició i de talents, però conservava els seus preciosos, encantadors ulls i aquella dolça boca d’àngel, que seguien plens de bellesa. I el seu cap semblava coronat pels lluents rínxols daurats; hom podria dir que era un déu, o Apol·lo o Frey, que havia pres forma humana. Però els ulls li lluïen d’entusiasme i d’angoixa alhora: havia penjat la raqueta per a prendre l'espasa, anava a partir al camp de batalla, i potser tornés a la llar amb cicatrius a la pell i al cor… si hi retornava amb vida.

I va besar la seva promesa amb tanta passió que llurs dos cors es van confondre en un mateix glatir, l’aire va prendre la calor de l’estiu en torn als dos joves i el temps es va detindre per a ells mentre llurs llavis seguien junts. Però s’havien de separar, l’encanteri de l’amor semblava trencar-se, i, mentre el jove creuava l'imponent portal del jardí per a reunir-se amb el seu regiment, que l’esperava formant a la plana, la noia li deia adéu tan fort com podia, i li desitjava sort i bona fortuna.

Ell ja havia besat els seus pares, i la comtessa l’havia besat i abraçat amb força entre llàgrimes, després de rebre dolces paraules de consol i una gran abraçada del seu únic fill. El comte, veterà d’altres guerres, li havia dit: “Fill meu, és veritat que la guerra no és com als llibres”, i també li havia desitjat bona sort, honor i coratge. Però l’adéu als pares, en un jove quatrilustre com ell, no tenia tanta passió ni tanta força com l’adéu a l’estimada.

Abans de perdre’s entre els altres oficials, mentre seguia el caminal on queien les fulles de castanyer l'una darrere l'altra, sense cessar, i cruixien sota els seus peus, el jove ros va llançar una darrera mirada a la casa senyorial on ell havia nascut i crescut, a aquells que li havien donat la vida, però, sobre tot, a aquella noieta bruna que li deia adéu, i li desitjava tot el que un jove militar pot desitjar, amb les galtes enceses, els ulls brillants i aquell gran somriure.

El vescomte tenia l’obligació de marxar. Va entrar a l’exèrcit, el feren tinent, i despertà prompte tant l’admiració dels seus homes com l’enveja dels altres oficials, però també esdevingué un de llurs favorits, i el coronel sempre escollia la seva companyia per a dur a terme les missions més difícils i les més perilloses, sorprenent i plaent alhora el jove quatrilustre: malgrat que aquell tinent sovint escapava pels pèls de la sort adversa, les mateixes desesperades situacions en que es trobava li donaven ocasions d’or per a mostrar el seu coratge. Era massa jove com per tenir bigoti a excepció d’un suau borrissol, quasi invisible, que li daurava el llavi superior; les seves galtes eren llises, però era alt i cepat, d’espatles amples i cames infatigables, fermes i ben treballades. La seva cintura no era només esvelta com una canya, sinó també igual de flexible i de resistenta. Mai no havia vist batalles si no era als llibres: només coneixia la guerra de la literatura i dels jocs infantils. Cavalls de pal, espases de fusta, somnis de glòria: tal era la seva experiència militar. I trobava prou còmode el flamant uniforme del seu regiment, amb tricorn negre (el seu, amb galons), guerrera verda (les dels oficials, amb galons als muscles) i pantalons vermells per sota de botes altes de cuir negre.

No us podríeu imaginar un oficial més atractiu que ell!

Li assignaren un sergent de la seva edat, compatriota seu, de pell i cabells més foscos i ulls tan negres com les seves celles. Els dos es van convertir, després de prou discussions i dificultats, en els millors amics del regiment. I ho eren malgrat les diferències d’estament i nivell cultural.
Aquell aprenent frustrat, bru, esquerp i esquerrà, que en conéixer el seu oficial superior el tractava sarcàsticament d’Altesa, esdevingué, després de sobreviure junts a molts dels perills del front, el confident del ros vescomte i com un germà per a ell.

El tinent li parlava sovint al sergent, amb molta passió, de la seva promesa, de qui sovint se’n recordava i a qui sovint li escrivia cartes des del front de batalla. I, si trobava una de les poques flors de la tardor, la posava dins el sobre com a regal per a la noia bruna. Li enviava paraules de consol, pensaments nostàlgics, aconsellant-li que no es preocupés per ell, i que ell podia véncer qualsevol enemic. Paraules inspirades en totes les rondalles i cròniques que el jove oficial sovint havia llegit quan era un infant.

Va resultar molt diferent el camp de batalla en la realitat: les bales xiulaven per totes bandes, els acers es creuaven, i, entre les descàrregues d’armes de foc i l’estrèpit de l’acer, es sentien els crits de dolor dels ferits, amics de verd i vermell… i enemics de blau i blanc. Alguns dels militars d’ambdós bàndols quedaven privats d’extremitats, desfigurats ó paralítics. Al capvespre, els corbs i els llops es llançaven sobre els caiguts que cobrien les praderies regades amb sang.

Durant un d’aquells combats, en començar la tardor, el tinent s’havia perdut rere les línies enemigues, i mitja dotzena de guerrers enemics avançaven envers ell; aquell hauria sigut el seu darrer instant si el seu sergent no hi hagués acudit a alliberar-lo, aterrant entre el seu oficial i els enemics que s'acostaven. Interposant-se entre el jove oficial i aquells que volien acabar amb ell, el sotsoficial no va poder rescatar el seu tinent sense que una relluent baioneta enemiga li creués la meitat esquerra del rostre, buidant-li l’ull i creuant-li la galta. Amb les espases nues, sis guerrers morts o incapacitats després, el jove tinent portava el ferit sobre les seues espatles, mentre anava corrent envers el barranc. Mentre s'apropaven al campament, les bales xiulaven a dreta i esquerra de llurs caps, i es clavaven a terra tot entorn a ells.
Després de portar el seu salvador al cirurgià, el galant oficial va intercedir per ell davant el coronel del regiment, explicant-li fil per randa i amb tota aquella eloqüència que havia aprés dels seus herois, com el seu company preferit, ara guerxo i convalescent, li havia salvat la vida. I el resultat fou que, tocat com Hades per les cançons d’Orfeu, aquell cabdill veterà va decidir que, amb l’ull esquerre o sense, aquell sotsoficial exemplar, un sol entre un milió dins tot l’exèrcit, seguiria combatent a les seves ordres i sota la seva bandera. 
No només s’havia guanyat el cor del guerxo, sinó els de tota la companyia; els trenta que quedaven vius dels seus cinquanta havien deixat de veure’l per sobre de llurs espatles com un hereu comtal sense experiència, i ara el gentil i eixerit tinent era com un pare i un mestre per a tots ells, des del sergent, que aleshores feia el llit, fins als infants músics de la companyia.
De nou al campament, tots els seus homes el celebraren per ennèsima vegada, felicitant-lo pel rescat del seu sotsoficial. El mateix coronel estava preocupat i impressionat alhora; preocupat, perquè les missions més perilloses sempre anaven exclusivament a aquell tinent i als pocs que s'oferien voluntaris per a acompanyar-lo; i estava impressionat, perquè el nombre de voluntaris que s'oferien a acompanyar-lo anava augmentant gradualment amb cada missió. Semblava que la destresa d'aquell jove fera un perfecte equinocci amb la seua bona sort: no només sobrevivia, sinó que àdhuc prosperava.

Les visites que féu el jove ros al seu sergent durant la convalescència d’aquest últim reforçaren l’amistat entre els dos homes d’armes, diferents com el dia i la nit (literalment, considerant el color de llurs cabells i de llurs ulls, així com llur estament i educació), però de la mateixa edat i sota la mateixa bandera. Ja eren més que amics: germans d’armes. I el guerrer guerxo ja havia deixat el llit i tornat a l’avantguarda quan llurs vides, la seva mateixa i la del seu superior, canviaren per sempre.

Aquell boirós dia de mitjans de tardor, entre els trets dels fusells, el destacament es va dispersar. El sergent va rebre una bala a la cuixa dreta i va quedar sol, aquesta vegada ell mateix, rere les línies enemigues.

Preocupat, el jove tinent va voler anar sol a salvar-li la vida. Els seus li digueren que allò era un suïcidi, però ell era oficial i la seva voluntat eren ordres. Al cap i a la fi, el sergent li havia salvat la vida a ell mateix, i, en resposta, el mateix tinent havia fet que seguís éssent la seva mà dreta. Prompte, va veure el seu segon estés sobre l’herba marcida i regada amb sang, pregant-li que retornés al quarter. Però no el va escoltar.

Aleshores, l’enemic va tornar a la càrrega envers ells dos, i el tinent va sentir una baioneta entrant dins del seu cos per l’esquena. El dolor i la sorpresa que sentí el van fer recular, va tancar els ulls, i va caure inconscient sobre l’herba ensangonada. La punta de la baioneta li va eixir pel si esquerre, entre les costelles cinquena i sisena a l’altura del cor, i allà es portà per reflex la mà sinistra. Però no era mort: l’acer li havia travessat un dels pulmons, i el jove oficial, mentre tot es tornava fosc al seu voltant i li xiulaven les orelles, reconeixia el gust metàl·lic de la seva pròpia sang… i sentia que el pit li anava a esclatar de dolor quan respirava, ressollant per a omplir d’aire uns pulmons que la sang li envaïa.
La dolor no n'era com cap altra que ell mai hagués conegut, i ell sentia que perdia l'equilibri. Un agut dolor se li enganxava al braç esquerre i al muscle, al coll i a l'esquena en estavellar-se de costat contra aquella terra dura que la sang dels caiguts no havia aconseguit encara ablanir. Sentí un cruixit dins la seua caixa toràcica, com un cistell de vímet en trencar-se. La vista se li ennuvolava, i la boca se li va omplir d'un líquid salobrenc i espés, però escumós. "Sí, m'ofego en la meua pròpia sang..."
"Em muir, em muir, estic mort!" fóren les darreres paraules que va pronunciar, abans de perdre els sentits. 
Cada alenada que prenia li abrusava els pulmons. La sang li brollava per dins dels desgarrats teixits, per dins de les trencades costelles.
De l'altra banda de la roja boira de l'agonia, podia sentir alguna cosa palpitant, lentament i amb esforç. Era el so del seu propi cor, que s'esforçava per glatir.
El temps es va ralentir. Les imatges davant els seus ulls s'ennuvolaven. Paraules urgentes, exclamades en veu alta, s'allargaven per una eternitat. Ell no les podia comprendre. 
Crits, trets, galops ressonaven en torn a ell. 
N'hi havia tantes coses que ell volia dir, però no podia fer sortir les paraules. Volia que saberen que tot anaria bé.
El glatir, la palpitació dins les seues orelles va anant perdre intensitat. La vista se li tornà a ennuvolar.
Els seus darrers pensaments, abans de caure en un estat més profon d’inconsciència amb un somriure als llavis, estaven dedicats a la seva promesa, a qui imaginava oferint-li una flor d’espinalb del jardí en primavera.
La palpitació es va ralentir. Les parpelles vibrant com ales de papallona, els ulls s'aclucaren.
El glatir del valent cor de l'oficial es tornà erràtic, i després, finalment, es detingué.
També el sol es ponia, al ponent rere una fortalesa que el jove va entreveure a través de l'embolic de soldats i del bosc de potes i de cossos dels cavalls que rebufaven i renillaven enmig del fum.

L'última escena que atraparen els seus ulls fou el sol crepuscular d'aquella vesprada boirosa i freda de plena tardor reflectint-se en la cuirassa d'un oficial enemic en els camps de batalla, en un lloc anònim i perdut. La feble llum solar que havia acompanyat el tinent tota la jornada havia esdevingut més viva en l'hora suprema, daurada i brillant com la d'un sol d'estiu, un disc d'or presoner de la cuirassa del genet enemic que anà esvaint-se i esvaint-se fins a desaparéixer del tot.
La mà dreta va afluixar-se en torn de l’espasa, mentre tot es tornava fosc davant els seus ulls i ell s’enfonsava, privat totalment de les seves forces, en una llarga nit.
En adonar-te que la vida se te'n va, estàs ja mort probablement. Els seus dits esdevingueren urpes que s'aferraven a la roba que el vestia i a un matoll que tenia al costat, intentant amb totes les forces que li restaven aferrar-se a la vida fins a inexorablement deixar-los caure quan les forces li flaquejaren. L'acomiadament del món dels vius pot tardar un temps, però. L'agonia pot ser molt llarga en aquell moment en el qual cada segon d'acerb dolor, d'angoixa, d'impotència i de paüra és com una vida sencera.
I així restà el jove tinent, amb una rosa de sang oberta al si esquerre, arrecerat en una trinxera on havia trobat aixopluc dels peus de cavalls i fusellers, àdhuc quan el cel vespertí, a la llum del sol ponent, s’havia vestit dels colors de les flames i ambdós exèrcits enfrontats havien exhaurit llurs respectives forces.

En irrompre un regiment de llur exèrcit, mentre recorrien la plana on enemics caiguts s'abraçaven i es reconciliaven ja massa tard en la mort, van emportar-se el sergent a l’hospital. En veure el cos del tinent jaure d’esquena amb els ulls clucs, pàl·lid i ferit al si esquerre, així com amb la jaqueta tacada de vermell, sobre l’herba ensangonada, el deixaren allà estés, a la seva sort, com feren amb tots llurs altres ferits greus i amb llurs caiguts, mentre es dispersaven i es batien en retirada, tremolant, amb la sang glaçada i els ulls plens de llur temor a una mort violenta, ja que havien perdut aquella batalla. Allí restà el jove oficial, sense que ningú se’n adonés de que ell encara respirava, dèbilment i amb dificultat, però que encara respirava al cap i a la fi.
Sens dubtar, el coronel va escriure el nom d'aquell tinent a la llista de morts.

També hi restaven molts altres, entre amics i enemics; enmig dels caiguts restaven tots els malferits, vulnerables, incapaços de defensar-se, pels quals no n’hi havia esperança, ardent entre les flames de la set que la pèrdua de sang, la febre i la transpiració havien despertat dins ells: a aquest li havia arrancat les dues cames una bala de canó, un altre es sostenia el ventre per a contenir a dins les vermelles entranyes que un colp de baioneta o una estocada havia descobert a la llum del dia… El tinent amb la rosa de sang al si esquerre només n’era un. Tots ells, entre amics i enemics, esperant que la son eterna els lliurés de llur calvari, fins que rendien les forces i s’adormien, i la son els portava un feliç oblit, del qual molts d'ells mai no despertarien. El nostre tinent, en lluita a ultrança per la seva vida durant hores, tornava a somiar amb la seva promesa, amb flors d’espinalb i roses vermelles, mentre tot en torn seu era foscor i silenci.

Allí jeia, immòbil, glaçat, amb els llavis blancs, els ulls clucs, les galtes color de cera… Aquella pàl·lida figura conservava la seva bellesa de sempre, com un donzell de marbre sobre el fèretre del mateix donzell difunt.
Seguia somiant? Semblava dormir, però els somnis es dissipaven i donaven pas a les tenebres. És una cosa terrible, la feblesa dins la qual estar totalment exhaust fa caure la raó. Els nostres esperits estan sotmesos al flux i al reflux de la nostra sang, fins al punt que quan, com a conseqüència d'una greu ferida, el gran flux que es perd s'emporta amb ell no només les forces, no només el sentit, sinó també la intel·ligència!

Fortunadament, la mateixa ferida destinada a acabar amb ell li havia salvat la curta vida. L’immensa pèrdua de sang havia tingut per conseqüència una síncope, fent que la sang deixés de vessar-se, durant hores, dins la caixa toràcica.

Al llindar del camp de batalla, un carruatge blanc tirat per sis cavalls islandesos blancs es va detindre, i d’ell va baixar una dona amb els cabells quasi blancs, vestida amb un abric de cristalls de glaç.

Per on passava, deixava un rastre d’herba gebrada i sang glaçada, fent recular els lladres que havien vingut a despullar els caiguts, sobre tot els oficials, de llurs objectes de valor. Així que ella restà sola com a única mestressa del camp de batalla.
El sol ponent daurava els seus rossos cabells, però als seus ulls s’entreveia una mirada glacial i penetrant, que durà fins que ella es va agenollar vora el cos del nostre jove tinent...